Última epístola a Vicent

 

Aquest text forma part del catàleg de l'exposició homenatge de pintors i pintores de Xàtiva a Vicent Andrés Estellés amb motiu del seu centenari. Ha estat organitzat per l'Associació d'Amics de la Costera, i realitzat i coordinat per Toni Martínez, Paco Enguix i Miquel Mollà. El cartell de l'exposició és de Miquel Mollà. 

ÚLTIMA EPÍSTOLA A VICENT AMB MOTIU DEL SEU CENTENARI, JUST ABANS DE LA NOSTRA VATICINADA EXTINCIÓ

Però la mort o la seua certesa/ gravita i és per damunt de nosaltres. El nostre poble es morirà prompte, Vicent. La veritat només té un camí i no és honest intentar desencaminar-nos per viaranys de mentides pietoses. Només els insensats i els covards s’embenen els ulls per a ocultar les ostensibles evidències d’un futur que pinta negre com el cul d’una olla. El nostre poble es morirà prompte, Vicent: ras i curt, i cert. Cert com hi ha món! (Carrera de món: uns pasten i uns altres van al forn) Ens morirem, Vicent, perquè s’està morint la nostra llengua. Sense el nostre valencià, Vicent, no som res més que una extensió de la Meseta cap al mar. Però no serà una mort natural, és clar. Prou que ho han explicat els lingüistes que les llengües no moren de manera natural, sinó que són perseguides fins a l’extinció. La nostra mort està sent una mort de lenta cullereta. Aquella mort que li desitjares al detestable Felip V, és, tanmateix, la llarga mort que hem patit nosaltres durant segles, que patim encara ara. Som, doncs, un poble de llarga agonia. Però s’ha acabat la lentitud, Vicent. Avui ansiegen liquidar-nos amb la màxima celeritat possible. Ara que ja han aconseguit de convertir-nos en minoria dividida i atarantada, acorralats en el reducte folklòric, que diria el teu amic Fuster; finalment, i majoritàriament mesells, súbdits servils i enardits d’aquesta Espanya que ens ha negat durant segles el pa i la sal, la identitat i la llengua: La plenitud volguda, la llibertat, la vida. Ens morirem, doncs, els valencians, més prompte que tard. En un bufit. Per sentència ferma d’ençà del Decret de Nova Planta. Serà ara, per fi, que els jutges i els botxins d’aquest segle, d’aquest decenni ominós, la faran complir a tall d’espasa. I amb presses i correres. Perquè malgrat la nostra debilitat temen que encara puguem revifar un caliu de resistència (perseverareu en el coratge/ és la darrera vegada que us ho dic). Tot i desapareguts, extingits, encara tindran barra d’identificar-nos com a «valencianos». Però ja no serem igual de valencians. Aquesta manera de dir-nos serà, deliberadament, una forma d’escarni, d’infàmia; serà aquesta predominant denominació la que certificarà la nostra derrota, per ser l’única amb què ens denominaran per sempre més: «valencianos». És tot el que quedarà de nosaltres, Vicent, un reduït vocabulari d’injúria i afront: «Valencianos», «Las mejores playas de Madrid, las valencianas». Això anhelaven i això, per fi, aconseguiran: «Picad todos los escudos del Reino que hay en las murallas, para que un día olviden que fueron valencianos y libres». Perquè els bàrbars de ponent s’han abocat, definitivament, enrossinadament, a la tasca furibunda de la nostra aniquilació. Com podem defensar-nos-en? No tenim exèrcit perquè som un poble sense estat, i de més a més pacífic i festiu; no tenim periòdics, ni ràdios, ni televisions que clamen contra aquesta infame voluntat d’extermini i, en legítima defensa, criden a la resistència; no tenim polítics capaços de plantar cara a la desfeta; no tenim jutges que dicten lleis que consagren i protegisquen el nostre dret d’existir... Som un poble que per bandera enarbora una ingènua ànsia de llibertat; ingènua però indoblegable. Aquest caliu de resistència que temen que encara revifem, malgrat tot el seu ominós poder, malgrat tots els seus seculars i colossals i abominables esforços per devastar-nos la memòria, l’idioma, la identitat. I nosaltres, què tenim per a defensar-nos-en, Vicent? Què tenim...? Quines armes...? Nosaltres només tenim poetes. Et tenim a tu, Vicent. I aprofitant la celebració del centenari del teu naixement t’hem usat com a arma de defensa. La poesia, diuen, és una arma carregada de futur. I per a preservar el nostre futur com a poble t’hem elegit a tu, Vicent, per a combatre la barbàrie. Amb els teus versos ens oposem i combatem les censures i les prohibicions. Revolen els teus poemes, Vicent, com pasquins clamant llibertat i dignitat, al vent (Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble), els teus versos ressonen en mil cançons i es pronuncien en tot d’escenaris (M’aclame a tu, mare de terra sola...), estampen samarretes (Perquè hi haurà un dia que ja no podrem més i llavors ho podrem tot), s’escriuen sobre murs que ràpidament els nostres enemics esborren,

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s’és poble

i que l’endemà tornem a reescriure, tossudament alçats, que diria Lluís Llach. Ja veus, Vicent, som tan candorosament civilitzats que pretenem vèncer Goliat amb fones carregades de versos. La nostra arma de defensa més poderosa ets tu, el poeta Vicent Andrés Estellés. Contra la barbàrie, poesia! Això fem, Vicent, aprofitar el teu centenari per a plantar-los cara. Cada acte en memòria teua, cada llibre que reimprimeix els teus versos, cada paraula dita per commemorar-te és un clamorós acte de resistència contra l’extermini. Torna el País!

La teua poesia ha pres cos, s’ha multiplicat en música i cançó, en pintura i art. Ara, a la teua benvolguda Xàtiva un grup de xativins i xativines t’honoren amb la seua pintura. Torna el país!

Si voleu llegir les epístoles anteriors, piqueu l'enllaç: 

https://tonicucarella.blogspot.com/2018/02/quatre-epistoles-vicent.html