Gegants vells de Xàtiva. Foto Toni Marzal Poc després de decretar-se l’estat d’alarma per la pandèmia del Coronavirus, l’empresa per a la qual treballe (Correos) em va comunicar que per edat i patologies prèvies forme part del grup de persones de risc i em va aviar cap a casa, a confinar-m’hi a jornada completa. A través del grup de WhatsApp dels companys i companyes de la meua Unitat (Xàtiva i contornada), comentava alguna qüestió de cultura popular que algun company m’hi posava. D’ací va nàixer la proposta de realitzar un breu apunt diari intentant aclarir l’origen d’algunes sentències populars, mentre durarà el confinament. He d’advertir que estan escrits a raig, sostinguts més pels fonaments de la desordenada memòria que no de la científica documentació. Fet i fet, no hi ha cap pretensió de mestratge, sinó de senzill i amè entreteniment. La intenció és remoure la tradició oral, reviscolar-la perquè continue rodant de boca en boca, per a mantindre-la, mentre puga ser,...
El poder no és de Déu, sinó de qui se n’arroga la voluntat, i l’executa com una decisió divina irrefutable. Per a l’amo, el dret de cuixa, la impunitat; per a la víctima, la submissió o la venjança. «L’oncle Cep va irrompre en la meua vida com un miracle bíblic quan ma mare es trobava a les portes de la mort. Frare fugit del convent on expiava pecats d’un altre, va retornar de la guerra amb més ronya que un pal de galliner i amb un estrafolari orinal on guardava temibles històries de pets. A ell vaig preguntar-li per la secreta identitat de mon pare, i la seua resposta va ser rotunda: És preferible la ignorància a conèixer el nom d’un fill de puta! Ell creia que la naturalesa de l’home és vegetal, i per això s’arrela a un paisatge, a una gent, a un vocabulari, i de tot plegat en deia pàtria, i que la pàtria és aquell lloc on vam aprendre a descapollar-nos la fava. Però jo odiava la meua pàtria. Odiava aquell paisatge on jo vivia en la misèria, on va morir ma mare encara jove...
Han passat més tres mesos des que va començar a distribuir-se Dones d'aigua, hòmens de fang . A hores d'ara, ja deu haver desaparegut dels aparadors i de les taules de novetats (en els que haja pogut estar). La seua vida com a novetat literària ja s'ha esgotat. És moment de fer balanç : Ressenyes Manel Alonso, Diari Gran Marta Planes, Propera Parada: Cultura Blog del CAL Jesús M. Tibau, Tens un racó dalt del món Ximo Espinós, Información Xavier Aliaga, El País Manel Arcos, Paraules en silenci (Ràdio Pego) Jordi Llavina, AVUI Juan Antonio Cloquell, L'Informador Entrevista a Vilaweb Maria José Benavent, Quatretonda Digital Sal·lus Herrero, La Veu del País Valencià Ricard Ruiz Garzón, Time Out Barcelona Vídeos Presentació a la Llibreria la Costera Jordi Llavina, L'última troballa Vilaweb TV Jesús M. Tibau
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada