El no llegir fa perdre l'escriure

El mestre Faulkner

Conferència a l'Aula de Lectura i Escriptura de la Universitat de València, 21-10-2013 

Una advertència preliminar: sóc un escriptor caòtic que intente posar un cert ordre a les coses tot just quan són a prop de desbordar-se. Aquesta conferència crec que en serà un exemple; a la fi, però, un exemple més o menys volgut i, per tant, consentit, qui sap si fins i tot "ordenat", tanmateix a la manera de Faulkner.

Amb tot començaré referint-me al títol de la conferència, que expressa l'homenatge a un dels escriptors més incòmodes per a la nostra cultura oficial, quan vivia perquè escrivia i després de mort perquè han intentat en va esborrar la seua memòria amb goma de silenci, i quan han tingut l'oportunitat menyspreant el valor en conjunt de la seua extensa obra literària; per això només, per ser extensa: Manuel de Pedrolo. No obstant això, m'interessa, per al cas d'avui, fer notar la seua aportació com a traductor i divulgador de la literatura.

Després parlaré de mi, de "com em vaig fer escriptor", no com a immodest exercici d'egolatria, sinó perquè, m'agrade o no, sóc un cas atípic --ni extraordinari, ni excepcional, només atípic-- dins la casuística general de les vocacions literàries. Òbviament, explicaré el meu punt de vista sobre la necessitat de llegir per a no perdre l'escriure: llegir per a continuar la Tradició, perquè seguim la Tradició fins i tot, o sobretot, per a denostar-la [Per a escriure cal que hi haja un vincle estret amb la Tradició: Doris Lessing]; llegir per a combatre la por del bloqueig davant la pàgina en blanc, llegir com a necessari entrenament regular per a mantenir en forma els músculs de la poètica.
 

Finalment, i atès que estic davant de mestres i professors de literatura, futurs i presents, apuntaré una visió final no gens assertiva sobre la impossibilitat de transmetre el gust per la literatura, de fer lectors modèlics, militants, còmplices de l'escriptor, si s'ensenya, la literatura, la lectura, talment com una assignatura, obligadament. Ara disculpeu-me la banalitat, o astracanada, si dic que caldria que tinguera la mateixa consideració que l'assignatura de religió, que ben bé s'aprova si el professor, abans dit catequista, percep una fe sincera, o encara que siga només interessada, per part de l'alumne. 
 

El títol

He manllevat el títol, trabucant-lo però, d'un llibre d'articles de Manuel de Pedrolo: El llegir no fa perdre l'escriure. És un llibre que aplega tot un seguit de notícies sobre diferents autors, la majoria nordamericans, amb intenció divulgadora, en un context polític i cultural repressiu i autàrquic.

Pedrolo és un dels escriptors importants de la nostra literatura, prolífic, desbordat, sí, cosa que alguns li han retret, com si de tota la seua abundància només volgueren per a la literatura catalana l'arxiconeguda novel·la juvenil Mecanoscrit del segon origen. Però Pedrolo, malgrat el desdeny de la cultura oficial, d'abans i d'ara, és un dels grans autors catalans del segle XX. 

I també traductor. Va ser un gran divulgador de la literatura contemporània nord-americana. Sobretot durant la fosca època del franquisme, aquell context a què adés al·ludia, context repressiu i autàrquic. En aquells anys, Espanya era una presó. Tot allò que venia de fóra era bandejat com a influència perniciosa. Si per a la literatura espanyola d'aquell temps d'autarquia econòmica i intel·lectual era difícil conèixer la literatura del món exterior, imaginem-nos quines dificultats per a la literatura catalana: perseguida i arraconada al reducte folclòric, com va denunciar Joan Fuster. 

Pedrolo no es resigna a viure en aquest reducte asfixiant. És conscient que el futur de la literatura catalana passa perquè els escriptors tinguen contacte amb la literatura del seu temps, que la llisquen, que la incorporen al seu coneixement per poder expressar-se, creativament, des de la màxima normalitat. Una impossible normalitat, evidentment.

Cal superar, doncs, l'ofegament franquista. Així que Pedrolo tradueix i divulga Steinbeck, Hemingway, Carson McCullers, Truman Capote, Erskine Caldwelll, Dos Passos, Faulkner, fins i tot Kerouac... I encara obre les portes a la novel·la negra de qualitat, no debades va fundar la col.lecció La Cua de Palla. Cal posar els mitjans perquè la literatura que es fa en aquell moment arreu del món faça sentir la seua influència sobre la literatura catalana. Pedrolo sap que cal llegir per a poder escriure. Per a poder escriure des de la normalitat, des de la Tradició, però, sobretot, des de la modernitat. Llegir tot allò que constitueix la "modernitat literària" per a no quedar-ne al marge, com un reducte folclòric. Pedrolo intenta pal·liar-ho en la mesura de les seues possibilitats. Gràcies a ell, que va donar l'oportunitat de llegir l'actualitat d'unes altres literatures, la literatura catalana podia sentir-se més normal, més oberta al món, dins del món, part del món.

I quan dic Tradició no dic "cànon". Dit siga de passada. La Tradició és un concepte inclusiu, total, democràtic: tot allò que s'ha escrit i que ha influït, en major o menor mesura, en el progrés de la literatura. Un vastíssim mostrador del qual cada autor, cada lector, pren allò que li agrada, allò que li interessa. El cànon, en canvi, és una imposició. Una imposició del poder. Dels qui entenen la literatura com una religió oficial, amb summes sacerdots i lleis mosàiques de severa observació. 

Per a l'escriptor, doncs, llegir no fa perdre l'escriure. Tot al contrari, sense l'adob de la lectura no pot crèixer l'escriptura. 

De l'oci de llegir a l'ofici d'escriure

[No es pot ensenyar a escriure. Només s'hi pot aprendre escrivint, i llegint. Llegint bons llibres d'artistes de veritat, fins que entengues per què són bons. Truman Capote, Carta a Alvin Denwey III".]

Sóc allò que se'n diu un escriptor autodidacte. Els mèrits acadèmics que puc penjar en la paret del salonet de casa o incloure en un currículum professional comencen i s'acaben en un rònec títol de Graduat Escolar que vaig aconseguir en una Escola Permament d'Adults quan tenia 21 anys. Llavors ja escrivia coses. Era l'afició més o menys pública, restringida a l'àmbit de les amistats, d'un aprestador de teixits que treballava a torns en una insuportable fàbrica de pantalons.
 

Diuen els qui em van conèixer quan vaig passar, fracassadament, per les aules de l'institut d'ensenyament mitjà de Xàtiva que solia dir públicament, quan m'ho preguntaven, que volia ser escriptor. I crític de cinema. Això de crític de cinema encara tenia un sentit perquè era adicte als galliners del cinemes de Xàtiva, i n'hi havia uns quants. [Llicència "poètica": Les meues cames crues, fins que vaig poder portar pantalons llargs, foren golosa pastura de les puces i les xinxes que es multiplicaven a manera de plaga entre un soll de corfes de pipes, de cacau i de tramús sota els seients de fusta. Fi de la "llicència"] Més dífícil d'explicar amb fets coherents era la idea de convertir-me, un dia, en escriptor. Les meues redaccions solien obtenir bons comentaris dels mestres i professors de Lengua y Literatura Española, fins i tot als 11 anys havia guanyat un premi literari al qual em vaig presentar a escopetada de lladre, amb presses i correres, per a traure nota. Però no llegia gens. Els meus pares eren de religió evangèlica, protestants, doncs (ma mare va deixar de practicar-la, mon pare, que se sabia la Bíblia ben bé de memòria, va acabar ateu). Per això teníem dues bíblies clandestines, en versió no catòlica, de Reina y Valera, que no podia dur a classe obligatòria de religió catòlica sota pena de suspens. Teníem també un llibrot que mon pare havia salvat d'un enderroc: Laureados de España, ètica i estètica franquista en estat pur. I un llibre prohibit, més clandestí encara que la bíblia protestant, també salvat d'un enderroc, que mon pare no em deixava llegir; un clàssic de l'ateisme militant: La religión al alcance de todos. A ma casa, doncs, les prestatgeries només contenien bonicàries sense valor. Tot i que, a dir veritat, no recorde cap prestatgeria enlloc de la casa. Crec que els dos llibres que teníem els guardava mon pare en el calaix d'un fosc armari de paret.

Així que quan als catoze anys vaig incorporar-me al món laboral, m'imagine que si m'hagueren preguntat llavors sobre quina professió desitjava per al meu futur no m'hauria passat pel cap dir que volia ser crític de cinema o escriptor. La vida se m'encarrilava per prosaics viaranys d'obrer sense gaire il·lustració. 
 

Tanmateix, passat el temps, un parell d'anys poc més o menys, vaig avorrir els futbolins, als quals era jugador assidu, la música de les discoteques m'exasperava i damunt mai no m'ha agradat ballar. Vaig canviar d'amics i d'ocis, llevat del cine, que continuava sent un oci sagrat. Entre les noves amistats, n'hi havia que llegien i parlaven amb naturalitat del goig de llegir. Em deixaren els seus llibres i em vaig atrevir a revolar per la biblioteca municipal. Llavors la governava una dona esquerpa i estranya, filla de qui havia estat durant tot el franquisme Cronista Oficial de la Ciutat. A la segona o tercera visita que hi feia, li vaig demanar un llibre de Max Aub (una broma dels meus nous amics, que coneixien la filiació política de l'autor i de la bibliotecària). Forta impressió li va causar la meua petició. Tremolosa, intentava convèncer-me que per a la meua tendra edat em convenia prou més Tintin i Pulgarcito. Així i tot, la trasbalsada bibliotecària, doña Lídia, s'hi va avenir, i de les cavernes profundes d'aquella biblioteca, insalubres masmorres per a llibres prohibits i bandejats, com qui mercadeja amb un il·lícit objecte de contraban, em va fer a mans un volum amb obres de teatre de Max Aub, aquell escriptor valencià, d'ascendència francoalemanya, exiliat després de la guerra i autor de Jusep Torres Campalans.

Em vaig aficionar a llegir, però no de la mà d'autors de novel·la diguem-ne convencional, vull dir clàssics juvenils, de temàtica aventurera, d'intriga; històries d'aquelles que t'enganxen per la trama i els esdeveniments, novel·les de desenvolupament, d'estructura senzilla: inici, nus i desenllaç [He llegit en algun lloc que en una ocasió preguntaren a Faulkner si les seues novel·les tenien inici, nus i desenllaç. I Faulkner va respondre que naturalment que sí, encara que potser no en eixe ordre].

O siga que ni Salgari, ni Verne, ni Stevenson, ni Conan Doyle, posem cas, foren les meues lectures inicials, tardanes. Vaig aficionar-me a llegir amb autors que, jo crec, farien fugir de la literatura els lectors més inexperts: Eugene Ionesco i Artur Adamov, mestres del teatre de l'absurd, i amb Samuel Becket. Però reconec en Kafka la més decisiva influència. La seua literatura em va incitar a escriure. Llegint Kafka jo vaig sentir la necessitat d'escriure les meues pròpies històries. En principi, paregudes a les de Kafka. De fet, els primers relats els personatges els denominava amb una simple inicial majúscula, a imitació de l'agrimensor K. Va ser, doncs, a través de la lectura que vaig recuperar aquella incoherent vocació literària expressada de xiquet. La necessitat de llegir em va crear el desig d'escriure. Volia explicar històries com les que llegia: «Un matí, quan Gregor Samsa es despertà d'uns somnis agitats, es trobà al llit, transformat en un insecte monstruós...»

[«Llegiu, llegiu, llegiu. Llegiu de tot --la runa, els clàssics, el bo i el roí i mireu com ho fan. De la mateixa forma que un fuster que treballa d'aprenent i estudia el mestre. Llegiu! Absorviu-ho tot! I, després, escriviu. Si és bo, ho sabreu. Si no ho és, llançeu-ho per la finestra.» William Faulkner. Discurs a la Universitat de Mississippi, 1947] 
 

Descric com escric

[«Un novel·lista que parla de l'art de la novel·la no és pas un professor discorrent des de la seua càtedra. Imagineu-lo més aviat com un pintor que us acull al seu taller, on, per totes bandes, els seus quadres us miren, recolzats contra les parets. Us parlarà d'ell mateix, però encara més dels altres, de les novel·les que estima i que continuen secretament presents en la seua obra. Segons els seus criteris de valor, remodelarà davant vostre tot el passat de la història de la novel·la (jo no arribaré a tant!) i, d'aquesta manera, us farà endevinar la seua pròpia poètica de la novel·la, que li pertany exclusivament a ell...» Milan Kundera, La història de la novel·la vista des del taller de Gombrowicz.]

Mai no m'ha fet por el bloqueig de l'escriptor davant la pàgina en blanc. Jo també crec, com Picasso, i d'altres, que si les musses existeixen valdrà la pena que et porten la seua inspiració mentre treballes. Del contrari, el seu viatge haurà estat inútil, la seua generositat pagada amb la ingratitud de l'indolent. La inspiració, doncs, apareix amb la rutina del treball, no per sobtada i fugissera il·luminació. 
 

Em fa més por la desmotivació. Per a mi, perdre la motivació és més angoixant, més "bloquejant". M'espanta seure davant l'ordinador i preguntar-me si val la pena l'esforç de les hores esmerçades, les hores furtades a la família, als amics, a tu mateix, a canvi d'uns pocs centenars de llibres venuts i quatre comentaris esparsos, i rematar la garba, al final dels teus dies, amb dos minuts de glòria de cos present i la ingènua esperança d'un improvable reconeixement literari, en qualsevol cas post mortem. Escriure és, massa sovint, una "professió" ingrata. I jo no crec, gens ni miqueta, en la mística de la literatura.

No m'espanta, doncs, seure davant la pantalla en blanc de l'ordinador i no tenir cap ni una idea sobre la qual construir un relat. Ja la trobaré si no la tinc. La buscaré. On? Als llibres que he llegit. Llegir és el principal combustible que fa moure l'escriure. Heus ací on habiten les vertaderes musses de la literatura.

Posem per cas que té raó Faulkner i cal llegir de tot. Tanmateix, al meu entendre, cal fer-ho així fins a cert moment. Més o menys fins que agafes una mica de confiança, una mica d'ofici vull dir, i ja tens clars els models, quina part de la Tradició consideres útil per a la pròpia literatura, de quins autors vols considerar-te hereu, de quines influències. Hi ha un moment en què ja no vols llegir-ho tot. Hi ha un moment en què prefereixes rellegir. Retornar a les lectures que et motivaren a escriure per tornar a motivar-te. 
 

No escric amb la intenció d'imitar l'estil de cap autor. Ni quan començava ho feia. Potser estic equivocat en això perquè no sé posar distància amb la meua pròpia escriptura, però no crec tenir allò que en diríem un estil propi, una manera singular de construir el text, de perfilar cada frase, que és on rau la regla de l'estil. Però potser estic equivocat i no me n'he adonat. M'ha interessat codificar-me una llengua pròpia per a la meua literatura, per explicar coherentment el meu cosmos literari. Ho he fet intentat treballant el dialecte, incorporant-lo a la meua llengua literària, més o menys com demanava Pompeu Fabra als escriptors del nostre país. Però fora d'això, l'estil no m'ha preocupat. Per a mi, la frase, el text, estan al servei de la història. M'interessa l'acció, els fets, la concissió, no pas la descripció balzaquiana ni la instrospecció obsessiva ni el retrat psicològic. Si res d'això hi ha als meus relats, hi és de manera continguda. Crec. Potser, ja dic, em falla la distància. Com a escriptor, dels altres escriptors m'interessa el seu univers i la manera de contar, de construir el relat. Com a lector, però, m'interessa tot. Tot el que siga literatura. Encara que hi ha excepcions. Un exemple: de James Joyce, com a escriptor m'hauria d'interessar Ulisses, obra cabdal de la literatura universal, i llegir-lo peça a peça, tot desballestat davant els ulls esbatanats i curiosos del creador literari. I tanmateix, m'han influït prou més les narracions aplegades al llibre de relats Dublinesos i la crònica de les dificultats que va tenir Joaquim Mallafré per a traduir Ulisses al català, Llengua de polis, llengua de tribu.
 

No imite, doncs, estils. Però necessite llegir per a escriure. Si en el procés de formació de l'escriptor, en l'inici si més no, cal seguir el consell de Faulkner i llegir-ho tot, i el de Capote, després, però, cal triar. Si llegir és important per a trobar noves formes d'expressió literària, per a mantenir un necessari contacte amb la modernitat, rellegir és important per a assegurar-ne les pròpies. Per això quan escric solc triar segons quins llibres, segons quins autors, que m'ajudaran en el procés de creació. No busque imitar-los en el text, ja dic que no m'interessa l'estil, però sí vull que m'influesquen en la forma del relat, en la construcció de l'estructura. Però sobretot, els tinc a la vora perquè m'ajuden si em bloquege, si necessite obrir camins. No hi busque paraules, ni frases, busque l'impuls. Perquè de fet aquests llibres que he triat són eixos llibres que a mi m'hauria agradat escriure. Per això solc rellegir-los, perquè jo voldria escriure llibres així. L'horitzó que em propose assolir com a escriptor és poder escriure algun llibre, una història, una de tantes, com els que conformen eixa tria personal que, a la fi, és l'alicient fonamental que m'impulsa a escriure. No escriure com ells, sinó escriure amb l'ofici d'ells. Cada relat que he fet, siga conte o novel·la, ha tingut unes llibres de "capçalera", sobre la taula, vora l'ordinador.
 

En posaré unes exemples. La novel·la Bogart & Bogart, la vaig pensar com un pel·lícula contada. No solament vaig afartar-se de veure pel·lícules de Humphrey Bogart, la col·lecció de novel·la negra La Cua de Palla, aquella que va fundar Manuel de Pedrolo, la tenia tota al meu costat. Però sobretot hi tenia un llibre, com un devocionari: Les claus de vidre, de Hammett. Dos Passos i Pavese m'ajudaren a construir Els camps dels vençuts. Estellés, Pirandello i una altra volta Pavese, ara com a poeta, foren cabdals en l'escriptura de L'última paraula. Estellés hi apareix a manera de sumari en cada capítol. Pirandello inspira tota la trama a través d'El difunt Mattia Pascal, i Pavese, al principi, com una declaració, no pas existencial sinó literària: «Per a cadascú la mort té una mirada«. Heretaràs la terra ho deu tot a Jo, que he servit el rei d'Anglaterra, de Bohumil Hrabal. Els ametlers perduts té moltes companyies i vaig voler fer-les explicítes: apareixen en les primeres edicions de tapa dura, però l'editor les va suprimir, juntament amb els agraïments, en les succesives edicions de butxaca. Jo les enumere: Hrabal, Dos Passos, Caldwell, Hammett, Dieste, Vittorini, Pratolini, Pavese, Pedrolo, Moncada, García Márquez...

Un llibre conté molts altres llibres. Són els que l'escriptor ha llegit i que d'una manera o altra, deliberadament o no, en ocasions per una intenció d'homenatge o com un solatge, són presents a través del text: un frase, un personatge, una estructura, un univers compartit... Fins i tot una manera d'entendre la literatura. Posem per cas Steinbeck: el pirata Henry Morgan a La tassa d'or, l'humor de Tortilla Flat, els fets mitològics del Rei Artur, El pony Roig i La perla, tan emotives, la terrible crònica social del seu temps i el seu país a El raïm de la ira, D'hòmens i ratolins i els seus articles sobre la misèria i l'explotació humana durant la Gran Depressió americana, Els rodamons de la collita. Fabular, fabular, fabular. Construir històries sobre qualsevol tema, actual, històric o mític. Si tinc un model d'escriptor, aquest és Steinbeck.

Rellegir, doncs, és acudir a aquelles lectures que estimulen la necessitat d'escriure. La pàgina en blanc, tan temuda per l'escriptor, és combatuda, almenys en el meu cas, amb el suport de pàgines ja escrites. Jo confie en el poder de Hrabal, Dos Passos, Caldwell, Hammett, Pratolini, Pavese, Moncada, García Márquez, Steinbeck, Kafka, Jorge Amado, Carson McCullers, Capote, Josef Roth, John Fante i alguns i algunes més.

Hi ha un fet que he comprovat en mi mateix, sovint, i que em consta que no és únic. Com que no em dedique professionalment a la literatura, sovint passa que cal interrompre la rutina d'escriure. Quan hi tornes, cal fer un gran esforç per tornar a penetrar en aquell món que havies deixat a mijtan construir. Però m'he adonat que m'afecta més si he hagut de suspendre, al mateix temps, l'hàbit de la lectura. He notat que, després d'un temps sense llegir res, és com si em desapareguera bona part del vocabulari, que les frases les construïra sense ordre, que s'haguera encarcarat la naturalitat dels diàlegs, que el relat de l'acció s'haguera quedat entumit, garratibat. Llavors he hagut d'entrenar els músculs amb sessions intenses de lectura, amb nous llibres, amb vells llibres. Per això crec que el no llegir fa perdre l'escriure. I no solament el perdem per atrofiament muscular. El títol també fa referència, per això li l'he manllevat a Pedrolo, a la necessitat de llegir més enllà de les nostres fronteres lingüístiques, encara que siga a través de traduccions. Perquè això ens permet ser escriptors des de la normalitat, des la universalitat. Escriptors amb tot el sentit i tota l'ambició (literària, és clar).

El lector naix lector, no el fa l'escola

Diuen que l'escriptor naix, i amb el temps, amb les lectures, es fa. Hi ha escriptors, tanmateix, que mai no sabran que en tenen l'habilitat innata, i per això mai no seran escriptors perquè no sentiran la necessitat de convertir-s'hi. Com hi ha escriptors que saben que la tenen, però la negligeixen, per mandra o per supèrbia, i per no treballar-la, la malmeten. I no negue que hi haja escriptors que, tot i no posseir la innata habilitat, des de l'esforç hi aprenen (hi aprenem); no ho negue, però crec que són l'excepció que confirma la regla. I d'escriptors n'hi ha de tota mena: de bons, de dolents i de mitjans, fins i tot que no escriuen. Qui en determina el nivell? En literatura, com en totes les coses d'aquest món, qui té padrins, el bategen. I més val caure en gràcia que ser graciós. La resta de possibilitats són en mans de l'atzar capritxós i imprevisible. L'escriptor que sap que ho és, es reivindica assumint la màxima de Flaubert: «Madame Bovary sóc jo». Feta la solemne afirmació als quatre vents, després cal assumir la realitat. La realitat, en el món de la literatura, porta el nom d'Arturo Bandini, pobre i il·lusionat escriptor que lliuta i desespera perquè algú que li publique un relat, que li'l pague i així poder eixir de la mediocritat, de l'econòmica i de la de viure. Arturo Bandini és l'alter ego de John Fante, que va pujar als altars de la literatura no sé si quan ja s'havia mort o quan, cec i sense cames per culpa de la diabetis, dictava a la seua dona la seua última novel·la. La Literatura Universal va saber que exisitia perquè Charles Bukowski el va invocar com una de les seues principals influències. Així estem encara alguns, Tot esperant Bukowski, i que em disculpe Samuel Beckett pel malleu.

 El lector també naix, i amb el temps i amb les lectures es fa. Hi ha lectors, tanmateix, que mai no sabran que en tenen l'habilitat innata i per això mai no seran lectors ni sentiran la necessitar de convertir-s'hi. Com hi ha lectors que saben que la tenen, però la negligeixen, per mandra o per supèrbia, i per no treballar-la, la malmeten. I no negue que hi haja lectors que, tot i no posseir la innata habilitat, des de l'esforç hi aprenen; no ho negue, però crec que són, també, l'excepció que confirma la regla.

Però, alerta, que quan dic lectors dic lectors de literatura, no clients de la indústria del llibre. Fet i fet, en l'actualitat el pitjor enemic de la literatura és, precisament, la indústria del llibre.

De mateixa manera que bona part de la cultura popular pràcticament ha desaparegut perquè ha perdut el seu espai vital, el carrer, i l'escola no pot reemplaçar-lo, ni ho pretén, l'escola tampoc no fa lectors. Lectors de literatura, vull dir. Potser en malmet més que no en crea. A mi m'entreté, no dic que m'agrada, fer mots encreuats, però deteste els sudokus. Conec i sé usar les regles bàsiques de les màtematiques, fins i tot sabia realitzar, fa molt de temps, equacions d'una incògnita almenys. He tingut alguns --no tots-- bons professors que m'han fet comprensibles les matemàtiques, i m'han ajudat a aprovar aquesta, per a mi, dificilíssima assignatura. Però no aconseguiren fer-me estimar les matemàtiques. Ara torne a repetir: l'escriptor, naix, i n'hi ha que se n'adonen, que ho són, i s'hi arrrisquen, fins i tot creixen i reïxen. El lector també naix, i n'hi ha que se n'adonen, i s'hi arrisquen i creixen i disfruten i sostenen la literatura. Però la literatura, a l'escola, a l'institut, fins i tot a la universitat, és una assignatura que cal aprovar. Com les matemàtiques, la història i l'educació física. Aquest és el problema. Hi ha mestres i professors capaços que fer comprensible i amena l'assignatura, fins i tot triaran llibres de lectura obligàtoria que agradaran (o no els avorriran) a la majoria dels alumnes. Però tot l'esforç serà, malgrat tanta boníssima intenció, per a aconseguir aprovar una assignatura, aprendre a fer un comentari de text que permeta superar un examen de selectivitat o de revàlida. L'obligació del mestre és ensenyar a l'alumne els coneixements necessaris i l'estratègia per tal de poder aprovar l'assignatura, i fer via. Al final de tot plegat, com a lectors quedaran els qui ja estaven tocats, de naixement, per aquesta dèria, siga una dèria matinera o tardana com la meua. Lectors de literatura dic, insisitisc. Lectors, posem per cas, de García Márquez, de Jorge Amado, de William Faulkner, de Jaume Cabré, de Paul Auster, de Jean Echenoz, de Carson McCullers, de Tabucci, de Maria Barbal, de Jesús Moncada, de Francesc Bodí, de César Aria, de Ricardo Piglia, de Patrick Modiano, de Jean Austen, d'Alice Munro... Parle de lectors que mantenen viva la literatura perquè són els qui l'alimenten. No parle dels qui fan gran el negoci de la indústria del llibre, uns altres lectors, respectables, però d'un altre àmbit, més a prop del mercat que de l'art, lectors que rara vegada s'endinsen en terrenys de literatura. I si ho fan, sovint és més per casualitat que no per intenció. Lectors de Les 50 ombres de Grey, de La Catedral del mar de Joc de Trons o dels premis Planeta.

Els escriptors que intentem, amb major o menor talent i ofici, fer encara literatura, necessitem lectors amb els quals intercanviar malabarismes, salts sense xarxa, bromes, enigmes, intrigues, indignacions, mitologies; lectors capaços de descobrir-nos les traces velles i les novelles, d'atrapar-nos en el plagi --oh, veritable mussa de la Tradició!--, és a dir, en l'homenatge; lectors que siguen còmplices, lectors amb els quals poder establir una fluïda conversació, com a habitants que som d'un mateix univers.

Malament estan les coses avui, jo crec, per a la literatura. La indústria del llibre està guanyant-nos la batalla. Controla les principals editorials, els mitjans de comunicació que en fan publicitat, estableix aliances amb els grans espais comercials en detriment de les lliberies tradicionals, i determina amb elaborades operacions publicitàries què cal llegir.

Però com va dir Galileu, en una circumstància tan diferent d'aquesta i per una causa inifinitament més terrible, eppure si mouve. I si malgrat tot és mou serà perquè encara és viva. La literatura, vull dir.

Gràcies per escoltar-me.