EL CONVIDAT

 

A LA DE TRES O MORT O PRES. La sentència més usual diu A LA TERCERA VA LA VENÇUDA. O siga, insistim que guanyarem. Si a la primera no, a la segona potser, a la tercera segur. Segons el reconegut folklorista Joan Amades la frase tindria un origen romà, en la manera com els exèrcits romans s’organitzaven i lluitaven. Els cos d’atac estava format per tres línies: la primera la reomplien amb gent sense formació militar, carn de canó, que tenien una vida breu en el combat; la segona estava formada per gent més experimentada; i finalment, la tercera, que estava composta per l’elit soldadesca, els més preparats. Aquests eren els que remataven la faena si algun enemic els havia eixit corretjós. La frase, usual en moltes llengües europees, està expressada des del punt de vista del vencedor o de qui està convençut que vencerà: al tercer intent guanyarem.

Però la més habitual a Xàtiva és, tanmateix, A LA DE TRES O MORT O PRES. El punt de vista ja no és del vencedor o de qui confia a vèncer, sinó del perdedor: o mort o pres. Potser remet a l’amarga conseqüència de totes les derrotes que els valencians hem patit, en particular el poble pla i treballador que és qui crea la llengua popular i la dota de sentit moral i pedagògic.

EL CONVIDAT

©Toni Cucarella

Vae Victis!

Ple migdia d’agost, calor ardent, claror intensa, inclement cridòria de cigales.

A l’ombra de la marquesina, un xiquet ‒Daniel, deu anys, fill únic‒ distrau l’avorriment dibuixant plantes i objectes que suporten la canícula dins i fora de l’accés cobert. La marquesina és d’una imponent casa de camp que fa tres altures i a més l’andana; frontera emblanquinada de fa poc.

A l’interior de la casa, Balbina i Adela, fadrines que setantegen, germanes de l’àvia del xiquet que dibuixa, ja traspassada, han engegat la ràdio perquè s’acosta l’hora de l’Àngelus. Abillades de negre rigorós d’ençà de la mort dels pares, de la germana menuda i del germà major, militar d’alta graduació «caído por Dios y por España», i per un altre dol més antic, ancestral i a perpetuïtat: la mort de Crist, fill de Déu i redemptor de pecadors.

La casa s’alça enmig d’eixarretades i esblanqueïdes terres de secà: vinya, oliveres i ametlers. Però a la vora hi ha un quadrat d’horta fèrtil cultivat; una pinada circumval·la la casa per a protegir-la d’eventuals ventades.

Abans, la família solia passar-hi només els finals d’estiu. Però s’hi van haver de refugiar durant els anys de la guerra que encara no fa quatre mesos que s’ha acabat. Un llarg estiu de més de tres anys.

Nora, la mare del xiquet avorrit que dibuixa, apareix sota la marquesina. Alta, maquillada, ben pentinada, vestida a la moda amb un aire d’esport, d’ocasional jugadora de tennis. Mare i fill es reüllen amb indiferència durant un parell de segons. Ella s’acosta al confí de la zona ombrada. Encén un cigarret. Expulsa una prolongada glopada de fum mentre observa el cel d’un blau esclarit. Recula cap al resguard de la marquesina. El xiquet continua dibuixant.

Des de l’interior de la casa, les ties la reclamen:

«Nora, que no reses l’Àngelus amb mosatros?»

Una resposta al rebot:

«No puc, estic ajudant Daniel amb els dibuixos», i desvia la mirada cap al seu fill.

Però ell no li la torna: continua dibuixant, fent com si abstret.

A mitjan cigarret, sa mare li pregunta:

«Què dibuixes?»

El xiquet triga uns instants a respondre, vagament:

«El lledoner»

El lledoner es dreça, enorme, en un costat de la replaça que s’obri al davant de la casa. Els lledons, redons i minúsculs, encara verds, n’aviven l’arbre. Hi ha el lledoner i un pou acabat d’emblanquinar, com la resta de la casa, per això el blanc hi refulgeix.

En consumir el cigarret, Nora, la mare del xiquet que dibuixa avorrit, amb els dits dispara la burilla enmig de la replaça.

El xiquet l’observa mentre encara fumeja i decideix que quan sa mare se n’anirà en farà un dibuix.

De l’interior de la casa li arriba l’inici de l’Àngelus:

«El ángel del Señor anunció a María...»

El xiquet sent la presència de sa mare darrere seu, escodrinyant-li els dibuixos. No el neguiteja que l’observe, però preferiria que se n’anara i el deixara a soles amb el seu avorriment. No necessita girar-se per a saber que té el paquet de cigarrets i l’encenedor a la mà, i que no trigarà gens a encendre’n un altre.

Les ties desaproven que sa mare fume.

«Ta mare no hauria de fumar», li prediquen a ell, com si en tinguera cap responsabilitat.

A ell, tant li fa què faça o què deixe de fer sa mare. La indolència és mútua.

Reprotxen les ties que fumar no fa per a una dona respectable i catòlica, que és un vici indecent entre dones de caràcter lleuger i descregudes. Quan creuen que no les sent ningú, i ell, en ocasions, les ha sentides, blasmen que fumar fa per a les putes i les adúlteres.

I sa mare fuma, beu còctels i abans de la guerra comprava revistes de moda de París. A l’andana n’hi ha unes quantes que acumulen indiferència i pols.

Però encara que fume, ell no creu que sa mare siga una dona com les que les ties critiquen; potser una mica descreguda, o almenys això ha deduït de tant de sentir-la protestar quan les ties la convoquen per a acudir a l’església, quan ha de defugir àngelus i rosaris i ha de posar-se vulgues que no la mantellina de rigor per a oir missa.

A casa, als qui odien de veritat són als rojos. Tanmateix no entén massa bé la causa d’aquesta animadversió: odiar algú perquè té el cabell roig o la pell enrogida com la d’un malalt d’erisipela? No deu de ser per això, creu. No odien els rojos pel color del cabell o de la pell malalta.

Però a casa odien els rojos: les ties els odien, i son pare i el tiet Vito també els odien; sa mare potser també. Ha crescut escoltant, vulgues que no, aquest odi cap als rojos. Abans de la guerra, durant la guerra i ara que la guerra és acabada.

Una guerra que a casa no paren de celebrar que els rojos han perdut i els de casa l’han guanyada.

Sota la marquesina estant, sa mare encén un altre cigarret.

Ell s’atreveix a trencar el silenci que els estreny:

«El papa, quan vindrà?»

Ella deixa passar uns segons abans de respondre-li amb indolència:

«La setmana que ve... O l’altra»

A l’interior, la ràdio ha emmudit. S’ha acabat l’Àngelus.

Sa mare deixa caure a terra el cigarret consumit i abandona la marquesina.

És ara que ell es gira i observa la burilla que fumeja, a prop de l’altra que volia dibuixar però que ja no fa fum. Passa full al seu quadern de dibuix i intenta esbossar els mégots. A sa mare, que és francesa per part d’una àvia, de Tours, li agrada denominar algunes coses en francès, i de les burilles en diu mégots.

Se sent el renou d’un motor que prové del camí, tot acostant-se cap a la casa.

El xiquet cessa de dibuixar i adreça l’atenció cap a l’entrada de la finca: pilars de rajola de cara vista coronats per un remat ceràmic de color verd en forma de pinya de pi, i les dues àmplies reixes de ferro que romanen sempre obertes durant el dia. En temps de guerra, sempre romanien tancades amb cadenat.

Apareix a l’entrada de la finca el capot d’un vehicle negre amb l’emblema Mercedes Benz, penetra dins la finca i s’atura vora el lledoner.

Per un moment, el xiquet pensa que pot ser son pare, s’emociona i posa en qüestió l’auguri desmenjat que adés li ha espolsat sa mare. Tanca el quadern de dibuix i posa tota la seua atenció en els ocupants del vehicle, que aviat es donaran a conèixer: apareix un home alt, corpulent, amb vestit clar, ulleres de sol de muntura redona, el barret a la mà: l’oncle Vito, el germà de son pare.

El xiquet torna a seure, decebut, obri el quadern i reprèn el dibuix.

Des del primer pis esclata la cridòria de les ties:

«Vito! És Vito! Ha vingut Vito!»

Vito, hipocorístic d’un hipocorístic, d’un hipocorístic, d’un hipocorístic: de Salvador a Salvoro, de Salvoro a Salvoret, de Salvoret a Salvito, de Salvito a Vito.

Però Vito és nom entre família. Fora d’aquest cercle de confiances domèstiques ell és Don Salvador Cervera y Casañ, amb ñ d’España, tot i saber que el cognom de la nissaga sempre s’ha escrit segons la llengua del país, amb el dígraf ny. Ja no és així. Don Salvador Cervera y Casañ, amb ñ d’España té potestat i poder per a canviar la grafia del seu cognom i per a remoure murs i fonaments de moltes altres coses més.

Del seient del conductor abaixa un home que el xiquet no reconeix: menut, guaixat, amb feréstega expressió de geniüt gos rater. Vesteix uniforme falangista: pantalons grisos, camisa blava, i en la corretja del pantaló, ben visible la funda que guarda la pistola.

L’oncle comença a caminar cap a la casa; darrere seu, el falangista el segueix amb aire tibat i marcial.

Les ties apareixen emocionades a la marquesina:

«Vito! Vito! Quina alegria! Quina alegria!», corren al seu encontre i ell les rep amb els braços oberts i un gran somriure.

«Dinaràs ací, eh? Dinaràs, ací? Digues que sí! Per favor, Vito! Digues que sí!», li preguen les ties, compulsives.

«Dinarem, sí...», hi accedeix l’oncle Vito amb veu cansada de baríton. «Però en dinar farem la becadeta i aüssarem el vol. Mos esperen a València», les adverteix, tanmateix complaent.

Les ties gesticulen com xiquetes emocionades amb un comboi.

Llavors paren atenció, encuriosides, en l’home abillat de falangista que espera tot dret dues passes per darrere del nebot corpulent.

L’oncle Vito se n’adona, es gira de gaidó i l’assenyala amb la mà que sosté el barret:

«Tia Adela, tia Balbina, vos presente Ramon Llobell, el meu nou assistent».

Les ties li adrecen un somriure i una lleu i condescendent salutació amb el cap.

L’assistent les correspon amb un colp de taló militar, la salutació braç en alt i una reverència en abaixar-lo:

«Senyores...»

«Vos apetix paella per a dinar?», proposa la tia Adela d’un bot. «Li diem a Batiste que mate un conill i un pollastre, no? Sí? Sí, sí, sí!»

L’oncle Vito assenteix la decisió de les ties, i les ties miren l’assistent i demanen el seu parer innecessari amb un somriure beatífic.

L’assistent també confirma, rialler:

«Per mi, encantat. Vinguem de Madrid i allí saben fer moltíssimes coses bones, però no paelles»

Les ties riuen el comentari de l’assistent i giren cua, exultants. S’afanyen a trobar Batiste, el mitger de la finca, perquè trie i sacrifique els animals per a la paella.

Desapareixen les ties i apareix la mare del xiquet. Els ulls li traspuen felicitat. Ella i l’oncle Vito s’acosten ben bé fins a abraçar-se i es besen a la galta. Se separen una mica, es miren i se somriuen. Tot seguit l’oncle Vito li la presenta a l’assistent:

«Ramon, la meua cunyada Nora»

El falangista repeteix el colp sec de talons, el braç en alt i la reverència en abaixar-lo:

«Senyora...»

«És el meu nou assistent», aclareix de nou l’oncle Vito.

Després li toca al xiquet el torn de presentacions. No s’ha alçat de la taula on dibuixa per a saludar l’oncle. És l’oncle Vito qui se li acosta:

«Què fas, Daniel?»

«Dibuixe», respon, concís.

L’oncle Vito li comenta a l’assistent:

«És el meu nebot Daniel, fill de Nora i del meu germà Abel».

Quan l’oncle Vito se li ha acostat, ell ha passat full perquè no descobrisca que dibuixa els mégots que ha llançat sa mare.

Les cigales. Les cigales que no paren d’escamar. I el lledoner, immens, escampant l’ombra sobre el pou i un bon tros de la replaça.

«Què fem amb la càrrega?», demana instruccions l’assistent a l’oncle Vito abans de penetrar tots dos dins el recer de la marquesina.

La pregunta posa en alerta el xiquet. Adreça l’esguard cap al cotxe. S’adona que hi ha algú més a l’interior.

L’oncle Vito diu:

«Trau-lo i posa’l a la vista. Vigila’l»

L’assistent agafa una cadira de boga de la marquesina i se’n torna cap al cotxe. Posa la cadira vora el pou, sota l’ombra del lledoner.

Obri una de les portes posteriors del cotxe, hi esmuny el cos i d’una sarpada foragita de l’interior un home emmanillat.

Un home jove. La camisa espentolada, els pantalons lligats amb un cordell, espardenyes de careta; porta ulleres. Descabellonat, ullerós, sense afaitar, abatut.

L’assistent el fa avançar a espentes i el fa seure a la cadira.

L’oncle ordena:

«Lleva-li les ulleres; sense elles no s’hi veu una molla; un cegallós no pot córrer sense entropessar»

L’assistent li les lleva. Dubta què fer amb elles. Obri la porta del cotxe i les reballa a l’interior.

La mare del xiquet, que havia desaparegut, torna a aparèixer sota la marquesina amb una safata amb begudes.

«He pensat que tindríeu set», li diu a l’oncle Vito.

«Estàs en tot, Nora. Gràcies», li reconeix el cunyat.

Les ties han tornat també a la marquesina i anuncien:

«Batiste ja està preparant la carn i el foc. I Elena ja ha trobat un caldero més gran per a la paella»

Llavors reparen en aquell home malvestit i emmanillat que seu a la cadira, vora el pou, sota l’ombra del lledoner, capcot, abatut.

Les ties adopten un posat sorprès, i pregunten:

«Qui és?»

L’oncle Vito respon:

«Un desgraciat. El portem a València»

«Fa cara de bona persona», somica la tia Balbina.

«A València li esplugaran la llémena. Igual demà ja podrirà terra», vaticina l’assistent.

Les dues ties es persignen:

«Verge Santíssima!»

«Que Déu el perdone», prega la tia Balbina.

«Sí, senyora, que Déu, si vol, el perdone ‒baladreja l’assistent, exaltat‒. Però Espanya no el perdona! Espanya ha patit molt per culpa d’esta runa roja-separatista. Farem neteja i no deixarem polls ni llémenes. ¡España nos lo exige!»

L’oncle Vito riu.

La mare del xiquet somriu, però és a l’oncle Vito a qui somriu.

Les ties fan una ganyota indesxifrable i s’afanyen a entrar dins la casa, astorades.

Daniel mira desconcertat l’home que seu abatut a l’ombra del lledoner.

L’assistent s’afanya a prendre’s la beguda fresca que li han oferit abans que la calor la faça malbé.

Elena i Batiste tenen cura de la casa i de la finca. La finca no és gaire gran: unes vint fanecades d’ametlers i oliveres, una pinada que roda la casa i una llenca d’horta per al cultiu de verdures i llegums de consum domèstic.

Batiste i Elena seixantegen. Elena va entrar en amo a cals Cervera sent encara xiqueta. Quan es va casar amb Batiste, es feren càrrec del manteniment de la finca com a mitgers. Se l’estimen com si fora casa seua. Però no ho és. Forma part del patrimoni dels Cervera des de fa generacions. No debades als plànols del terme i a la documentació cadastral la casa hi apareix denominada com la Casa Cervera.

Elena entra a la cuina i anuncia al seu marit:

«Batiste, acaba d’arreglar tu la paella; les senyores m’han demanat que prepare l’habitació de l’amo Vito, i que li òmpliga la banyera»

Batiste se li acosta i li diu a cau l’orella:

«Avui l’amo Vito posarà el nap en calent»

«Animal! Quins desficacis, Batiste», protesta Elena.

«Em dol per l’amo Abel», diu Batiste.

«A mi, qui em fa doldre és Daniel; pobre xiquet», diu Elena, i es lleva el davantal i el deixa sobre el respatler d’una cadira.

En una plàtera, la carn trossejada del conill i el pollastre acabats de matar hi fumeja, calenta encara.

Elena puja les escales fins al pis superior.

Batiste comença a preparar els fesols de trencar i de desfer.

L’ama Adela crida Elena des del saló de la planta baixa. Elena hi acut.

«Porta’m un got d’aigua fresca», li demana l’ama.

Elena li porta el got d’aigua en una petita safata.

En acabant, Elena se’n torna al pis del dalt per a enllestir l’habitació i preparar el bany de l’amo Vito.

Des de la finestra, Elena guaita les cavallerisses. Ataülla que cap allí es dirigeixen l’amo Vito i l’ama Nora. Xarren animadament. Corre la cortina. Fa el llit, sobre el llençol de lli hi posa una muda de roba interior, un vestit net, del mateix estil i color clar com el que ara porta l’amo Vito. No pot evitar acostar-se a la finestra, i a pesar del tamís de la cortina, els clissa, veu com es besen, com l’amo Vito li puja la mà per entre les cuixes, aüssant-li el vol de la falda... I ja no vol continuar mirant. Es senya i murmura una oració. S’afanya a preparar la banyera.

Més tard, l’ama Balbina, des de la marquesina, crida a l’aire calent que embolcalla la casa i l’entorn:

«Vito! Vito! Vito! El bany ja el tens a punt!»

Elena pregunta a l’ama Adela on vol que paren la taula, si al saló de la casa o fora, sota la marquesina.

Just en aquest moment, hi apareixen l’amo Vito i l’ama Nora. L’amo Vito que ha sentit la qüestió, decideix:

«Ací, Elena. Para la taula ací en la marquesina»

El sol encara cau amb força. On no hi ha ombra, hi governa una claror encesa i enlluernadora.

Nora seu en una cadira vora l’assistent i s’aventa amb un ventall, ensopida per la calor.

L’assistent la mira un instant i contrafà un ganyota, com amprat de tenir-la tan a prop.

L’amo Vito diu que se’n va a l’habitació on li han preparat el bany.

L’ombra encara li arriba sencera, a l’home que seu emmanillat vora el pou, sota el lledoner, abandonat, capcot.

De sobte alça el cap i crida:

«Tinc set!»

Tots li paren atenció, desconcertats.

L’amo Vito s’atura.

Elena, atordida, pregunta:

«Li-li porte un got d’aigua?».

L’amo Vito l’esmena:

«No, en un got no, Elena. En la botija, que bega a gallet. Porta-li-la tu»

Elena assenteix l’ordre de l’amo Vito. Se n’entra a la cuina i agafa la botija d’on beuen ella i Batiste.

Elena travessa la replaça fins al lledoner.

L’home l’espera amb delit.

Elena descobreix els blaus que li taquen la cara.

L’home obri la boca alhora que Elena eleva la botija i la inclina. Els braços li tremolen, però el raig encerta la boca tot i que oscil·la lleugerament. L’home beu amb avidesa desesperada. Elena té por que s’ofegue i adreça la botija perquè l’home agafe aire. L’home tanca la boca.

«En vol més?», li pregunta Elena.

L’home denega amb el cap. Pantaixa i murmura:

«Gràcies»

L’amo Vito ja s’ha banyat i s’ha mudat de roba.

Elena acaba de parar la taula sota la marquesina.

El xiquet dibuixa un parotet.

Nora fuma i observa la mà del fill com dibuixa.

L’assistent beca. L’ama Adela beca. L’ama Balbina beca.

Batiste està afaenat enllestint la paella.

I en això que l’home emmanillat torna a cridar:

«Per favor!», suplica.

Elena alça el cap i l’aguaita.

L’amo Vito acaba d’entrar a la marquesina.

«Vaig a veure què vol, don Salvador?», li pregunta.

«No», fa l’amo Vito, «Tu, acaba de parar taula»

«Ramon ‒li diu a l’assistent‒, mira a vore què vol ‘el convidat’».

L’assistent, que encara somieja, espavila en sentir el seu nom i l’ordre. S’alça i camina melsut cap a l’home emmanillat, ‘el convidat’. Se li planta al davant, estirat com un pal de bandera, fent anses com un cànter.

Elena no cessa de guaitar en direcció al pou, pendent per si li tornen a demanar que li porte la botija.

L’assistent de l’amo Vito regressa a la marquesina. Li diu a l’amo Vito, fluix, a cau d’orella:

«Que té pixera...»

L’amo Vito somriu.

«Elena, dis-li a Batiste que vinga», ordena l’amo Vito.

Elena assenteix i s’afanya a buscar el seu marit, que acaba de retirar el caldero del foc i ara l’arròs reposa.

«Batiste, l’amo Vito que vages»

«Ara?», protesta Batiste.

«Ara, sí»

Batiste i Elena tornen junts a la marquesina.

L’amo Vito assenyala a Batiste l’home que seu a l’ombra del lledoner:

«El gires d’esquena i l’ajudes a pixar»

«Jo?», protesta Batiste.

«Sí, tu».

Batiste s’engul la protesta i obeeix.

«I no l’amagues que no vull perdre’l de vista», l’adverteix l’amo Vito.

Quan arriba a la cadira, Batiste ajuda l’home a alçar-se. Les cames li trontollen, eleva les mans emmanillades per a no perdre l’equilibri. Batiste el sosté agafant-lo de les costelles. L’allunya dues passes de la cadira. Les mirades coincideixen d’arrapa-fuig, i comparteixen una profunda vergonya. Batiste s’adona que aquells pantalons espentolats han perdut els botons de la bragueta. Li deslliga la corda que li fa de corretja. Els pantalons s’esgolen fins al garró. No porta calçotets.

Des de la marquesina se li veuen les cames nues, però la camisa li tapa el cul. L’amo Vito ho observa i somriu. I també l’assistent. I l’ama Adela i l’ama Balbina, i l’ama Nora. Miren i somriuen. Una escena grotesca que el xiquet, però, no mira perquè li fa vergonya. Una escena humiliant que Elena tampoc no mira perquè ha acotat el cap.

L’home emmanillat rossolla, la veu presa:

«Puc aguantar-me-la jo»

Però cal que Batiste li puge els faldons de la camisa, perquè no se’ls pixe.

Quan el convidat acaba de pixar, Batiste li aüssa els pantalons, li lliga el cordell i l’acompanya a la cadira. I ràpidament, com qui fuig, se’n torna cap a la marquesina.

L’ama Balbina li diu:

«Llava’t les mans ben llavades, amb sabó. Dos voltes»

I Batiste es llava les mans ben llavades, amb sabó, dues vegades, com li ha ordenat l’ama Balbina.

Ara que la taula ja és parada, Batiste hi trau el caldero.

Als Cervera no els ha agradat mai menjar la paella en el caldero.

«No som de menjar amuntonats com en un pessebre», li comenta l’ama Adela a l’assistent, més acostumat a seguir la tradició popular de menjar la paella en rogle.

Així doncs, Batiste escudella i Elena reparteix els plats. Després, s’esperen drets, al brincal de la casa, com fidels estaquirots, per si els amos demanen res.

«Molt bona, Batiste, molt bona», l’elogia l’ama Adela.

Els altres comensals assenteixen l’elogi sense perdre bocí. Batiste boqueja un mot d’agraïment, i desvia la mirada, torbat, cap a l’home emmanillat vora el lledoner, ‘el convidat’, com li diuen amb sorna l’amo Vito i el seu refistolat assistent. ‘El convidat’ reülla abatut els qui s’afarten sota la marquesina.

«No pareix mala persona», comenta la tia Adela.

«I és jove. Si no vestira tan espentolat, pareixeria inclús algú decent», afegeix la tia Balbina.

«I tindrà mare i tot».

«Té edat d’estar casat»

«Saps si està casat, Vito?»

«O si té algun fill...»

L’assistent intenta dir alguna cosa, però l’amo Vito li fa un gest perquè guarde silenci. I tot seguit diu a les ties:

«Què importa si té mare, si està casat o si té fills. Els enemics d’Espanya han de pagar el mal que li han fet, no mereixen pietat ni perdó»

«La pietat i el perdó són virtuts cristianes, no? I els catòlics som cristians...», s’atreveix a dir l’ama Balbina.

«Som soldats en guerra, tia, no catequistes ensenyant doctrina»

Les ties no insisteixen a preguntar res més. Ambdues deixen els coberts usats sobre els plats bruts.

Tots han acabat de dinar. Ha sobrat arròs i carn per a tres o quatre racions ben generoses.

Abans que Batiste i Elena comencen a desparar la taula per a traure les postres, l’amo Vito diu a Batiste:

«Porta-li uns trossos de carn al convidat»

Batiste intenta agafar un plat net, però l’amo Vito l’esmena:

«No cal un plat net; gasta’n un qualsevol dels nostres»

Batiste pren un dels plats gastats, tria uns trossos de carn i els mostra a l’amo Vito perquè li’n done l’aprovació. L’amo Vito li’n lleva la meitat.

«Lo que ha sobrat, doneu-li-ho als gossos».

Batiste camina cap al convidat. Li ofereix el plat. El convidat agafa un dels trossos de carn, amb dificultat per culpa de les manilles; al voltant de les monyiques se li ha fet ferida. Tot i la fam, menja sense recel. En acabar, dona les gràcies a Batiste.

Batiste deixa caure la mirada i se’n torna cap a la marquesina.

Mentrestant, Elena, tota sola ha hagut de desparat taula, i ara trau les postres: raïm, figues i un meló d’Alger que Batiste, abans, ja havia deixat encetat.

S’ha creat una animada conversa que menysté l’aldarull de les cigales. Comenten la vida social de Madrid, els llocs que ara hi són moda, el teatre espanyol que s’estrena als escenaris que han sobreviscut a la guerra, la música que triomfa a la ràdio i que interpreten les orquestres que toquen als nous locals que freqüenten les victorioses autoritats a la capital d’Espanya. La tia Adela té interès per saber si doña Carmen Polo, la dona de Generalísimo, és tan elegant com diuen.

«La més elegant d’Espanya», confirma l’assistent.

El sol avança i aviat l’ombra del lledoner deixarà de protegir la negra carrosseria del Mercedes Benz i el cos castigat de l’home emmanillat.

Batiste i Elena reparteixen els cafès i les infusions. L’amo Vito demana a Batiste la botella de brandi.

L’aire és calent. Enllà de la marquesina, sota el lledoner, el convidat beca amb el cap embelcat i el front suat.

Elena i Batiste han enllestit de fer l’escurada. Ara seuen a dinar. Mengen sols, a la cuina, els seus plats de paella freda. Batiste remuga:

«Esta no li la perdone a l’amo Vito. Podia haver-li llevat les manilles perquè l’home poguera pixar»

«No parles fort, Batiste, no vaja a ser que et senten»

«Qui m’ha de sentir ara? Les velles dormen com dos canonges afartats, l’assistent té prou faena vigilant aquell desgraciat, i l’amo Vito i l’ama Nora estaran posant-li les banyes a l’amo Abel»

«Aixina i tot, vigila què dius. A l’amo Vito no li caus en gràcia. Dos voltes t’ha hagut d’avalar l’amo Abel per aquella teua fotuda vocació de revolucionari amb els del Comitè. Dos voltes. Ves enlerta que l’amo Vito no és tan comprensiu»

«L’amo Abel sap que si no haguera sigut per mi l’ama Adela i l’ama Balbina hagueren acabat podrint-se al pont del Gossos. Jo ho vaig impedir quan aquells descabestrats de la FAI se les volien emportar a passejar. Bé està que em tornen el favor. En qualsevol cas, amor d’amo, aigua en cistella...»

«Però l’amo Vito és un ressentit que té el cor d’espart. Per dos voltes te n’has escapat de varetes. Si algú dels qui te tenen quimera torna a denunciar-te... Ja saps: A la de tres...»

«...o mort o pres», remata la sentència el mitger. I hi afig:

«L’amo Vito és un malparit. Posar-li les banyes al germà... Només de pensar-ho m’ensanguina l’ànima. I la dona... no sé què li voria l’amo Abel a eixa escabiosa que no pixa per on pixen totes...»

«No li digues escabiosa que sempre va com un figurí de París... L’amo Abel, pobre... i pobre xiquet»

«Pobres, mosatros, Elena; ells, de pobres, no en tenen res. Pobres, mosatros, que ni la merda que tinguem als budells és nostra».

«Si mos senten, ai, Batiste, si mos senten... Les finestres tenen ulls i les parets orelles».

Elena es gira sobtadament cap a les finestres.

«Si mos senten, Elena, això que hem dit adés: a la de tres o mort o pres. Des que s’ha acabat la guerra vivim d’amprat»

«Eixe pobre home del lledoner, Batiste... Com si fora un gos... Està combregat i pernoliat. Què li voldran fer pagar?»

«Ves a saber ‒rosega Batiste‒. Potser escrivia versos en valencià».

L’únic renou que se sent, dins i fora de la casa, és l’atordidora tabarra de les cigales. Sota la marquesina, el xiquet avorrit que dibuixava, ara llegeix un llibre.

L’assistent beca i vigila el convidat, alternativament.

L’ombra del lledoner ja ha desaparegut.

El sol de mitjan vesprada recrema el cos espentolat del convidat. La solada el fa patir, l’enlluerna i respira fatigat; té els ulls tancats, la boca entreoberta com un peix que boqueja en un toll de tarquim.

A la marquesina acaba d’arribar l’oncle Vito.

L’assistent el saluda militarment.

«¡Sin novedad!», li reporta.

«Se mos ha fet tard», comenta l’oncle Vito.

«Ja hauríem d’estar camí de València», corrobora l’assistent.

El xiquet els escolta, però no desatén l’atenció de la lectura.

El vestit clar de l’oncle Vito refulgeix fins i tot a l’ombra.

L’oncle Vito encén un cigarret i guaita fastiguejat el convidat. L’assenyala amb la mà que sosté el cigarret:

«Quines ganes tinc de desfer-me de la càrrega...»

El xiquet alça la mirada del llibre just en el moment en què sa mare s’incorpora al grup de la marquesina.

A sa mare els ulls li brillen de satisfacció. Ella guaita també el convidat, i comenta amb sorna:

«Em pensava que s’hauria mort d’insolació»

L’oncle Vito somriu:

«Més li haguera valgut això que la que li espera a València».

I li demana:

«Trau-me una cervesa. Per a Ramon també».

L’assistent el mira per a agrair-li el gest.

Les ties fan la seua aparició tot tentinejant, encara ensonegades. Paren atenció en el xiquet que llig.

La tia Adela li reprova:

«Daniel, no hauries de llegir tant, que llegir regira el cervell»

«Daniel s’avorrix molt ací, tia», ix en defensa seua sa mare, que acaba d’aparèixer amb les cerveses.

«Jo ho dic com ho diuen els metges: que llegir massa trastorna el cap».

El xiquet tanca el llibre i dirigeix la mirada cap a l’home emmanillat. Observa els seus gestos d’incomoditat, de dolor. Potser se li han adormit les cames, o els ossos li fan mal d’estar tanta estona assegut i sense moure’s. Mentre tots feien la migdiada, ell ha intentat dibuixar-lo. El dibuix, però, no hi és, a la seua llibreta. N’ha arrancat el full, l’ha doblegat i se l’ha amagat en una butxaca del pantaló.

L’oncle Vito i l’assistent beuen la cervesa a petits glops.

Les ties se n’han tornat cap a l’interior de casa.

L’assistent encén un cigarret i camina feixugament cap al convidat.

El xiquet observa de reüll com la mà de l’oncle de Vito que no sosté la cervesa acaricia la cuixa de sa mare.

L’assistent es planta davant de l’home emmanillat ‒el convidat!‒, li mostra l’ampolla de cervesa i tot seguit l’escura d’un glop. Se’n burla.

El xiquet sent que sa mare li pregunta a l’oncle Vito:

«Quan tornaràs?»

L’oncle Vito retarda la resposta; diu:

«En deixar eixe desgraciat a València, me n’he d’anar a Madrid. Em volen oferir un càrrec...»

L’assistent se’n torna cap a la marquesina.

L’home emmanillat ha inclinat el cap avant, com si volguera becar perquè el coll ja no li aguanta el pes del cap.

«Mo n’haurem d’anar», ordena l’oncle Vito a l’assistent.

L’assistent assenteix i agafa l’ampolla buida de la mà de l’oncle Vito. Aquesta i la seua les deixa damunt la taula.

L’oncle Vito crida les ties.

El xiquet observa atentament l’escena del comiat.

L’oncle Vito diu:

«Caldrà que anem fent marxa, sinó arribarem a quin’hora a València»

«Quina visita més curta, Vito», se’n planyen les ties.

«Haguéreu preferit que passara de llarg?», diu l’oncle Vito.

«Nooo, Vito. Gràcies per haver vingut, gràcies», somiquen les ties.

L’oncle Vito i sa mare es miren, somriuen.

L’oncle Vito besa les ties, besa sa mare, a ell el saluda amb un gest amb la mà, gest que ell correspon amb una salutació sense intensitat.

L’assistent, mentrestant, ha fet alçar ‘el convidat’. A espentes l’ha clavat dins el cotxe i ha retornat la cadira sota el resguard de la marquesina. Abans de seguir les passes de l’oncle Vito cap al cotxe, s’acomiada de tothom fent la salutació amb el braç en alt i una lleu reverència.

L’oncle Vito agita el barret com a comiat i s’encabeix dins el cotxe.

Quan el cotxe abandona la finca, el sol ha perdut intensitat. Encara fa calor, però. No afluixa el clam les cigales.

El xiquet mira sa mare que fuma amb els ulls fits a la entrada de la finca per on acaba d’eixir el cotxe.

La tia Adela diu a la tia Balbina que encara són a temps de resar el rosari. I se n’entren ràpidament dins de casa.

Sa mare deixa caure el mégot en terra, fa mitja volta de colp i se’n torna cap a la casa sense dir-li res.

El xiquet, tot sol sota la marquesina, trau de la butxaca el paper plegat amb dibuix que ha fet de l’home emmanillat sota el lledoner. El desplega. El mira. Torna a plegar-lo. El desa entre les pàgines del llibre.

El llibre: Robinson Crusoe.

Toni Cucarella

Juny 2026