Experiència i conclusió d'un corredor que va haver d'abandonar la cursa

Publicat en el llibre de 75è aniversari de l'IES Josep de Ribera de Xàtiva (2009)

Imaginem-nos que un prestigiós club de curses d’obstacles decideix celebrar el 75è aniversari de la seua fundació. Per a tan devanible efemèride preparen la publicació d’un llibre en el qual, posem per cas, repassaran la dilatada i fructífera història del club, alhora que recordaran els seus membres més brillants, entre entrenadors i atletes, alguns dels quals han convidat a posar en paraules memòries i opinions. Heus ací, però, que entre els convidats a col·laborar-hi figura un antic membre que, tot i que ha tret medalles en altres disciplines –no caldrà especificar si alguna o no cap de metall noble o totes d’impur aliatge–, en el temps en què va pertànyer al club no solament no consta que guanyara cap cursa, més te’n diré: no va acabar-ne cap.

Aquesta és –pam amunt, pam avall– la meua contrariada circumstància en aquesta col·laboració per al 75è aniversari de l’IES Josep de Ribera. No vaig acabar ni tan sols el batxillerat elemental. L’equivalent actual, el títol acadèmic de Graduat Escolat, me’l vaig haver de guanyar anys més tard en una Escola Permanent d’Adults, i val a dir que ho vaig haver de fer en constant conflicte amb l’empresa on treballava llavors, la qual em negava les hores que per llei em corresponien per poder assistir a examens. Hi participe, doncs, des de la contorbada consciència d’algú que no ha fet mèrits per a formar part d’aqueixa nòmina d’excel·lits estudiants que acabaren amb bon registre de temps, fins i tot amb consecució de medalla, la cursa en què prengueren part.

No sé si dir que és des de la perspectiva del fracàs que aborde aquest text. Tanmateix, no pas des del meu fracàs particular o dels qui, com jo, abandonaren la cursa tot i mostrar-hi aparents aptituds. Al capdavall, el sentiment de fracàs és una valoració personal, que esdevé efectiva –i ferida supurant– quan un l’assumeix i la justifica. En el meu cas, l’abandó de la cursa no l’he assumit ni de bon tros com un fracàs personal i, per tant, mai no he sentit la necessitat de justificar-lo. Des del meu punt de vista, subjectiu, i, per tant, discutible, el fracàs cal atribuir-lo al sistema educatiu que vaig haver de patir.

En aquell temps en què, per edat, vaig començar a competir en la cursa, entràvem a les aules amb ferm pas marcial i arborats himnes en la boca –«Prietas las filas, recias, marciales, nuestras escuadras van…», com ara membres d’una organització paramilitar, mentre hissaven i arriaven l’enseña nacional i resàvem i rosegàvem padrenuestros i avemarías a foc seguit. Per poder ingressar a l’institut d’enseñanza media era menester haver superat un examen previ, sobretot si estudiaves en un centre públic, i encara més “sobretot” calia demanar una beca, sense la qual tant s’hi donava que apuntares maneres d’Einstein o de Faulkner: sense beca, per als qui proveníem dels estaments socials inferiors, no hi havia opció. Avui, malgrat les aparences, tampoc. Això de les beques prové del concepte, sempre humiliant, de la caritat cristiana, segons la qual els qui detenten totes les possibilitats, com a gest de “generositat” s’avenen a repartir unes poques entre els menys afortunats. En el fons, però, és una reprovable revenja. En tant que cristians amb poder econòmic, són conscients, perquè així ho publiquen els mateixos evangelis cristians, que «és més fàcil que un camell passe pel forat d’una agulla, que no pas que un ric entre al Regne de Déu». Per això costava tant a un pobre –fóra cristià catòlic o protestant, ateu, agnòstic o meninfot– arribar a fer estudis de batxillerat; i més costós encara, per no dir-ne heroic, aconseguir de cursar estudis universitaris. Per a un pobre, estudiar havia de ser tan díficil o més que l’entrada d’un ric al Regne de Déu. En aquella societat –i en aquesta, ai!– els rics dictaven les normes, sovint amb intencions “compensatòries”. I puix que tenien els diners i la propietat, fins i tot podien permetre’s el luxe de passar-se els anys fent estudis, encara que esmerçaren quinquennis complets a aprovar un sol curs, mentre corrien les universitats com qui fa ostentós turisme. Com eren rics, més que estudiants eren vividors, en el sentit malfaener del terme, i només quan l’escassa intel·ligència d’alguns –més aviat poca “pillada” que diríem– els posava en evidència davant la família, aquesta, avergonyida, o pagava tot d’una el títol de la llicenciatura o, si eren mínimament honestos malgrat tot, remataven en un bufit la dilatada i dissoluta vida acadèmica del fill. Com el cas aquell d’un etern estudiant de farmàcia que havia recorregut déu sap quantes universitats sense traure’s el títol, i a Sevilla estant, en ple mes d’agost, va enviar aquest “apurat” telegrama a la família, mitjans propietaris agrícoles que aspiraven a tenir una fèrtil farmàcia en propietat: «Atrapados por la nieve. Envien fondos». I és que els llauradors, ni que siguen de l’esquena dreta, això de l’oratge s’ho saben per les cabotes dels dits…

Avui dia, malgrat haver enterrat, en la més absoluta impunitat dels seus crims, el dictador i la dictadura, podem afirmar que junyim en les mateixes velles condicions el nou bancal. En els ensenyaments inferiors –primari i secundari–, tot i la proclamació de gratuïtat, el ben cert és que la despesa en material escolar suposa una ganivetada en la jugular de les economines mitjanes i baixes, borbotó que només és possible atenuar si hom té fortuna de ser agraciat amb una caritativa beca. Almoina que les administracions públiques concedeixen barat a parar la mà com uns pidolaires qualssevol, dels quals farà relació pública i humiliant que apareixerà exposada en el tauler d’anuncis, a fi que tothom conega quines famílies poden pagar-se els llibres i quines no. El nostre és un sistema educatiu que, tot i assegurar que afavorireix la igualdat d’oportunitats, en comptes de fer-la efectiva a través de la universalització del dret a l’educació, és a dir, de la gratuïtat total, ho fa mitjançant un sistema de caritat pública. Sistema anacrònic, per classista, humiliant, discriminatori, antidemocràtic…

L’estudiant que prové d’un entorn econòmic elevat pot dedicar-se a temps complet a la seua obligació; per contra, l’estudiant amb rendes econòmiques mitjanes i baixes, està obligat a realitzar un sobreesforç econòmic i personal, el qual fa que, en la pràctica, no existesquen les mateixes oportunitats per a tothom. Diríem que el sistema penalitza l’estudiant que prové d’una de classe econòmica inferior. Més i tot, sovint no n’hi ha prou amb la caritat de les beques i cal buscar una feina –sovint precària– que li permeta costejar-se la carrera, havent de compaginar llavors treball i estudis, dedicant a un el temps necessari que hauria dedicar a l’altre. Un sobreesforç que no és democràtic, perquè no és exigit a tothom per igual, només als qui tenen nivells de renda inferiors. I si damunt, al final de la correguda, hi calen màsters i postgraus i altres desequilibrants imposicions afegides, és evident que, també a la universitat, uns pasten i uns altres van al forn. Diuen ara que, si més no en l’àmbit universitari, això de les beques s’acabarà. La beca serà substituïda pel préstec, que l’estudiant de classe inferior haurà de retornar al banc després que haurà enllestit la carrera –i si no l’ha enllestida, també–. I és que això de fer estudis és cada vegada més un luxe que no un dret. I els luxes, ja se sap, són privilegi de les classes governants i benestants.

Arribats en aquest punt d’abrandada inflamació política, i per no excedir-me fins al punt d’enfangar-me en un improcedent pamflet, del tot extemporani, desconnecte el megàfon i abaixe del cadafal per reprendre la interrompuda senda de la comparança esportiva i el recurs de la memòria. He dit que mamprenia aquest exercici des de la perspectiva del fracàs, de l’estudiant desenganyat que es va quedar a mitjan requesta, fart com un gos de fer examens sense aprendre res. Tanmateix, seria injust i ingrat si diguera que no vaig traure cap profit d’aquells tres anys de saltar màrgens i barrancs pels patis, aules i passadissos del vell Ribera. Guarde encara amb orgull el diploma de paper grogús que acredita haver estat «galardonado com el premio cuento» l’any 1971. I no he oblidat el dia en què donya Consuelo Garcia, durant una classe de castellà, en uns anys en què la dictadura espanyola havia colgat el nostre català en el forat més profund i prohibit, va explicar-nos que la llengua que parlàvem a casa, al carrer, en aquell territori entre el Puig, Santa Anna, la Penya Roja i la Creueta, llengua prohibida i perseguida, tenia gramàtica i escriptors. I l’endemà d’aquesta classe, com si diguérem clandestina, Marrahí Pla –estic gairebé segur que va ser ell– va portar a classe un llibret amb els populars miracles de sant Antoni de Gavarda, i en va llegir alguns. Heus ací, doncs, fet i fet, quina emprempta indeleble va deixar en aquest estudiant frustrat aquella experiència de tres anys –al capdavall potser no tan fracassats ni tan inútils– en el Ribera:

 

Sant Antoni de Gavarda

va fer un miracle en Antella:

una güela caigué al riu,

si no la trauen s’aufega.

I un geperudet que al sant se li ha aclamat,

la gepa que tenia darrere

davant se li ha passat!