Paper de seda, paper de vidre
En plena temporada s'hi treballa de valent, en un magatzem d'exportació de taronja. No hi ha dies de festa, i l'horari va en funció de la quantitat de vagons que s'hagen de carregar aqueix dia i del rebals que ha d'avançar la comanda de l'endemà. De dilluns a divendres, solíem posar-nos a les sis del matí, i gairebé sempre veníem a recollir a les deu de la nit. Ens pertocaven dos descansos al llarg de la jornada: un per a esmorzar, de trenta minuts curts, i un altre per a dinar d'una hora acurtada. Els dissabtes ens hi posàvem també a les sis del matí, però els diumenges, no pas tots, ens regalaven un parell d'hores de son, a qui les volguera dormir, tot emplaçant-nos a tornar-hi l'endemà a les huit. Dissabtes i diumenges, normalment treballàvem a tasca, és a dir, recollíem en acabar la comanda del dia i no havíem de fer rebals. Com més de pressa treballàrem, més d'hora podríem tornar-nos-en a casa, llavar-nos, mudar-nos i anar-se'n cadascú a fer la seua.
La meua era xamar-me aqueixes dues vesprades encauat als recreatius de ca Regina, amb les mans enganxades als mànecs dels futbolins, recremant-ne les vores de fusta amb els nostres cigarrets Sombra, i de tant en tant fer funcionar la màquina dels discos per a escoltar Led Zeppelin i Bad Company.
Al magatzem, la meua faena consistia a proveir de caixes la secció d'encaixadores. Ací arreglaven les taronges perfectament ataconades i lluentes com un sol; algunes de la banda superior les embolicaven amb cridaners papers de seda. Posava les caixes a l'abast de les encaixadores fent-les descendir per unes llargues rampes de cilindres des d'un entresolat situat a tres o quatre metres del terra. Des d'aquest entresolat abastava per complet la secció de les encaixadores i de les triadores (les dones que separaven les taronges impol·lutes de les anaven al rebuig), i arribava a entrellucar les portes dels grans frigorífics on conservaven la taronja, a l'extrem de l'àmplia nau. Controlava també la passarel·la elevada per on feia la ronda l'encarregada principal, a la mira de tot. Des d'aquesta talaia duia a tall d'espasa les qui guipava xarrant massa, les que s'entretenien més del compte al lavabo, les qui s'engronsaven captivades pel vol d'una mosca, i aüixant els hòmens que gosaven d'acostar-se a qualsevol dona per davall de la cinquantena.
Abastava un extens panorama de persones, jo, des de la meua torre de guaita. I a pesar de la distància podia percebre el grau aproximat de rancúnia, de fàstic, de cansament, d'inquietud, de desfici, que cada rostre destil·lava; la impaciència de cadascuna d'aquelles treballadores segons les vegades que s'estiraven la mànega i consultaven el rellotge; la dissimulada resignació amb què executaven la mateixa monòtona tasca durant hores, hores i més hores...
Al costat del meu entresolat hi havia una espaiosa nau atibacada de caixes. S'hi apilaven en elevades columnes que s'enfilaven fins al sostre. Cada dia n'arribaven de noves, en camions, per a reomplir els buits de les que ja havien estat emprades. De pujar-les des del moll de descàrrega i refer les clarianes se n'ocupava una xaval que li deien Llorenç. Era d'un poble dels voltants, potser de Cerdà o Llanera. El nom se m'ha traspintat amb el temps.
Aquest Llorenç tenia els mateixos anys que jo, catorze, i posseïa una veu profunda, de bon tros més avall de la gola, desconcertadorament baronívola en una edat en què la majoria no som ni carn ni peix encara, un estadi balbucejant i mudadís. A Llorenç, el senties parlar per darrere teu i et feies la idea d'un home com una pica, guaixat i de bon braó, i heus ací que et giraves i et tiraves als ulls un personatge menut i magre, planot i entenimentat, que somreia d'esme entortillant un projecte de bigotet que encara desconeixia els estris d'afaitar.
Tot sovint esmorzàvem junts. Compartíem un cau secret que havíem foradat al bell mig d'aquell bosc de caixes, al qual accedíem a través d'un rudimentari laberint. Allí bevíem vi en bóta, preníem cafè de termos i xarràvem de dones. En aquesta darrera matèria estàvem verds com una ceba i la ignorància ens treia a ballar. Confiàvem ingènuament que entre tanta dona com allí abundava, potser alguna ens faria l'oportunitat d'instruir-nos per a traure'ns del ball insuls de la ignorància. Érem jóvens i badocs, portàvem la corfa de l'ou penjant de les orelles i no ens assistia ni una minsa picardia que ens ajudara a dissimular la nostra impacient excitació.
I un dia que potser les boires del vi matiner m'havien atarantat el cervell més del compte, li vaig fer la confiança a Llorenç que una de les encaixadores m'havia entrat per l'ull. El vaig portar fins al mirador de les rampes i li vaig indicar quina de totes era. Li vaig dir que no sabia ni quin era el seu nom. Llavors ell me'l va revelar: Marta. La coneixia de rasquinyada només.
Curiosament, d'ella, a hores d'ara a males penes en retinc uns detalls ínfims: els ulls grans, l'ondulació suau dels cabells negres i el perfil de la seua figura abillada amb una bata corrent de fer faena. Resulta decebedor adonar-te que el pas del temps difumina els records amb més contundència de la que sospitaves. Fins i tot d'aquells que creies irrevocables. En esborrar-se els detalls, el conjunt, doncs, es dilueix, s'escampa sobre el paper com una esguitada de taques, aproximacions imprecises de les quals arriba un moment en què no t'atreveixes a afirmar si són veritats viscudes o veritats imaginades: veritats apedaçades,doncs.
Llorenç i jo comentàrem les possibilitats, les discutírem, les avaluàrem. Ell s'entossudia a advertir-me que no trauria res a carregador, que pel que ell coneixia pecava ella de massa tibada, massa pretensiosa, massa convençuda d'estar com un tren de bona i que no li faltaven ni li havien de faltar bona cosa d'abegots revoltant-la a tothora.
Per mirar de cridar la seua atenció, vaig començar a escapolir-me més sovint de l'aïllament de l'entresolat de les caixes. Em deixava veure a peu pla entre les encaixadores, passejant-m’hi amb el cigarret penjat de la boca, fatxenda cagat per mitja galta, bafanejant d'home dret i fet sense atendre les corfes d'ou que em delataven estrepitosament.
Representant aquest paperot ridícul se m'esmunyiren a muntó de dies com l'aigua entre els dits, i sense haver-li adreçat ni un gest mínim, ni una breu paraula. Tot en bajoqueta. Estava convençut que ella no sabia ni com em deien, que a tot estirar arribaria a identificar-me com ara el-xic-que-tira-les-caixes, o una altra imprecisió per un estil.
I a tot açò, què sabia jo d'ella? El nom i encara gràcies. Si més no m'hauria d'haver preocupat per conèixer els llocs que ella freqüentava: quin cine, quina discoteca, quins recreatius, si solia passejar amunt i avall per la concorreguda Albereda... Passa sovint que gent que viu al meu mateix barri, però amb qui mai no he tingut cap tracte de paraula, m'hi salude. És açò: mai no hem compartit una conversa, tanmateix ens tenim vistos de trafegar per les mateixes voreres, de sovintejar les mateixes botigues, de comprar el vi al mateix vinater... I aquesta circumstància dóna motiu perquè en algun moment l'un i l'altre ens decidim a saludar-nos. Un bona dia, un bona nit, un adéu. I el gest ja es repetirà ben bé durant tota la nostra vida, encara que mai no depassem aquesta salutació monòtona, com a manera de reconèixer-nos mútuament, de palesar que pertanyem a una mateixa regió humana, que formem part, diria, d'una mateixa tribu. En principi, Marta hauria de reaccionar seguint aquest raonament. Per tant. jo havia de fer els possibles per tal que coincidírem en qualsevol indret fora de la faena –el cine, la discoteca, el passeig–, i atès que la trobada s'esdevindria en un lloc no habitual, ella i jo hauríem de reconèixer-nos com a membres d'un mateix col·lectiu concret: el magatzem, el nostre lloc de treball, i òbviament ens hauríem de saludar.
Tanmateix, per tal de poder provocar aquesta coincidència jo havia d'abandonar ca Regina. I arrancar la colla d'allí no era una tasca senzilla. El cine els avorria, i a la discoteca no podíem acudir amb la cartera justa, pagar l'entrada i prou. Si li havíem de traure el resquit i fer alguna cosa més profitosa que pegar bots amb la música de ballar solt i bambar amunt i avall com uns mussols atordits, havíem de dur moneda gastadora si volíem traure alguna xica a ballar, ja que la majoria, llevat que fóra cosina germana o veïna de paret mitgera, no movien un peu si abans no cotitzaves en la barra i les convidaves a prendre res.
No vaig reeixir a desencauar la colla dels futbolins de ca Regina, així que de tant en tant m'hi desencauava jo i anava al meu roll. D'aquesta manera vaig aconseguir que un dia es donara per fi la delerada circumstància. Va ser al cine, al Gran Teatre. Des d'una de les llotges laterals, la vaig clissar, davall meu, a platea, asseguda en la tercera o quarta fila. Feia colla amb altres xiques del magatzem i un número similar de xics. Retinc la imatge d'un xaval no gaire alt que s’esmunyia en la fila carregat de coses de rosegar, que li'n donava a Marta i que seia tot seguit al seu costat, que es feren escoltellets i que rigueren fins que es va el cine es va fer fosc i va començar la pel·lícula.
No em calia consultar la bola màgica de cap endeví per a comprendre que si continuava revolant-la de lluny, com un poruc cagandanes, havia de passar les mans per la paret. Tocava espavilar-se, fer mans i mànegues per a deixar de ser el discret conegut d'ataüllada que era, l'imprecís xic-que-tira-les-caixes, i convertir-me en un nom concret, algú amb cara i ulls. I per a assolir aquest objectiu m'havia d'introduir immediatament en el seu entorn de confiança.
Vaig aprofitar que una familiar meua de lluny sovintejava el mateix rogle que Marta a l'hora de dinar, i tan bon punt vaig fer una minsa arreplega de coratge m'hi vaig acostar, i tot saludant aquella cosina llunyana m'hi vaig quedar.
Marta va recompensar el meu esforç adreçant-me la seua salutació. Em saludava sempre que jo abandonava l'altet per a visitar el lavabo i passava a prop de les encaixadores, o si baixava a peu pla a fumar-me un cigarret, ja que a l'altet, per la fusta de les caixes, estava prohibit fumar; als matins, en coincidir a l'autobús que ens duia al magatzem, i en marxar cap a casa, cansats a més no poder, ens dèiem adéu tresullats de son. Al capdavall, com amb qualsevol altre company de faena. Ben mirat, no havíem establit cap relació especial, malgrat que jo maldara a pretendre que havien creat un vincle afectiu.
Llorenç estava d'allò més encuriosit per la marxa dels meus progressos, tot i que no compartia la meua manera d'actuar. Fet i fet, no comprenia que algú tinguera esme de pegar tant de volantí només amb la intenció de ser a prop d'una xica. No crec que arribara jo a comentar-li raons d'enamorament, a dir-li res sobre la pulsió dels sentiments: si ho haguera fet, s'hauria baquejat de riure, o potser m'hauria enviat a fer la mà, per estúpid. No debades ell pensava que als nostres catorze anys del que calia preocupar-se era de tocar carneta sense compromisos, en comptes de rebotir-se la cabeçola amb pallorfes d'amors místics. Una vegada posada la carn a prop de les graelles, les coses clares: «Tu vols o no vols, xicona?» I si no volia, doncs a la part de fora, carril i via ampla. En comptes de fer com jo feia: enredrar-me cada volta més en l'esbarzer. I a fi de què? Per a assolir la concessió de fer cantonades amb ella, d'agafar-la de la mà i tot acompanyant-la cap a casa fer-li un bes d'arrapa-i-fuig en una portalada fosca.
Potser Llorenç tenia raó. No ho sé. Hi ha un temps per a cada cosa i l'home madura fent les seues etapes, a poc a poc, després d'una passa, la següent. En això creia jo.
Tanmateix, el temps se m'esgotava: la faena fluixejava i en un bufit em trobaria que m'haurien despatxat per la fi de la campanya de la taronja, i jo no hauria fet res més que garbellar aigua. Vaig prendre el determini de despenjar-me del tot de la colla de ca Regina i buscar-me la vida pel meu compte.
Dissabtes i diumenges freqüentava els cines, triava a l'atzar qualsevol dels quatre que funcionaven aleshores a Xàtiva tot anhelant d'encertar-ho i trobar-la en un o altre. Em col·locava a la punta de la fila, ben al darrere, a fi de fer-me veure obligadament quan ella hi entrara, i en la «casualitat» de l'encontre arrancar-li un somriure, un comentari circumstancial. Mentre delerava com un imbècil que s'haguera deixat la tropa de festejadors a la porta, i així, despistant com qui no vol, esquitllar-me jo entre la seua colla. Qui té fam somia rotllos, que diuen. Pura desesperació.
No era gens agradable bambolejar de cine en cine com un fus perdut, sempre solitari. De més a més, feia de comentar si algú em guipava deambulant amunt i avall del passeig de l'Albereda, o estomacat a la butaca del cine, vinga d'escampar la mirada famolenca pertot arreu, a tothora buscant-la. Els havia de faltar l'aire per a encolomar-me de seguida la càguila d'estranyot, llunàtic o amargat.
Tanmateix, no vaig tornar a coincidir amb la Marta en cap dels cines. Finalment, per una amiga seua del magatzem em vaig assabentar que darrerament freqüentava la discoteca La Nit. I què vaig fer jo? Doncs practicar-li cisa al sobre de la setmanada i afanyar-me a fer-hi una ullada.
Efectivament, la Marta hi era. I aquell sompo del cine que la convidava també hi era. Es feien escoltellets i carantoines en un tou sofà al límit de la zona dels reservats.
Així i tot, a desgrat del que havia presenciat a la discoteca, vaig considerar que encara no ho tenia tot perdut. A la desesperada, vaig ordir un revolteig de campanes, un anunci als quatre vents, que ho saberen gats i gossos! Em vaig dedicar a fer confiances a tort i a dret, vinga d'explicar a tothom com de fort bategava el meu cor per la Marta, i el de la Marta per mi. En un parell de dies el magatzem anava a vessar del romanç amorós de la Marta i el-xic-que-tira-les-caixes.
Lògicament, la notícia no va trigar a arribar a coneixement de la Marta. I no cal dir que no li va fer cap ni una gràcia. Ben mirat, no era cas d'alegrar-se que a tothora l'assenyalaren per la cua de l'ull i que a cada passa li preguntaren per la meua persona i pels nostres pretesament compartits bafs d'amor. Per a acabar-ho d'adobar, quan coincidíem en el rogle uns i altres l'encensaren amb bona cosa de comentaris més aviat burlescos. Mentre jo els seguia la corda i mirava de traure ferro com podia, la Marta acotava el cap i destil·lava vinagre per les pupil·les.
El resultat de la meua grollera estratègia: em vaig guanyar el seu odi i, quan tot es va saber, vaig convertir-me en la burla de tothom. I atès que tampoc no era el cas de rabejar-me en aquella lamentable situació i posar-me a tir de més mostres d'escarni col·lectiu, vaig arreplegar trastos i me'n vaig tornar cap al recer del meu cau de l'altet, a beure-hi vi de bota i cafè de termos, però ara tot sol, perquè al Llorenç, des que havia minvat la faena, l'havien traslladat en una altra secció.
De tota manera, l'ostracisme no va durar gaire. Pocs dies després em va arribar l'avís que la temporada de la taronja se m’havia acabat.
Vaig regressar amb els devots de ca Regina. Em van rebre amb un meninfot arronsament de muscles i es van afanyar a comunicar-me, amb tota la solemnitat que esqueia a la declaració, que ja no jugaven als futbolins: havien decidit que ja no eren uns monyicots i el que pertocava era passar-se al billar, que feia de més adults.
Potser tenien raó, que ja anava sent hora d'espolsar-se les corfes de l'ou. I ja m'anava bé provar sort nova amb el billar, posat que jo sempre jugava a perdre, per roín, amb els vells futbolins.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada