De les 1000 fonts
![]() |
De les 1000 fonts / acrílic sobre tela / 50x50 cm / 2022 ©Miquel Mollà |
El senyor Schulz ha vingut a Xàtiva a fer el turista. Li han dit, a la població de la costa on passa l’estiu, que és una ciutat històrica. L’anomenen La Ciutat de les 1000 Fonts. El senyor Schulz és un enginyer jubilat que setanteja. Al senyor Schulz li agraden les fonts, els aqüeductes, els pous, els aljubs: li interessa tot allò que tinga relació amb l’aprofitament humà de l’aigua. I li agrada, quan plou, llevar-se el barret i deixar que l’aigua impacte sobre el seu cap pelat, que li xorrolle bescoll avall i per les galtes de la cara. El senyor Schulz ha arribat en tren a la ciutat. Dia d’agost. Passat de prou el ple migdia. Només eixir de l’estació, al bell mig de la plaça, una font li ha donat la benvinguda. Però és una font ornamental. No s’hi pot beure. I el senyor Schulz ha notat, només rebre el colp del sol, una sobtada i terrible sensació de set. Set d’aigua. Enfront hi ha un bar. Però està tancat. És l’hora del descans. Però encara que estiguera obert, el senyor Schulz té set d’aigua, no de cervesa, ni de tònica, ni de suc: té set d’aigua d’una font. El senyor Schulz mira arreu. Es troba al bell mig d’una ciutat moderna d’edificis elevats. I ara fa molta, molta calor. Al senyor Schulz li abelliria amorrar-se al canó d’una font i assadollar-se d’aigua. Però fora de la font ornamental, no s’hi veu cap altra. I en aquestes hores posteriors al ple migdia, caloroses a més no poder, per la ciutat de les 1000 fonts no s’albira ni una ànima. Assedegat i tot deambula entre els alts edificis, entre botigues tancades, caminant sobre voreres que cremen. I cap ni una font a la vista. Atenció, senyor Schulz, un home acaba d’eixir d’un dels edificis! El senyor Schulz s’afanya a assolir-lo. Per favor, senyor, he vingut a la seua reconeguda ciutat a fer-hi el turista i ara estic buscant-hi una font, una de tantes de les 1000 que diuen que té aquesta ciutat. L’home ‒de mitjana edat, vestit amb pantalons curts i una samarreta que diu Renaix de les Cendres‒ li para atenció perquè li ha inflamat l’orgull autòcton la referència de les celebrades 1000 fonts. Oh, sí, 1000 fonts, se n’ufana el xativí, i comença a enumerar-les: del Lleó, de la Petxina, dels Vint-i-Cinc Dolls, de Sant Francesc, la antiquíssima font Gòtica.... El senyor Schulz, en una altra circumstància, admiraria i atendria el coneixement d’aquest natural sobre la història i els monuments de la ciutat. Tanmateix, el senyor Schulz ara pateix una set infinita, insuportable. Una set que li arrapa la gola, que l’ofega, que li entabuixa els sentits, que li fa batre les cames. Així que el senyor Schulz s’afanya a agrair tanta informació, però li demana, per favor, que li n’indique només una, la que hi haja més a la vora. Així és que el xativí, tot i decebut per no haver pogut expressar-li els seus vastíssims coneixements sobre les fonts de la ciutat, s’avé a indicar al senyor Schulz com arribar a la font del Lleó, la més propera. És una de les principals, per no dir-ne la que més, ja que antany donava entrada a la porta principal de la ciutat quan les muralles... El senyor Schulz, espantat per si el desvanit xativí li engalta tota la història de la ciutat, s’afanya a agrair-li la informació, se n’allunya ràpid i mira de memoritzar les indicacions que li ha donat. Del Lleó... crec que ha dit del Lleó, s’esforça per recordar el senyor Schulz, per si cas necessitara l’ajuda d’algun altre xativí per arribar a la font. Però no troba ningú pels carrers buits on l’aire escalda els pulmons i el terra crema com la lava recent d’un volcà: Oh, Pompeia! Mentre camina en direcció a la font del Lleó, el senyor Schulz sent que les forces li fan solsida, que la set li fereix la gola, que la llengua eixuta se li enganxa al paladar ressec. Quina temperatura deu fer-hi? Quaranta-dos? Quaranta-cinc?, especula el senyor Schulz. I de sobte, una visió: Al·leluia!, s’exclama tot d’una, joiós: La font del Lleó! El Senyor Schulz ha deduït que és la font del Lleó pel lleó que corona la grossa font que raja al costat del que podia haver sigut la coberta d’una antiga gasolinera. El senyor Schulz s’afanya cap a la font. Pensa que no hi arribarà, que les cames li faran figa. Sent la música de l’aigua que xorra i cau sobre el bassi: la dels dos canons de baix i la de la boca del lleó, des del capdamunt de la font. El senyor Schulz es lleva el barret i posa el cap suat i calent, abrasit, sota el delerat doll d’aigua. I en sentir el cap temperat i refet, el gira de gaidó i deixa que l’aigua caiga sobre la boca i li vesse mentre ell l’engul, àvid. La camisa xopa, el cap xorrant, el barret a la mà, el senyor Schulz seu en el rebanc de la font. A poc a poc va refent-se. Mentrestant, el senyor Schulz tanca els ulls i s’aventa amb el barret. El senyor Schulz ha pres una decisió: torna-se’n ràpidament cap a la població de la costa on passa l’estiu. Fa molta, massa calor a Xàtiva. Potser hi tornarà en una altra ocasió menys calorosa. De moment, ja ha conegut una font. Temps hi haurà de conèixer les altres nou-centes noranta-nou. Si és que n’hi ha tantes.
De la sèrie «L’enigma de la ciutat X. En col·laboració amb Miquel Mollà.
Encara que semble mentira, a mi em va passar fa mols anys. Un home que acababa de eixir de l´estació em va preguntar si era veritat lo de les mil fonts i jo li vaig dir que mil no, pero que en cada carrer s´en podia trobar una. Pero clar, rapidament vaig aver de afegir que aixó feia molts anys. I anant me´n vaig pensar que quina llástima aver perdut tantes fonts.
ResponEliminaAgraït pel comentari.
EliminaQuina meravella. Felicitats i gràcies.
ResponEliminaGràcies a tu per llegir-me.
EliminaQuan jo era menuda, als estius ma mare em compraba unes sandalies de goma molt populars en aquells anys. Com que encara hi havien molts carrers sense pavimentar, després de varies hores jo duia els peus plens de terra. Per a que ma mare no em marmolara, abans de tornar a casa, passava per la fonteta del carrer de Vera i entraba en el bassi, sandalies i tot, per a rentarme els peus. Era una sensació meravellosa.
ResponEliminaSàpies que l'Ajuntament l'ha eliminada. Diuen que perquè l'havien convertida en un niu de runa. Una desgràcia. Crec recordar que en la en deien "la font de Segarra".
EliminaFelicitats Toni, precios el conte. Jo vivia en el carrer Cantal Gentil i anava per aigua a la font del carrer caputxins
ResponEliminaGràcies Toni . El senyor Schulz va triar mal dia per visitar Xàtiva.
ResponElimina