dimecres, 1 de maig de 2013

Presentació del llibre de fotografies «Xàtiva. Passeig Monumental»


Ahir presentàrem a la Casa de Cultura el llibre Xàtiva. Passeig Monumental. Es tracta d'un recull de fotografies, en blanc i negre, organitzades en forma de passeigs per la ciutat, a través dels quals proposem mostrar i donar a conèixer millor, a propis i a visitants, el passat històric, monumental i artístic de la ciutat de Xàtiva. El llibre ha estat a cura d'Antoni Martínez Revert, el pròleg és de Carles Sala, les fotografies són de Miquel Sala i de Julián Garcia, la maquetació és d'Artur Heras, i s'ha imprès als obradors de Martín Impressors de València. Jo he col·laborat, amb Antoni Martínez Revert, en l'elaboració dels textos que acompanyen les fotografies. A continuació podeu llegir el text que vaig preparar per a la presentació.


Encetaré la meua intervenció amb un relat popular que de ben segur alguns recordareu...

Això era i no era un llaurador que posseïa algunes terres, i arribat a certa edat va començar a preocupar-se per l'ús que el seu hereu poguera fer d'aquella herència. Fill meu, li va dir, tingues cap i no faces de l'hort un era. El fill no entenia el sentit d'aquell consell. Ell prou que conexia la diferència que hi havia entre un hort cultivable i una era improductiva on es batia el blat en el temps de la parva. Així i tot, son pare li reiterava: Fill meu, tingues trellat i no faces de l'hort un era... El consell treia de polleguera l'hereu, sobretot perquè son pare insistia com si no creguera que ell sabera diferenciar una cosa de l'altra.
    A la fi el pare va morir i l'hereu es va fer càrrec de les terres. No hi va posar massa interès i a poc a poc va anar venent-les per poder eixir a una vora. Fins que se'n va quedar sense. Passat el temps, ja entrat en edat, un dia va pujar fins al capdamunt d'un tossal des d'on ataüllava bona part del terme. Des d'allí va divisar tota l'horta fèrtil que circumdava la ciutat. I va descobrir tots aquells horts que un dia havien sigut de la seua propietat. Els descobria i els assenyalava amb recança des de la distància: Aquell hort era meu, i aquell altre també ho era... I aquell de més enllà també era meu... Llavors va parar atenció en aquell era, aquell verb conjugat en passat que indicava una possessió perduda, i es va adonar del vertader sentit que tenia aquell consell que son pare li va donar, que no era altre que sabera conservar allò que havia rebut en herència.


Ara us parlaré d'Stendhal, però no tant per l'escriptor sinó per la síndrome que porta el seu nom. Sé que estic entre persones ben formades culturalment que saben qui és Stendhal. Però no estará de més que en faça un apunt d'arrapa-fuig.
    Stendhal, escriptor francès del segle XIX, autor de novel·les com El Roig i el negre, La cartoixa de Parma, Vanina Vanini... La síndrome que porta el seu nom, però, no té res a veure amb la literatura, pertany a l'àmbit de les malatites o disfuncions de la ment. Va ser descrit per la psiquiatra italiana Graziella Magherini, l'any 1979. És una malaltia psicosomàtica que causa un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i fins i tot al·lucinacions quan l'individu és exposat a una sobredosi de bellesa artística, monuments i obres mestres de l'art. Stendhal va donar una primera descripció del fenomen arran de la seua visita a Florència l'any 1817.

Ara us parlaré d'una altra síndrome, aquest nova, i d'àmbit restringit al rogle de la nostra Xàtiva. De moment. Perquè igual serveix per a descriure altres casos silimars. És l'anomenada, modèstia a banda, Síndrome Cucarella (digueu-me, si convé, pretenciós). Jo no sóc Stendhal, ni de bon tros m'hi acoste, però també escric cosetes. Fet i fet he col·laborat en aquest llibre que avui presentem. Jo no sóc Stendhal ni Xàtiva és Venècia. Què hi farem... Però consentiu-me, a tall d'argumentació eventual i juganera, tan allunyades comparances.


Els forasters que visiten Xàtiva --esperem que també ho faran ara a través d'aquest llibre--, parlen i no s'acaben les paraules referides a la bellesa de la nostra ciutat. Ens ho han dit, i ens ho diran, amb un fervor que potser nosaltres no ens acabem de creure. Per modestos o per escèptics o per ignorants. Tanmateix, si us atreviu, vosaltres que sou de casa, a fer in situ el passeig --els passejos--, que us hi proposem, estic segur que, si teniu de mig segle en amunt, no podreu evitar l'accés d'una mena de remordiment, una recança. Similar potser a la de l'hereu que va convertir el seu hort en un era... Perquè de sobte, divisada la ciutat des del promontori de la memòria recent, poster us vindran al record tantes coses que no hem pogut conservar: l'ermita de les Santes, el claustre de Sant Domènec, la presó, i tants casals antics i tants palaus convertits en finques de nova planta, i aquell petit teatre o bombonera que fou el Salón Setabense, aquella bassa de la plaça homònima i tantes fonts desaparegudes, i eixa ermita de Sant Antoni assolada fan ben poc, i lamentarem no haver disposat d'un vertader projecte de recuperació del nucli antic que haguera impedit el deteriorament i l'abandonament de les seues cases i carrers, i tot el que encara llangueix, es solseix i s'afona per sobrepès d'incultura i d'autoodi...

No podríem imaginar-nos, per més esforç que hi posarem, com devia ser aquella Xàtiva esplendorosa anterior a l'incendi ignominiós del primer monarca borbó. No podrem imaginar-nos aquella, sens dubte, bellíssima Xàtiva, segona ciutat en importància d'aquell antic regne. Però podem imaginar-nos que aquesta bellesa que encara conservem tres-cents anys després podria haver sigut molt més profusa, exhuberant, fins i tot torbadora, si els qui ens han precedit en aquest darrer mig segle d'història hagueren estimat la nostra ciutat ni que fóra un poc i hagueren respectat el seu llegat monumental i artístic.
    Aquesta és la recança, la pena que provoca el meu síndrome. Xàtiva no provoca al·lucinacions per sobredosi de bellesa, però desperta encara una gran admiració entre els qui la visiten. Amb aquest llibre volem que propis i visitants la coneguen millor. Perquè diuen que l'estima creix amb el coneixement. Potser per això els qui coneguem a bastament la nostra Xàtiva l'estimem tant, tot sovint amb gran dolor. I ara permeteu-me acabar amb un impostada llicència poètica i dir-vos que és gran i punyent el dolor que provoquen les absències, tan punyent que a males penes l'apaivaga l'admirable esplendor de les presències.

La Presó

Ermita de les Santes

Convent de Sant Domènec


Algunes de les fotos del post les he amprades de Xàtiva en Fotos

1 comentari:

  1. Als pobles menuts (el meu te 1500 habitants i li'n sobren 500, tots eixos que han vingut al socaire dels anys d'esplendor urbanístic), també em patit un deteriorament irrecuperable del poc patrimoni artístic que teníem. Ara només queda l'església i poc més. Alcaldes fills de putes.

    ResponElimina