De hereus i herois

 

D'hereus i herois

Li ampre el dir als vells mariners de Jorge Amado per a advertir que la meua única intenció és només restablir la veritat. I si bé, en aquest cas, no he anat a buscar-la al fons d'un pou, sí que ho he intentat regirant la documentació que conserva l'Arxiu Municipal –per les facilitats per consultar-la done les gràcies al seu director Isaïes Blesa–. Però sobretot he anat a exhumar-la d'entre els fils trencadissos, sens dubte més volubles i erradívols que la palpable documentació històrica, que han teixit les velles teranyines de la memòria popular.

GASPAR MOLINA, HEREU DE MANUEL MOLINA I HEROI DE LA MUNTANYA DEL GURUGÚ

Avinguda de Gaspar Molina. Per aquesta via principal de l'Eixample de la ciutat, travessen els vehicles, a centenars cada dia, potser a milers, entre robustos edificis de més de sis altures; un devessall de persones, del matí a la nit, deambulen per les seues amples voreres mentre contemplen els variats aparadors dels seus comerços: no debades Xàtiva té una reconeguda tradició comercial mantinguda de generació en generació; els carters del barri hi reparteixen una notable quantitat de correspondència i saben on viu cadascú sense que el remitent indique el número de l'edifici; els policies municipals posen multes a foc seguit als vehicles que d'arrapa i fuig gosen estacionar en doble fila, i quan els conductors hi tornen maleeixen la traïdora sanció enganxada al parabrisa... Ningú de tots, però, ni els residents habituals del barri, ni els carters, ni els policies, menys encara els passavolants que contemplen els aparadors comercials, si els ho preguntàvem, estic convençut que no serien capaços de dir per quins mèrits la ciutat va honorar aquest tal Gaspar Molina posant el seu nom a una de les poques avingudes –cap de les quals gaire prolongada, però– que trobem al nomenclàtor de la ciutat.

Val a dir que decidiren posar-li el nom quan el traçat del carrer era només una intenció urbanitzadora i els llauradors locals encara regaven els futurs solars amb aigua de la sèquia Murta, antigament dita de Bellús, que just acabava per aquest rodal, a l'hort d'en Joan Murta, d'on va prendre el nom, segons informació que aporta l'insigne Cronista de la Ciutat, i erudit llatinista, Agustí Ventura, al volum segon d'Els carrers i les partides de Xàtiva. Aquest bateig va tenir lloc a la dècada dels anys seixanta del segle passat, en temps de la reprovable i impune dictadura franquista. Va ser una manera de reparar la desaparició de la seua herència pública al llarg dels anys, un rebrot de mala consciència. Així, l'escola de beneficència que duia el seu nom, regentada per monges clarisses caputxines, va ser clausurada pel comitè revolucionari quan aquest es va fer càrrec del govern municipal en començar la guerra, i les seues aules destinades a magatzem municipal; el jardí públic vora l'estació de trens, plasmat en diversos llenços pel pintor local Josep Guiteras, amic personal del pintor i escriptor modernista Santiago Rusiñol, qui va ser nomenat fill adoptiu de la ciutat l'any 1929, el qual també el va pintar almenys en una ocasió (el jardí va perdre el seu nom a conseqüència del bombardeig de l'aviació feixista italiana, el 19 de febrer de 1939, que el va arrasar per complet, a l'igual que l'estació); igualment es deien les Cases de Molina un grup de cases barates, avui desaparegudes, no gaire lluny de l'estació del ferrocarril bombardejada, ran del pas a nivell amb guardabarrera que hi havia vora el camp de futbol dit de la Cardinxa, per bé que aquestes cases foren derrocades –les que encara no s'havien assolat per l'abandó­– per construir edificis nous a finals de la dècada dels setanta, mort i enterrat el dictador de veu de pildorí. Així doncs, una part del seu llegat físic va desaparèixer durant el convuls període republicà i durant la guerra, i l'altra durant la dictadura. Fet i fet, foren les autoritats municipals del franquisme vencedor les que liquidaren la Fundació Gaspar Molina, la qual estava constituïda per un fons econòmic que havia de proveir beques d'estudi per a jóvens sense recursos –no obstant això mai no se'n va concedir cap– i algunes propietats rústiques. Tanmateix, només una reduïda porció d'aquests havers, diners i terra, va passar al patrimoni municipal: la major part sembla ser que se la repartiren els liquidadors. Liquidaren l'herència i a canvi, a manera de compensació, potser per encalmar-se la picor de les consciències, li posaren el seu nom a un carrer nou del modern eixample xativí.

Al Museu de la ciutat es conserva un retrat de Gaspar Molina de notables dimensions: 245x210 cm. Va ser realitzar per Joaquim Tudela, un altre destacat pintor local, també amic de Santiago Rusiñol. El retrat s'exhibeix al costat d'un altra pintura del mateix Tudela, també d'enorme grandària, La Desmaiada. El retrat de Gaspar Molina presenta un jove d'aspecte rialler, prim, aparentment alt, de cabell engominat i bigotet a la moda, vestit amb camisa i pantalons blancs, roba d'esport, puix que en una mà sosté una raqueta de tenis. L'extrema blancor amb què l'artista va pintar la roba del nostre personatge li dóna un aspecte lluminós i fulgent, diria que celestial, en contrast amb l'Hispano-Suiza roig que té a l'esquena, a manera de fons, d'opulent detall de classe. A la part inferior del marc, en una xapa daurada, gravat en lletres majúscules, hi llegim: GASPAR MOLINA REVERT (1894-1916) HEROI DE LA MUNTANYA DEL GURUGÚ, i al costat una condecoració amb l'efígie del rei Alfons XIII amb casc prussià i la inscripció Marruecos. El quadre és còpia d'una fotografia, per tant va ser pintat post mortem, pagat pel seu progenitor, l'industrial xativí Manuel Molina Serret, important propietari agrícola, amb finques a Xàtiva, Vallada i Moixent, fundador de Destil·leries Molina i Filatures Molina, que en el temps del seu major esplendor, entre la dècada última del segle XIX i l'any de la mort del seu hereu, fill únic, povil doncs, en aqueixa data de 1916, donava faena a més de dos-cents treballadors industrials i a més de vint famílies en règim de masers, a banda els nombrosos braços eventuals que calia llogar en època de collites. Un petit imperi a banda i banda de l'irregular riu de Montesa. Un imperi construït des de la dedicació obsedida d'un home que intentava superar amb hores de treball el dolor d'una prematura viudetat. Va morir la seua dona de sobrepart quan tenia només vint anys i feia nou mesos justos que havia estrenat la categoria social de novençana.

El matrimoni entre Manuel Molina i Teresina Revert va sorgir d'una reunió de negocis amb el pare d'ella, Virgili Revert, vinater de Moixent. El fill acabava de morir de malaltia i el vell Virgili Revert intentava vendre-li les terres i el celler a Manuel Molina, ja que amb la desaparició de l'hereu la vida i els negocis del vi, que tot junt constituïa una mateixa devoció, havien perdut tot l'interès per a ell. Li quedava una filla, però era novícia precisament en el convent de clausura de les clarisses del carrer Montcada de Xàtiva. El vell vinater va mostrar una fotografia que li havia fet quan tenia catorze anys (en el moment de la conversa en tenia díhuit), i Manuel Molina, que tot just acaba de fer els trenta-cinc anys, de colp i volta va decidir que Teresina Revert seria per a ell una bona esposa i mare dels seus fills, i de retruc es feia amb les terres i el celler de vell Virgili Revert sense haver d'invertir-hi ni un cèntim del seu propi capital.

Així que l'un i l'altre s'aliaren per desteixir les ànsies místiques de la jove Teresina Revert. La van convèncer que el «pare celestial» havia deixat en mans del «pare terrenal» la decisió sobre el millor destí de la seua vida. Qui l'havia convençuda de veritat era la superiora del convent, que va accedir a perdre una vocació, molt intensa i fidelíssima vocació, a canvi d'una aportació regular als pressupostos ordinaris del convent.

Tornem a Manuel Molina, ara viudo de Teresina Revert, ex-monja del Convent de les clarisses de Xàtiva, i pare d'un fill acabat de nàixer. Va renunciar a ser un pare de proximitat, atent i afectiu, dels qui miren amb orgull com les fadrines li pentinen el fill amb pulcritud cada matí, abans que el xofer se l'enduga cap a l'escola. Va preferir internar-lo en un exclusiu col·legi de Madrid, ben lluny de la Xàtiva natal. Potser aquesta precoç separació va ser la causa del seu profund desarrelament. Dides i fadrines primer, mestres capellans després i un pare sempre absent. Fet i fet, quan en alguna esporàdica ocasió havia visitat les fàbriques i els masos sense la companyia del seu adust progenitor, li havia calgut la intervenció d'un traductor, puix que els treballadors solament s'expressaven en el secular idioma dels valencians i la majoria desconeixien el castellà foraster amb què s'expressava l'amo jove, com solien anomenar-lo.

Gaspar Molina havia començat la carrera de Dret, que malament compaginava amb una intensa vida nocturna. Coneixia íntimament les principals cupletistes i les primeres vedets dels cabarets madrilenys, amb algunes de les quals havia compartit llit i champange. El patriarca Manuel Molina, l'amo sense més, ni jove ni vell, l'amo per antonomàsia, per mèrits reconeguts, prou devia de conèixer la vida alegre i dissipada del seu hereter, puix que era ell qui pagava les factures dels seus saraus. Possiblement no devia aprovar aquesta propensa inclinació del fill a córrer-la per la capital d'Espanya. Potser esperava que fóra una dissolució passatgera, pròpia de l'efervescència hormonal de la joventut, i que tard o d'hora posaria trellat i assumiria el paper d'hereu responsable i assenyat que li corresponia, per fi conseqüent amb la severa educació que havia rebut dels frares jesuïtes que l'havien educat. No debades ell també havia sigut jove i havia tingut la seua època en què regalava randes i blondes sense estrenar cada setmana, i algun parell d'arracades i algun collaret, tot a canvi de carícies de mercat...

¿Què hi havia, doncs, de veritat i què d'invenció en aquella mort heroica a la muntanya de Gurugú que afirmava la xapa del quadre, que espampolaven sense pudor ni rigor –sense proves!– algunes cròniques de la història local confegides arreu manera per erudits de la mà al cul, que declarava també una composició de taulells de Manises que hi havia hagut a l'entrada d'aquell col·legi que va dur el seu nom fins el començament de la guerra? No he trobat cap documentació que acredite la veracitat d'aquella gesta. Tanmateix, el certificat de defunció de Gaspar Molina afirma que va morir a Madrid, a les 02'15 hores del dia 18 de maig de 1916, en una habitació de l'Hotel Reyes Católicos, víctima d'un atac de cor. Segons cròniques no oficials, aquesta mort imprevista i prematura li la va causar una ingesta desmesurada de begudes alcohòliques. Va morir entre les cuixes de Rosita Montiel, jove actriu de l'incipient cinema espanyol: «Gran artista en ciernes», la destacava una revista il·lustrada de l'època que es publicava a Madrid.

LLORENÇ CARDONA, LLAURADOR POBRE I CONDECORAT DE GUERRA PER HAVER MORT UN CAVALL

Pareu atenció que la veritat, d'ací a no-res, s'aclarirà:

Llorenç Cardona, fill de Vicent i d'Emília, llaurador ell, ella mestressa, pobres tots tres, festejava amb Clotilde Banyuls, filla de Josep i d'Irene, herbasser ell, ella mestressa, pobres tots tres. Mitja dotzena de pobres, doncs, comptats com si foren ous o caragols i no persones. I és que en aquell temps de misèria, com en totes les èpoques de gran penúria, la humanitat de les persones se'n va com el magre en l'estiu, i en conseqüència, per furtar o per defensar una gallina ponedora un home mataria un altre home i no el dessonillaria cap ni un penediment. Valia més criar un porc a casa que mantenir un home sense faena o una dona fadrina amb la saó passada.

Una dotzena d'ous, tres de caragols, mitja de persones... Llavors, per a les transaccions a peu pla no s'usava gaire el sistema mètric decimal, tan universal, i encara mesuraven per vares, pams i eixems, i pesaven per arroves, i segons què per cafissos, barcelles o almuds. Era l'any 1914, temps de misèria, ja dic, puix que feia quatre anys de la terrible plaga de la fil·loxera, la que havia devastat les vinyes i arruïnat molts llauradors del país, no debades encara ho diem quan ens cal expressar una gran catàstrofe: «Això és l'any 10!»... Era l'any 1914 i el món estava en guerra, la Primera Guerra Mundial! Però tornem al cap primer: feia més de tres anys que dos germans de Llorenç Cardona, de més edat que ell, havien emigrat a l'Uruguai i no se sabia si eren vius o podrien terra. Fet i fet, a cals pares només havia arribat una carta, datada a Montevideo el 2 de març de 1911, en què deien que el vapor que els duia era d'una companyia francesa que passava per Itàlia, i com a Itàlia hi havia epidèmia de còlera retingueren el vaixell en quarantena a l'illa de Flores, des d'on es divisava l'anhelada ciutat de Montevideo. En aquesta carta, única notícia que enviaren des del continent americà, els germans Cardona explicaven que durant la quarantena havien intentat enviar-los a Buenos Aires per la força i ells s'hi havien negat. I ho deixaré aclarit, per a qui no ho sabrà, que les ciutats de Buenos Aires i Montevideo estan situades a la desembocadura del riu de la Plata, separades per una distància de no gaire més de dos-cents quilòmetres. Fet l'aclariment, mamprenc de nou el cap cabdal: el cas és que va haver brega al vaixell i a alguns compatriotes dels germans Cardona se'ls hi endugueren tant si vols com si no vols. I en aquella carta, a Llorenç Cardona li donaren aquest encàrrec els seus germans: «Llorenç, vés a buscar Batiste Climent i dis-li que no faça tractes amb Mílio Segrelles que és un estafador, que li hem pagat passatge de persones i ens han donat bitllet de gos». Així doncs, era l'any 1914 –queda clar?– i Llorenç Cardona i Clotilde Banyuls tenien vint-i-un anys ell i dèsset ella, i en feia dos que festejaven, però no s'atrevien a casar-se. I no es casaven perquè els calguera res més que les ganes de contraure matrimoni, perquè no-res tenien, només la roba que els vestia i les ganes de fugir de la misèria compartida de dues cases per constituir-ne una tercera, i a ells sols els calia una habitació de rellogats on gitar-se junts i llavar-se junts i menjar junts, si poguera ser al costat d'una finestra que mirara al carrer i així pensarien que vivien en una casa de persones i no en una cofurna fosca i sense ventilació, com les coves que llogaven a la falda del castell. Llorenç Cardona i Clotilde Banyuls no s'atrevien a casar-se perquè ell havia entrat en quintes i estaven a punt de sortejar-lo. El món estava en guerra, Europa estava en guerra, Espanya estava en guerra amb el Marroc, tot i que el Tractat de Fes havia donat una certa treva en constituir-se el Protectorat Espanyol del Marroc. Encara coïa la ferida de la derrota del Barranc del Llop, però ara la situació s'havia temperat una mica, tot i que els atacs dels rifenys contra la invasió espanyola continuaven. La derrota definitiva dels espanyols vindria pocs anys més tard amb el desastre d'Annual. Així doncs, encara era viva la guerra al Marroc i calia sospesar-ho tot abans de prendre cap decisió per si el sorteig de quintos l'hi enviava.

Sortejaren Llorenç Cardona, li va tocar un número alt i el destinaren a Madrid. Aviat va rebre la visita d'un missatger que venia de part de Manuel Molina, ric senyoret de la ciutat, per al qual havia treballat en més d'una ocasió collint-li la taronja i fent-li les veremes. Ambdues parts s'aclariren prompte, i com a conseqüència Llorenç Cardona aniria a la guerra i l'hereu de Manuel Molina, Gaspar Molina, continuaria fent el cràpula a Madrid. El tracte que acordaren va ser aquest: una casa en l'acte, no gaire gran, però amb andana, corral i quadra, al carrer de Sant Joaquim, ciutat alta, sota muralla, i cent duros en metàl·lic. I en tornar, si tornava viu, una mula, i si no tornava perquè s'havia quedat a podrir terra del Marroc, a la que seria viuda de Cardona li refaria en diners el valor de la mula. Així ho emparaularen com a persones de compte i raó, i posaren per escrit allò que calia que tinguera papers, com ara la casa, però la resta del contracte, tot de paraula i segellat amb encaixada de mans, perquè la paraula és l'home, si més no això predicaven abans, i per regla general ho acomplien.

Amb presses i correres, perquè la guerra el cridava a files i no perquè hagueren fet Pasqua abans de Rams, Llorenç Cardona i Clotilde Banyuls es casaren, de negre tots dos, roba amprada, en la parròquia de la Mercè, fora muralla, barri del Raval. Gaudiren de dos dies de novençans, sense viatge de noces, gairebé sense eixir del dormitori de la casa de la que ara eren propietaris al carrer de Sant Joaquim, carrer de l'Ardiaca amunt. Al tercer dia de casats Llorenç Cardona va partir, d'uniforme i amb l'alforja al llom, des del port de València, rumb a Tànger.

Quatre anys va estar-se al Marroc. Solia contar Llorenç Cardona que mentre un cagava, un altre vigilava, perquè als moros traïdors els agradava matar els hòmens quan s'aponaven. Aquestes precaucions les tingueren, però, al principi. Passat un temps ja no els feia por res, ni els moros traïdors, ni els polls que se'ls cruspien de viu en viu, ni la carn pudenta que menjaven, ni les freqüents escagarrussades: igual els feia morir d'espasme que de garrot. Més por li tenien a aquell capità malparit que comandava la companyia, Arsenio Aguirre, qui per maldat tirava monedes entre les paleres i reia com un boig quan els hòmens s'hi llançaven i s'esgarrinxaven. A més d'un soldat se li va infectar una punxada de palera i li tallaren una cama o un braç, fins i tot va haver qui va morir d'infecció. Hi havia molts enemics en aquella guerra i no tots estaven a l'altra banda del front de batalla. Però a Llorenç Cardona el condecoraren.

I com va ser que va aconseguir aquesta condecoració? Una nit que estava de guàrdia, en un tossal el nom del qual havia oblidat perquè tenia un nom en àrab impossible de recordar, va sentir un soroll estrany. Era nit tancada, sense lluna. Tots els sorolls que hi solia sentir habitualment els tenia identificats: corredisses de ratolins, serps, grills, ocells nocturns... Aquell soroll estrany que va sentir no formava part d'aquests que li eren habituals. Així que tot d'una va apuntar en direcció al soroll inconegut i va disparar el seu fusell, tantes voltes com va poder. Els tirs feren alçar a corre-cuita tota la companyia, i en un bot estaven tots apostats per si fóra que l'enemic havia decidit atacar-los traïdorament. Però després d'aquella ràfega de trets de Llorenç Cardona, la resta de la nit va transcórrer tranquil·la i silenciosa, en tensió però sense incidents. Però, ai, que en fer-se de dia es va veure que Llorenç Cardona no havia disparat contra una avançada dels moros traïdors, sinó contra el cavall del capità Arsenio Aguirre! L'animal se n'havia fugit del campament i ara era cadàver, a la vista de tots ara que era de dia, blanc entre les botges d'una terra eixarreïda, revolat de mosques. I ell, Llorenç Cardona, soldat de reemplaç que havia baratat el seu número alt per una casa, cent duros i una mula si tornava viu, ai, Déu, l'havia cosit a tirs. El cavall blanc del capità Aguirre, que se l'estimava més que a tots els hòmens junts de la seua companyia... Ara sí que estava pernoliat! El faria afusellar o l'enviaria a cagar en un lloc on seria blanc segur dels fusells de la moreria cruel.

Però en comptes de sentència de mort, el capità Aguirre el va felicitar per la seua lloable diligència, gràcies a la qual podien contar-ho en vida, perquè si en comptes de ser el cavall fugit hagueren arribat fins aquella posició una avançada de moros assassins, en aquell moment estarien tots amb el coll tallat i podrint-se al sol. Li van donar una medalla, que el mateix capità va enganxar-li a l'uniforme suat en una cerimònia més o menys solemne, a més quaranta graus sota el sol i la bandera d'Espanya en alt. De més a més, durant uns dies menjaren bones xulles de carn de cavall, l'única carn decent que tastaren en tota aquella guerra.

Passaren els anys que li tocaven de servei actiu a la pàtria i Llorenç Cardona va regressar a Xàtiva, dies després d'haver-se firmat l'armistici que havia posat fi a la primera guerra mundial. Va arribar-hi com tots els repatriats d'aquella guerra: prim i malaltós, avivat de polls i llémenes, fart com un gos dels moros i dels militars espanyols. I en arribar a casa, aquella casa seua del carrer Sant Joaquim, carrer Ardiaca amunt, sota muralla, va saber que tenia tres fills: Llorencet, que tenia tres anys ben fets, Ramon, el mitjà, que en tenia dos, i la menuda Liseta que encara dormia en el caixó de baix de la còmoda, a manera de bressol. Llorenç els va mirar sorprès i va preguntar-li a la dona d'on havien eixit aquelles criatures, qui li les havia fetes. Clotilde Banyuls va dir que havien eixit de la necessitat de menjar i de viure, però que tots eren fills seus perquè havien nascut en aquella casa i havien estat batejats i inscrits al registre civil amb el seu cognom. Tanmateix Llorenç Cardona va objectar que potser del major sí que podria afirmar que era fill seu, i es va tocar el clotet de barba, idèntic al del primogènit, i va assentir en comprovar que posseïa la seua mateixa mirada fosca i les seues mateixes celles grosses. Però els altres dos, de quina llavor eren? I Clotilde Banyuls va dir, resolta, a tu que més et dona de quina llavor són si és a tu a qui tenen com a pare, si és a tu a qui li diuen pare. Llorenç Cardona va voler comprovar-ho i va preguntar al major: Jo qui soc? I el major va respondre, sense dubtar: Mon pare! I va preguntar al mitjà: Jo qui soc? I el mitjà va respondre, sense dubtar: Mon pare! A la menuda no li va preguntar perquè sabia que només obtindria un gruny, un gemec o una carassa, i no sabria destriar quina mena de resposta seria. Així que Llorenç Cardona, sense més cogitacions, va acollir aquelles tres criatures com a fills seus. I val a dir que, encara que siga anticipar-nos més enllà dels límits d'aquesta història, que fins que van morir li digueren pare, i ell com a fills els va tractar i els va estimar i els va tenir presents per igual en el seu testament, aquests i mitja dotzena més que amb el temps se'ls hi afegiren.

Aquell dia que va tornar supervivent de la guerra, Llorenç Cardona es va llavar a consciència en una ferrada, amb sabó de sosa i fregall d'espart. Es va pelar al zero, i perquè no se li vera el cap com un ou Clotilde Banyuls li va fer un barret de palla, amb cinta negra, com si fora comprat en un barreteria, i és que Clotilde Banyuls tenia bones mans per a l'espart, per a la palla, per la boga... Es va cosir en el brusó negre de llaurador la medalla que havia rebut per haver estat ben a l'aguaita durant la guàrdia. Se n'anava Llorenç Cardona a veure Manuel Molina per enllestir el tracte que havien fet, per refer-se amb aquella mula que li havia de donar si tornava viu, i amb la qual comptava que es faria arrier i trauria a una vora la família.

Abans d'eixir de casa, però, la seua dona el va advertir que anara amb compte amb les paraules que havia de fer servir, perquè Gaspar Molina, fill i hereu de Manuel Molina, havia mort a Madrid i son pare encara no s'havia tret el dolor de l'ànima malgrat que la desgràcia ja era vella de prou de temps.

Solsit per la mort del fill, Manuel Molina buscava guanyar-se la redempció fent obres de caritat amb la seua fortuna. Ja havia venut la destil·leria, i amb els diners de la venda havia iniciat la construcció de les cases barates a prop de la via del tren. Hi havia un cartell que les anunciava: CASES SOCIALS DE GASPAR MOLINA. Estava en tractes de vendre la fàbrica de Filatures Molina a un empresari tèxtil de Mataró. En aquesta fàbrica el va trobar Llorenç Cardona. Es va presentar al porter de la fàbrica i li va explicar el motiu pel qual havia de veure l'amo. L'acompanyaren fins al despatx. Un despatx ampli, amb un gran finestral des del qual es veia el penyal del Puig enmig de l'horta fèrtil del Pla de Xàtiva. Ocupava gairebé tota la paret el quadre enorme de Gaspar Molina, vestit de blanc, roba d'esport, puix que portava, com adés he descrit, una raqueta de tenis a la mà.

Primer de tot, després de llevar-se el barret de palla i mostrar el seu cap pelat, Llorenç Cardona va donar-li el condol per la mort del fill. En acabant d'una pausa, per no semblar maleducat i sense entranyes, li va recordar quin era el tracte que havien emparaulat quatre anys abans. Manuel Molina va somicar que no sabia si hauria valgut més la pena que el seu fill se n'haguera anar a la guerra com li tocava, que potser el canvi havia trastocat les ratlles del destí i per haver-les esmenades se li havia entortellat la vida. Tu, almenys has tornat, va somicar a Llorenç Cardona, i semblava més aïnes un retret de pare dolgut.

Manuel Molina es va fixar en la medalla que Llorenç Cardona duia penjava al brusó. Va preguntar-li si s'havia comportat com un heroi, si havia matat a muntó de moros. Llorenç Cardona va respondre-li que no sabia si n'havia mort molts o pocs, fins i tot no podia assegurar que n'haguera mort cap. Jo disparava i aló, va aclarir mentre feia rodar el barret de palla entre les mans inquietes. No obstant això, sí que havia estat un heroi i l'havien condecorat, però no pels moros que havia mort en combat, sinó per un cavall que va reblir a tirs, una nit que estava ell de guàrdia, el cavall del seu capità... Manuel Molina va estrafer una insòlita riallada. Per haver mort un cavall, heroi? Llorenç Cardona va assentir, tanmateix seriós, fins i tot ofès, però sobretot preocupat per si aquell incident li pegava tort a Manuel Molina i trencava el tracte que tenien d'hòmens de compte i raó, se'n desdeia i no li donava la mula que havien emparaulat... Manuel Molina va recuperar el semblant sever i compungit habitual en ell. Va dir: Vés a ma casa i dis-li a Pere Rull, l'encarregat de les cavallerisses, que véns per la mula, jo, mentrestant, li telefonaré des d'ací i li explicaré que de les tres que tenim en eixe estable tu triaràs la que voldràs... Llorenç Cardona va assentir, i va notar-se alleujat per la resposta, alhora que va nàixer una profunda admiració per aquell dissortat home de paraula.

Ja es disposava a anar-se'n, al llindar de la porta estava, quan Manuel Molina el va cridar. Llorenç Cardona va girar-se amb el barret de palla que li havia fet la seua dona encara rodant entre les mans nervioses. Li va preguntar: Tu coneixes la muntanya del Gurugú? Llorenç Cardona va dir que sí, que allí havia mort molta gent, però que aquella batalla, la del Barranc del Llop, havia tingut lloc uns anys abans que ell hi arribara. Per què m'ho pregunta, don Manuel? Llavors Manuel Molina li va proposar que li bescanviava la medalla del brusó per un altra mula. Llorenç Cardona, sorprès, va tocar-se la medalla. Es va haver de tornar a posar el barret de palla per poder desfer amb les dues mans el fil que la mantenia unida al brusó. Amb el cap cofat va avançar fins a la taula de Manuel Molina i li la va allargar perquè l'agafara.

–Una altra mula, don Manuel? –va preguntar Llorenç Cardona, encara incrèdul–. I en seran dos?

I Manuel Molina li ho va corroborar mentre enllestia el canvi de mans i tancava la barata:

–Una altra mula, sí.