Sorió des d’un no-lloc

Contemple el terme des de la terrassa superior del Gran Centre Comercial i d’Oci. Plou i no hi ha ningú a les taules exteriors de la cafeteria on acabe de fer-me un cafè. No és pel mal oratge que no hi ha parròquia, sinó per l’hora: els qui treballen a jornada intensiva, que hauran dinat tard, ara estaran becant-la; i els qui la fan partida fa no res que s’han incorporat a la tongada de la vesprada. És un bon moment per fer la compra a l’Híper: sense cues ni aglomeracions. Aquesta buidor, díriem que lassa, contrasta amb el guirigall que hi va haver ahir mateix, diumenge. En una de les sales del cinema projectaven l’exitosa Avatar en sistema 3D. Grans efectes especials només apreciables a través d’unes ulleres també especials.

Això va ser ahir diumenge. Avui, però, dia de pantaló vell, sense ulleres especials, a ull cru, i gairebé en soledat, guaite el paisatge conegut: llocs que tenen nom i que són singulars i únics. Els contemple des d’un no-lloc, des de la terrassa d’un Gran Centre Comercial, les botigues i les cafeteries del qual no són singulars i úniques sinó repetides franquícies. Perquè aquest no-lloc és un espai clònic, redundant, idèntic a tots els altres Grans Centres Comercials d’arreu del món. Tant se val que les botigues s’hi anuncien en caràcters llatins, ciríl·lics o sànscrits.

Des de la terrassa superior d’aquest no-lloc veig a muntó de llocs. El més proper, el poblet de Sorió: «dos places i un carreró». En tota la superfície que ocupa aquest centre comercial hi cabem molts Sorió. Però, a diferència del centre comercial, de Sorió només n’hi ha un: aquest que fita amb la riba del riu del Montesa. Tot i l’hivern plujós, al riu li sobra ben bé tot el caixer. Amb tot, el travessen dos ponts, l’un al costat de l’altre, paral·lels. El més antic el construïren a primeries de la II República, si no m’erra la memòria. En aquell temps el riu fluïa cap a l’Albaida amb més cabal. En alguna sala municipal hi deuen haver penjat un tapís –no puc assegurar ara si del pintor Climent– que mostra el riu en un remels ample, a la riba del qual pastura una vaca. He sentit a dir que quan construïren aquell pont alguns atrevits es tiraven de cap a un gorg que hi havia als peus. També que els xiquets solien encamallar-se damunt d’un tronc i davallaven el riu des de Sorió fins a la casa de Na Marca. Quan hi arribaven, lligaven el cap del tronc i, a contracorrent, el sirgaven riu amunt.

Segons que m’han contat, quan feren el pont li llevaren la faena al tio Nelo. La via comuna entre la Llosa i Xàtiva era el camí de l’Estret. Però en arribar al riu no hi havia guals eixuts i per a salvar-lo calia mullar-se els garrons. O bé anar fins a la passera del tio Nelo i pagar-li peatge. Aquesta era la seua ocupació: reparar la passera si el riu procel·lós l’arrabassava, i cobrar a qui volguera travessar-lo sense haver de banyar-se els garrons.

Ma mare hi solia anar, a Sorió, de xiqueta, amb son pare. Hi teníem parents. De fet, el meu besavi consta als papers com a natural de Sorió. Tanmateix, no recorde ara qui m’ho va contar, si ma mare o algun conegut que de xiquet havia viscut allà, que hi voltaven serps de tamany mitològic –disculpeu-me l’exageració–, grosses com una monyica d’home, i les més velles tenien barba i tot. Serpotes, doncs, que solien fer molta destrossa pels corrals. Un dia en mataren una de més de dos metres de llargària i la penjaren d’un arbre. Al seu voltant s’hi va aglomerar un públic expectant, sobretot xicalla, amb ganes de resquit per la mortaldat feta. L’obriren en canal i de les entranyes li tragueren polls i catxaps que encara no havia digerit.

Aquestes coses m’han dit que van passar al lloc de Sorió. Com el poeta, lentament ho recorde des de la humida terrassa d’un no-lloc, amerada la llengua del fat regust d’un cafè de franquícia. Plou, però aquesta pluja, tot i persistent, no farà créixer gaire el cabal del riu. Encara que tant li fa, si ja no hi ha xiquets amb delit de navegar sobre un tronc riu avall. No és possible competir amb la pantalla panoràmica i les ulleres 3D. S’escampen com una plaga, les franquícies clòniques.