L'HOME NU

 

A TU, QUE ET COMPRE QUI NO ET CONEGA!

Això era i no era, arre burro polseguera, dos amics que se’n venien cap a la Fira de Xàtiva sense un clau a la butxaca, en això que un d'ells va filar un llaurador que faenejava al bancal, amb el burro lligat en una figuera, i la pensa com la pensa que li diu a l'amic: Ja sé d'on traurem diners per a divertir-mos en la Fira. Mirant de no ser guipats, s'acosten al burro i el que havia tingut la idea es despulla, li lleva els arreus a l’animal, se’ls posa damunt i li diu a l'amic: Ves-te'n a la Fira i ven el burro; allí mos trobarem. En això que el llaurador s’acosta a la figuera on havia deixat el burro lligat i es troba l’home despullat i amb tots els arreus del seu animal per damunt. El llaurador s'exclama: Vostè qui és? Per què està nuet? I el meu burro, on està? I l'home despullat va i li diu: El seu burro sóc jo! Que no veu els arreus que m'ha posat de bon matí? El llaurador se'l mira amb el cap a carrerons: Com ha de ser vostè el meu burro si vostè és una persona? Una persona sóc i una persona era, li diu l'home en conill, però una bruixa em va encantar per una feta que li vaig fer i em va convertir en burro. Però de colp acabe de recuperar la forma humana. Igual és que l'encanteri s'ha acabat. El llaurador, en sentir-lo, se'n feia creus. Però al mateix temps es calfava el cap com s'ho faria per a endur-se les ferramentes i els arreus de l'animal cap a casa, per més que l'home, que deia que l'havia encantat una bruixa, li demanava que li ho carregara tot a ell, que com a burro l'havia comprat i com a burro li pertanyia. I el llaurador s'esbalaïa i s'exclamava: Ni pensar-ho! Com vaig a fer-ho jo, això? Què pensaria la gent de mi? A la vista està que vostè és persona i no burro. Ja m'apanyaré! I què faig jo ara si no em vol com a burro?, li pregunta el sompo. I el llaurador, un tros de pa beneït, li diu: Uei, i què ha de fer? Tornar-se'n a sa casa, que s'alegraran quan el voran. L'engalipador li diu adéu al llaurador i escampa el poll en un bufit. A mitjan camí es vestix amb la roba que l’amic li havia amagat en un lloc acordat i s’enfila com un gínjol cap a la Fira. El llaurador se'n torna cap a casa, calfant-se el cap i sense burro. En arribar, li explica a la dona, tot meravellat, que el burro que tenien era en realitat un pobre home encantat per una bruixa. La dona, persona cabal i de trellat, se'l mira com als fesols de careta. Però a l'home només el tenia preocupat com s'apanyaria ell sense el burro, amb la faena que tenia per fer, en plena collita que estava! En això que para atenció que a Xàtiva es celebra la Fira i allí en podia comprar un altre. I cap allà que se’n va, amb els diners a la faixa, maleint la seua mala sort per haver de gastar-se els estalvis. I mira tu que buscant l’animal que li fera objecte, se’n troba un d’igual, pèl per pèl, que el que ell havia tingut. Se’l mira i pensa entre ell que ben poc li ha durat l'alegria a l'home encantat si torna a ser burro una altra volta. I se'n va cap a l'animal, li assampa l'orella i li fa un escoltellet de persona escalivada: A tu, que et compre qui no et conega!

L’HOME NU

(Inspirat en el relat popular «A tu, que et compre qui no et conega!»)

Partida del Carraixet, terme de Xàtiva fitant amb Manuel, tocant al riu d’Albaida. Hi ha un home nu assegut sobre una manta vella, voltat de l’albardó, l’aixavegó, amb el ramal al coll, la cabeçada als braços. És tebi, l’aire de la primeria del matí, més temperat sota el frondós fullam de la figuera ben clapejada de figues negres, agostenques. El puput fa sentir la seua presència i un gafarró ja s’esgargamella, frenètic, des de l’extrem vincladís d’una branca altera de taronger. El llaurador mira atònit el cos despullat, bru, magre, sense gaire pèl al cos, monyassa negra i escabellada, les cames primes, de cara engolida i els ulls foscos, eixamplats, que també el miren, expectants.

‒I el meu ruc? ‒pregunta el llaurador a la fi, desconcertat.

I tot seguit refà l’ordre dels dubtes que el trasbalsen:

‒Qui és vostè? Per què està despullat? On és el meu ruc?

L’home nu li mostra la cabeçada que sosté als braços com remarcant una realitat fefaent, i li diu:

‒El seu ruc soc jo.

‒Vostè? ‒el llaurador intenta una ganyota d’incredulitat que només arriba a estrafer‒ Vostè és un home! ‒s’exclama, més o menys convençut de la veracitat de la seua afirmació.

‒Ara soc un home ‒declara l’home nu‒. Però fa no res jo era el seu ruc. I ara soc un home.

‒I això com és?

‒Perquè jo soc un home encantat.

‒Un home què?

‒Un home encantat.

‒Un home encantat...

‒Sí. Una bruixa em va encantar.

‒Una bruixa...

‒Sí, una bruixa. Em va fer una fetilleria i em va convertir en ruc. Però, de tant en tant, l’encanteri es descorda i torne a convertir-me en home.

‒Jas, quin cas... Jo he sentit a parlar de les bruixes... En les rondalles i tot això que mos contaven de xiquets, encara que pel poble diuen que Ramona Puig té gràcia, perquè lleva enfits i arregla girades de peu... però ni de bon tros he pensat mai que les bruixes existiren de veritat.

‒I tant que existeixen! Vaja que si existeixen! I tenen mal repèl. Ja li ho puc assegurar jo. Com hi ha món! Ben mal repèl! Ui, les bruixes...!

‒I això com va ser, que l’encantaren.

‒Per un deute de família.

‒Un deute de família, veges tu... Quines coses passen... Com hi ha món, que ha dit vostè...

‒Sí, la meua família li devia diners i com no podia pagar-li’ls en represàlia la bruixa em va encantar.

‒Els diners, ai!, que mai no els tens com més fan menester, eh...? Jas, quin cas... I ara què?

‒I ara què de què? Què de com?

‒Que com m’apanye jo sense ruc? Que com porte jo ara al mercat els basquets de raïm?

‒Jo soc el seu ruc, li ho acabe de dir. Carregue-me’ls al llom.

‒Això podríem fer! Vostè és un home, no li puc aparellar l’aixavegó, ni la sària, ni...

‒Però si soc el seu ruc hauré de fer la faena del ruc, no? Sí o sí?

‒I ara, què diu! Ni sí ni no! Que es pensa que soc un barrabàs. Més animal seria jo si el carregara com un ruc. Vostè és un home. Això és aixina. Jo ho veig. És un home. I segur que en sa casa estaran patint per no saber res de vostè. Estaran patint... La seua família... Segur.

‒Ja ho crec que estaran patint. I tant! Ma mare sobretot... Sobretot ma mare.

‒Què li dic jo? Sa mare! Pobra dona! No estarà patint ella ni res per no tindre notícies de vostè...

El llaurador mira l’home nu, cavil·lós. I pren una decisió:

‒No se’n pot tornar a casa aixina.

‒Aixina com?

‒Despullat. M’allargaré a ma casa en un bot i li portaré una muda meua. Vostè no se’n vaja...

‒No cal que es moleste. Em puc apanyar amb la manta del ruc.

‒La manta no és precisament una vestimenta que... I si el veu la guàrdia civil... embolicat amb un parrac...

‒No és problema. Els diré que uns lladres m’han robat. La roba i tot que m’han robat, els hi diré.

‒Jo no sé si...

‒Ca!, no es calfe el cap. La manta, bo. En arribar a Xàtiva trobaré qui em donarà alguna peça de vestir. Allí tinc parents i coneguts. No patisca.

L’home nu s’embolica amb la manta i s’acomiada del llaurador:

‒Li he de donar les gràcies, perquè com a ruc sempre m’ha tractat molt bé. ‒i li allarga la mà.

El llaurador encara no refet d’aquella situació, li l’encaixa:

‒No-no es me-mereixen ‒balbuceja.

I l’home nu mou a caminar, descalç, cap al camí que mena a la carretera. El llaurador el segueix amb la mirada fins que l’home, ara cobert amb una manta bruta i espentolada, desapareix de la seua vista.

El llaurador resguarda els arreus del ruc rere la soca de la figuera. Després se’n torna cap casa, no pel camí per on ha desaparegut l’home nu, el qual mena a la carretera, sinó per una senda que fa travessa entre el seu bancal i els afores del poble, tocant a la casa on viu. Tresca el camí tot cavil·lejant que no havia d’haver deixat que l’home encantat se n’anara amb aquell parrac per vestidura. No ha obrat com cal per a un home de bona consciència com ell. Tampoc li ha oferit compartir l’esmorzar, amb el qual retorna sense haver-li fet un mos, encaparrat com està, cafit de remordiments. No l’havia d’haver deixat anar-se’n com un abandonat i runós pidolaire, se’n plany. Més i tot si considera tot el servei que li ha prestat com a ruc. D’haver-ho pensat amb calma, havia d’haver-lo acompanyat a casa i haver-li donat roba seua i convidar-lo a un fort esmorzar, perquè de ben segur estaria atalat de fam, i avorrit de menjar la brossa i les garrofes que constitueixen el seu habitual aliment com a ruc. No ha obrat correctament, se’n penedeix, consumit pel remordiment.

En veure’l entrar a casa tant d’hora, la seua dona s’estranya.

‒Que et trobes malament que te n’has tornat tan prompte?

‒No! No em trobe gens malament. És que m’ha passat un cas extraordinari.

‒I l’animal? ‒pregunta la dona en adonar-se que ha tornat a soles.

‒D’això es tracta, d’això...

‒De què?

‒De l’animal, del ruc...

‒El ruc? Què li ha passat al ruc?

‒Que no és un ruc.

‒Com que no és un ruc? Què vols dir que no és un ruc?

‒Bé, sí, és un ruc. Però també un home.

‒Com que un home? El ruc és un home?

‒Això!

‒Això què?

‒Que el ruc és un home encantat.

‒Com que un home encantat? Què dius d’un home encantat? El ruc?

‒Sí, encantat. Un home encantat. Una bruixa el va encantar per un deute que tenia la seua família i el va convertir en ruc. Jo estava triant quins ceps havia de collir i en tornar a la figuera, on solc lligar-lo, a l’ombra, allí estava ell en comptes del ruc, l’home, en conill, amb tots els arreus de l’animal damunt seu. I m’ha dit això: que era un home encantat.

‒Tu sí que estàs encantat! Com una òbila! Animalet de Déu... Ai, que tu si que vas despullat pel món. Vas pel món nuet com un xiquet acabat de nàixer... Quin home més innocent...

‒És com t’ho conte. És la pura veritat. És un home encantat.

‒Quina ingenuïtat d’home... Ai, que et compre qui no et conega.

‒No estic dient-te cap mentida. És com t’ho conte.

‒No, sí això no cal que m’ho jures. Tu, de mentires, no en saps dir. Eres incapaç d’enganyar ningú. Però a tu...

‒A mi, què...?

‒No res. Debades he mallat, debades malle. Et diria que anares a denunciar que t’han furtat el ruc, però els diries la veritat... Vas per la vida com ta mare et va reballar al món...

‒És que és la veritat. Ningú m’ha furtat el ruc. S’ha tornar en l’home que és, perquè és un home encantat.

‒Eixa veritat és la que em fa por que li expliques, a la guàrdia civil... Això em fa por... I ara, sense ruc, com t’ho faràs per dur el raïm a vendre, ànima de Déu?

‒N’hauré de comprar un altre.

‒Un altre? Un altre ruc?

‒Veges què puc fer...

‒En pots llogar un, de moment.

‒Llogar és tirar els diners. I mira, ara és la fira de Xàtiva. Segur que allí podré comprar-ne un a bon preu.

‒Adéu estalvis... ‒se’n plany la dona, donant-se per vençuda, que no per convençuda‒ Ves amb compte que no te’n venguen un altre que també estiga encantat...

L’home que estava nu i s’ha malvestit amb una manta vella arriba al punt en què el camí es troba amb la carretera. Busca entre els arbres. Hi ha amagat un fardell amb roba i unes espardenyes. Es desempallega de la manta, es vesteix, es calça i se’n fuig a bon pas per la carretera. Somriu tot allunyant-se del camí: l’estratagema ha eixit perfecta; més rodada i tot del que havien previst. N’hi ha que es deixen ensarronar molt fàcilment. Riu en rememorar el sainet que ha representat. A Xàtiva, que celebra la seua reconeguda i ancestral fira anual, l’espera el seu còmplice, davant l’hotel nou, just enfront de la concorreguda font del Lleó. Ja deu haver venut el ruc a un de tants tractants d’animals que en aquests dies s’apleguen a la Fira del Bestiar. Es repartiran els diners i després faran festa: bon menjar, bon beure i visita al carrer de les Xiques per a plantar el nap en terra tova. Celebraran que el món és ple d’incauts, d’ànimes càndides, babaus: persones de pell innocent, despullades de maldat.

Havent dinat, el llaurador decideix acostar-se a la fira per comprar-hi un altre ruc. La seua dona li ha desaconsellat fer el trajecte en aquella hora de calor abrusadora. Però al llaurador li couen les ganes d’aconseguir un animal nou. Es cofa un barret d’ala ampla i fa via. Efectivament, el sol agostenc crema com un ferro roent. No s’hi sent ni un feble refilet, només el clamor enrossinat de les cigales. I acabat de dinar, per frugal que haja sigut la menjada, el viatge se li fa feixuc. En arribar a Xàtiva, remulla el cap en una font i hi beu. En assaciar la set, se sent refet. A l’esplanada del Camp de Dalt, on té lloc la Fira del Bestiar, els animals remuguen i els hòmens encara bequen una llarga migdiada; a partir que el sol comence a declinar, al capvespre, caldrà estar ben despert, ja que és el moment en què remunten els visitants i compradors. L’alta temperatura accentua la fortor provinent dels animals: suor, bonyigues i pixums. Tanmateix, aquesta àcida emanació no li desagrada. És una hora tranquil·la; els visitants, esparsos. Pot estudiar les bèsties amb deteniment per a triar-ne quina li convé més. En aquesta tasca es concentra quan tot d’una el descobreix: el seu antic ruc! L’home encantat. Se’n fa creus. Quin greu li sap, veure’l de nou convertit en ruc. Se li acosta i li fa una carantoina entre les orelles. L’animal rebufa i mou el caparró. Ell pensa que l’ha reconegut i s’alegra de retrobar-lo.

‒Mare-de-Déu-Senyor... ‒el plany el llaurador.‒ Sí que ha sigut curta l’alegria del desencantament...

Tot i saber la maledicció que l’assenyala, el llaurador es decideix a comprar-lo. Podria haver intentat explicar al tractant d’animals que aquell ruc li pertany, i que en realitat és un pobre home encantat. Però no té papers que l’acrediten com a propietari vertader. Dels animals de faena no se’n sol fer escriptura de propietat, solament tracte de paraula entre hòmens. No paga la pena preguntar-li com ha arribat a les seues mans. Tot plegat només pot conduir a conflictes i malentesos inútils. No té ganes de romanços ni esme per a disputes. Ni tan sols regateja la quantitat que li demana el nou propietari. Li paga i s’emporta el seu antic ruc, un pobre home encantat.

‒Si almenys m’hagueres dit qui era la teua família, jo ara t’hauria pogut acompanyar a ta casa. Segur que allí et cuidarien molt bé. I aixina, quan l’encantament s’afluixara, estaries entre els teus, i ells estarien feliços de tornar-te a tractar en forma humana. Inclús, ves a saber si ja han pagat el deute i la bruixa que t’ha encantat s’avindria a desencantar-te. Et dic de tu ara perquè ja mos coneixem. I perquè soc major que tu. De fet podria ser ton pare. Quan t’he vist este matí, despullat davant meu, per un moment m’ha vingut al pensament el meu fill. Tindria ell els anys que tindràs tu ara. Aixina, a ull, te’n faig uns quaranta. El meu fill ara en faria quaranta-dos. Pel novembre. El dia de Santa Cecília, la dels músics. El mataren en guerra. Si haguérem tingut diners, l’hauríem pogut salvar d’anar-hi. Perquè a fer la guerra només van els pobres. Són els rics i els polítics els qui les organitzen, per trellats, per un no-em-toques-el-nas. Però a matar-se hi envien els pobres. Cada mes rebíem dos o tres cartes seues. Sempre mos hi deia que estava bé. Sempre ho deia. Segurament perquè no passàrem ànsia. Però la passàvem igual. Com més bé ens deia ell que estava, més patíem nosaltres per no creure’ns-ho. Els pares sempre patim pels fills, vulgues que no. Com ta mare deu estar patint per tu, per no tindre notícies teues. Encara que a voltes, algunes notícies més valdria no tindre-les. Un dia, la carta que mos va aplegar no l’enviava el nostre fill, sinó el govern. Mos comunicava que el nostre fill s’havia mort. Com un heroi. En defensa dels interessos de la pàtria. La pàtria... Ja veus tu... A mosatros què, la pàtria. Per la pàtria hem perdut el fill, el fill que tant estimàvem; l’únic fill que teníem. Per a compensar-mos-ho mos donaren uns diners i una medalla. Jo, la medalla, l’haguera reballada al riu. La mort d’un fill no la paga una medalla. Ni la paga ni la guareix ni la compensa. La té guardada la meua dona, com un escapulari. La té amagada perquè sap que jo no la vullc vore. La meua dona diu que ella xafa de peus a terra i que jo tinc el cap a la lluna, que soc una pell innocent, un balòstia, i que vaig pel món despullat. Com despullat estaves tu quan t’has desencantat este matí. Per això ella s’ha fet a la idea que el nostre fill és mort i jo, en canvi, encara espere que un dia entrarà per la porta i preguntarà «on anem hui a fer el jornal, pare?». Si haguérem tingut més fills potser... Potser no sé què... No hem pogut tindre més família. Esta és la nostra desgràcia i prou. Mos hem quedat a soles la meua dona i jo compartint el dolor d’haver perdut el fill. Cadascú a la seua manera. Ella creu que l’ha perdut per a sempre, i jo m’obstine a pensar en ell com si encara fora lluny, en aquella maleïda guerra que ja fa anys que es va acabar, i ell encara haguera de tornar a casa un dia o altre. Per això pense en la teua família, que potser no han perdut l’esperança que un dia et desencantes i tornes a casa. Com jo encara espere el retorn del meu fill, perquè no avinc a admetre que és mort... qui sap si està encantat com tu. Però no et preocupes, que et cuidaré com cal. No et sobrecarregaré ni et muntaré al llom. Sempre que podré et donaré herba fresca i no farratge.

En arribar a casa i veure el mateix ruc que havia tingut, la dona somou el cap, resignada.

‒Que et compre qui no et conega... ‒sospira.

Ja s’ha fet de nit. No refresca gaire. Mena el ruc fins a la quadra. Ompli un poal d’aigua i, amb un drap, li refrescar la llomada. Després, n’ompli un altre perquè hi bega. Li ofereix una mica d’alfals fresc que encara li queda. En acabant, el llaurador entra a casa perquè la dona l’ha requerit per a sopar. No intercanvien gaires paraules. Sopen com si tot el que calguera dir-se ja s’ho hagueren dit i afegir-hi un mot de més només poguera dur-los a una ingrata discussió.

Abans de gitar-se, el llaurador visita l’estança del ruc.

‒Quin cas... ‒es lamenta el llaurador.

Li acarona el llom. Una, dues, tres vegades... I mentre l’acarona li explica:

‒Deixaré la porta de l’eixida entreoberta. A l’entrada, damunt de la cadira, tens una muda de roba meua. I si en tornar a ser home tingueres gana, a la gerra del rebost hi ha pa i a la carnera, companatge...

©Toni Cucarella (2026)

De la sèrie Històries d’un món antic