Toni Cucarella

Accés al blog Toni   Cucarella en roba de batalla (2005-2014) https://blocs.mesvilaweb.cat/cucarella/

http://projectetraces.uab.cat/tracesbd/avui/av06696.pdf

Ruta literària pels espais de  Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts https://laxativadelsametlers.blogspot.com/p/inici.html

Conferència pronunciada a l'IES Josep de Ribera de Xàtiva l'any 1998 https://drive.google.com/open?id=1uP1LdPoPJp3xPsEoYDdsXWo6tBmGFqIs

Ara fa 10 anys, al blog En roba de batalla , vaig publicar el Manifest Contra el Cinisme dels Botxins. Ara que està de moda i en brega el terme i el concepte, també podríem retitular-lo: "Contra el cinisme dels supremacistes espanyols (i francesos)". ENS NEGUEM A SER EXTERMINATS “DEMOCRÀTICAMENT”   Han coincidit en el temps dues iniciatives que s’han expressat públicament contra l’existència del català: la declaració –recolzada unànimement per tots els seus membres– de l’ Académie française  contrària al reconeixement legal del català dins  la Constitució  francesa i el  Manifiesto por una Lengua Común  impulsat per intel·lectuals nacionalistes espanyols, amb el suport de partits polítics i fins i tot d’una cadena de televisió.   Dues iniciatives que si les comparem amb atenció veurem que totes dues són, en essència i en substància, producte d’una idèntica mentalitat totalitària i exterminacionista. Ambdues atorguen als idiomes espanyol i francès caràcter cohesiona

Paper de seda, paper de vidre formava part del llibre col·lectiu de relats El primer amor . El va publicar l'editorial Columna el desembre de 1992.  En plena temporada s'hi treballa de valent, en un magatzem d'exportació de taronja. No hi ha dies de festa, i l'horari va en funció de la quantitat de vagons que s'hagen de carregar aqueix dia i del rebals que ha d'avançar la comanda de l'endemà. De dilluns a divendres, solíem posar-nos a les sis del matí, i gairebé sempre veníem a recollir a les deu de la nit. Ens pertocaven dos descansos al llarg de la jornada: un per a esmorzar, de trenta minuts curts, i un altre per a dinar d'una hora acurtada. Els dissabtes ens hi posàvem també a les sis del matí, però els diumenges, no pas tots, ens regalaven un parell d'hores de son, a qui les volguera dormir, tot emplaçant-nos a tornar-hi l'endemà a les huit. Dissabtes i diumenges, normalment treballàvem a tasca, és a dir, recollíem en acabar la co

El Cant de Vicent, aqueixa convocatòria anual que recorre el País Valencià tot recordant el poeta Vicent Andrés Estellés, ha estat organitzada a Xàtiva (crec que encara l'organitza) per Antoni Martínez Revert i el grup la Bicicleta Teatre. Aquestes Quatre Epístoles a Vicent van ser la col·laboració que hi va aportar Toni Cucarella els anys 2012, 2013 i 2014; la del 2016 és inèdita. QUATRE EPÍSTOLES A VICENT: https://drive.google.com/file/d/1VCfBp-e1Tf16DhkJiNOpczudq2Q6krsS/view?usp=sharing

Just damunt de la Lloma del Mig quatre rengleres de pedres conformaven el tancat on Fidel Ferrer arreplegava la rabera d'ovelles. Ell s'aixoplugava del sol i les pluges en una barr a ca feta també de pedres, amb coberta de ramulla de pi i coscolla. Tenia dotze anys i en feia cinc que son pare el deixava a soles al càrrec del ramat.    Els dies eren llargs en la soledat de la serra, sense cap més companyia que les ovelles i el gos, i les visites inoportunes de les raboses i els porcs javalins. En ser diumenge baixava al poble , es llavava en el gibrell de la porquejada, es mudava de roba apedaçada i acompanyava els pares i les germanes a oir missa . A casa seua no eren molt devots, però des que havia acabat la guerra era una obligació que calia practicar amb rigorosa diligència. Entre setmana, s on pare el proveïa regularment de pa i algun companatge quan pujava a munyir la llet per a fer-ne formatge, o per endur-se algun cabrit que li havien  comprat. Escassa era

(Article publicat a la revista El Nostre Institut de l'IES Josep de Ribera de Xàtiva l'any 2012) Enguany fa mig segle de la publicació de Nosaltres, el valencians ( i de Qüestió de noms i d’ El País Valenciano) , i sens dubte l’efemèride servirà per a insistir en el debat que d’un temps ençà portem en dansa els valencians, entre «fusterians» i «antifusterians» –que diuen alguns–, entre l’afirmació d’afinitat i la intenció de descrèdit. De descrèdit «polític». D’ençà de la seua mort hi ha hagut molt d’interès a assenyalar-lo com a culpable «intel·lectual» del fracàs polític del nacionalisme valencià. Joan Fuster observava i analitzava la societat del País Valencià des de la convicció que el nostre futur com a poble passava pels Països Catalans. Manllevant –i estrafent– el vers de Raimon: no hi ha identitat (nacional) si hom renuncia als orígens, si se’ls mutila. (No obstant això, no hi ha sentimentalisme històric en aquesta afirmació nacional, sinó l’obligació de

L'any 2007 vaig participar en unes jornades literàries a Avellino (Itàlia): Le notti ritrovate. Aquesta va ser la meua intervenció. (I l'agraïment a la meua amiga Carmen Llinares, que em va corregir el text). Dal localismo all’universalità Faccio una letteratura che oso qualificarla, grosso modo, d’identitaria, anche di localista. Ma bisogna prendere queste qualificazioni come semplici etichette; non sono per niente dei concetti chiusi, oppure dogmatici. Per me, le frontiere dei territori letterari sono sempre, per necessità di libertà creativa, elastici. Peraltro l’autore deve essere sempre invasore, anzi ha il dovere d’addentrarsi più in là di tutti oltre le frontiere. Forse qualcuno penserà adesso che qualificare la letteratura come identintaria e localista è un modo di sottostimarsi, proprio quando siamo immersi in un processo di globalizzacione che dispregia qualsiasi forma di localismo. Ma sono convinto che la letteratura soltanto può essere universale –che