Literatura: teoria i pràctica.

Aquest text va ser la meua aportació a un cicle organitzat per l’AELC a València --Literatura: Teoria i pràctica--, el 5 de maig de 2006. Hi van intervenir narradors, poetes, professors, crítics… Vaig participar-hi en el cas de la narrativa, amb J. J. Isern i Enric Sullà com a companys de debat i Carles Bellver de moderador.

La literatura catalana, referida ací en la seua totalitat, té avui la nòmina creadora més sòlida i extensa de tota la seua l’atzarosa història. Tanmateix, el seu prestigi social és ben bé inapreciable, diríem que purament estacional, i sovint de “cos present”. De més a més, avui l’abast de la literatura catalana està sent reduït bàsicament a les fronteres purament catalunyeses, amb algun afegit maquillador amb què mitigar la picor de la mala consciència. Les conseqüències de la política (el reeixit exterminacionisme espanyol i l’apocament polític nostrat a l’hora de defensar-nos-en) han influït negativament en el projecte de consolidació d’una literatura catalana completa. Des dels mitjans de comunicació, la investigació universitària, la crítica… massa sovint s’aborda la nostra literatura des de posicions cada vegada més regionalitzants. La comprensió completa de la literatura catalana es produeix més sovint a les perifèries que no al centre, un centre que es considera autosuficient i ignora --per no dir que menysté-- l’aportació de la resta dels territoris lingüístics. Aquesta inconscient arrogància ha servit d’argument i d’estímul per als qui propugnen vides separades per als diversos territoris que haurien de conformar, conjuntament, la literatura catalana. Vides separades per les imposicions (i defeccions) polítiques que han consolidat diferenciacions no solament per motius de circumscripció administrativa, també de nom i de normativa. Vull dir: la literatura catalana cada vegada existeix menys. Potser no ha estat res més que una bona intenció o un miratge esperançador. I si tal vegada ha existit, aviat ha fet aigües i avui només tenim un grapat de bots de salvament a la deriva; algun més gran que els altres, però tots a la deriva.

El darrer gran èxit de vendes del Dia del Llibre (2006) ha estat una traducció de l’espanyol: La catedral del mar, d’Ildefonso Falcones. Si fórem una nació independent i la nostra literatura fera cara d’una altra salut en comptes d’aquesta grogor d’icterícia, no caldria que ens hi amoïnàrem; diríem: ens interessa la literatura d’arreu del món, fins i tot la de baixa qualitat que es ven als quioscos, als hipermercats i a les estacions de tren i aeroports. Però la nostra narrativa no sol tenir xifres de venda tan espectaculars, llevat d’algun llibre mediàtic, i disculpeu-me que haja barrejat ací “això” amb la literatura, perquè és clar que no tenen res per compartir, excepte, òbviament, la fortuïtat de fer servir un format físic idèntic. Ara bé, si valorem que aquest fenomen no és puntual, i recordem els casos de La sombra del viento i Soldados de Salamina, entre d’altres, ja caldrà que ens preocupem, no solament pels gustos literaris dels nostres lectors potencials, sobretot per les raons per les quals trien massivament consumir traduccions espanyoles –-i no només espanyoles-– en comptes de narrativa catalana. ¿Potser el lector s’ha fet ressò d’aqueixa acusació tan reiterada que la nostra literatura és de baix nivell i si existeix és perquè està subvencionada?

     Els mitjans de comunicació menyspreen a bastament la narrativa catalana. Per a la majoria d’aquests mitjans els qui escrivim en català som, a tot estirar, una mera expressió antropològica. Escriure en català ho consideren una pràctica que ja voldrien extingida, si no fóra perquè sempre troba algú amb el coratge o la inconsciència suficient per a tirar-se tan feixuga i ingrata càrrega al llom. La modernitat literària, fins i tot en mitjans d’expressió catalana, s’expressa en termes d’autoodi, d’alta o baixa intensitat, segons el gramatge de la pàgina i la lluentor del setinat. Devots com són de la modernor, paren més atenció a la narrativa “global”, mentre bandegen, per ignorància despectiva, la narrativa que també per a ells hauria de ser la pròpia. Com diu la sentència, el sant de més lluny fa més miracles. Els escriptors en català no som prou “fashion”.

Però no solament és la modernitat mal entesa, ridícul esnobisme al capdavall, la causa del menyspreu que pateix la narrativa catalana als mitjans de comunicació, és a dir, els mitjans que haurien de promoure la nostra narrativa i donar-la a conèixer als lectors. L’altra causa, sens dubte major, és la desaparició de l’editor com a figura plenament involucrada en els valors de la literatura com a art, que la coneix i té en consideració l’autor literari. Els processos d’optimització financera han dut a les que eren principals editorials catalanes a incorporar-se a l’entramat dels grans grups editorials, sovint multinacionals, i diluir-s’hi. Aquests grups han apostat pels llibres de gran consum, sovint traduccions. Aquestes empreses, a més d’editorials posseeixen periòdics, revistes, fins i tot formen part de l’accionariat d’importants cadenes audiovisuals, i des d’aquests mitjans propis s’encarreguen de promocionar prolíficament els seus productes “literaris”. La resta de mitjans en fan seguidisme per considerar notícia allò que és simplement publicitat massiva, i per no perdre peu en la cursa per fer-se ressò de la més cruixent actualitat. Les petites editorials, les úniques que encara creuen en la literatura, no compten amb els recursos necessaris per comprar altaveus publicitaris i han d’aconformar-se amb els que els cau a la mà. La seua influència es troba restringida a mitjans minoritaris i especialitzats. Perquè és evident que l’ésser humà actua per imitació, i segueix sempre la senda que altres caminen. Rarament s’atreveix a fer un camí propi, a obrir camins nous. La narrativa catalana no té gaire predicament entre els grans grups editorials, i la majoria dels que en publiquen ho fan per omplir catàleg, amb la intenció, com s’ha dit sovint, de publicar qualsevol cosa que relleve el llibre que ja ha caducat com un iogurt, i poder cobrir ràpidament aquest espai en l’aparador de novetats i evitar que puga ocupar-lo un altre llibre d’una editorial de la competència. I en aquesta guerra, mentre el llibre s’usa per a tapar forats, la majoria dels autors ens planyem que les editorials no es gasten un cèntim en una presentació digna o en qualsevol altra estratègia que pretenguera buscar l’atenció del lector i dels ressenyadors de llibres. L’esforç econòmic el concentren en un grapat reduït d’autors que sovint presenten en traducció simultània en castellà i en català, aprofitant així la publicitat que sempre es fa per al primer i de la qual recull engrunes el segon.

De tota manera, l’efecte Falcones, Zafón i Cercas no és més que el preludi del que se’ns ve al damunt. Avui són espanyols els qui es mengen el tros català, però demà seran els autors que escriuran directament en anglès, siguen d’on siguen, o algun programa informàtic amb nom de persona. Els interessos dels grans grups editorials i mediàtics estan escanyant la literatura, com ja han fet amb el cinema. Perquè no solament estan dominant i dirigint el negoci de la producció, també controlen el de la distribució i de l’exhibició. A les sales de cinema, s’hi projecten massivament pel·lícules de la (pre)potent indústria nord-americana, mentre que la producció cinematogràfica europea, o de qualsevol altra banda del món, no troba sales comercials on passar els seus films. Avui s’han acabat les sales independents: solament hi ha multicines que pertanyen a la mateixa companyia que les productores i distribuïdores. Així doncs: podem posar en el mercat grapats d’editorials petites i mitjanes que enarboren la bandera de la literatura catalana, però si desapareixen les llibreries a mans dels FNAC, els Corte Inglés i altres grans magatzems, la literatura catalana quedarà reduïda al consum tribal, distribuïda, sens dubte, a través de llibreries internètiques, és a dir, virtuals.

La crítica literària pateix les mateixes dificultats que la creació. Una i l’altra malviuen en les precàries condicions que imposa l’amateurisme vocacional; sense la necessària professionalització l’escriptor no pot fer literatura en unes mínimes condicions de dignitat, ni el crític tampoc pot dedicar-s’hi. No hi ha espais especialitzats ni dignes on publicar una crítica decent. Les revistes literàries són sempre voluntarioses, però a penes tenen incidència. Tot i aquesta precarietat compartida, són nombrosos els crítics que menyspreen la narrativa catalana actual (en termes genèrics): que si no és del present, que si és massa històrica, o costumista, que si no s’ajusta al cànon (aqueix “top ten” a manera de llei mosaica)… I el cànon és important. Tant com encertar el números de la 6/49. Coincidir amb el cànon del ressenyador és fonamental per a l'autor. Si no hi ha coincidència, ja hem begut oli: el comentarista trinxa l'obra i espanta els possibles lectors. Això si no topem amb el docte que fa crítiques "impressionistes", és a dir, que considera que la seua opinió subjectiva, el seu particular gust literari, és llei (i sovint sentència).

Si bandegen la narrativa actual per considerar-la d’ínfima qualitat –-i n’hi ha qui la considera infame-–, ¿per quina narrativa han d’interessar-se per no haver de continuar amb la seua contumaç recriminació o haver de callar per no haver d’exalçar, per poc que fóra, la narrativa que abomina? Cal fixar-se en l’abundància d’escrits d’exaltació necrofílica, i en els reculls que es publiquen de crítica literària actual que són exemples d’allò que podríem anomenar assaigs de literatura forense, acuradíssimes autòpsies d’excel·lentíssims cadàvers literaris. Els qui més practiquen aquesta modalitat de “crítica literària” són els qui més sovint menyspreen la literatura actual, els qui abanderen l’afirmació que no té nivell, que és una literatura mediocre i subvencionada. I per demostrar les seues deliqüescents argumentacions confronten als narradors actuals aquella vella glòria que fa anys que podreix terra. Vella i indefensa glòria literària que en el seu temps de creació també va haver d’escoltar dels crítics que aleshores la jutjaven que la literatura del seu temps no tenia nivell, i a qui també l’havien confrontada amb una altra vella glòria, al seu torn elevada al parnàs literari pòstumament. Cadena de món, que diuen. Tanta devoció necrofílica el que evidencia és la seua incompetència com a investigadors de la literatura. Perquè darrere del menyspreu allò que s’oculta és la por. La por a enfrontar-se amb els textos del seu propi moment sense cap mena de xarxa de protecció, sense l’ajuda d’opinions anteriors que els pogueren servir de guia, per no dir de crossa. És llei de vida que diríem: haurem de morir perquè, anys a venir, convertits en indefensa moixama literària els comentaristes de la literatura del futur ens desenterren i ens ressusciten per a la glòria futura de les lletres: mort Pasqual li portaran l’orinal. Això bo i comptant que en el futur hi quedarà algun “mohicà” capaç de llegir en aquesta llengua avui menystinguda i espentolada.

Crítica i creació tenim avui problemes i dificultats comunes. Publicar la ressenya mal pagada en un periòdic és fer de comentarista de llibres i no de crític. Com no és possible escriure en condicions òptimes robant un parell d’hores al dia a la son o a la família, com si escriure fóra una penitència. Hauríem de posar-nos d’acord: nosaltres per a deixar-nos examinar sense tantes reticències i els qui fan la crítica haurien d’entendre que no tenen cap altra literatura a la que ser útils que la que hi ha, i la que hi ha juga. La relació entre crític i creador és simbiòtica. O hauria de ser-ho. No és millor crític qui empunya més fort la destral (Puigdevall, Tobar, Comes…), ni el que fa l’autòpsia més reverent al cadàver literari tantes vegades exhumat, i tan disseccionat que ja no queda cap fil del seu sudari que no haja estat complidament reverenciat. Són multitud els qui s’han apuntat a bandejar la narrativa catalana actual amb desdeny de fàtua superioritat acadèmica, i insisteixen a castigar-la tot comparant-la amb un reiterat i inútil repertori d’exímies autòpsies i rutilants assaigs necrofílics. La crítica que necessita la narrativa catalana és la que s’atreveix a interpretar la literatura en moviment, la literatura viva, tota la literatura que es fa avui, siga de l’índole que siga. No és útil la crítica que viu atrinxerada en la dialèctica de la preeminència de l’ou sobre la gallina, o viceversa, no és útil a la literatura qui considera la crítica literària com una mesquina arma de poder contra l’escriptor per demostrar-li, a cada llibre que fa, qui té la paella, o la publicitat, pel mànec. Posats en aquesta situació confrontada entre crítica i creació, i malgrat la situació d’inferioritat de l’escriptor davant el crític, sempre queda el recurs, desesperat i aïrat, de pagar-los amb la mateixa moneda. I val a dir llavors, posant-nos arrogants si cal, que el crític és tan útil a la literatura com l’eunuc a la preservació de l’espècie humana.