Evocació de la calç

 

Carrer de les Ànimes (1981).
Arxiu La Veu de Xàtiva

Soc davant d’una paret blanca, una paret acabada d’emblanquinar. Com la pantalla d’un cinema pintada sobre un gran mur. Com ara la pantalla del cine Vernissa: escola durant el curs lectiu, cinema durant l’estiu. Cadires de boga en comptes de butaques. Cinema pobre, de barri popular: el Raval. Una evocació davant d’una paret blanca acabada d’emblanquinar: evoque la calç. Una paret blanca, immaculada. Una blancor brillant, neta, diria que perfumada. El perfum higiènic de la calç. Mirant-la, la paret blanca, m’hi adormiria. Evoque la bassa de calç que hi havia a l’entrada de la Societat d’Obrers del carrer de les Ànimes, i de retruc l’antic cementeri a l’interior, amb les restes escampades de les arruïnades làpides de marbre de Buixcarró, el qual, segons aventura el nostre Cronista Oficial, Agustí Ventura, remuntaria el seu origen al cementeri jueu que devia haver a la ciutat medieval, atès que el carrer del Fossar o de les Ànimes es troba dins els contorns de l’antic call jueu xativí. Aneu a saber: Xàtiva és una ciutat plena d’enigmes. Ara parlaria de la calç per parlar de la calç i prou. Poc o menys retòricament. Tot allò que diuen ‒o deien‒ de la calç. La genuïna blancor de la calç. La calç desinfectant que sanejava les parets, els corrals, els estables, cambres, andanes i pallisses, ensenya de pulcríssima netedat. La calç que convertia en lluminoses les fronteres de les cases, més i tot quan les colgava la nit i resplendien amb la sola claror de la lluna. La calç, que la venia a pes el calciner. Les sàries del ruc carregades de pedres calcàries. I la proclama, estentòria, dels calciners: «Calç, xiquetes, calç!» Calciner de reconeguda fama i isetes va ser el tio Gustino de la Llosa, destrellatat i romancer. «Gustino, m’ha eixit una pedra en la calç!», li recriminava la compradora la mantàfula en el pes. Però Gustino no s’acalorava per l’acusació de frau: «Dona gràcies que no t’ha eixit en el renyó!», retrucava. Li agradava borrutxar i sovint arribava a casa després de penes i treballs, i la dona, farta com un gos de tan sovintejada bufamenta, li reprovava el vici: «Borratxo! Perdut!». Però ell se’n defensava: «Borratxo, sí; perdut, no, que he sabut tornar a casa». En una ocasió el van veure intentant ficar el puro pel forat del pany. «Gustino, què fas?», li demanen. «Intente obrir la porta», explica ell. «Amb el puro?», l’adverteixen. «Hòstia! ‒s’exclama el tio Gustino‒, pos m’hauré fumat la clau!». El tio Gustino, el més cèlebre calciner de la contornada, amic del vi i de la broma. Bull la calç quan l’ameren amb aigua. Calç viva. Un esguit a l’ull, i adeu la vista! La calç s’estirla: fa solatge al fons del recipient on l’han posada a amerar. La calç desinfectant, sanitosa. El blanc calcari que il·luminava les parets. Ja no s’estila la calç, però. El progrés l’ha bandejada per la pintura sintètica, industrial: blanc postís, artificial. La paret davant la qual escric en realitat no l’han emblanquinada amb calç. I és per això que l’evoque, que evoque sobtadament la calç, com una necessària reivindicació. Evocació i reivindicació de la calç. Temps passat, temps viscut, aquella insigne blancor avui passada de moda, lluminositat extingida.