Per un xanglot de raïm

 

PER UN XANGLOT DE RAÏM

Segons que deien ‒fa tant de temps que ho deien que ja no ho conta ningú‒, se’l trobaren tres xiquets vora un garrofer, a prop de la torrassa de la pujada del castell. El cos, estès en terra, semblava un titella caigut a la manró. Hi havia un cudol, brut de sang, al costat del cadàver. Però, en realitat, segons que deien, primerament l’havien penjat del garrofer, i després, com per a assegurar-se’n, el despenjaren i li esclafaren el cap amb el cudol. Aquest macabre succés diuen que va passar en els anys de la postguerra. Anys de fam i de misèria. Una fam que la gent enganyava com podia. Una fam de la qual alguns se n’aprofitaven. I ara no parlem de l’estraperlo. Parlem, com ara, de baratar el cos a canvi d’un xanglot de raïm o d’un parell de moniatos. La plaga de la fam abastava totes les edats. I es barataven tots els cossos. Aquell cadàver, en vida ben conegut de tothom, l’enterraren amb presses i correres. Qui el va matar, si un pare aïrat, si un marit ultratjat, si en va ser un o en foren més, no ho sabrem mai: no van voler aclarir-ho. Hi van estendre un cuirassat tel de silenci. Boques cosides amb fil d’aram. Potser perquè no era només aquell mort qui se’n beneficiava, del xantatge de la fam: qui mou els fils actua rere el teló; el titella, sobre l’escenari.