QUI DE CASA SE'N VA. CARTA ALS LLIBRETERS
Amb motiu de l’inici de la distribució de la novel·la Qui de casa se’n va, l’editorial em va demanar que amanira una carta adreçada als llibreters explicant-ne les excel·lències i bondats, a fi que la col·locaren en lloc destacat a l'aparador de novetats. No sé si els llibreteres solen llegir aquesta mena de missives. Fet i fet, si aquesta és una pràctica habitual de les editorials, dubte que els llibreteres tinguen temps de llegir-les totes, o no en llegeixen cap. En qualsevol cas, soc una persona responsable i creguda i vaig satisfer la petició de l’editorial. Deixant de banda si ha arribat a ser presa en consideració per algun llibreter, almenys la faena no ha resultat debades, ja que m’ha prestat un bon servei a l’hora de les presentacions.
Ara que ja s’ha esgotat el temps de les presentacions i que el llibre ha desaparegut de la majoria de les vitrines de les llibreries, he pensat que no és mala idea publicar la carta en aquest blog. D’una banda, pot ser útil a passats, presents i futurs lectors de la novel·la. I qui sap si trobe sort nova: potser algun llibreter que en el seu moment no ha tingut ocasió de llegir-la ara ho fa i decideix que val la pena retornar la novel·la al mostrador dels llibres recomanats.
CARTA ALS LLIBRETERS
Amb aquesta novel·la no pretenc ajudar ningú a empoderar-se de res, ni empoderar-me’n jo tampoc. A tot estirar, ajudar-lo a remuntar alguna estona de desficiós avorriment. Ací només trobareu pura ficció. Entreverada, quan ha calgut, d’algun fet real, tanmateix indestriable del conjunt imaginat. Si de cas, per a donar-li un afany de transcendència, diria que aquesta novel·la exemplifica una sentència popular: Qui de casa se’n va, a casa torna. Una frase que, segons la situació en què es diu, expressa intencions variades. Tot sovint s’empra a manera de benvinguda en el retorn, si a qui se li adreça ha estat temps fora del rogle i ara hi retorna. En ocasions, però, es fa servir com a sentència que apel·la als orígens ‒socials, familiars, lingüístics, territorials‒ amb què ens identifiquen ‒bonament o malament‒, i amb què ens identifiquem: un paisatge, una gent, una llengua, un conjunt que considerem casa, llar, refugi. De fet, si les circumstàncies ens hi allunyem, tard o d’hora hi necessitarem tornar. Roda el món i torna al Born. Tornar «a casa». Ni que siga per a morir allà on tenim enterrats els nostres morts. Tot i que hi ha qui en renega, de «la casa» dels orígens. Normalment, per una pretensió de cosmopolitisme que debades oculta un ridícul provincianisme. No és el cas del protagonista d’aquesta novel·la, el qual abomina del lloc del seus orígens perquè per a ell representa misèria, patiment i mort. Per això, quan fuig de casa ‒per salvar la pell‒, se’n va convençut que mai no hi tornarà. Una voluntat d’expatriar-se que ja havia manifestat a l’oncle Cep. L’oncle Cep, un personatge carregat de misteris, frare fugit del convent, estrafolari i romancer, que reivindica la naturalesa vegetal de l’ésser humà perquè fa arrels, perquè el seu jo s’identifica amb un nosaltres: família, amics, llengua, paisatge. L’oncle Cep torna a «casa», tot i saber que en tornar-hi arrisca la vida. I tot per culpa d’algú que creu que la seua voluntat és la voluntat de Déu, i s’arroga el dret de decidir sobre la vida dels altres. Com hi ha també qui creu que tot allò que alena dins la seua propietat li pertany, i pot fer-ne l’ús que li vinga de gust: de les dones que hi treballen, de les xiquetes fins i tot.
No obstant això, tot en aquesta novel·la és pura ficció. Fet i fet, una invenció al servei d’aquesta necessitat atàvica, que encara, afortunadament, conservem, que representa el plaer d’escoltar, i de llegir, històries inventades, vides imaginades que podrien ser reals, però que pertanyen al món de la ficció. Ara només resta esperar que als lectors els agrade. Llavors podré considerar que he fet un servei eficaç al controvertit art de la literatura.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada