La guerra a perpetuïtat
El dia 30 de març de 1939, les tropes franquistes entraren victorioses a la ciutat de València. Dos dies després, l’1 d’abril, des de Burgos, el Generalísimo Franco firmava l’últim comunicat de guerra:
En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado.
LA GUERRA A PERPETUÏTAT
Toni Cucarella
Aquell matí de les acaballes de juliol es va decidir a intentar-ho. Abans d’eixir de casa, la seua dona li va raspallar la jaqueta d’estiu. Un gest de suport, perquè ja l’havia raspallada a consciència quan l’havia treta de l’armari. Ell es va posar el barret i va agarrar el bastó de fusta de lledoner. Encara al llindar, ella li va preguntar si portava la carta del fill. Ell va respondre afirmativament i va palpar la butxaca de la jaqueta on l’havia desada. La duia per si un cas calia provar els motius pels quals necessitava el passaport. Tanmateix, sospitava que abans que el carter li la donara la policia ja l’havia llegida.
Va arribar a la plaça. L’autobús encara no hi era. Dues dones l’esperaven també, arrecerades contra una paret fugint del sol que ja calfava. El van saludar: Bon dia, professor. Ell va correspondre amb un altre bon dia acotant cap i barret. Hui tindrem calor a manta, va pronosticar una de les dones. Un altre dia d’infern, va determinar l’altra.
Tothom al poble li deia «professor». Professor i prou. Però ell mai no havia fet classes al poble. La seua dona era «la mestra». Encara la tenien per mestra no obstant feia anys que li havien prohibit d’entrar en una escola. Ell havia estat professor a la Universitat de València durant la República. Professor de Dret Mercantil. I regidor de mercats per un partit d’esquerres. Va arribar a formar part de la direcció del seu partit a València i havia guanyat fama de bon orador en els mítings. També havia publicat articles d’opinió en premsa. En els informes amb què pretenien condemnar-lo a mort també l’acusaren de ser maçó. Era una imputació freqüent: per a engrandir-ne el càrrec i augmentar-li la sentència.
L’autobús va arribar a l’hora. El professor va pujar a continuació de les dues dones. En anar a pagar el bitllet, va adonar-se que el xofer no era el de sempre. Al volant hi havia un xicon. Li va preguntar si el conductor habitual estava malalt. Mentre li cobrava el viatge, el conductor jove va murmurar que no ho sabia, que a ell només l’havien cridat per a substituir-lo. Si per un cas el veu, diga-li que el professor ha preguntat per ell. El conductor va assentir. El professor va buscar on seure. L’autobús anava gairebé ple. Però el trajecte no duraria més d’un quart d’hora, si hi havia sort i a l’entrada de Xàtiva no es topaven amb les barreres del pas a nivell abaixades pel pas d’algun tren.
Durant el curt viatge, el professor va tornar a rellegir la carta del seu fill. Fill únic. Havia fugit a París quan va ser cridat a files. Els fills de «desafectos al régimen» també patien represàlies durant el servei militar obligatori. No va voler passar per l’adreçadora. El declararen desertor. Ara vivia a Marsella, s’havia casat i a la carta li comunicava que acabava de ser pare. I ell, avi.
Quan l’autobús va aplegar al pas a nivell que marcava l’entrada a la ciutat, les barreres estaven en alt. Va sobrepassar els raïls, va trencar cap a la dreta i va seguir el carrer paral·lel a la via del tren fins a l’ampla replaça de l’estació, on també solien parar els autobusos de línia. No hi havia ni un minso arbre que hi fera ombra. El professor va ser l’últim a abandonar l’autobús. Li va dir al xofer substitut: Se’n recordarà? El jove conductor va preguntar, sorprès: De què? De saludar l’altre conductor de part meua. Ah, sí!, va fer memòria el jove conductor: El professor qui? Diga-li només el professor; amb això ja sap qui soc.
Va començar a pujar el llarg carrer en costa que des de l’estació de trens connectava amb la ciutat. Deixava a la seua esquena l’autobús i l’edifici de l’estació. El sol de ple estiu ja calfava l’aire, l’encenia tot i ser encara de bon matí. Tot pujant carrer amunt va sentir que s’acalorava. Es va llevar la jaqueta i se la va penjar del braç.
En acabar la guerra havia estat tancat a la presó de Sant Miquel dels Reis de València. Les autoritats militars pretenien condemnar-lo a mort per haver estat regidor i càrrec polític d’un partit d’esquerres. Però ell, durant la guerra, havia ajudat a passar a la zona nacional un parell de companys de la universitat que havien estat amenaçats de mort per ser de dretes. Amb la victòria dels militars sublevats contra la República, aquests antics companys ocuparen càrrecs polítics de certa rellevància. La família del professor s’hi va posar en contacte perquè li retornaren el favor. Gràcies a aquesta intercessió li commutaren la pena de mort per una de trenta anys de presó. En va complir només cinc. Però amb la sentència irrevocable de no tornar a fer classes a la universitat. Ni a la universitat ni enlloc. La seua dona com a mestra, ell com a professor, tots dos havien estat «depurats» pel nou règim polític que havia guanyat la guerra. I ell, de més a més, desterrat. Un home de ciutat confinat en un poble d’interior. A la seua dona no l’afectava tant, atès que en aquell poble s’havia criat. Havien viscut a València des que s’havien casat. Ell era del barri de Russafa, fill de botiguers; la dona, nascuda en aquell poble de la vora de Xàtiva on ara vivien confinats, era filla d’un llaurador vell, propietari d’algunes fanecades de terra. Aquest llaurador vell no va tenir cap fill que li heretara l’ofici i les terres, sinó tres filles. Totes tres feren estudis, tot i que només la mestra va arribar a treballar.
Professor sense poder tornar a fer classes i desterrat, encara sort de les terres familiars que havia heretat la seua dona en morir son pare. Mentre va ser a la presó, els cunyats s’encarregaren de portar-les perquè no es llançaren a perdre. Quan va ser redimit del total de la pena, ell se’n va fer càrrec, encara que coneixia ben poca cosa dels menesters del camp. Els cunyats li aconsellaren que llogara un home que li procurara les terres, i ells s’encarregarien de comercialitzar les collites. El guany donava per a dur una vida austera, però digna. L’any en què les collites foren ruïnoses, eixiren a una vora venent algun bancal. I així anaven passant.
A poc a poc, va aconseguir d’arribar al cap de dalt del carrer. La pujada l’havia cansat i aquella calor que ja era intensa l’abofegava. Va seure a la terrassa del bar Las Vegas, més per necessitat de refer-se que no de refrescar. Va demanar al cambrer un cafè i un got d’aigua de seltz.
Mentre refeia l’alè i el cafè es temperava, va consultar el rellotge. En un parell hores, al bar de la plaça del poble es trobarien el farmacèutic, el metge ‒si no havia d’atendre cap urgència‒ i el tinent d’alcalde. Amb el professor, formaven el quartet del dòmino del migdia. A mitjan vesprada, el quartet tornava a reunir-se per jugar-hi al truc. Constituïen les forces «intel·lectuals» del poble, ja que el tinent d’alcalde era també el mestre de música. A pesar de les diferències ideològiques, coneixen i respectaven la família de la seua dona, la mestra, i a ell també perquè prenien en consideració que havia sigut professor d’universitat, però sobretot pel seu caràcter afable i prudent. Li feien costat quan la guàrdia civil havia de complimentar els preceptius i habituals informes sobre la seua conducta. Quan alguna autoritat política visitava Xàtiva o qualsevol població dels volants, la guàrdia civil rebia l’ordre de dur-lo al calabós de la caserna com a «mesura preventiva». Durant aquests dies, les partides es traslladaven al calabós. El capellà, en canvi, sempre recriminava en el seus informes que no assistia mai a missa. «Su esposa, sin embargo, asiste con regularidad a los principales servicios religiosos», hi remarcava. El metge va aconsellar al professor que acudira algun diumenge a missa: Aixina el retor no et posarà falta; fes el paperot i et lleves l’espart de l’ala. El professor va argüir que tant si anava a missa com si no, l’informe del capellà li seria desfavorable: si ara em reprova per descregut perquè no hi vaig, si hi vaig em reprovarà per hipòcrita; més m’estime que em reprove per la veritat.
Després que es va haver acabat el cafè i l’aigua de seltz, el professor va reprendre el camí. Encara arribaria a bona hora a la comissaria. I si tenien a bé d’atendre’l prompte, seria a temps d’agafar l’autobús del migdia i entrar a casa a l’hora de dinar. Si tenien a bé d’atendre’l prompte...
Va arribar a l’edifici als baixos del qual hi havia la comissaria. Es va identificar davant el policia de portes. Li va prendre el document d’identitat i li va demanar que esperara al carrer. Al cap d’un moment, hi va regressar. El va fer passar a l’interior i li va indicar un banc de fusta, a l’entrada. Li va dir que s’hi esperara, que ja l’avisaria quan el pogueren atendre. El professor li va donar les gràcies i va seure al banc.
A l’interior de l’edifici, hi feia una mica de fresca, no gaire. La comissaria estava en un carrer on no pegava el sol directament. Per si un cas, es va posar la jaqueta. Al seu costat havia deixat el barret, i el bastó de fusta de lledoner entre els genolls, les mans aferrades al mànec. El policia de portes entrava i eixia, el refilava i no li deia res. De tant en tant, hi entrava algú més, a vegades seia al seu costat, a vegades entrava directament en un dels despatxos. Va transcórrer més d’una hora. El policia de portes li va comentar que podia fumar, si volia. Però el professor li va respondre: «Gracias, pero no fumo». Comprovava de tant en tant el rellotge, quan el policia no hi era. Perquè no s’adonara de la seua frisança. Anaven entrant i eixint persones dels despatxos. Però a ell no li tocava el torn. Tanmateix, el professor no es queixava, ni demanava explicacions al policia de portes com era que tants li passaven al davant i ell encara esperava. Finalment, quan feia ben bé dues hores de l’espera, el policia li va anunciar que el comissari l’atendria. El professor va assentir, va murmurar un agraïment i el va seguir fins al despatx del comissari.
El policia va tocar a la porta. «¡Adelante!», va autoritzar una veu greu des de l’interior. El professor va traspassar la porta. A la paret, per darrere de la taula del comissari, hi penjaven sengles fotografies del Generalísimo Franco i de José Antonio Primo de Rivera, i un crucifix. En un costat, la bandera d’Espanya amb l’ensenya franquista. El professor va saludar: «Buenos días». Va esperar dret fins que el comissari li va indicar: «Tome asiento», sense dirigir-li la mirada, fent com si repassara uns documents. «Gracias», va mussitar el professor. El comissari va apartar per fi la vista dels papers i el va mirar. «¿Motivo de su visita?». El professor va començar a explicar-li que necessitava traure’s el passaport perquè el seu fill vivia a Marsella, que volia conèixer el seu net... i quan va voler mostrar-li la carta que li havia enviat, el comissari el va tallar: «Guárdese la carta. Ya la hemos leído». El professor va acotar el cap i la va retornar a la butxaca. Va emmudir. Ja estava tot dit, doncs. «Así que necesita el pasaporte...». El comissari va encendre un cigarret. Es va recol·locar en la cadira i va fitar el professor. «Muy bien. El que algo quiere, algo le cuesta». El comissari va obrir un calaix, va posar sobre la taula un full de paper i un bolígraf. «Escriba aquí que renuncia a sus ideas y se arrepiente de sus actos, y que servirá con lealtad a los principios del Glorioso Movimiento Nacional y a su excelencia el Generalísimo Francisco Franco. Indique al final su nombre y apellidos, con la fecha de hoy».
El professor va observar el paper i el bolígraf. Tenia imprès el segell de la comissaria, amb l’escut de l’àguila imperial. Intentava no haver de mirar el comissari. El comissari, en canvi, l’examinava amb atenció. Gaudia de la situació; s’hi rabejava. Finalment, el professor va boquejar: «Estoy demasiado nervioso para escribir. Que le parece si me llevo el papel y Dios mediante se lo traigo redactado y firmado...». El comissari va fer un gest de disgust. Va deixar passar un llarg silenci. «Como prefiera», va accedir finalment, a repèl.
El professor es va alçar, va agafar el paper i va ajuntar-ne els extrems, amb cura, sense plegar-lo. Va donar les gràcies al comissari i va abandonar el despatx.
Al carrer, el professor es va acomiadar del policia de la porta i va començar a caminar cap a la parada de l’autobús. Amb sort encara arribaria a temps d’agafar el del migdia. A poc a poc es va allunyar de la comissaria. Haguera volgut fugir-ne ràpid, però li ho impedia la fluixedat de les cames; així i tot volia arribar com més prompte millor a casa. Al carrer, la calor havia guanyat intensitat. On no hi havia arbres, el carrer cremava. Però no es va llevar la jaqueta. Va arribar a la cantonada del bar Las Vegas i va emprendre la davallada cap a l’estació. Encara portava el full de paper pinçat pels dos extrems, doblegat però no plegat. Les cames li feien mal. El bescoll, l’esquena, li regalimaven, xops.
Es va aturar a mitjan baixada. Estava sol. La canícula aclaria el carrer de vianants. Va refermar el bastó contra la paret. Va tornar a mirar el document en blanc que li havia donat el comissari.
Renunciar. Havia de triar a què renunciava. Les cames li van tremolar. Ara va ser ell qui va haver de refermar el cos afeblit contra la paret. Amb les dues mans, va fer quatre plecs amb el paper i el va desar a la butxaca de la jaqueta, però no en la mateixa butxaca on guardava la carta del fill. Va alenar, va recuperar el bastó i va seguir caminant cap a l’autobús sota la calda infernal, extenuat.
Març 2026
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada