Una carta de París extraviada o El carter que llegia novel·les de Simenon

 

Aquest relat, Una carta de París extraviada o El carter que llegia novel·les de Simenon, l’he escrit amb motiu de la meua jubilació com a carter. És dedicat a les companyes i els companys, passats i presents, fixos i eventuals, de la UD Xàtiva, i en especial a Elvira Reig, amb qui durant 17 anys he compartit la faena i l’oratge a la Llosa de Ranes, sempre amb solidaritat i concòrdia.

UNA CARTA DE PARÍS EXTRAVIADA

O

EL CARTER QUE LLEGIA NOVEL·LES DE SIMENON

He sigut carter durant més de trenta anys i conec la importància que les cartes tenen en la nostra vida, o l’han tinguda fins no fa gaire. En l’actualitat, el correu postal es troba en procés de liquidació: de fet avui només repartim propaganda, factures, multes, avisos de constrenyiment, i fins i tot aquest correu comercial i de notificacions administratives té els dies comptats. Per Nadal encara hi ha qui envia alguna felicitació: obstinada gent major que no es resigna a abandonar vells costums obsolets d’una societat epistolar en vies d’extinció; però de tan escasses són anecdòtiques. Les comunicacions personals es fan a través de l’aplicació de WhatsApp i les administratives i comercials pel correu electrònic. Carrera de món; el progrés, que en diuen. Però, temps arrere el correu postal era de vital importància en la nostra societat, i en les nostres vides. En conseqüència, els professionals del servei públic postal assumíem la responsabilitat que se’ns havia encomanat, i encara que una carta vinguera sense adreça o amb les senyes equivocades indagàvem fins a aclarir-ne el destinatari i lliurar-li la carta en mà. Les conseqüències d’extraviar una carta o que arribe tard al perceptor poden ser irreversibles, i fins i tot, en ocasions, desgraciades. Una carta que desapareix o es demora pot canviar per complet el destí d’una vida, i d’algunes més.

Aquella carta semblava que tenia molts anys: paper envellit de color ocre, una tinta que devia d’haver sigut blava o negra i ara només era una tonalitat més o menys grisa; lletres majúscules de cal·ligrafia maldestra, insegura, però llegible, probablement escrita per algú que havia anat poc de temps a escola i no havia après gaire de lletra. Sens dubte aquella carta havia patit a muntó, fora per on fora que haguera estat pegant bacs, encara que no estava excessivament deteriorada. El sobre feia una certa grossària: potser contenia documents, potser era una missiva extensa de diversos fulls, vaig imaginar-me. Provenia de París i portava a l’anvers del sobre, juntament amb les dades del destinatari i els segells corresponents, la lletra R de recomandé, o siga certificada, i el número de registre 166. Tot i que havia arribat en la caixa del correu ordinari. El remitent era un home; la destinatària, una dona. Pels cognoms no coincidents vaig pensar que no devien ser família. Encara era visible si més no la data del mata-segells d’origen: 1960. La carta arribava a l’adreça de destí per a ser lliurada amb 52 anys de retard. Tota una vida.

* * *

Sorprès per la descoberta, la vaig mostrar al cap de carteria per a demanar-li què n’havia de fer. Al moment, la unitat de distribució es va convertir en un escarot d’exclamacions i de curiositat al voltant d’aquella carta demorada, no sabíem si extraviada per les carteries de París, de Madrid o de València durant més de mig segle. Tant li feia. Després del rebombori inicial, valoràrem si fer pública aquella troballa excepcional, per més que comportara un crítica injusta a l’eficiència general i constatable del correu postal. Al capdavall, no deixava de ser una anècdota. Això pensàvem. Una anècdota. Una carta extraviada entre els milions que arribaven feliçment cada dia al seu destinatari. El cap de carteria va decidir que abans d’escampar el cas convindria intentar de lliurar-la al destinatari o parents, i aleshores que ells decidiren si havien de fer-ho públic. I nosaltres, assumir-ne les conseqüències.

‒Posaran una reclamació.

‒Estan en el seu dret. Però, després de més de cinquanta anys... busca qui t’ha pegat!

‒La registre com a certificada?

‒No cal. Intenta aclarir si en eixa adreça la dona encara hi viu, si és que viu, o si saben res d’ella o dels seus familiars.

I va reblar l’ordre amb una reflexió de sentència fortuïta inapel·lable:

‒El mort mos ha caigut a nosaltres, i nosaltres tinguem l’obligació d’enterrar-lo.

Però va ser a mi a qui va tocar haver de fer d’enterrador.

* * *

Vaig guardar la carta a la carpeta, dins la solapa, com a objecte d’especial tractament, i vaig mamprendre la meua ruta habitual de repartiment. Tinc assignat un barri vell, de carrers estrets i empinats, alguns sense voreres. Quan hi transita un cotxe, el carro del correu i jo ens hem d’enganxar a la paret com dos segells a la carta. No fa molt que me l’assignaren i encara no conec tothom. Hi ha a muntó de cases tancades, algunes amb cartell de venda des de fa anys, però ningú no les compra. La gent fuig de viure en barris antics que no tenen serveis, en cases ofegades d’humitat, on no hi ha lloc ni per deixar el cotxe a prop; el cotxe, que el necessites per a anar a fer la compra perquè el barri vell no té botigues, i encara gràcies que hi sobreviu algun forn. Hi ha molta gent major, i quan faltaran les seues cases quedaran a l’espera d’un improbable comprador. I si no n’apareix cap, lentament s’assolaran amb tots els endergues oblidats i els records caducats que hi conservaven. Algunes cases de la zona més alta, les han comprades i rehabilitades estrangers de països plujosos que per damunt de tot valoren les moltes hores de sol de què gaudim, i un nivell de vida més assequible a la seua paga de jubilació.

Vaig arribar a l’adreça que indicava la carta. No coneixia personalment qui hi vivia; en aquella casa no solien rebre certificats. Com sovint fem en els barris vells de cases a peu pla, les cartes es deixen enganxades entre els ferros del finestró, en la corda que lliga la persiana o on puga ser que el vent no se les emporte d’un revolada; poques cases tenen un bústia preceptiva. No hi havia timbre. Vaig tocar el picaport. Una veu de dona va anunciar des de l’interior: «Ja vinc!». Jo em vaig donar a conèixer: «El carter!». La porta es va obrir i va saludar-me una dona de mitjana edat, encara vestida amb pijama i batí. Vaig preguntar si Sara Lledó vivia allí, però la dona va respondre negativament. Ni vivia allí ni sabia qui era. Li vaig explicar que portava una carta a nom d’eixa persona i que duia aquella adreça.

‒Fa més de vint anys que visc ací, i li puc dir que a qui li compràrem la casa no li deien aixina.

Li vaig demanar si sabia si cap dels veïns havia viscut tota la vida en aquell carrer, de cinquanta anys arrere o més. La dona s’ho va pensar.

‒Al cap de dalt, no sé si l’última o penúltima casa, hi viu una dona major que crec que sempre ha viscut ací. Maria, crec que li diuen.

La coneixia prou bé: Maria Guitart. A punt de fer els noranta. Vivia sola. Una neboda de València venia a visitar-la un parell de voltes al mes. El veïnat l’ajudava amb les compres. La coneixia prou bé perquè només començar a fer aquell barri em va fer saber de seguida que ella esperava una carta molt important cada principi de mes: la carta dels morts. L’anomenava així: «la carta dels morts». Era el rebut bancari que certificava que estava al corrent de pagament de l’assegurança de decessos. «Si t’encantes a pagar un mes, perds el dret i ja no t’enterren», patia Maria Guitart. Jo li deia que no s’hi capficara, que a ningú el deixen sense enterrar. «Sí, però m’enterrarien de beneficència. I jo vullc un soterrar de persones i no un de gos sense amo». Quan arribava aquella carta, jo tocava el timbre (la neboda li l’havia posat perquè sordejava i de dins estant no sentia els colps del picaport). El timbre sonava tan fort que tot al voltant s’assabentaven que Maria Guitart tenia visita.

El timbre va sonar i jo vaig esperar. Coneixia el rossec dels seus passos vells i fatigats.

‒Molt prompte vens a dur-me la carta ‒es va sorprendre en veure’m.

Li vaig dir que no li portava cap carta. Que en tenia una per a una persona que potser va viure en aquell mateix carrer feia temps, però que ara no hi vivia i potser ella podia donar-me’n notícies.

‒Sara Lledó ‒li vaig aclarir.

Abans de contestar-me, Maria Guitart, com sempre feia, em va oferir un got d’aigua, que jo vaig refusar tot agraint-li’l, i a continuació un colpet d’aiguardent, que també vaig refusar i agrair. Era com un ritual de bones maneres. Va seure en una vella cadira de repòs de l’entrada. Va sospirar com si haguera fet un gran esforç.

‒Fa molts anys que se’n va anar del carrer. Quan va enviudar. L’home se li va morir jove. I no tingueren fills. Se’n va anar a viure a ca una germana, al barri del Carme. No em preguntes en quin carrer. Era prou més jove que jo. Deu o quinze anys més jove. No l’he vista des de fa jo què sé quant de temps...

Li vaig donar les gràcies. Ella encara va insistir a convidar-me de nou, primerament a un got d’aigua i en acabant a un colpet d’aiguardent, que jo vaig tornar a refusar i agrair. Em va preguntar per l’oratge que feia al carrer. Tenia ganes de xarrar. La necessitat de resquitar-se amb quatre frases trivials de la muda soledat de tots els dies. Vaig concedir-li un parell de comentaris ràpids i em vaig acomiadar amb el pretext, per altra banda cert, que tenia molt de correu per repartir. I en anar-me’n, va fer-me el prec:

‒I de seguida que arribe, per favor, porta’m la carta dels morts.

* * *

En arribar a la unitat, vaig preguntar al company que tenia assignat aquell barri del Carme, el qual ja repartia des de feia més de vint anys, si tenia constància d’alguna Sara Lledó. Després de tant anys, coneixia perfectament cada un dels habitants del seu barri, amb noms i cognoms, i d’alguns, fins i tot el número del DNI.

‒Vivia una Sara Lledó a Doctor Fleming. Però fa un parell d’anys va patir un accident o una embòlia, i crec que la ingressaren en una residència. No sé en quina. Però qui viu en el seu pis crec que és neboda, filla d’una germana.

Al meu company no li feia gens de gràcia haver d’aclarir res d’aquella carta extraviada, ni de donar-ne explicacions, com si qui la portara fora culpable d’haver-la perduda durant tants anys. M’havia tocat a mi, la carta, en el primer sorteig i havia de ser jo qui devia fer les indagacions necessàries. A qui li toque, li toque.

En acabar la jornada laboral, encara d’uniforme, em vaig acostar a l’adreça del carrer Doctor Fleming que m’havia indicat el meu company. El barri va estar molt de temps aïllat de la ciutat, embarrerat entre dues carreteres, la de la Llosa i la d’Alzira. És un barri construït als anys seixanta. Barri popular, on sembla ser que segles arrere hi havia hagut el convent del Carme. Barri de gent obrera, de pisos menuts i escales estretes, sense ascensor i amb problemes d’aluminosi. La porta de l’edifici, d’alumini platejat, renovada feia vint anys o més, tenia el pany trencat i per tant era oberta. Al passadís de l’entrada hi havia les bústies arrenglerades, però la majoria sense nom que identificara a qui pertanyien; cada una era d’un estil i d’èpoques diferents, i totes trencades. Calia sospitar que seguien un ordre, d’esquerra a dreta, planta baixa i pisos superiors. Potser el meu company sabia on vivia cadascú. Si hi arribaves de nou, havies d’endevinar-ho. Amb tot, era evident que a ningú dels qui allà hi vivien, com en tantes altres finques on passava igual, tant els donava rebre el correu de manera efectiva i inviolable.

Vaig pujar les escales fins al primer pis, on vivia la persona que m’havia indicat el meu company. Vaig picar el timbre. Vaig sentir unes passes que s’acostaven a la porta, que s’hi aturaven i miraven per l’espiell. El meu uniforme de carter, tot i que l’hora no era l’habitual, va guanyar la seua confiança i la porta es va obrir. Em va retornar la salutació del bon dia una dona d’una cinquantena, abillada amb l’uniforme d’un conegut supermercat. La dona va comentar que jo no era el carter habitual. Li vaig corroborar que així era, però que si la requeria era per a obtenir informació d’una carta extraviada i no per a portar-li correu a ella. Vaig demanar-li si coneixia Sara Lledó. Va fer un gest de sorpresa.

‒I tant que la conec. És ma tia.

Li vaig explicar el motiu exacte de la meua visita i li vaig mostrar la carta. La va agafar i la va mirar, per l’endret i pel revés, desconcertada.

‒De 1960! I de París!

Em va convidar a entrar i a prendre un cafè. Havia plegat feia poc del seu torn al supermercat i acabava de dinar. Em va explicar que en aquell pis havien viscut sa tia, Sara Lledó, i sa mare. Sa tia, com m’havia explicat Maria Guitart, havia enviudat jove i la germana la va acollir. I pocs anys després, la germana ‒sa mare‒ també va enviudar.

‒Mon pare era camioner i es va matar en un accident, prop de la Jonquera. Ma mare va morir poc després, de càncer. Des d’aleshores hem viscut juntes, ma tia Sara i jo. Però fa dos anys ella va patir una embòlia i es va quedar impedida. Jo, per la faena, els torns i tot això, no puc atendre-la ací en casa. I l’edifici no té ascensor i amb cadira de rodes que va... Ella va voler que la portara a la residència. Vaig sovint a visitar-la, la duc a passejar, xarrem, mos fem un tallat en algun bar...

Mentre parlava, amb el deix amprat de qui justifica una acció reprovable, mirava la carta, que havia deixat damunt la taula mentre preníem cafè. La mirava i cavil·lava. Dubtava què fer-ne. Pronunciava en veu alta el nom del remitent, com si intentara fer-ne memòria:

‒Ramon Cucarella... No recorde haver-li sentit, a ma tia, dir mai eixe nom...

Fins que es va decidir a demanar-me, per favor, que li la portara jo. Va recuperar la carta de damunt la taula i me la va tornar. No sé què li feia por d’aquella carta. Potser una reacció aïrada de sa tia. En quin destret m’havia ficat...

Quedàrem de trobar-nos a les sis de la vesprada a la porta de la residència.

* * *

Feia l’aire fort i movia les fulles dels til·lers que envoltaven la residència. S’hi sentia la fressa de l’activitat d’una fàbrica, junt enfront. La neboda de Sara Lledó va arribar-hi puntual. Va tocar el timbre de la porta destinada a les visites –n’hi havia una altra al costat per a l’entrada de vehicles‒ i es va obrir fent un esclafit. Com que encara feia sol, algunes persones seien en els bancs de l’entrada principal, d’altres, en cadira de rodes, tots buscant l’escalf agradable d’aquell sol de darreries.

Entràrem a l’edifici. La neboda de Sara Lledó va saludar la persona que atenia la recepció. Em va demanar que m’esperara allí, que ella aniria a veure si sa tia era al saló social o a la seua habitació. Vaig assentir i vaig esperar. En una saleta de visites, al costat de la recepció, un home acostava el telèfon mòbil a una dona perquè parlara amb la neta. Un altre home se’m va acostar tentinejant i em va demanar si tenia un cigarret. Li vaig dir que no fumava, i se’n va anar remugant retrets.

La neboda de Sara Lledó va tornar aviat i em va demanar que l’acompanyara a l’habitació de sa tia.

‒Serà millor parlar-ho en privat i no enmig del saló social.

La vaig seguir fins a l’habitació de sa tia a través d’un corredor blanc amb diverses portes, totes les quals tenien fotografies de les persones que s’hi allotjaven, a manera d’identificació. Sara Lledó ocupava una habitació individual, tot i que la majoria eren dobles, segons que em va explicar la neboda, no sé si com a justificació d’una reclusió que l’afrontava i que intentava d’excusar amb l’observació d’un allotjament privilegiat. Gaudia de bona llum exterior. En una tauleta hi havia una televisió encarada al llit. Sara Lledó m’esperava encotillada en la seua cadira de rodes. La seua neboda ja li havia fet cinc cèntims del cas. Jo només vaig haver d’allargar-li la carta mentre ella em mirava amb ulls severs i recriminadors. La neboda havia acotat el cap.

Mentre li la lliurava, vaig preguntar-li, estúpidament, si era ella Sara Lledó. Me’n vaig penedir de seguida, per la inutilitat del requeriment.

‒Tota d’un tros ‒em va esguitar‒. Però si li cal el meu DNI l’haurem de demanar en recepció.

‒No cal, no cal. Done per confirmat que és vostè Sara Lledó.

Va mirar el sobre, el va sospesar. El va obrir. Hi havia un grapat de bitllets francesos i una fulla de paper pautat amb unes poques paraules escrites. Va fer com si comptara els bitllets, però només hi va passar els dits.

‒Esta carta ‒va dir, sense mirar-me‒, encara que va al meu nom, no va dirigida a mi, sinó a una cosina meua.

Va girar la mirada cap a la neboda, que va alçar el cap:

‒La tia Teresa, la tia de París, la que pels Reixos t’enviava una caixeta de confits francesos.

‒La tia Teresa... ‒va assentir la neboda, tanmateix sorpresa per la revelació.

‒Teresa Lledó Artigues ‒va recitar el nom sencer fitant-me ara a mi amb duresa.

Li va passar a la neboda la pàgina pautada que havia tret del sobre. Vaig clissar que tenia la mateixa lletra insegura i vacil·lant que havia escrit les senyes del sobre. Li va demanar que li la llegira.

‒No m’hi veig ni una molla ‒em va aclarir.

‒Estimada Teresa, t’envie uns mils de francs que podràs canviar en el banc i comprar el bitllet de tren a París. Quan vingues envia’m un telegrama a la direcció del sobre i jo aniré a buscar-te a l’estació. Si al final no vols vindre, gasta-te’ls en lo que vullgues. Però jo t’esperaré. El teu amor... Ramon.

Sara Lledó va tornar a adreçar-se cap a mi amb la mateixa actitud severa i recriminadora.

‒Tinc els llagrimals secs i cada dia em posen gotes per a hidratar els ulls, si no fora per això ara mateix em caurien llàgrimes com els punys... Teresa era la meua cosina. Mos aveníem molt. Com germanes. Ramon era d’una família amb mala reputació: sa mare havia treballat al carrer de les Xiques, son pare arreplegava ferro vell i tot s’ho gastava en vi. Però Ramon era d’una altra pasta. Faener, poc amic de baralles. Li agradava el cine i ballar boleros. Com a la meua cosina. Però els meus tios no el podien vore ni per espitllera, a Ramon. Encara que la meua cosina i ell estaven molt enamorats. Per més que la castigaven a no eixir, sempre trobava la manera de reunir-se amb Ramon, i en això jo tenia molt a contar. Cansats de viure aquella situació, Ramon va decidir que si volien viure junts havien de fugir d’ací. Ell tenia un conegut a París, va arreplegar els diners per al viatge i se’n va anar. La idea que portaven de cap era que tan punt ell trobara faena, estalviaria i li enviaria els diners per al seu bitllet. Estos diners! ‒i va agitar el sobre com qui mostra l’arma usada en un delicte atroç.

Li va demanar un got d’aigua a la neboda.

‒Tinc la gola seca... La gola, els ulls, les venes... Soc més un secall que no un cos viu ‒se’n va lamentar.

Va beure del got que li va oferir la neboda i va prosseguir.

‒Evidentment, no podia enviar els diners a casa de Teresa. Jo m’acabava de casar i mos havíem posat a viure on diu la carta. La meua cosina va esperar notícies de París. Mesos i mesos. Com haurà pogut comprovar, Ramon no sabia molt de lletra. M’imagine que la carta i les senyes li costarien d’escriure Déu i ajuda. Tampoc era una persona a qui li agradava demanar favors. Segurament, va pensar que una carta no es perd, amb més raó si va certificada. Però es va equivocar. Les cartes es perden. I llancen a perdre la felicitat de les persones. La meua cosina no es va donar per vençuda. Durant mesos va treballar a estall per a poder arreplegar els diners del bitllet a París. Ho va aconseguir al cap de molts mesos d’esperar les notícies que no arribaren del seu Ramon. I cap allà se’n anar, cap a París. Va començar a treballar en amo, després en una fàbrica tèxtil. I mentrestant buscava el seu Ramon pels carrers de París, preguntava a gent de Xàtiva i de la redor que treballaven allí si sabien res d’ell. No el va trobar mai. Teresa no va tornar ací. Hem mantingut el contacte per carta durant tots estos anys. Quatre línies, alguna postal de felicitació, uns confits pels Reixos... L’última volta que la vaig vore va ser un dia d’hivern de 1962, a l’estació de València, camí de Barcelona, camí de París... I a París va morir fa uns mesos. Mos ho va fer saber un notari, perquè em va nomenar hereva d’uns pocs diners que tenia estalviats. Ara ja coneix la seua història.

Em sentia com si jo haguera sigut el culpable d’haver perdut la carta, d’haver malbaratat l’amor i la felicitat d’aquelles dues persones. A qui li toque, li toque. A mi m’havia tocat i jo m’enduia el renegó i el pes aclaparador en la consciència.

Em vaig alçar per a anar-me’n mentre m’acomiadava tot demanant disculpes. Quan vaig encarar la porta d’eixida de l’habitació, em va aturar la veu eixuta de Sara Lledó:

‒Es deixa una cosa.

Em vaig girar. M’estenia el sobre perquè l’agafara.

‒Teresa ja no ho necessita. Torne-li-la al remitent. Si encara viu i són capaços de trobar-lo.

* * *

‒Queda-te-la de record.

El meu cap d’unitat em va declarar hereu universal de la carta extraviada, i de la responsabilitat de custodiar-la com a prova insòlita i vergonyant d’una falta greu en el compliment de la nostra obligació postal. Hereu provisional. O botxí. Perquè podia haver-me llevat l’espart de l’ala aquell mateix dia reballant-la al contenidor del fem. En comptes d’això, en arribar les vacances vaig decidir passar un dies a París. I vaig afegir la carta a l’equipatge.

* * *

Em vaig allotjar a l’Hotel Americaine, rue Charlot, troisième arrondissement, a prop de la plaça de la República. Hotel modest, de dues estreles, assequible a la meua butxaca. Aquest Charlot, segons que em va explicar el recepcionista de l’hotel, no té res a veure amb el famós còmic i director de cinema: va ser un prohom francès del segle XVII a qui el nomenclàtor de la ville recordava a mode d’homenatge. Havia arribat a l’hotel a poqueta nit, cansat. En fer la inscripció, vaig deixar la maleta a l’habitació i vaig anar a buscar on fer un mos. Feia calor. Basca més que no calor. Aquella nit vaig dormir malament, perquè no estic acostumat a gitar-me en llits estranys i perquè dubtava del trellat de la meua decisió. Una decisió que ja s’havia convertit en dèria. I em barrinava el cervell. Ja coneixia les conseqüències d’aquella carta extraviada en la vida de Teresa Lledó. Potser també podria conèixer les que havia causat en la de Ramon Cucarella, si és que jo, a diferència de Teresa Lledó, reeixia a localitzar-lo entre els fils de la inextricable teranyina de París, o on fora que haguera viscut tots aquells anys. No m’hi movia el sentit del deure, evidentment, ja no, sinó una mena de morbositat. Per dir-ho d’alguna manera. Perquè no era un impuls de malalt, sinó de curiós. Com una necessitat de seguir la intriga i desvelar-ne el desenllaç. Potser conseqüència d’haver llegit tantes novel·les de Georges Simenon i el seu tenaç i indulgent inspector Maigret. De fet, entre els propòsits del viatge hi havia la visita a la prefectura de policia del Quai des Orfèvres.

L’endemà, tot just vaig haver esmorzat a l’hotel, i amb el mapa de París ben estudiat, vaig eixir en direcció rue Pétion, onzième arrondissement. Una mitja hora de trajecte a peu, si no errava el camí, si no m’extraviava com s’havia extraviat la carta que duia a la butxaca.

Feia bo per a caminar. No abofegava la basca del dia anterior. En arribar a rue Pétion vaig adonar-me que allí no tenia gaire cosa a aclarir. Aquell carrer en res no devia d’assemblar-se al que va acollir Ramon Cucarella quan s’hi va instal·lar en arribar a París. Tenia al meu davant un carrer amb edificis nous, lluents, i els que havien sigut edificis vells ara estaven tan reformats que devia ser impossible relacionar-los amb els antecessors. Allí ningú no em donaria notícies d’un migrant valencià que hi va viure uns quants mesos, o uns pocs anys, durant la dècada dels seixanta del segle passat. En part m’alleujava, perquè solsia l’enrònia de seguir buscant. D’alguna manera, també covava l’esperança que en arribar a un cul de sac la dèria s’extingiria. Perquè no buscava una agulla en un paller, sinó un gra de sorra en un platja inabastable.

Caminava mirant de fer-me a la idea d’oblidar la carta i dedicar-me a fer el turista: visitar el Quai des Orfèvres, el Louvre, la Torre Eiffel, i tot el que té París per mostrar a un turista ocasional que no ha eixit gaire de casa, i que si rosega una mica el francès és perquè de jove va fer algunes veremes en un poblet a prop de Carcassona. Vaig seguir rodant pel barri. A la manera melsuda dels qui els francesos anomenen flanêurs. Bambar en diem nosaltres. El meu propòsit d’ara era triar una cerveseria i fer-me’n una ajocat en una taula tot mirant les voreres atapeïdes de gent apressada que hi passa volandera. Però, casualment, em vaig trobar davant d’una oficina de La Poste, rue Léon Frot. Un edifici relativament modern, revestit de tessel·les negres i grises. I no se’m va acudir cap altra pensamentada que entrar-hi en un bot i demanar pel director de l’oficina.

Un disbarat.

El mal ja estava fet.

Em va atendre un home gros a punt de la jubilació, pelat, ben afaitat, amable.

Amb el meu francès de veremador temporal li vaig explicar qui era jo, és a dir, que pertanyíem al mateix gremi, que era valencià ‒ell no coneixia el País Valencià, tot i que l’havia travessat per l’AP-7 amb motiu d’unes vacances a Torremolinos, província de Màlaga‒, i tot mostrant-li l’enderiada carta li vaig fer cinc cèntims de la seua dissortada història. L’home em va escoltar el relat sense saber-se’n avenir. No debades li estava contant el fet excepcional i verídic de com una carta extraviada pot malmetre la vida d’unes persones. Li vaig demanar, si tal cosa estava al seu abast, si seria possible aclarir si el remitent de la carta encara vivia a França, i on vivia, si és que encara era viu. Teresa Lledó hauria fet mil preguntes, hauria demanat informació a la policia, a l’ajuntament, i no havia pegat en terrer. Però la tecnologia ha avançat molt en aquest mig segle. Tots som dins de la computadora universal. Les administracions públiques ho saben tot de nosaltres. Cada passa que fem està computada i emmagatzemada. Tenim un munt de targetes que donen accés a tota la nostra informació mèdica, tributària, acadèmica, bancària... Les nostres biografies estan digitalitzades i a disposició de qui les haja de menester, per a bé o per a mal.

El cap de l’oficina ‒René, em va dir que li deien‒ va assentir amb el cap, a manera de confirmació que comprenia la meua dèria i se’n feia càrrec. Va dir que podia fer algunes indagacions. Però li caldrien un parell de dies, almenys. Em va preguntar quant de temps m’estaria a París, li vaig dir que acabava d’arribar i m’hi estaria una setmana. Es va anotar en una llibreta el nom i l’adreça que figuraven al sobre. Li vaig donar les gràcies i ens avinguérem que m’hi passaria al cap d’un parell o tres de dies. Quan em disposava a anar-me’n, René em va demanar si estava realment convençut de voler saber on vivia aquell tal Ramon Cucarella, després de les conseqüències que aquella carta extraviada havia comportat; si no era millor oblidar-ho ja que ningú no l’havia reclamada, i ningú hi posaria una reclamació.

‒És com si mai no l’hagueren enviada ‒va dir a tall de conclusió, o d’absolució.

‒No sé si actue correctament ‒vaig intentar ser sincer en la resposta‒. No estic convençut si vull o no vull saber-ho de veritat. Però si no faig tot el possible per aclarir-ho, tampoc estaré tranquil. Ara carregue la culpa injusta de la pèrdua de la carta, i si no intente buscar una mica més no m’abandonarà la mala consciència d’haver-me rendit. Sí, potser podria acontentar-me pensant que és com si no l’hagueren enviada. Però la van enviar. Encara que cremara la carta, no s’apagaria el meu remordiment.

Malgrat el meu francès precari, crec que René em va comprendre perfectament perquè em va adreçar un mirada de llàstima. No sé, però, si em prenia per fava o per boig.

A tall de resolució final li vaig dir:

‒M’agraden les novel·les de Simenon.

No sé si ho va entendre. Potser ell, francès i tot, no n’havia llegit mai cap novel·la. Encara que no sé jo tampoc si, en realitat, hi havia cap relació entre la meua dèria i les novel·les de Simenon. Més aïnes era una forma de persuadir-me que aquella recerca tenia algun sentit, per extravagant que fora.

* * *

L’endemà va ploure durant bona part del dia. Per això vaig posposar la visita al Quai des Orfèvres. Vaig decidir flixar-me de la pluja de París encauant-me al Louvre, i el vaig trobar excessiu i esgotador. Per la nit, que ja havia escampat, em vaig esplaiar caminant per la redor de la Torre Eiffel.

El sendemà va eixir un altre dia assolellat i bascós. Vaig acostar-me al Quai des Orfèvres. Em vaig imaginar l’inspector Maigret entrant a la prefectura. En realitat qui entrava era l’actor Jean Gabin, que havia interpretat l’inspector Maigret en una pel·lícula francesa dels anys cinquanta. Vaig contemplar, avorrit, els bateaux mouches amunt i avall del Sena atibacats de turistes. Vaig visitar la Conciergerie i la Sainte Chapelle. En una parada dels bouquinistes, llibreters de vell, vaig comprar per dos euros un exemplar de La prison, de Simenon, tot i que no tenia l’inspector Maigret de protagonista. A manera de souvenir. El vaig fullejar tot prenent una cervesa a la terrassa d’un cafè de la place Dauphine. El meu exigu francès de veremador de temporada no em va permetre d’entendre-hi gaire cosa al primer colp d’ull.

Al tercer dia, vaig tornar a fer el trajecte entre rue Charlot i rue Léon Frot. Frisava. René m’esperava. Em va donar un paper amb una adreça de Vernon.

‒Hi ha trens cada mitja hora, direcció Le Havre, des de Gare du Nord. Hi trobaràs molts japonesos. Van a Giverny, un poblet al costat de Vernon. Allí hi ha el xalet on va viure el pintor Monet, amb els jardins que ell va pintar, el famós estany dels nenúfars i tot allò.

Li vaig agrair que m’haguera ajudat. Però ell va insistir a voler entendre per què em complicava la vida buscant el remitent d’aquella carta extraviada que només havia dut desgràcies. Li vaig dir que jo també em preguntava per què, que des que havia arribat a París dubtava si estava actuant correctament. Jo no era el responsable d’aquell atzar desastrós. Quin sentit tenia aquella missió que jo mateix m’havia encomanat? Al final, vaig recordar la resposta que li havia donat el dia que ens vam conèixer; no en tenia cap altra de millor, i a mi em semblava més o menys convincent, si més no com a excusa:

‒Crec que llig massa novel·les. I n’he llegides moltes de Simenon.

René va acomiadar-se amb un gest condescendent, per no dir-ne piadós.

* * *

Efectivament, el tren a Vernon anava a gom de japonesos. De gent asiàtica, en general. Potser n’hi havia de japonesos, de xinesos i de coreans. Tant se valia. El tren anava ple com un ou, però jo vaig poder seure i fer el viatge al costat de la finestra, contemplant el paisatge de les vies que fugien de París. La seqüència de fets d’aquell dia la tinc encara tan nítida a la memòria que és com si la revisquera ara:

Matí lluminós a Vernon. Pregunte on és l’ajuntament, la mairie. M’ho indiquen amablement: primer un xicon que s’encaminava cap a l’estació d’on jo acabava d’eixir, després una dona major que passejava un Terrier. A la mairie sol·licite un mapa de la població. Me’n donen un. Volen saber on vull anar. Els dic que he de trobar-me amb una persona que viu a rue du Grévain. El funcionari m’indica on és al mapa i com puc anar-hi. Done les gràcies i m’hi pose en camí. Abunden a Vernon les cases unifamiliars, amb jardí, moltes d’antigues. Antigues del segle XX. Si més no per on jo passe.

Arribe a rue du Greváin. Una altra casa amb jardí. Portella de fusta, d’altura fins al melic, un caminet que duu a la porta d’entrada de la casa, jardí al voltant, prou extens, amb alguns arbres i moltes plantes: hortènsies, dàlies, clavells francesos... Molt de color. Jardí ben cuidat. Casa de rajola de cara vista pintada de blanc i roig. Vora la portella, una bústia de ferro amb el número de la casa i el cognom de família: Cucarella. Al jardí, veig un home d’edat que juga a pilota amb dos xiquets, els diu facècies, els xiquets riuen, l’home vell riu. Són feliços. Jo, en canvi, els observe com un estaquirot, dubtós, penedit, i no advertisc que a mi algú també em mira: em mira una dona major que s’aboca per un cantó de la casa. No m’adone de la seua presència fins que ella crida la meua atenció:

‒Pardon, monsieur... Qu'est-ce que vous cherchez?

Reaccione amb sorpresa en veure’m descobert. Desconcertat. És en un segon, o encara menys: és en una mil·lèsima de segon que passa una idea pel cervell d’un carter que llig massa novel·les de Simenon, però en té prou per a empatollar-se una excusa.

‒Oui, madame ‒li dic en el meu francès de veremador ocasional‒. Però em sembla que m’he equivocat de persona, i potser de població. Busque un home que li diuen Ramon Cuquerella, per a portar-li salutacions d’un familiar seu valencià.

Ella diu que podria ser el seu marit, perquè ell també és valencià i li diuen Ramon Cucarella.

Jo li dic que ho acabe de llegir a la bústia, però la persona que jo busque li diuen Cuquerella de cognom, no Cucarella. Insistisc a dir-li que m’he equivocat, i me’n disculpe i voldria anar-me’n però no me’n vaig.

M’he equivocat, no en el cognom sinó en la missió que m’he encomanat. Ha calgut arribar fins ací per a caure estrepitosament del cavall enlluernat per una llumenada de seny. Veig el remitent de la carta que guarde a la butxaca jugar i riure feliç amb els seus nets. Quin dret tinc jo a rebolicar-li els budells de la memòria? Quina crueltat, per part meua! Vull anar-me’n, vull fugir. M’he equivocat. Soc un imbècil. Hauria d’haver reballat la carta al fem en el mateix moment en què Sara Lledó la va rebutjar. Massa novel·les. Massa interès a indagar per a conèixer el final d’una història de la qual jo ja sabia que es tancava amb un final funest. No tenia dret a remenar aquell poal de vísceres del passat.

Intente girar cua però la dona crida l’home que juga feliç amb els nets:

‒Raymond! ‒aquell Ramon valencià s’ha convertit en aquest Raymond francès, un home que juga feliç amb els nets. I jo tinc una carta que ell va enviar fa més de cinquanta anys, una carta que es va perdre i va canviar el seu destí, el de Teresa Lledó i potser d’algunes persones més.

Raymond s’acosta. Somriu. Li pregunta a la dona què passa i ella li diu que hi ha un home que és valencià com ell que busca algú que li diuen com a ell o paregut. I Raymond apressa el pas, emocionat.

La dona obri la portella, l’home m’allarga la mà, commogut.

‒Valencià, com jo! Il y a molt de temps que no parle amb un valencià, ni parle valencià. Encore jo m’enrencorde.

La mentida que m’he empatollat continua bollint-me al cap, concretant fets i coherències.

Li dic que busque un Ramon Cuquerella, però a la seua bústia diu que a ell li diuen Cucarella. Són cognoms que es confonen sovint. Li dic que la persona per a qui porte l’encàrrec és de Benigànim. Els Cuquerella són freqüentes a la Vall d’Albaida; els Cucarella, en canvi, pertanyen a la Costera. Raymond fa un gest de decepció.

‒No, je suis d’Aixàtiva. Dommage! I per ací no conec personne que li diguen com el mateix prénom que jo o paregut. Ici no hi ha cap altre valencià que moi.

Així i tot s’encabota a fer-me passar i convidar-me a un vi o una cervesa. Intente fugir, però al final cedisc i em deixe convidar. Passem al jardí. Hi ha els dos xiquets i apareix un gos. Els xiquets juguen amb el gos. Raymond diu, orgullós, fierté que diuen els francesos:

‒Son els meus nets. Ne tinc tres de més.

La dona, emocionada, ens duu una ampolla de vi negre i gots, i un plat amb diversos formatges. També se la veu feliç. Em diu que li diuen Mireille, com la cantant Mireille Mathieu. La carta em crema a la butxaca. I no perquè vulga mostrar-li-la. És com si jo fora un assassí davant un policia i aquella carta fora l’arma del crim i tinc por que el policia la descobrisca i jo siga acusat d’assassí. Parlem de falles, del València Club de Futbol, del carrer Vera on ell va viure amb la seua família, i diu que té un disc de Raimon, però no expressa en cap moment que haguera volgut tornar mai a Xàtiva. Parla sense nostàlgia. Com qui descriu casos d’un anecdotari sense importància. Finalment, aconseguisc de fer-li entendre que me n’he d’anar. Encaixem de mans. La dona em besa tres voltes, emocionada. Com si aquella trobada que havia fet feliç el seu marit l’haguera feta feliç també a ella. Fi de la reposició.

* * *

De tornada a París amb el tren, vaig intentar imaginar-me Ramon Cucarella esperant Teresa Lledó: pensant en ella durant les hores de faena, somiant-la durant les nits al llit on dorm, voltant ansiós la Gare d’Austerlitz, que és on paraven els trens que venien de València, per si ella hi arribava d’improvís. I en algun moment ell se’n va cansar, pensant potser que no volia casar-se amb ell per no perdre la família de Xàtiva, o perquè havia trobat algú altre que gaudia de l’aprovació familiar. O potser ell, mentre esperava i bambava com un fus perdut per la Gare d’Austerlitz, va conèixer casualment Mireille i se’n va enamorar. I la promesa d’un amor etern professat a Xàtiva va caducar i va acabar en el poal de les bones intencions prescrites. I llavors Ramon Cucarella i el nou amor trobat a París es casaren i se n’anaren a viure a Vernon, potser perquè ella hi havia nascut o perquè ell hi va trobar una faena. I l’atzar favorable els ha permès de ser feliços. A la vista estava. En canvi Teresa Lledó va buscar de bades el seu amor de Xàtiva pels inacabables carrers de París. L’atzar advers d’una carta extraviada li va impedir de ser feliç.

Vaig tornar a la riba del Sena, Quai de Conti. Vaig contemplar el riu des del Pont des Arts, amb tots aquells milers de cadenats que representen el compromís, o si més no la intenció d’un amor ferm i durador, romànticament etern. De bones intencions està empedrat l’Infern, i el Pont des Arts de cadenats de ferro. Per les escales de pedra del pont, vaig davallar fins a la riba del riu. Una parella jove es feien moixaines i es besaven amb deliri. En algun moment de passió devien haver-se jurat amor etern i havien expressat alhora auguris convençuts de felicitat infinita i compartida. Estaven tan abraonats demostrant-se l’amor ardent que els abrusava que no s’adonaren que un carter de Xàtiva que llegia novel·les de Simenon acabava de llançar una carta al riu. Una carta de París que es va extraviar l’any 1960. Vaig observar durant uns instants com el corrent se l’emportava; aviat les aigües grises del Sena se l’engolirien. Me n’havia desempallegat, per fi. I així i tot no m’havia llevat gens de culpa de damunt.

C'était fini. Il ne saignait plus. Mais on ne pouvait pas lui demander d'être le même homme.¹

1S'havia acabat. Ja no sagnava. Però no li podíem demanar que tornara a ser el mateix home. Georges Simenon, La Prison.