ARTUR HERAS: UNA GEOGRAFIA DELS ORÍGENS (A MANERA DE)

L’any 2019 Artur Heras (Xàtiva 1945-2026) va organitzar una gran exposició a Xàtiva, SURA COM EL DESIG I EL DESTÍ EN LA MEMÒRIA. ARTUR HERAS 55 ANYS DE PINTURA. Sempre li estaré agraït per haver-me convidat a participar en el catàleg. 

ARTUR HERAS: UNA GEOGRAFIA DELS ORÍGENS 

(A MANERA DE)

A manera de prendre impuls: a la novel·la Vino e pane, de l’italià Ignazio Silone, don Benedetto és un vell capellà, antic professor d’un col·legi religiós, ara reclòs a casa seua en companyia d’una germana que li fa de fadrina, bandejat i vigilat per la jerarquia eclesiàstica que li reprova les idees i la manera d’ensenyar. Ben bé proscrit en un poble perdut dels abruzzos, don Benedetto espera amb ànsia les esparses visites d’alguns dels seus antics alumnes. Sempre demana notícies de Pietro Spina, l’únic en qui penetraren les idees d’un cristianisme prosocialista que el convertiran en un enemic del feixisme i, per aquesta causa, perseguit i exiliat. A l’inici de la novel·la, don Benedetto desconeix que Pietro Spina ha tornat de l’exili, malalt, i que s’oculta en el graner d’una població propera. Ha tornat perquè creu que a qui primer ha de convèncer de les idees d’alliberament social és a la seua pròpia gent, a aquells que el coneixen i que, segons que creu, ell també coneix millor. I mentre espera, en impacient convalescència, retorna als orígens i s’hi reintegra.

Egli era colpito dalla naturalezza delle cose que erano là, davanti a lui, al loro posto... Il corpo era distesso sulla paglia, tra un filone di pane e un fiasco di vino. Era questa l’abituale colazione che li serviva Cardile. La paglia era gialla, il pane bruno, il vino rosso. «Portami delle matite colorate» egli disse a Cardile. Ti dipingerò un quadro.»*

*Estava colpit per la naturalesa de les coses que allí hi havia, davant d’ell, al seu lloc... El cos estès sobre la palla, entre una fogassa de pa i una marraixa de vi. Aquest era l’esmorzar habitual que li servia Cardile. La palla era groga, el pa morè, el vi negre. «Porta’m uns llapissos de colors», li va dir a Cardile. «Et faré un dibuix.»

Ignazio Silone. Vino e pane. Arnoldo Mondadori Editore, reedició de 1969.

A la biografia de l’artista no solament figuren els fets viscuts dels quals, potser, encara guarda memòria, també hi ha els primers dibuixos sobre paper, els primers quadres sobre tela. I al principi la palla és groga, el pa morè, el vi negre, i els carrers estrets, el campanar alt, els paisatges circumdants... Potser un dia va demanar als Reixos uns llapissos de colors, com Pietro Spina a la jove Cardile (singularitats del nostre llenguatge: els que porten corona, tenen vassalls i súbdits i serfs, seuen en trons i no tenen entranyes, són reis; els Reixos són també reis, però aquests els invoquem, ens hi aclamem, quan encara creiem en la plausible naturalesa màgica de les coses, si ens cal aconseguir un somni poc o menys abastable, «adquirible»). Un altre any va demanar-los, chissà, uns tubs d’oli i una paleta per posar-hi els colors, com la que branda l’insigne Josep de Ribera, l’Espanyoleto, sens dubte ja aleshores pintor admirat, a l’estàtua de bronze que s’eleva imponent sobre marbre de Buixcarró a la plaça homònima, en aquell temps dels orígens impàvid davant la vella presó, antic quarter de cavalleria, avui desapareguda.

Carrers de Xàtiva, a tocar de casa: carrer de les Ànimes, dit també del Fossar, barri dels jueus expulsats, muralla endins (temps enllà, quan encara la muralla de ponent tancava la ciutat), tocant a la plaça de Sant Jordi, denominada així per la porta propera que donava accés a l’interior de la ciutat, però, popularment, sentidament, plaça de la Galera. En aquesta placeta, anys a venir actuarien junts, en un concert dels que se solen etiquetar com a memorable, Ovidi Montllor i Raimon; Raimon no solament actuava a casa, com se sol dir, sinó al costat de casa, en el sentit més literal i físic del terme, no debades podia ataüllar-la de l’escenari estant, casa cantonera del carrer Blanc. En aquella casa Raimon va començar a solfejar i, posats a fabular, per si ens convé un aire mític de llegenda, qui sap si allí s’assajaren per primera vegada els incipients acords de Diguem No.

Aprendre és trencar la mà, que diuen, és a dir, en aquest cas, en el cas de l’artista que tempteja, intentar imitar la realitat, la llum i els colors d’un instant irrepetible, tanmateix perdurable en un llenç de frenètiques pulsions i incontenible ànsia d’aprenentatge. Uns carrers propers, el campanar imponent i altiu, la sòlita i perseverant silueta de la serra del castell (skiline que en diuen ara), uns carros en una campa durant la nit, que l’artista pinta quan només té díhuit anys i que guanya la primera convocatòria del concurs de pintura Josep de Ribera, premis vinculats a la secular Fira de Xàtiva (des del 1250 per privilegi de Jaume I), en els orígens fira del bestiar, fira de festa i multituds, i tanmateix no hi és representada per la incandescent llum d’agost, ni per l’escarot de la bullanga dels tractes i les cançons, sinó la melancòlica desolació d’uns carros abandonats en la nit, cansats, obscurs, silenciosos, capcots, talment un món antic en incipient agonia.

El temps passarà i llavors caldrà desfer, refer, repensar, qüestionar, intentar, arriscar-se, créixer.

(Mais la vie sépare ceux qui s'aiment, tout doucement sans faire de bruit...)* 

*Però la vida separa els qui s’estimen, tot lentament, sense fer soroll... Les feuilles mortes. Jacques Prévert.

És un tòpic, sí, però els tòpics, com la tradició, també formen part del llenguatge comú de l’art i ajuden a entendre’l, fins i tot a desxifrar-lo, si fora el cas. És un tòpic afirmar que la infantesa, l’adolescència i la primera joventut, en tant que edats de continuat i convuls aprenentatge, esdevenen recurrent territori mític, camp incruent de batalla (llevat de l’inusual excés guerriller de l’harca, exercitada sempre de bon braç, en ocasions amb fona), territori de llocs indelebles, poblat de mites que un dia foren només família i veïns, país com un puny, el lèxic del qual ha esdevingut llengua obsoleta, diccionari desuet i caducat, no obstant en pronunciar-lo esdevé contrasenya amb què es franquegen les fronteres entre aquest present i aquell passat remot, entre aquest present de les conviccions més o menys acceptades i aquell mític passat de les temptacions i els tempteigs, geografia dels orígens: família i veïnat, terrats i carrers, siluetes i quaderns. Traspassar el brincalet que delimita la casa i seure en el rastell de la vorera, guaitar enfront i veure-hi navegar, casa endins, la sinyo Carmen la Menea, de negre permanent pel culpa d’aquells dols infinits, prorrogats fins a la mort, amb aquell seu figó tan ben arreglat, pulcrament agençat, l’esquena lleument vinclada, i posem per cas que tot d’una s’adona que hi ets, aponat sobre el caire de la pedra freda (mític rastell, àgora de solitaris), ix a la porta i t’interroga sobre els motius del teu posat d’abstracció profunda: «Per on cauen, mante?» No sé qui va ser que va dir que les muses existeixen, però la seua inspiració no és aprofitable si quan visiten l’artista aquest observa embadocat la lenta caiguda del pàmpol. Això l’artista jove potser ho sospita, però encara no ho sap: creu en les muses amb idèntica fe tenaç i incorruptible amb què fa no res creia en els Reixos de fabulosa procedència. No obstant això, l’artista jove també podria pensar com l’alumne del Giotto, amb rostre i veu de Pier Paolo Pasolini, quan, treballant els frescos de l’església de Santa Chiara de Nàpols, els mira amb recança i sospira:

        «Perché realizzare un’opera quando è cosí bello sognarla soltanto?»*

        *Per què realitzar una obra si és tan bonic somiar-la només? Del film Il Decamerone

I mentrestant (és una hipòtesi), davant els ulls commoguts de l’artista jove, van caent els pàmpols somniats, lentíssims, bellíssims... La sinyo Carmen això no ho entén. Ella entén de passar el drap de la pols, d’arreüssar llits, de fer arròs amb bombes i banderetes i berenars amb pa, oli i sucre; ella conserva i guarda la casa i vigila els xiquets que trascolen pel veïnat. Oh, Vesta!

Carrer Vera, teulades clares. Possiblement les de l’antic hospitalet de pobres, havent sobrepassant amb la mirada la teulada veïna de cals pares, paret mitgera, ca la sinyo Otília la Picaeta, i a continuació la de la draperia de la sinyo Glòria. Otília la Picaeta, àvia venerada de Pep Gimeno, Botifarra, de qui va aprendre cançons, versos, romanços, rondalles i endevinalles: les veus de la memòria. Paret mitgera, doncs; més barandat que paret si més aïnes les cançons de la sinyo Otília s’hi esmunyien, la traspassaven, i s’hi quedaren: han romàs en la memòria com a part de la gasó de la terra primigènia. Tornant a les teulades del carrer Vera, on hi havia la reputada universitat, dita escola de cagons, de la sinyo Lola, si l’ull de l’artista s’haguera inclinat una mica a l’esquerra, mirada de gaidó que diríem, podria haver assajat la torre viuda de Santa Tecla, vestigi de la devastació de l’assalt a la ciutat per les tropes borbòniques durant de la guerra de Successió. Ciutat, ciutat, cremares com un feix!, s’aïrava el poeta Estellés contra aquell odi inflamable. I tanmateix davallava l’aigua pel carrer de les Ànimes, de gom a gom, quan plovia a la gana, com un torrent en devessall, rambla salvatge d’aigües turbulentes que ho duia tot a l’ascla, arrossegant pedres i cudols, endergues i algun tresor, tot redolant carrer avall, fins a l’engolidor als peus de la torre de Santa Tecla, tan viuda, tan sola i oblidada, tan enlairada. I si passat el mal oratge, escampiada la tempesta, pujàvem carrer amunt, seguint la costa del castell, de nit, per contemplar l’amplitud serena de la ciutat que dorm, asseriríem: Ai, que clares són les nits del Bellveret.

El clar camí, el pregon idioma. La pàtria que cap en un puny. Un mapa amb quatre ratlles a manera de carrers. I un grapat de noms i una llengua que s’expressava en un lèxic avui oblidat, per antic i caducat, llengua, però, dels orígens, llengua de la remota pàtria extinta, diccionari concret, constret, que cap ‒i li’n sobren pàgines‒ en una llibreta, en una d’aquelles de tapes d’estrassa i pàgines de renglons pautats on s’hi feien mostres de cal·ligrafia farfallosa i dibuixos balbucients: Cuaderno. A Xàtiva un escut guerrer és un parabales, un parot un parecabotes, i si la Tereseta-que-baixava-les-escales que rememorava Espriu haguera sigut de Xàtiva, no haguera dit «no s’hi val, no s’hi val!», sinó que diria «no me s’hi val, no me s’hi val!». A l’escola, qui podia portava devantalillo i als Reixos els demanaven, crèduls i esperançats, plomier i caixetes de llapissos de colors d’Alpino. Portami delle matite colorate. Ti dipingerò un quadro.

Hi ha una mitologia que s’aprèn als llibres, aquella de Zeus, Apol·lo, Afrodita i companyia, la que explica el judici de Paris i la condemna de Tici. Hi ha la que s’aprèn a còpia de doctrina i catecisme, novenes i calendaris il·lustrats, la qual també podem considerar mitologia: Samsó i Dalila, Jesús el Natzarè, Judes i Maria Magdalena, sant Roc i el gos i santa Llúcia (que ens conserve la vista), i, sobretot, santa Anastàsia i Santa Basilissa, les santes per antonomàsia, santes de la pàtria dels orígens, encara amb carrer propi, les quals també posseïen ermita on les veneraven, avui desapareguda, però; queden els amples escalons, salvant la forta rostaria, que antany hi menaven. Els ancestres també són mitologia: aquells avis, besavis i rebesavis posant hieràtics, solemnes, mudats o d’uniforme, molts ja difunts quan en revelaren la identitat i el parentiu, membres extints de la pròpia nissaga. Mitologia són també amics i veïns que formaven part de la vida quotidiana d’aquella pàtria extinta, tanmateix encara vigent en forma de solatge de la memòria o vestigi en un vell àlbum familiar, aquelles fotos esporàdiques com ara eixint de casa amb Pepito, abillat de devantalillo, fortuïta imatge d’un sant Cristòfol altíssim que portara, no tot el pes del món al be, només el pes comboiat i lleuger del fill del veí que tocava la caixa en la banda de cornetes i tambors, per això el malnom de Rafaelet el caixa. Mites d’una pàtria antiga que de tant renaixen, sovint emboscats, com una citació al marge, com una aparició atzarosa, a manera de declaració de fidelitat. De memòria viva. Qui perd el orígens perd identitat.

 

Viure és acumular experiències, repensar-les, reconstruir-les, reinterpretar-les. La palla no cal que siga groga, ni el pa morè ni el vi negre, de cap manera mai deixaran de ser palla, vi i pa.

        Plus ça change, plus c’est la même chose.* 

        *Com més canvia una cosa, més s’assembla a ella mateixa.  Alphonse Karr. Traducció de Guillem Frontera.