Sentències comentades i altres digressions parèmiques per a entretindre el confinament durant la pandèmia del coronavirus



Gegants vells de Xàtiva. Foto Toni Marzal




Poc després de decretar-se l’estat d’alarma per la pandèmia del Coronavirus, l’empresa per a la qual treballe (Correos) em va comunicar que per edat i patologies prèvies forme part del grup de persones de risc i em va aviar cap a casa, a confinar-m’hi a jornada completa. A través del grup de WhatsApp dels companys i companyes de la meua Unitat (Xàtiva i contornada), comentava alguna qüestió de cultura popular que algun company m’hi posava. D’ací va nàixer la proposta de realitzar un breu apunt diari intentant aclarir l’origen d’algunes sentències populars, mentre durarà el confinament. He d’advertir que estan escrits a raig, sostinguts més pels fonaments de la desordenada memòria que no de la científica documentació. Fet i fet, no hi ha cap pretensió de mestratge, sinó de senzill i amè entreteniment. La intenció és remoure la tradició oral, reviscolar-la perquè continue rodant de boca en boca, per a mantindre-la, mentre puga ser, viva. Si guiat per la memòria caòtica i imprudent he comès alguna errada, fins i tot barbaritat, espere que els qui en saben més que jo d’aquesta disciplina m’ho sàpien disculpar. En qualsevol cas, sigueu benevolents i aveniu-vos a considerar si a la pífia li escau l’eximent italià que diu que si non è vero è ben trovato.



06/04/ TALLAR L’ABADEJO. Diumenge de Resurrecció o de Pasqua, s’acaba la Quaresma. Quaresma ve de quaranta, quaranta dies que dura el període en què els catòlics fan abstinència de carn. Els catòlics pobres, almenys. Els rics pagaven la butla a l’església i menjaven tota la carn que volien. Pagant, sant Pere canta. Durant la Quaresma és costum menjar abadejo. I vos explique d’on ve l’expressió tallar el bacallà o tallar l’abadejo. És a dir, tindre clar qui mana. L’expressió té l’origen, precisament, en la Quaresma, i en les ordes monacals, els frares. En els convents era l’abat o prior qui tenia el dret de tallar i repartir l’abadejo, i tallava les porcions com li donava la gana sense que ningú posara en qüestió aquesta autoritat. I pobre de qui s’atrevira a discutir-li-la!


07/04 QUI VA DAVANT NO LI FALTEN CORDES. Aquesta expressió valenciana equivaldria a la castellana A quién madruga Dios le ayuda. Cal dir que el refranyer valencià posa més èmfasi en l’eficàcia del treball que no en la pregària a Déu i als sants. Així, aquesta sentència aconsella matinar per a dur a terme com cal les obligacions de la faena. Prové del món dels pescadors. Era un art de pesca que solia iniciar-se abans de fer-se fosc, tirant les cordes a l’aigua (anguiles?). Es deixaven durant la nit, i a l’alba calia anar a arreplegar-les i recollir la pesquera. Sempre hi havia a qui se li apegaven els llençols, feia la grasse matinée que diuen els francesos, i arribava a l’aigua a hora horada. En aquests casos podia passar que algú de més matiner li haguera pres la pesquera, i en conseqüència, li faltaren cordes. Per tant, matineu, perquè qui matina, fa farina, i perquè si Déu ajuda a qui més matina, si el lladre matina més, a ell serà a qui Déu ajudarà. O com sentenciava aquell «sussoït» que explicava el cas d’un home que, de bon matí encara fosc, es va trobar un bitllet, i contant-li-ho a un amic va traure la conseqüència: Veus, com que he matinat, m’ho he trobat. I l’amic li va respondre: Tu has matinat, sí, però més ha matinat qui l’ha perdut.

08/04 Qui no ha sentit l’exclamació Alça, Pilili!? («Arsa, Pilili», en andalús) És usada per a mostrar sorpresa, incredulitat, i més coses que és capaç de matisar el to d’una conversa. L’expressió va nàixer al segle XIX. Té el seu origen en un sainet que va fer molt d’èxit en els teatres populars d’arreu d’Espanya.

09/04 Quan volem significar que una cosa o algú para molt lluny diem que es troba A LA QUINTA FORCA. Antigament, la forca era una forma habitual d’execució pública. En la mesura que aquesta pena de mort tenia per objecte dissuadir de cometre actes criminals, les execucions solien ser públiques i en llocs estipulats. A Xàtiva, per exemple, hi havia un patíbul amb tres forques a l’actual plaça de la Bassa, en l’àmplia esplanada que separava la ciutat cristiana dels barris musulmans del Raval i les Barreres. Fins que no s’hi va construir la bassa, potser durant el XIX, aquesta plaça era coneguda com la plaça de les Forques. En altres ciutats, sovint murallades, les forques se situaven fora de la ciutat, seguint el camí que conduïa a la porta principal d’entrada, per a advertir els forasters que en aquella ciutat eren intransigents amb els criminals. Els cadàvers no solien despenjar-se, convertint-se en carronya que devoraven amb gust els corbs i altres animals. Així, les forques anaven assenyalant el camí que conduïa a la ciutat, o se n’allunyava: la primera forca, la segona, la tercera... i, és clar, la quinta era la que quedava més lluny.

10/04 PARÈIXER CA XULLA A POQUETA NIT. Aquesta és per a socarrats i socarrades. En el refranyer propi xativí hi ha llocs i personatges que remeten, en principi, a llocs i gent de Xàtiva, de la majoria dels quals ja n’hem perdut memòria: tindre més faena que Girot, o que Mateu en la tenda. Tardar una cosa a fer-se més que van tardar a fer la Seu, ser més alt que el campanar que la Seu. Per cert, com podeu comprovar, la Seu de Xàtiva havia de tindre dos campanars, però només arribaren a construir-ne un. De fet, existeix un verset popular que fa, més o menys: El campanar de la Seu està plorant. És pel germà bessó que no vindrà. Ser (una cosa) especial de la Botiga el Poal. O quan volem dir que un lloc està a pegar un pet de gent i hi ha molta escama, diem que pareix ca Xulla a poqueta nit. Com sabeu els de Xàtiva, el bar de ca Xulla es troba al cap de baix del carrer Sant Pasqual, i ha sigut i és encara ben cèlebre. La frase m’imagine que prové del guirigall que es devia armar a ca Xulla en tornar els llauradors del bancal a poqueta nit, i abans d’anar-se’n a casa paraven a fer-se’n una, o dos, o tres... I l’escama que armaven, res és!

11/04 A LA DE TRES... La sentència més usual diu A LA TERCERA VA LA VENÇUDA. O siga, que insistim que guanyarem. Si a la primera no, a la segona potser, i a la tercera segur. Segons el reconegut folklorista Joan Amades, la frase tindria un origen romà. En la manera com els exèrcits romans s’organitzaven i lluitaven. Els cos d’atac estava format per tres línies. La primera la reomplien amb gent sense formació militar, carn de canó, que tenien una vida breu en el combat. La segona estava formava per gent més experimentada. I, finalment, la tercera, que estava composta per l’elit soldadesca, els més preparats. Eren els que remataven la faena si algun enemic els havia eixit corretjós. La frase, usual en moltes llengües europees, està expressada des del punt de vista del vencedor: al tercer intenten guanyarem. Però els valencians fem servir una altra versió, almenys els valencians del rogle de la Costera: A LA DE TRES, O MORT O PRES. Fixeu-vos que el punt de vista ja no és del vencedor, sinó del perdedor: o mort o pres. Potser amarga conseqüència de totes les derrotes que els valencians hem patit, en particular el poble pla i treballador que és qui crea la llengua popular i la dota de sentit moral i pedagògic.
 
12/04 Hi ha refranys i sentències que tenen el seu origen en un fet històric. Com ara QUAN EL MAL VE D’ALMANSA, A TOTS ALCANÇA. Fa referència, com molts sabeu, a la derrota dels valencians en la batalla d’Almansa, en què les tropes borbòniques (castellans i francesos, partidaris de Felip de Borbó), va vèncer les austracistes (valencians, catalans, anglesos, portuguesos..., partidaris de Carles d’Àustria). La derrota va suposar l’eliminació de l’autogovern valencià, és a dir, de l’antic Regne de València, passant a ser governats «por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en tot el universo». La dita DE PONENT, NI VENT, NI GENT potser tinga també un idèntic origen. A un altre fet històric remet l’expressió SER L’ANY 10. Expressa un fet desastrós, una desgràcia. L’any 1910 va ser l’any de la plaga de la fil·loxera, insecte hemípter que va arrasar la vinya valenciana, provocant la ruïna de milers de valencians, molts dels quals hagueren d’emigrar: a Algèria, Argentina, l’Uruguai, els Estats Units...

13/04 SALVAR-SE. D’on prové l’expressió SALVAR-SE PELS PÈLS? És una frase diríem que universal. Antigament, era costum entre els mariners portar el monyo llarg. No era una qüestió de coqueteria masculina, sinó de supervivència. Quan algun mariner cauia al mar, una bona monyassa flotant en l’aigua es convertia en una forma d’auxili que podia salvar-lo de morir-se ofegat. SALVAR-SE PER LA CAMPANA, associem aquesta expressió a l’esport del boxeig, en què el dring de la campana salva el boxejador que, atarantat, està rebent una somanta d’hòsties. Però hi ha la creença també que prové d’un cert costum, macabre costum, que diuen que hi havia pels segles XVI-XVII, a causa de la por que alguns tenien de ser enterrats en vida, per aquella estranya malaltia que coneixem com catalèpsia. S’instal·lava una campana a l’exterior que connectava amb el taüt, i així si el mort tornava a la vida ho avisava estirant el fil que feia sonar la campaneta.

14/04 FEM FOC O FUGIM? Anem a iniciar una sèrie dedicada als roders o bandolers. El món del bandolerisme ha deixat el seu senyal en la llengua popular, prova de la seua importància en la història dels valencians, sobretot durant el segle XIX. Comencem per l’expressió ANAR RODER o CRIAR-SE RODER. Aplicat a un xiquet, vol dir criar-se sense autoritat, igual que CRIAR-SE A LA DULA, tot i que aquesta expressió ja la comentarem més endavant, si tenim temps. Anar roder també vol dir viure voltant d’un lloc a un altre, sense casa ni destí. També del món del bandolerisme prové l’expressió FEM FOC O FUGIM? En alguns pobles diuen, erròniament, jo crec, FEM POR O FUGIM? La pregunta, entre roders, demanava si estaven segurs i podien acampar (fem foc?), o si pel contrari els perseguien de prop i havien de continuar fugint. Una altra expressió ben coneguda és QUEDAR-SE COM LA NÒVIA DE PINET, AMB LA CARA LLAVADA I EL MONYO FET. Crec que tot el món sap el significat d’aquesta frase. Però potser desconeix que Pinet no fa referència al poble de la Vall d’Albaida, sinó a un cèlebre roder de nom Pinet que les autoritats van detindre justament el dia que anava a casar-se. Almenys això em va explicar qui sap tant de roders, Manel Arcos.

15/04 BOTES MÉS QUE GALIMA. Continuem amb la sèrie de roders. Ser un Galima. Es diu d’una persona alta i espigada. Possiblement aquesta seria la constitució d’un cèlebre roder, de malnom Galima. Natural d’una població de la Costera. Segons el diccionari, galima vol dir furt xicotet, i també fam molt forta. Fam i robatori eren en aquell temps fet i conseqüència. D’una o de l’altre, el malnom. Però si bé Galima era roder, no van ser les seues fetes delictives les que li reportaren fama, sinó els seus bots, la seua excepcional capacitat física. BOTES MÉS QUE GALIMA. Diuen que era capaç de botar cinc solcs d’un bot al revés. I que va fer-se en un bot la séquia Reial del Xúquer, uns que d’un bot net, d’altres que ajudat amb una bala de palla. I si aquest bot va ser excepcional, el que expliquen de Sellent va donar nom al lloc on va executar el seu prodigi: el Salt de Galima. Conten que Galima tornava a Sellent acompanyant un còmplice de fetes, Guixa, que tenia família en aquella població (una guixa és una lleguminosa semblant al tramús que antigament es cultivava com a farratge per als animals). Havien de passar el barranc, botant-lo, potser perquè portava aigua, ja que prop d’allí desaigua la Font del Pinar. Guixa va botar, però va caure malament. En aquell moment van saltar del seu amagatall uns guàrdies civils que els seguien i van intentar agafar-lo. Galima, que deien que tenia bona punteria, va disparar i va ratllar el front d’un dels civils, i els va fer l’advertència que qui tinguera família que pegara a córrer que la següent no fallaria. Els civils pegaren a fugir, potser perquè també devia ser reconeguda la seua punteria. Llavors Galima va salvar el barranc d’un bot net, es va carregar l’amic al llom i va continuar fins a Sellent. Galima va morir d’una destralada entre cap i coll, mentre becada, a Navalón. El va matar el maser que l’ocultava. Diuen que qui va pagar la mort va ser Miquel de Mas, el roder més poderós d’aquest terme. El Vito Corleone de l’època.

16/04 Diem: HEM QUEDAT COM CAMOT, I volem expressar que hem quedat malament, que les coses ens han eixit entortillades, que hem estat víctimes de la desgràcia. Qui primer va donar notícia del personatge va ser el cronista enguerí Pedro Sucías, en un article publicat l’any 1911 al periòdic El Heraldo de Játiva. Segons Sucías Camot era natural de Xàtiva, de nom Francisco Navarro. Va ser penjat a la plaça de la Bassa, llavors de les Forques. L’investigador Manel Arcos va descobrir als arxius qui era realment Camot, que no li deien Francisco Navarro (potser Sucías va escriure el seu relat seguint les notícies orals d’uns fets succeïts quasi cent anys arrere), sinó Domingo Giner, de Xàtiva. I que va ser mort a València l’any 1826, arcabussejat (afusellat amb arcabussos).

 17/04 FER VOLAR COLOMS. L’anomenat esport de la columbicultura, és a dir, el practicat per columbaris o colombaires, no ha tingut mai bona fama entre la gent de compte i raó. La seua pràctica s’ha associat sovint amb persones amb poques ganes de doblegar el crepó, fantasioses i romanceres. I així ha quedat marcat en el llenguatge popular. Com ara, FER VOLAR COLOMS: fantasiejar, explicar sopars d’a duro. QUAN NO TÉ OUS, TE COLOMINS: Es diu a les persones que sempre posen excuses per a defugir les seues obligacions. FER FUGINA: Possiblement l’expressió provinga de la fugina, pintura que s’usa per a pintar en les ales dels coloms els colors que identifiquen el propietari. PARLEM DE COLOMS?, es diu quan algú vol desviar el tema de conversa. TIRAR A PACTE: Aquesta expressió, ja una mica en desús, significa llançar a perdre alguna cosa, malbaratar-la, sovint per una mala gestió: tirar a pacte un negoci, una casa, un matrimoni. És un estil de llançar el colom en la pràctica del tir de colom. La columbicultura és un «esport» que mou molts diners. I és car de mantindre. Més d’un s’hi ha deixat el patrimoni. La sentència popular diu: EL COLOM, MENJA PLATA I CAGA PLOM.

18/04 La comarca del pla o vega de Xàtiva té tres cims que constitueixen un triangle màgic, entre els quals proliferen dites i llegendes. La creença popular no fa vindre els xiquets de París, ni en avió ni en cigonya. El xiquets vénen del Puig, i les xiquetes de Santa Anna. Ací això és així i aló! Per cert, aquest remat (I aló!, que vol dir: i prou, i s’ha acabat, no hi cap més discussió), que és molt propi de Xàtiva, ja en desús, podria tindre el seu origen en les guerres napoleòniques, quan els francesos voltaven per ací. Dic jo si prové de l’Allons! francès: Au, anem! És una hipòtesi. Com el «com si, com sa», aixina-aixana, del francès «comme si, comme ça». Parlàvem de màgia i els qui coneixen la rondalla de les ermitanes baladrones saben que entre el Puig i Santa Anna hi ha un pam de Déu. I quan Santa Anna s’encapota i Vernissa fa capell, llaurador que vas a l’horta, torna a casa i fes cordell.

19/04 LA TERRA DE BERNAT. Casa nostra, el nostre rogle. NO HAVER EIXIT MAI DE LA TERRA DE BERNAT, que vol dir que no ha eixit mai de casa i no coneix món. EN LA TAULA DE BERNAT, QUI NO HI ÉS NO HI ÉS COMPTAT, diuen en les terres del riu Sénia a amunt, i que vol dir que QUI NO ESTÀ, NO S’ENCONTRA. Bernat era un nom molt comú en un altre temps entre nosaltres. Avui els noms tradicionals valencians han caigut en el sac foradat de la indiferència, o pitjor encara del menyspreu, per considerar-los rústics i vulgars en una societat que pretén ser cosmopolita. Però el cosmopolitisme és una forma d’incultura. Són com els místics que alcen el cap per a extasiar-se davant la grandiositat del blau del cel, mentre van xafigant tots els colors de la diversitat que creixen en terra. Amén.

20/04 L’ANY DE LA PICOR. Parlem dels temps antics. Coses que passaren l’any de la picor. Temps era temps. Hi ha qui diu que fa referència a aquells temps en què la salubritat de les cases i les ciutats era tan mínima que hi havia invasió de puces cada dos per tres. O de sarna, que també pica. Això TÉ MÉS ANYS QUE EL SOL, diem per a referir-nos a una cosa que té molts anys. SER MÉS VELL QUE MATUSALEM, referència a un personatge bíblic que, segons els seus comptes, va morir a l’edat de 969 anys. Però en aquell temps no hi havia edat de jubilació i no cobraven pensió. Quan una cosa va passar fa molts anys, en un temps remot i màgic, diem que va passar QUAN EL REI PEPET PORTAVA SABATETES DE FUSTA. O EN TEMPS DELS MOROS. Com el MORO MUSSA, que igual val per a fer por als xiquets que per a presentar-nos en casa d’algun conegut. «Qui és?» «Qui va a ser? El Moro Mussa!» Avui és un personatge políticament incorrecte, que no ensenyaran a les escoles com a part del nostre imaginari popular. El personatge fa referència, segurament, a Mussa, general àrab que l’any 711 va entrar a la Península Ibèrica per la punta de Gibraltar i la va conquerir tota als visigots hispànics en un passeig de pocs anys, excepció feta de les terres basques, que ja havien resistit les invasions romanes i el domini visigot. I parlant de moros, i encara tampoc no siga políticament correcte dir-ho així, estic MÉS FART del confinament QUE MAHOMA DE LA CANSALÀ!

21/04 La provessó sol anar per dins, que vol dir que hi ha qui fa bona cara i no mostra quin mal li està fent ascles la vida. I davant el destret, o mal tràngol, recordem Santa Bàrbara quan trona: «Santa Bàrbara anava pel camp buscant l’Esperit Sant. Tres rajos veu venir: un de foc, un de pedra i un altre que rellampega, santa Bàrbara donzella». I si ens aclamem tard, ho perdem tot i ens quedem com Sant Paulí, una mà a la bossa i una altra florí. O estàs fet un «senllaç», o siga fet a banderes, però en realitat de qui parlem és de Sant Llàtzer, o Sent Llàtzer si ho diguem a la manera valenciana antiga, l’amic de Jesús, a qui va ressuscitar després de tres dies mort i no eixiria de la tomba amb la pell molt fina. Aclamem-nos, en cas de constipat, a Sant Blai Gloriós perquè ens deixe el xic i s’emporte la tos (no sé si és efectiu en cas que la tos siga de coronavirus). Les parteres: Sant Ramon Nonat, que isca tan dolç com ha entrat. Però podem aclamar-vos a una jerarquia superior, si el santoral oficial ens fa el cas del porc: «La Verge Maria quan pel món anava, amb oli de cresol tot ho curava». I si així tampoc traguem res a carregador, acudim al santoral popular que no consta als calendaris: «Paciència, Sant Gorrinequi, li deia el gat a la botifarra. Si no estigueres tan alta, d’un mos et desbotifarrava». I si la cosa està desesperada, sempre ens quedarà Sant Antoni de Gavarda (a bon sant t’encomanes!), que va fer un miracle en Antella, una güela va caure al riu i si no la trauen l’ofega. Però recordeu, que el sant de més lluny fa més miracles. O el sant, de lluny, fa més miracles. Que cal tindre en compte el matís. Però si Déu no vol, els sants no poden fer-ne. Encara que hi haurà qui dirà que cap d’aquests sants és de la seua devoció. Perquè el sant que es tira pets a mi em rota.


22/04 DE BARRETS I BARRETADES. La castellanització del valencià ha provocat que moltes paraules genuïnes hagen desaparegut del vocabulari habitual. Així «sombrero» ha substituït BARRET, i també el seu sinònim CAPELL. En canvi, ha quedat en algunes expressions que encara s’usen. FER UN BARRET, fer un rogle de gent i xarrar. Però, alerta, de no abusar dels barrets. La sentència diu: Dona barretera, puta o malfaenera. I una CASA DE BARRETS és una casa de putes. TIRAR EL BARRET AL FOC, ho fem quan estem molt i molt enfadats. TINDRE MÉS CAPS QUE BARRETS: tindre problemes. TANTS CAPS, TANTS BARRETS: allò que en castellà diuen «a tanto por uno san Bruno». De bades cap frare pega barretades, i, si les pega, mal pegades. PEGAR BARRETADES, a banda de la sentència, significa fer gestions infructuoses, anar de finestreta en finestra, «pegar moltes patades». L’origen el trobem en el gest educat de la gent, en l’època en què els hòmens solien portar barret, i se’l llevaven per a saludar un funcionari de l’estat o qualsevol altre càrrec davant el qual havíem de suplicar la realització d’una gestió burocràtica. I anaven d’Herodes a Pilatos sense traure res a carregador. Quant al sinònim CAPELL (Quan Vernissa fa capell...», queda la frase SER o FER DE VIATJANT DE CAPELL, similar a pegar barretades, fer gestions infructuoses, però en aquest cas aplicat als negocis, a la faena: fer una faena i no obtindre benefici. Batre per la palla.

23/04 ELS CUCS DE SEDA. La indústria de la seda va ser molt important al País València. I la cria del cuc de seda, també. Fins a finals del segle XIX tota l’horta de Xàtiva era un extensa plantació de morera blanca o morera de seda o de cucs (Morus Alba). En algunes cases velles, encara queden mobles antics, sobretot cadires de boga i capçals i peus de llit, fets amb aquesta fusta, de gran resistència al corcó. Després de la desaparició de la indústria sedera, la cria del cuc va continuar, però com a entreteniment infantil. Aquest costum ha pervingut quasi fins als nostres dies. Per desgràcia la majoria de les moreres de seda han desaparegut. Les que avui hi ha als jardins, morera negra o híbrida (Morus Nigra) són ornamentals i no aptes per a alimentar cucs. L’última zona de moreres antigues va desaparèixer a Xàtiva a finals del anys 70 del segle passat. Cobrien un tram de la carretera d’Alzira, poc abans d’arribar al pont de Na Marca. La frase QUI VULLGA CUCS QUE PELE FULLA vol dir que qui pretenga traure el benefici d’alguna cosa, que doblegue el crepó. A qui li interesse, que s’arromangue. Per això també diem QUI VULLGA PEIXOS QUE S’ARROMANGUE. A Xàtiva, i a bona part del País Valencià on la cria del cuc va ser important, la zona més alta de la casa, el porxi o porxe o algorfa, es denomina ANDANA, precisament perquè era en aquesta zona de la casa on criaven els cucs. I a què fa referència l’andana? «Conjunt de tres o quatre canyissos o teles metàl·liques de 0'65 per 1'20 m., sobreposats horitzontalment, units amb barres verticals i separats per una distància de tres o més pams un canyís de l'altre; serveixen per a criar-hi cucs de seda, i després per estendre i assecar el capoll obtingut». ACAPOLLAR-SE: no trobareu aquesta paraula en cap diccionari. Però la gent major de Xàtiva sap que acapollar-se és entristir-se, deprimir-se; fer capoll. Si heu sentit que a algú de per aquest rodal li diuen BUFALAGA (fava, babau, simple), heu de saber que és el cuc que deixa el capoll a mig fer, per una malaltia. Però bufalaga també fa referència a una planta. Aneu a saber quin dels dos ha donat origen al terme pejoratiu.

24/04 LLOC, QUE LA BADE! Aquesta expressió, que no sé si encara s’usa, la gastàvem de xiquets quan ens tocava iniciar el joc, o, en general, quan ens tocava el torn en qualsevol afer. Prové del tradicional joc de pilota valenciana, que en altre temps movia més gent i diners que el futbol actual. En el llenguatge també ha deixat el seu senyal. COM VA LA MARXA?, preguntem a manera de salutació. És a dir, com va la partida, com va la vida. Els marxadors són els qui organitzen les partides, i diu la sentència popular, quan un negoci no va tan bé com voldríem, l’economia domèstica en general: TOT HO PERDREM EN PILOTES I MARXADORS. TRACTAR A VAQUETA, la pilota de vaqueta és la usen els professionals, dura com una pedra. Tractar algú a vaqueta és tractar-lo malament; cal pensar que pels colps que rep la pilota. TINDRE LA CARA FORRADA DE VAQUETA, tindre-la dura com el ciment armat, ser un pocavergonya. DE MANRÓ, fer les coses de manró o a la manró, fer les coses malament, amb desgana; és un colp de pilota. I hi ha qui pontifica sobre les qüestions quan ja s’han esdevingut i tothom li ha vist la punta al canonet, i són els qui PARLEN A PILOTA PASSADA.

25/04 TINDRE TRELLAT o seny o ficaci o enteniment. Tindre més poc trellat que un caragol buit, ser un cap d’oroneta, estar com un cabàs de gats. O ser un destrellatat o un desficaciat. Hi ha també qui perd l’oremus. I què és l’oremus? És la paraula inicial de moltes de les oracions de la missa. Perds l’oremus, perds el fil de l’oració, i a continuació perds la calma i el sentit comú. Igual que perdre la xaveta. I què és una xaveta? Atenció a la descripció del diccionari: «Clàvia, especialment la que subjecta una roda amb el seu fusell i la que es posa als forats de la tenella de l'arada». Si ho heu entès, bé, i si no també bé. El que cal saber, per a entendre el sentit de la frase, és que la xaveta era una peça tan xicoteta com necessària, i si es perdia, faena tenies per a trobar-la. Buscar una xaveta per terra devia ser com buscar una agulla en un paller. O pitjor. Siga com siga, no malbarateu el trellat, poseu ficaci i no vos begueu l’enteniment.

26/04 Anem a fer un apunt monàrquic. Atenció a la frase: CONÈIXER EL REI PER LA MONEDA. Si li diem a algú això, que coneix el rei per la moneda, estem descrivint-lo com un convinenciós, com una persona que es mou només per l’interès, per la pela. I ja sabeu que les monedes solen portar l’efígie del rei del país que les encunya. Si fem una pregunta i diem que han contestat al rei que fa quinze, volem dir que ens donat una resposta sense cap ni peus. Reis tingam, però no els conegam, diu la sentència popular, que ens adverteix que quan venen a visitar-nos els grans senyors, més i tot si pertanyen a la monarquia, l’acollida ens ix per un ull de la cara. A les persones que apreciem, sobretot si són criatures, no els tractem de prínceps i princeses, sinó que els donem, directament, tractament de reis i reines. «Ai, que el meu rei no em farà un beset?» «On va la meua reina, tan rebonica!» O si tenim parada en el mercat, afalaguem la clientela: «Has vist, reina, quin lluç més fresc que tinc?» I ara, fixeu-vos en la diferència: els monarques terrenals, els que caguen en l’orinal, els anomenem reis, però els Màgics, els d’Orient, són els Reixos. «I a tu, els Reixos què t’han portat, rei?» I continue, tot recordant un monarca ben entranyable, que ja havia esmentat en un apunt anterior, parlant de coses que passaren en temps molt i molt antics, quan el rei Pepet portava sabatetes de fusta. I remate la garba d’avui amb aquesta inapel·lable sentència, tan democràtica: Tant mor el Rei com el Papa, com aquell qui no té capa (Caga el Rei, caga el Papa, de cagar ningú s’escapa).


27/04 TORNAR AMB LES CORDES AL COLL: tornar amb les mans buides, siga per mala fortuna o per mala administració. «Com no canvie l’oratge, tornarem a casa amb les cordes al coll» «Se’n va anar a Suïssa, i va tornar amb les cordes al coll». Antigament, hi havia el costum de pactar la criança d’una animal jove durant un temps –normalment un any– i tornar-lo al propietari ja adult. Per exemple, un bou. El tracte s’emparaulava durant una fira. El propietari i qui prenia l’encàrrec acordaven una quantitat pel manteniment de l’animal. Es podien demanar bestretes (avançaments a compte) durant l’any del tracte, fins a exhaurir la xifra acordada. Es considerava que era millor no demanar-ne cap, o les mínimes possibles. Els qui no havien sabut administrar-se i havien esgotat amb bestretes la quantitat pactada, entregaven l’animal ja criat al seu propietari i se’n tornaven cap a casa sense diners, i les cordes, amb les havien menat l’animal fins a la fira, carregades al coll.

28/04 ANAR DE GORRA. Expliquen que quan els frares viatjaven en grup, es feien acompanyar de servei que els ajudava en el tràfec. I diuen que solien portar gorra. Quan paraven en els hostals, el costum exigia a l’hostaler que el servei no pagara. Així, el compte final es resolia amb el següent càlcul, segons qui pagava i qui no: a tant per barba (els frares) i tants de gorra (el servei). Joan Amades, folklorista català, explica això mateix dels senyorets. Els senyors, que s’afartaven i borrutxaven i tenien les millors habitacions, pagaven; i el servei, que menjava poc i dormia en la pallissa, de gorra.

29/04 LA PROVA DEL BOIX. Mai de xicotets heu fet la prova del boix, amb un germà, un cosí o un veí? La prova tenia per finalitat aclarir qui dels dos era més alt. Consistia a posar sobre el cap dels dos xiquets en litigi una post (ser pla com una post, un terreny; o dit de les dones que no tenen pit: ser plana com una post). Sobre la post es posava el boix o mà de morter, com també se’l coneix. Com que el boix rodava, sobre la post plana davallaria cap al cantó de qui tenia menys altura. Apunteu aquesta paraula per a tornar-la a usar, que la tenim oblidada: davallar, és a dir, descendir, fer baixar. Encara, en alguns pobles, de la imatge de Jesucrist quan el baixen de la creu en diuen «el davallament». D’això que en castellà en diuen «bolillos» en valencià en diem boixets. I quan una tasca ens costa molt de fer, per la seua complicació, diem que hem hagut de fer randa sense boixets. També tenim el verb boixar, sinònim de fotre. «Ara sí que m’has boixat!». Posant-nos a aventurar l’origen de boixar, qui sap sí prové d’uns altres usos gens culinaris que hagen pogut donar al boix. Per la forma que té. No sé si m’enteneu...

30/04 Pobles i ciutats. Diuen que Barcelona és bona, si la butxaca sona. Allà on siga que que anem o que visquem, si la butxaca no ens acompanya, malament. Per cert, de València també ho diuen, que és bona si la butxaca sona. I per què a Tarragona fa bon sol? Sembla ser que l’expressió prové del segle XIX, quan els metges, tant del nord com del sud de Tarragona, solien enviar els malalts als sanatoris d’aquesta ciutat, a prendre, de medecina, dosis de bon sol i aire de bona mar. Els de caràcter bafaner, els qui se les pinten a l’oli i de tot tenen més que ningú, solen tindre molta terra en l’Havana. Ja sabeu que uns pocs, els anomenats «indianos», feren les Amèriques, i se’n tornaren amb notables fortunes. Però només uns pocs. La majoria tornaren amb les cordes al coll. Però això no llevava que alguns, pobres i tot, bafanejaren de tindre molta terra a la capital de Cuba. I si vols comprovar-ho, trau-te el bitllet de barco i travessa l’oceà. Però si vols anar a Roma, pots fer el camí anant anant. Si preguntes, hi arribaràs, perquè qui pregunta, a Roma va. Però ni amb bitllet de barco ni anant anant arribareu mai a les mítiques poblacions valencianes de Pixarroglet i Matacagà.

01/05 MADRID. Antany, quan algú es deixava la porta oberta, de casa, o d’un establiment públic, no solien recriminar el descuit exigint: «Tanca la porta!» Preguntaven: «Eres de Madrid?». Si l’al·ludit era foraster i desconeixia els costums autòctons, potser tinguera la innocència de corroborar o esmenar la seua procedència, amb la qual cosa només aconseguia un gest d’estupefacció per part de la parròquia indígena. «Què diu este?» Però si l’al·ludit era de casa o de la contornada, es girava ràpidament i s’afanyava a tancar la porta. Perquè era exactament això el que li havien recriminat preguntant-li si era de Madrid, que s’havia deixat la porta oberta i el corrent entrava i gelava. Hi ha dues versions que intenten explicar aquesta curiosa manera de recriminar. Una diu que els lladres vénen de Madrid. No els lladres de rellotge i cartera, o de melonar. Madrid capital política d’Espanya. Allí inventaren el cadastre i altre impostos abusius. Quan el mal ve d’Almansa (de Madrid, via Albacete pel Camí Reial), a tots alcança. L’altra versió vol recordar que la majoria de senyorets, la noble aristocràcia parasitària, també provenen de Madrid. I és sabut que quan visiten les seues possessions de «provincias», com a senyorets que són ni obrin ni tanques portes, que d’això s’encarrega «el servicio», és a dir, els criats, o siga els valencians autòctons.

02/05 A VALÈNCIA POSEN L’OS. Avui anar a València és un fet freqüent i habitual, siga en vehicle propi o en transport públic. En un altre temps, València quedava lluny. València era la ciutat dels afers burocràtics, la ciutat dels hospitals, o la de les botigues de les grans ocasions, foren bodes o comunions, fora per a adquirir el vestit ja confeccionat o la tela per a fer-lo en casa. A València va qui no ho pensa, deien. I pensat i fet, hi anàvem. En aquells temps, però, dels viatges molt a la llarga, anar a València era tan inusual i exòtic com a anar a Islàndia. O a Madrid. Quan ho explicàvem, emocionats, que teníem previst un viatge al Cap i Casal, de sobte algú advertia: «Si vas a València et posaran l’os». I ho deia amb un to de greu amenaça. Amb el cor en un puny, ens interessàvem per aquella circumstància, tan terrible, sobre la que ens advertien. «I això fa mal?», preguntàvem. La resposta era un clam extremat: «Hòstia si fa mal!». Amb tot, no ens atrevíem a preguntar quina classe de dolorosa operació era aquella en què et posaven l’os. Qui os? En quina part del cos? Al viu o amb anestèsia? Què pretenien, en realitat, posant-nos l’ai al cor amb aquella amenaça? Advertir-nos. València, la nostra capital, massa sovint ha viscut d’esquena al seu poble. Ha preferit emmirallar-se en Madrid, ser la «tercera capital de provincia de España» en comptes de la capital principal dels valencians. I aquest viure d’esquena es va traduir en una accelerada castellanització (excepte en els barris més populars i obrers). La València fina i castellana rebia els valencians de comarques, valencianoparlants, amb un aire de menyspreu. Érem els valencians pobletans, de comarques, «aldeanos» que en diuen ells, que damunt entràvem a les fines botigues de la capital parlant en rústic valencià. Parlar valencià, «lengua de paletos» en aquella València que finejava, suposava convertir-se en víctima propiciatòria de burles i enganys. Contra aquests prejudicis capitalins ens posaven sobre avís: Si vas a València, vés amb compte que et posaran l’os. Ai!



03/05 LES ENCANTADES. Deia el poeta mexicà Octavio Paz, premi Nobel de literatura, que quan una llengua desapareix, desapareix una idea de l’home i del món. Solem creure que diversitat humana ve representada per la diversitat de races, però son les múltiples cultures les que configuren la nostra heterogènia humanitat. Cultures que han nascut en el caliu d’una llengua, i per tant existeixen mentre existeix la llengua que les ha creades i les transmet de generació en generació. Les llengües no solament estan constituïdes per paraules. Les llengües estan habitades. La fraseologia, el refranyer, la tradició oral, en suma, remet sovint a personatges, històrics o populars, que convoquem en l’acte espontani de la parla, mentre la llengua viu en un àmbit de plenitud i no arraconada. Camot, Girot, el Moro Mussa, Garró... Cada llengua alberga, de més més, una imaginari màgic singular, de vegades compartit, en ocasions original i propi. El procés d’extinció d’una llengua es fa evident en la pèrdua d’aquest imaginari. Qui sap avui què són les encantades? Les encantades o dones d’aigua són ésser fantàstics que habiten en l’aigua, o llocs on n’hi ha: llacs, rius, barrancs... Són comuns a totes les cultures. Quan érem xiquets i passàvem vora un riu, una font en la serra, anhelàvem l’aparició de l’Encantada. Ho anhelàvem perquè sabíem què escollir en cas que se’ns apareguera. Apareixia de sobte en el camí, bellíssima, segons que contaven els qui deien que l’havien vista, i no havien sabut triar. Cabells rossos i ulls verds, roba transparent que deixava a la vista tota la sensualitat dels seu cos màgic... Si se’ns apareixia, ens sotmetria a una elecció. Podíem triar entre un munt de riqueses que ens oferia, o triar-la a ella. Triar-la a ella comportava el matrimoni, i la tradició oral explica alguns amors desgraciats entre humans i dones d’aigua. Generalment, els hòmens, encegats per la cobdícia, triaven els tresors materials que oferia l’Encantada. I aleshores ella s’esfumava i l’oportunitat de la nostra fortuna quedava convertida en no-res. Si vos acosteu a Planes (el Comtat), coneixereu el bell paratge del barranc de l’Encantada. Podeu imaginar-vos perquè es diu així.

 04/05 ENGOLIR-SE EL CULLEROT. Diem que algú s’ha engolit el cullerot quan volem recriminar-li el caràcter estirat i arrogant. I no és el cullerot que esdevindrà granota, sinó la grossa cullera de fusta que és estri habitual de la cuina. Per a fer-nos una idea gràfica d’aquesta expressió només cal fixar-nos en Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos. El coll estirat, el cap altiu, la verbositat agressiva i desdenyosa. Destil·la supèrbia de classe. I si no fora perquè ja posseeix dignitat nobiliària, de «rancio abolengo», podríem atorgar-li l’opulent títol de Marquesa del Potet, distinció que solem donar entre nosaltres als qui volen aparentar més del que tenen, o siga els qui bufen en caldo gelat i tenen molta terra en l’Havana. 


05/05 SER MÉS LENT QUE EL XANGAI. Diuen que el Xangai era un tren que anava tan a poc a poc que donava temps d’abaixar-ne en marxa, cagar i tornar a agarrar-lo. Sembla ser que feia la ruta Barcelona-Galícia, la més llarga de la Península Ibèrica. D’algú que és lent, parsimoniós en la faena, que no s’acalora gens per fer les coses quan toca fer-les, en diem que és d’olis pesats, o que té la sang d’orxata, o que és un melsut, que ve de melsa, que és un òrgan que tenim a l’abdomen. A poc a pooooc, a poc a poooc, com la gallineta. I també és un lentorro qui té patxorra o és un catxasses, però els dos termes han estat presos del castellà pachorra i cachaza.. Els qui no fan un brot i es passen el dia ajocats crien ouera. «A gosades que criaràs ouera!». Si parlem de gent a qui no li agrada gens haver de doblegar el crepó, és a dir, de gossos malfaeners: ser més gos que un pont, que la jaqueta un guarda, que el llençol de baix; ser més malfaener que un trill: instrument per a tallar i trossejar la palla damunt l'era. Llarg d’esquena, curt de faena. Fuig, faena, fuig; menjar acosta’t! I quan la faena, o la responsabilitat, és cosa d’uns quants, i uns per altres la faena està per fer, o tots diuen que cal fer una cosa però no la fan: Tots al sac, i el sac en terra! I home refranyer, guilopo i malfaener! 
 

06/05 XAMA-LI, XAMA-LI, QUE S’APAGA! Avui fumar està mal vist. Abans, a les pel·lícules, el xic sempre fumava, i nosaltres, els mig-hòmens en creixença, l’imitàvem. Les dones també fumaven, però eren les de conducta més controvertida, femmes fatales, però que eren les que més ens atreien, les que ens tenien el cor robat, i per a encendre-li el cigarret hauríem sigut capaços de barallar-nos amb Déu i sa mare. Avui, només fumen a les sèries i pel·lícules d’època, per a donar-hi versemblança, com les túniques en les de romans o els rifles Winchester en les de l’oest; i si la història està ambientada en l’actualitat, fumen els roíns de la pel·lícula, siguen del sexe que siguen: si fuma, no és de fiar, és el missatge. Abans fumar era un costum social i laboral molt arrelat. A les bodes, els padrins regalaven puros amb vitola als hòmens i cigarrets rossos americans a les dones. Al camp, al migdia es parava a trencar l’alè fent un cigarret: l’enceseta. Si feies una coneixença, per educació convidaves a fumar. Per Pasqua, mona, ous, llonganisses i tabac d’ocasió especial, els hòmens Winston, Malboro; per a elles mentolat, Rocio o Kool. Els més avançats ens alliçonaven com havíem de sostindre el cigarret: els hòmens de virilitat com cal l’havien de sostindre amb la mà dreta, que en l’esquerra la sostenien els maricons. Estem al cas? Així i tot, els qui fumàvem més que Piu el de la Llosa igual el sosteníem amb la dreta que amb l’esquerra que fumàvem sense mans, de la boca penjant. Per cert, quan preguntàvem per Piu a la Llosa ens deien que era de Roglà, i els de Roglà, que era de la Llosa. No hem pogut aclarit d’on era realment Piu, perquè ningú vol que siga del seu poble. Qui fuma molt fuma més que un carreter. Seria Piu carreter? La jovenalla fumava cigarrets, la gent major, sobretot els llauradors, preferien caliquenyos de la Canal. Puret, branqueta, rabasseta, tallol... Si fumes caliquenyos no se t’acosten els mosquits. Però s’apaguen cada dos per tres: Xama-li, xama-li, que s’apaga! Avui, com el tabac està tan car, en comptes de paquets compren picadura. Els moderns diuen que «s’enrotllen» un cigarret. Però els cigarrets en la vida del món s’han «enrotllat»: es pleguen. «Plega’m un cigarret», direm. Si no hi havia tabac, bona era la fulla de creïllera seca. O arreplegaven de terra puntes de cigarret. I sempre hi havia qui fumava de gorra, i quan ja estàvem farts de mantindre-li el vici, li aviàvem: El tabac és una herba de riu, i qui no en té es fuma la punta del piu!


07/05 LA CARN DE COLL, LA PORGA EN DEJÚ I L’OFICI D’ENCARADOR. Primer de tot cal que distingim entre el roín que no val res, com a mengívol, i el roín mala persona. Així, diem que és més roín que la carn de coll, que la tenca en suc, que la tenca pudenta (la tenca es un peix de riu). Ser més roín que un porga en dejú, ser més bord o més roín que la caüla, o cugula o zitzània, o més roín que les veces, que és una altra planta; ser més roín que un bac de nassos, o que manat a fer d’encàrrec. Ser més bord que una figuera de marge. Coses que no tenen valor: això no val una merda, això no val un fregall runós, no valdre un gallet, això no val el budell d’un gos. I oficis que els fa qui no val per a cap altre més, com el d’encarador. «No vals ni per a encarador». L’encarador és el qui s’encarrega de dirigir, encarar, el sexe del cavall dins del de l’egua perquè la munte. Sabeu què vull dir, no?

08/05 TRENCAR. Un dia més, ací estic trencant-me el cap per fer l’apunt diari de confinament. Avui trencarem. Però no pagarem. «Qui trenca, paga!», advertíem quan començàvem el joc, sobretot si jugàvem a baló. I qui paga els plats trencats sol ser qui no deu pagar-los, perquè no té culpa de res. A punt de parir les dones trenquen aigües, però trencar l’aigua, en singular, vol dir afegir aigua de temperatura ambient a l’aigua freda perquè perda gelor i es puga beure millor. Si trenquem palletes, trenquem una relació, d’amistat, de negocis, d’amor... No sé si l’expressió vindrà d’aquella manera de decidir qui haurà de fer-se avant, vullga o no vullga, en què es trencaven unes palletes de diversa llargària i qui treia la més curta perdia, o si era un joc, pagava. I si trenquem palletes d’amor o d’amistat sovint també se’ns trenca el cor. Si riem a la gana, ens trenquem de riure (o ens baquegem o anem a bacs). Trencar-li el dir a algú és interrompre’l quan parla, «Perdona que et trenque el dir...» I si estem molt fatigats i ens costa respirar diem que se’ns trenca l’alè, i si estem treballant i trenquem l’alè vol dir que parem un moment per a refer-lo, l’alè. Si pugem una costera, o rostària, molt pronunciada diem que és un trencacames. Si la criatura no vol anar a peu i la portem sempre a bracet, diem que és un trencabraços. Tindre el color trencat és fer-se pàl·lid. I un trencaclosques és un puzle. Trencar la mà és agafar habilitat, i tindre la mà trencada en alguna cosa és saber fer-la molt bé gràcies a l’experiència. De moment, trenquem ací la marxa. Demà la reprendrem, i més trencarem.


09/05 TRENCAR-SE, TRENCADURA. Herniar-se, hèrnia. La Nit de Sant Joan, solstici d’estiu, nit de bruixes, la nit més màgica de l’any, era el moment idoni per a curar els xiquets de trencadura. Es posaven dues persones a banda i banda d’una figuera. La sanadora o sanador trencava una branca de la figuera i la tornava a unir amb una bena enfangada. Després, la mare de criatura, o el pare o algú de la família, el passava al sanador a través de la creuera de l’arbre, i deien «Ací te’l done, Pere». I l’altre recollia ela criatura, i al seu torn el retornava dient: «Ací te’l done, Joan». L’operació es repetia un nombre imparell de vegades, normalment set o nou. I tanque la trencadissa amb la cèlebre disputa del metge, l’apotecari i l’home trencat. Això i no era, tres cagant en una era, un metge i un apotecari que passejaven per un camí, per la redor del poble, i en això que veuen vindre cap a ells un llaurador que caminava eixancat. I li diu el metge a l’apotecari: «Senyor apotecari, eixe home que s’acosta, per la manera de caminar, estic convençut que pateix reuma». L’apotecari va filar amb atenció l’home que deia el metge, i en acabant va dir: «Mal em sap haver-lo de contradir, senyor metge, però jo no crec que siga reuma, el mal que el fa caminar així, sinó trencadura». Que si reuma, que si trencadura, metge i apotecari no es posaven d’acord. I eixancat eixancat el llaurador va aplegar on eren els il·lustres conciutadans, i els dos aprofitaren per mirar d’aclarir quin dels dos portava raó. I li va dir el metge al llaurador: «El senyor apotecari i jo tenim una disputa, i és que l’hem vist caminar cap ací, així com camina vostè, i no ens posem d’acord si és perquè pateix reuma o, com jo sostinc, per trencadura… El llaurador va mirar els dos hòmens amb sorpresa i els ho va aclarir: «Cavallers, els tres ens hem equivocat, perquè ni tinc reuma ni estic trencat, que em pensava que era un pet, i m’he cagat!»


10/05 COMERCIANT DE SARDINETA FRESCA. Qui tinga pressa, que arranque a córrer. Avui anem amb presses i correres, o amb presses i corruixes. Hi hi ha qui corre més que vola i arriba als llocs en un bufit. Són els qui van cagant hòsties i tomatos, amb un coet al cul. Però cal que tingueu en compte que qui del dimoni fuig, debades corre. Meló no fugia del dimoni, però corria més que un gànguil: eixe corre més que Meló. El seu origen se’l disputen diverses poblacions i hi ha qui diu que el malnom li prové d’haver fet una gesta atlètica amb un meló a cada braç. Ara diem cursa o carrera, però de xiquets fèiem correres, i si la correra és curta i ràpida és una escorribanda: «Ves en una escorribanda a la botiga i porta’m safrà». Hi ha qui ha corregut tant de món que ha estat a la Seca, la Meca i la Vall d’Andorra: a la Seca de Còrdova i a la Meca d’Aràbia, a peregrinar; a la Vall d’Andorra a esquiar, i en un altre temps a comprar sucre, formatge i tabac. Pel rodal de Xàtiva, encara hi ha qui li diu a l’anar de gresca anar a córrer el bàndol. Quan passa algun vehicle com un llamp pel nostre costat, aventurem. «Eixe porta sardineta fresca». I vos conte el sussoït del comerciant de sardineta fresca: Això era un de Xàtiva que tenia un fill que no era massa llarg d’enteniment. L’home va pensar que la millor manera d’espavilar-lo era que tinguera un negoci propi, i un dia de Fira, dia d’agost calorós, li va donar cent duros perquè començara a establir-se pel seu compte. El xicon, pensa la que pensa, aparella el matxo i se’n va a Gandia. Allà arriba a llotja de peix i es gasta tot el que li havia donat son pare en sardineta fresca. La carrega en el matxo i se’n torna cap a Xàtiva. Quan hi arriba, la sardineta fresca se li havia fet pudenta com un carnús. Son pare que veu el desastre, tira el barret al foc: «Si naixes més burro rebentes! En quin cap cap comprar sardineta fresca en ple mes d’agost! Arrea-te-les a Sant Agustí i demana perdó a Déu Nostre Senyor per ser tan burro!», i en dir això li fot un tave, bouuuumm!, que li posa el cap de gaidó. I així que se’n va cap a l’església de Sant Agustí, sense poder posar el cap dret de l’hòstia que li havia arreat son pare. En això que entra a l’església i a l’esquerra hi havia penjat un Jesucrist en la creu ben gran. El xicon que veu el Jesús crucificat amb el cap de gaidó, li pregunta: «Tu també eres comerciant de sardineta fresca?».


QUE ET COMPRE QUI NO ET CONEGA! Hi ha sentències que s’acompanyen d’un relat que les il·lustra. Encara que no podem d’assegurar va ser el relat el que va donar peu a la sentència, o és a partir de la sentència que algú va crear el relat. En qualsevol cas, ací teniu la història. A TU, QUE ET COMPRE QUI NO ET CONEGA!
»Diu que venien dos amics de camí cap a la Fira de Xàtiva. I estaven més nets que Capa, I a la fira no vages si no tens diners, que veuràs moltes coses i no compraràs res. En això que filen un llaurador que faenejava al bancal, amb el burro lligat a l'ombra d'un arbre i el més espavilat dels dos diu: Ja sé d'on traure'm diners per a la Fira. Mirant de no ser descoberts pel llaurador, s'acosten l’arbre on estava el burro i el que havia tingut la idea li lleva els arreus, es despulla ell i es posa la collera de l'animal i l'albarda, i li diu a l'amic: Tu, ves-te'n a la Fira, ven el burro i espera'm a la Font del Lleó, i la meua roba me l'amagues en l'arbre que hi ha en el camí que empalma amb la carretera. Això fa l'amic: s'emporta el burro a vendre'l. Alaba't, ruc, que a vendre et duc! Passa el temps i el llaurador pensa que ja ha treballat prou i es prepara per tornar-se'n cap a casa. En això que arriba l’arbre on havia deixat el burro lligat i es troba un home amb tots els arreus del seu animal per damunt. El llaurador, s'exclama: I vostè, què fa ací? Qui és? Per què està nuet? I el meu burro, on està? I l'home va i li diu: El teu burro sóc jo! Que no veus els arreus que m'has posat de bon matí? El llaurador se'l mira amb el cap a carrerons: Com ha de ser vostè el meu burro si és vostè una persona? Una persona sóc i una persona era, li diu l'home, però una bruixa em va encantar per una feta que li vaig fer i em va convertir en burro. Però no sé per què de sobte he recuperat la forma humana. Igual és que l'encanteri s'ha acabat. El llaurador se'n feia creus, d'aquella història. Però al mateix temps es calfava el cap com s'ho faria per endur-se les ferramentes i els arreus de l'animal cap a casa, per més que l'home encantat li demanava que li ho carregara tot a ell, que com a burro l'havia comprat i com a burro li pertanyia. I el llaurador s'exclamava: Ni pensar-ho! Com vaig a fer-ho jo, això? Què pensaria la gent de mi? A la vista està que vostè és persona i no burro. Ja m'apanyaré! I què faig jo ara si no em vol com a burro?, li pregunta el sompo. I el llaurador, un tros de pa beneït, li diu: Uei, i què ha de fer? Tornar-se'n a sa casa, que s'alegraran quan el veuran. Així que l'engalipador aquell es posa uns pantalons espentolats que havia arreplegat i se'n va a repartir-se el botí amb l'altre sompo que l'esperava a la Fira. El llaurador, es carrega al llom el que bonament pot carregar i se'n torna cap a casa. En arribar, li explica a la dona, tot meravellat, que el burro que tenien era en realitat un pobre home encantat per una bruixa. La dona se'l mira com als fesols de careta, perquè les dones, per regla general, xafen més de peus a terra i no s'ho creuen tot tan aïnes. Però, a l'home, només una cosa el tenia preocupat: com s'apanyaria ell sense el burro, amb el caramull de faena que tenia per fer. Necessitava un altre animal com fóra! I en això va caure que era la Fira de Xàtiva i allí podria comprar un altre burro. I això va fer: es va mudar i va mamprendre el camí de la Fira. Mentrestant, el qui s'havia fet passar per burro encantat ja s'havia vestit amb la seua roba i havia arribat on l'esperava el seu amigatxo, que ja havia venut el burro, així que es partiren el guany i s'afanyaren a fer-lo jaç, a gastar-se'l en un bufit. Mentre els dos pardals corrien en bàndol per la Fira, fartant i borrutxant, el llaurador arriba a la fira del bestiar. I buscant un animal que li fera objecte, s'adona que hi ha un burro igual, igual, pèl per pèl, que el que ell havia tingut. I pensa: També li ha durat poc l'alegria a l'home encantat, que s'ha tornat una altra volta burro. I se'n va cap a l'animal, li assampa l'orella i li diu, com si li fera un escoltellet de persona escalivada: A tu, que et compre qui no et conega!...»


12/05 DOS D’UN MATEIX VENTRE I CADA U D’UN TEMPLE. Som diferents, encara que siguem fills del mateix pare i de la mateixa mare, això il·lustra el relat d’aquesta sentència. Això era un matrimoni que tenia dos fills, bessons de més a més, i cada un d’un caràcter diferent. L’un era alegre i l’altre, sunyós. S’acostava el dia de l’aniversari, i son pare i sa mare no sabien que regalar-los, per ser els dos de tarannà tan oposat. Per a intentar acontentar el qui tenia el caràcter més amarg, decidiren gastar-se tots el diners per comprar-li un rellotge d’or. I a l’altre? Li deixarien un cabàs de bonyigues en la cavallerissa i ja vorien quina se n’inventarien. Arribat el dia de la celebració, li donaren a cadascú el seu regal, a l’un una caixeta molt ben embolicada, i a l’altre li digueren que el regal li l’havien deixat a la cavallerissa. Més tard, es troben els dos germans. El de més bon caràcter li pregunta al qui sempre està de mala lluna: A tu, què t’han regalat? I el remugaire es posa a fer això, a remugar: No me’n parles! No podien regalar-me res de pitjor. M’han regalat un rellotge d’or. Veges tu, un rellotge d’or! Quan ho sabran els lladres, de seguida vindran a furtar-me’l, i és possible que em peguen i tot si els plante cara. I ara m’estic a tothora mirant les hores i pensant que cada minut que passa estic més a prop de la mort. Quin regal més terrible! En això que el malhumorat li pregunta al germà. I a tu, què t’han regalat? I aquest germà més alegre, eixampla un somrís d’orella a orella, i anuncia: Una haca! I on està, que no la veig?, li pregunta el germà sunyós. I respon el germà de més bona saó: En la cavallerissa estava, perquè allí ha deixat un muntó de bonyigues. Supose que se n’ha anat. Quan voldrà ja tornarà, si vol. I si està ben comprès, està ben explicat.



13/05 PER A TOTS HI HAURÀ «MASSA». Juguem amb paraules homòfones, és a dir, les que sonen igual. Encara que no s’escriuen de la mateixa manera ni tenen el mateix significat. Sona igual «maça», ferramenta de picar, que «massa», adverbi de quantitat. Tots volien heretar de la güela, i la güela no es moria. Quan li preguntaven pel testament la güela responia: Tranquils, que per a tots hi haurà «massa». I tots es pensaven que «massa» volia dir molt. Així que vinga d’alçar-li el pet i fer-li carantoines a la güela, la tractaven com a una reina, atents a satisfer-li qualsevol caprici que tinguera, no fora cas que els desheretara. Finalment, la güela la va dinyar. El dia que havia de fer-se públic el testament, el notari va dir que l’herència que els corresponia estava dins d’un cofre, i el que hi contenia s’ho haurien de repartir. I tots es fregaven les mans. Ah, la cobdícia! Quan el notari va obrir el cofre, què hi havia? Una maça! De picar espart. Ho sabia prou bé la güela que aquella família de voltors si els haguera repartit l’herència en vida, o els haguera dit que no podia deixar-los res perquè res no tenia, s’haurien desentès d’ella. Ja ho adverteix el consell popular, per ser freqüent la trista conseqüència: Qui donació en vida faça, que li xafen el cap amb una maça.


14/05 UNA POLLA NO ÉS UN PIU. La interferència lingüística de l’espanyol que pateix el valencià ha fet que en ocasions traduïm expressions espanyoles en detriment de les pròpies valencianes, o que usem en valencià paraules espanyoles que en la nostra llengua tenen un significat ben diferent. Temps arrere vaig escoltar algú que deia: «Més val pardal en mà...». Els valencians solem tindre el pardal en la mà quan anem a pixar o ens disposem a traure-li llustre al mànec. Si el que volia expressar en idioma nostrat era allò de «más vale pájaro en mano que ciento volando», devia haver dit: Més val un en tinc que dos te’n donaré. I ja que hem esmentat la cosa del pardal, podríem parlar de la cosa de la polla, de la polla d’aigua, que vola per l’Albufera, i també de l’altra polla. I tant si vos agrada com si no, el tendrum que tenim els valencians penjant entre les cames no és, ni de bon tros, una polla. I ja seria moment que tapàreu les orelles a la roba estesa. Digueu-li pardal, piu, pixorro, verga, tita, nap, nabarro i més... Però mai polla. Perquè en valencià genuí, de tota la vida una polla és una xica jove, una xica polla se sol dir. De la mateixa manera que un poll és un xic jove; un xic poll. Si als seixanta anys et diuen que estàs fet un poll, t’has de fer ample com un palloc i no preocupar-te que t’espluguen les llémenes del cap com a una mona. Igual d’ample que si de la teua filla diuen que està feta una polla o xica polla, que vol dir que l’havien vista sent encara xiqueta i ja fa camí de dona. I si en l’embolic de barrejat de llengües fem entrar en joc l’adjectiu templat/templada, que té els corresponents sinònims trempat/trempada, ja hem fet un cas com un cabàs. No sé si farà molta gràcia que algú t’assenyale i et diga, en un rogle de gent, que tens una polla molt trempada, o siga el piu molt armat, la branca ben empalmada; i si és templada, bonica la tens, i si t’ho diuen serà perquè te l’han vista. I com que espere que la roba estesa continue amb les orelles tapades, remate la garba del sermó recordant-vos l’onzè manament, apòcrif, però vigent: Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu, i els de la figa, ni se’ls mira. Amén.

15/05 NO ÉS IGUAL. Temps era temps, com a mínim quan els de la meua generació anàvem a escola (és a dir, temps de «prohibido blasfemar» i de «si te la casques molt vas a quedar-te cego»), quan un diccionari nou, comprat o amprat, venia a les nostres mans, teníem per costum passar pàgines a foc seguit fins arribar a la concupiscent (busqueu-la al diccionari) lletra F. Què hi buscàvem? El sexe estava en aquella època tan amagat, tan perseguit, tan reprimit, tan desconegut, que una simple paraula en un diccionari ens feia batre tant el cor (per la cabota) com el biquini de la Rachel Welch. Hi buscàvem la paraula «follar». Paraula inadmissible en correcte valencià, més i tot si tenim en compte que per a denominar l’acte sexual tenim nosaltres vocabulari propi per a omplir dos o tres diccionaris. No ens cal un mot foraster. Buscàvem «follar», i la definició, crec recordar que feia, més o menys: «Copular. Realizar el acto sexual». I a continuació «Follarse: Soltar una ventosidad sin ruido». O siga, tirar-se una bufa. Del cel a la terra. Curiosament, en valencià, en una expressió corresponent, tenim idèntica coincidència: Manxar. Manxar és fer-ho, realitzar l’acte sexual, i manxar-se, tirar-se un bufa, o una manxega, que és també un bufa però d’una pudor extrema. Qui s’ha manxat?, requeríem a cor, indignats, amb veu de gola perquè preguntàvem amb el nas tapat. Per això solem proclamar: No és igual manxar que manxar-se. Volem dir que les coses, per més que s’assemblen, no són idèntiques, i que cal saber apreciar les diferències. En el mateix sentit diem: No és igual florir que florir-se. O siga traure la flor que omplir-se de florit, de podridura. Tampoc no és igual fer pena que donar-ne. I abans de continuar amb l’explicació faré un incís. Diuen: allò que els valencians fan, a Madrid ho donen. Vol dir que hi ha accions que en valencià s’han de fer: fer una volta, fer un bes, fer un volantí; però en castellà s’han de donar: dar una vuelta, dar un beso, dar una voltereta. Tornem a la pena. La diferència entre fer-ne i donar-ne. Fer pena és fer llàstima, i donar pena és molestar. «Fuig, no dones pena!» «Lleveu eixes caixes, que donen pena» «Ni que plorares llàgrimes com a punys em faries pena, deshonrat!» I s’ha acabat el xavo! Espere no haver-vos donat molta pena. Trista cosa seria si vos n’haguera fet. I qui tinga pena, que rebente!


16/05 RICS I POBRES. Diuen que de treballar ningú es fa ric. De fet, és molt curt el jornal d’un home honrat. L’home honrat acostuma a ser pobre com una rata. Qui a pobre està apuntat, igual té que córrega que estiga parat. O siga, en el món en què vivim és molt difícil canviar de situació social. Però el sol ix per a tots, o això ens volen fer creure, i, de vegades, molt a la llarga, com a cosa excepcional, cauen patxaqüens en casa de pobre, i en tals ocasions ja poden tirar el burro per la finestra. Però, alerta què diuen: qui de pobre torna ric, o roba o troba o ajunta el melic. Ajuntar el melic, o siga casar-se, en aquest cas amb algú més ric, o rica. Però diuen que més val ser home honrat que ric i mal mirat. Encara que això és com tot: els diners no fan la felicitat, però ajuden, que tota pedra fa paret, i la que no tapa un forat. Ens passen la vida entre trampes (hipoteques) i bonys (deutes), així és normal que no ens vegem mai cera en les orelles. Estem sempre més nets que Capa. Però si estem escurats, fora que ens juguem els diners que no tenim: home net, home quet. I si algú pensa que el joc i l’atzar el poden traure a una vora, que se’n recorde: qui juga per necessitat, perd per obligació.


17/05 PAPÁ I MAMÁ I LA PANXA BUIDA. En una notícia publicada a El País sobre la troballa de la Dama d’Elx, el periodista hi descrivia l’home que la va trobar com «un humilde arriero que sólo hablaba valenciano». Sí, va haver un temps en què els humils habitants d’aquest país, valencianoparlants, parlaven i necessitaven una sola llengua per a viure, i no els calia ni cap altra ni cap més. De fet, com un humil arrier de Valladolid, de Cuenca o de Jaén, que encara avui continuen necessitant per a viure només la llengua del seu país, i ningú ha anat a embotir-los cap altra. En aquell temps, la relació que els valencianoparlants tenien amb la llengua espanyola era purament accidental: l’aprenien quan els enviaven a fer la guerra a l’Espanya d’Ultramar o a terres africanes, a defensar amb la vida la «integridad de la patria», o siga els negocis dels rics. Els rics, ai els rics! Ai, els del puntet! Ací es donava el canvi entre nosaltres. Quan el valencià tocava dinerets, la primera cosa que feia era mudar de llengua. Finejava, que en deien. El nou ric valencià apareix retratat en alguns sainets de l’època, per l’efecte còmic que produïa el seu espanyol avivat d’espardenyades. El poble pla, de més a més, escarnia amb sorneguers retrucs els qui finejaven adoptant paraules espanyoles en el parlar valencià. Per exemple, en valencià diem papa i mama, paraules d’accentuació plana, de cap manera «papá, mamá», en accentuació aguda, pròpia de l’espanyol. El valencià retrucava i se’n burlava: «Papá i mamá i la panxa buida!», o bé demanava: «Papá? En el caixó hi ha rotllo o pa?». La panxa buida, que era com la tenia el poble pla i treballador; rotllo o pa, és a dir, quin pa mengeu a casa, pa negre de pobre o pa blanc de ric? No tens ni per a menjar per ser pobre, però parles finejant com els rics. Bufaven en caldo gelat. Qui no ha sentit: «Entonses? Mig ermut i quatre onces!». O del temps en què els valencians encara usàvem el verb gojar, de fer goig, sinònim de gaudir, i començàrem a substituir-lo per l’espanyol «gozar», pronunciat «gossar». El retruc apareixia en esmentar el patir del poble pla i treballador, que veurà recompensat el seu calvari terrenal amb el Cel diví que prediquen els capellans: «Qui ací pateix, allà «gossa», i si és mascle, gos!». I recordeu que si estimeu algú no li digueu «carinyo», per què entre els valencians Carinyo és nom de cabra, i Leal és nom de gos.


18/05 QUE ET CONEC, QUE ERES MÚSIC! Que et conec, herbeta, que ets dius marduix. Que et tinc filat, que tu a mi no m’enganyes! Aquesta és una altra expressió que està il·lustrada per un relat. Això diuen que li va passar a un valencià que no havia eixit mai de la terra de Bernat, i li va tocar d’anar fer la cosa aquella inútil del servei militar. A banda de piscar poc la llengua dels espanyols, aquell pobre xicot anava pel quarter més despistat que una mona. En això que un paio d’uniforme l’atalla i li diu: «¡Soldado!, ¿que no sabe usted que es su obligación saludar cuando pasa ante un oficial? I li assenyala els galons i la gorra de plat, perquè s’hi fixe. El pobre xicot, com pot, nerviós i tot, es quadra i saluda. «¡Que sea la última vez! ¡A la próxima, al calabozo!», l’amenaça l’oficial. I ara el pobre xicot anava mirant a uns i altres, amb l’ai al cor, per si de cas topava amb un altre oficial de geni curt. En això que en passar per davant d’un edifici comença a eixir d’allà a muntó de gent uniformada, tots amb gorra de plat. I el pobre xicot es posa a fer la salutació militar a tots, un darrere l’altre. Aquella gent uniformada, el miraven i se’n sorprenien. En això que un d’ells li pregunta: «Xe, tu per què ens saludes així?» I respon el pobre xicot: «M’han dit he de saludar sempre passe per davant d’un oficial, i com que porteu gorra de plat...» «No, home no, a nosaltres no ens has de saludar», li diu el d’uniforme. «Nosaltres som músics!» El pobre xicot alena i li agraeix la informació. L’endemà, topa amb un paio amb uniforme i gorra de plat i passa sense saludar-lo. El de l’uniforme el fa parar en l’acte i li fot l’escardussó: «¡Soldado, ante un oficial usted debe saludar!» I el pobre xicot somriu, perquè es pensa que s’ha menjat la partida i ara no caurà en el parany, que a ell ja no li la peguen, i li fa picant-li l’ullet: «Que et conec, que eres músic!». I l’aviaren tot un mes al calabós.

19/05 LES CATEGORIES DE L’HOME. Les categories de l’home son cinc: hòmens, homenicos, homenicacos, cagamandúrrios i pets. I hi ha xiquets que volen semblar hòmens, i en diem taperots. I hòmens amb les orelles espenjollades que volen fer-se passar per jóvens, en el vestir, en les pretensions, i els sentenciem: Als trenta vinya i als quaranta mallol! I per si hi ha algú que no ho sàpia, el mallol és la vinya jove. I és que n’hi ha que a tothora estan verds com una ceba i no maduren ni com les nyesples, amb temps i palla. Verderols que no canten. Qui té fam somia rotllos. Això passa perquè entre els hòmens n’hi ha que pensen poc amb el cap i massa amb la cabota. Gat vell, rata jove, diuen. Però avui dia les rates jóvens estan ben espavilades, i el gat vell sol eixir escaldat, amb la cua entre cames (viagra, viagra!). Sobren milhòmens bafaners i tanta inútil homenia (i aclarisc: bafaner, persona que s’alaba exageradament). Falten persones de compte i raó. I qui tinga cul i mamelles, que no conte meravelles.

20/05 EL FRUIT DE L’OM. Aquest relat, més aïnes un acudit, potser il·lustraria la dita espanyola «pedir peras al olmo», és a dir, demanar una cosa impossible. Entre nosaltres: d’on no hi ha no se’n pot traure. És un relat entreverat, segurament refregit d’algun altre. Estic convençut que alguns en coneixereu més d’una versió. Una prèvia abans de començar. Cal distingir entre malcregut i descregut. Malcregut és qui no obeeix l’autoritat, no creu els pares, els mestres; un dessentit. Descregut és qui no creu en Déu, un ateu, com si diguérem. Fi de l’aclariment. Així que, allà vas, cabàs! Això diuen que va passar en un poble on es queixaven que el seu sant no feia miracles ni coses extraordinàries, i pensaven que era perquè era xicotet de mida. I decidiren que els calia una imatge del sant de bona grandària. Demanaren pressupost per a fer-ne un de metall. I els eixia per un ull de la cara. En demanaren per un d’alabastre, i els costava també una fotracada. Finalment trobaren un tallista que els feia un bon preu a canvi que li proporcionarien un bon arbre. I començaren a buscar l’arbre adequat, que havia de ser imponent, perquè la imatge del sant també havia de ser-ho. I per més que buscaven no pegaven en terrer. Finalment, van descobrir un om tan descomunal que dos hòmens no l’abracillaven. Però hi havia un problema: estava en una propietat del més descregut del poble. Què diria, quan li’l demanaren per a fer de la seua fusta la imatge d’un sant? Els enviaria a fregar el bací. Així i tot una comitiva de veïns el visitaren i li feren la petició. El descregut s’ho va pensar i va concloure que si això faria feliços els seus crèduls veïns, que tallaren l’om, al capdavall poc de benefici donava aquell arbre. I val a dir que els veïns estaven que no tocaven terra amb els peus, de l’alegria. Per fi tindrien un sant com Déu mana! Una sant que faria miracles tan grans com la grandària de la seua imatge! I quan el tallista la va tindre feta, organitzaren una gran commemoració, amb la imatge enmig de la plaça Major. Esclafien de tanta emoció. I cridaren: Que parle l’alcalde! Que parle l’alcalde! I l’alcalde, tot desvanit, va eixir al balcó de l’ajuntament: «Vessinos...» I quan va acabar l’alcalde: Que parle el rector! Que parle el rector! I el rector, més pagat que una mona, va eixir al balcó: «Hermanos...» I en acabar el rector, el poble va demanar: Que parle l’amo de l’om! Que parle l’amo de l’om! I ací el cel se’ls va enfosquir, a les primeres autoritats. I la gent que no cedia: Que parle l’amo de l’om! Total, allà que se’n van a avisar l’amo del món, el més descregut de tots, que el veïns volien que els dirigira la paraula. I tant li van insistir que l’home hi va accedir. Va pujar al baló i açò va dir als seus conciutadans: «Árbol que en mi huerto naciste, frutos de ti nunca vi, els miracles que tu faces me’ls clave jo en el florí!». I qui no vulga pols, que no vaja a l’era.

21/05 ANANT ANANT I CORREGUENT. Ens n’anem, o dit col·loquialment «mo n’anem», o «anem’o-ne» si és per una ordre o per un comboi. I anant anant arribem als llocs, perquè anant anant s’acosta. Anant anant que és anar a peu i anar a cama. Au, cama!, i en l’acte ens posem en marxa. I si correm fem correres, però si són curtes són escorribandes. «Vaig i vinc en una escorribanda!». Si una cosa ens urgeix, diem que ens corre pressa. I qui corre molt, prompte es cansa. I hi ha qui corre molt perquè corre a camallades, encara que encamallar-se és posar-se amb una cama ací i una altra allà, com el gegant moro que, encamallat entre Santa Anna i el Puig, amb les seues mans va crear les séquies que recorren l’horta de Xàtiva. De qui se’n va diem que escampa la boira, o que escampa el poll, encara que no sabria aclarir si el poll que escampen és fill de pollastre i gallina o pare de les llémenes que ens parasiten el cap. Crec que ja ho hem comentat ací que qui del dimoni fuig debades corre, però no està de més recordar-ho, i si algú té problemes de memòria, ja sap: més val un llapis curt que una memòria llarga, o que menge cues de pansa. I guardeu-vos de l’aigua que no corre i del gat que no miole. Perquè a casa nostra, els dimonis i les bruixes prenen sovint forma de gats. Com en el cas d’aquell home barbut que filava, i en adonar-se que un gat l’observava li va preguntar: «Gat, què mires?» I el gat li va contestar: «A tu, que portes barba i files!» I diuen que l’home de la barba li va arrear garrotada, el va reballar a la séquia i va sentenciar: «Demà ja sabrem qui era». Perquè en morir, el gat bruixa o bruixot recuperava la forma humana. I, au, a córrer!

22/05 PREDICA’M TOMÀS... He lamentat sovint el mal costum que tenim d’usar expressions espanyoles en detriment de les pròpies valencianes. Cada llengua té la seua identitat, o siga els seus refranys, sentències, llegendes... M’hi ha que tenen un solatge comú i antic, en ocasions universals, però bona part són genuïnes de cada idioma, i no ens para bé, com a valencians, rebutjar allò que ens identifica per a posar-nos en la boca paraules i expressions que no ens pertanyen. Per exemple: a un valencià no se li vorà mai el «plumero», si de cas el plomall. Però al fet de guipar-li a algú les intencions ocultes, nosaltres li hem dit sempre «vore-li la gepa a algú». I cap geperut no es veu la gepa, és a dir, ningú no vol vore’s els defectes propis. I ja que parlem de gepes i geperuts, recordar-vos que un dels miracles més espectaculars del cèlebre sant Antoni de Gavarda li’l va fer a un geperut que se li va aclamar, i la gepa que tenia darrere davant li la va passar. Hem parlat de sants i aprofitarem per a esmentar els predicadors. «Predícame, Antón, que me cago com tu sermón», això fora! En valencià predica Tomàs: Predica’m, Tomàs, que predicant et quedaràs! I com Tomàs, qui s’explica i no l’escolten predica a la paret. És a dir, ens fan el cas del porc. I davant d’un tal menyspreu, ens indignem: Parle jo o passa un carro?! I ja n’hi ha prou de «en casa del herrero cuchillo de palo». Hem de dir: A cal sabater, sabates de paper. I si és això de «a buenas horas mangas verdes», ni pensar-ho ni ensomiar-ho! Quan volem expressar que la solució arriba quan una cosa ja no té remei... apunteu-vos-la: Mort Pascual li portaren l’orinal! I qui estiga mort, que l’enterren. I el mort a la fossa i el viu a la fogassa.


23/05 ABACA SI TIENES QUE ABACAR... Va haver un temps en què els habitants de la Costera no sabien què era un «cerdo», però coneixien perfectament quin animal era el porc o bacó. Va haver un temps en què els habitants de la Costera, com la majoria de valencianoparlants, no deien ni uec en espanyol, més i tot tenien serioses dificultats per a pronunciar alguns dels seus sons. La jota (J) castellana, per exemple. Nosaltres la pronunciem com la resta del mon, com si diguérem a la francesa. Ara faig un incís sobre història de la llengua. Poc després de l’infaust Decret de Nova Planta que va deixar l’antic regne de València amb el títol però sense la seua històrica sobirania, el rei borbó Felip V, dit l’Incendiari, va trametre una carta als Corregidores (1717), nou càrrec sorgit de la imposició de les lleis i institucions castellanes. La carta feia: «Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará providencias más templadas y disimuladas para que se note el efecto sin que se note el cuidado». Res és lo que diu el paperet! Val a dir que l’Església va ser de les institucions que amb més interès es va abocar a introduir la llengua castellana, o siga l’espanyol, entre la feligresia autòctona, «sin cuidado, sin disimulo y con efecto». La veritat és que notaren poc el canvi, puix que si la major part de la litúrgia es feia en llatí, llengua que no entenien, igual els feia que predicaren en espanyol. La comprensió era la mateixa: ni pruna. Així, el nou rector de la parròquia de la Llosa de Ranes (ací em contaren el sussoït), va voler que els seus feligresos s’ensenyaren una oració en espanyol. I feia així: «Bajó el Padre, bajo el Hijo, bajó el Espíritu Santo...» Comentava adés les dificultats dels valencianoparlants amb el so de la jota castellana, que pronunciàvem com una K. Ho hem sentit encara en boca dels nostres majors: Kersei, per jersei; trakaleo, per trajaleo, «Abaca si tienes que abacar, paloma blanca...» En conseqüència la nova oració quedava pronunciada d’aquesta guisa: «Bacó el Padre, Bacó l’Hico, bacó l’Espèritu Santo». I la feligresia autòctona se’n feia creus, pel destrellat, per no dir-ne la blasfèmia, d’aquella estrambòtica oració que tractava de porcs (bacons) tota la Santíssima Trinitat.


24/05 A BENEFICI D’INVENTARI. Quan algú rep una herència la llei li permet acceptar-la sempre que, en el cas que hi haja deutes, no estiga obligat a satisfer els creditors més enllà del valor dels béns que hereta. És a dir, tot es posa a pública subhasta i si després de pagar els deutes en resta alguna cosa, l’hereu ja pot donar gràcies. Posar-se a benefici d’inventari es mostrar en públic allò que un ha fet, perquè també siga públicament valorat. Però si diem que algú està a benefici d’inventari volem dir que està ficant-se on no el demanen, clavant el nas on no deu. «Allà estava ell, abocat a la finestra a benefici d’inventari». És a dir, és un baciner. Un xafarder. Un «dotor». I de baciner, el verb bacinejar, sinònim de xafardejar i doctorejar o «dotorejar». I si algú és baciner en grau superlatiu, és un bacinot. Al baciners els agrada molt esplugar la llémena a la gent, és a dir, preguntar discreta o indiscretament per a traure-li-ho tot del pap. Volen sabejar-ho tot. Encara que hi ha qui no cal que l’espluguen molt, que sense demanar-ho t’ho escudella amb pèls i senyals. Són els qui no saben guardar un secret, i en diem que tenen la panxa vernissada. Dels qui porten relaixos (succeït insubstancial divulgat amb intenció de perjudicar algú, «chisme») i llevantances (falsos testimonis, calúmnies) d’ací cap allà i d’allà cap ací, en diem cabassets femeters (ací ho carregue, allà ho abocaré) si són hòmens; si són dones són criadetes sense paga. Però un baciner també és qui s’encarregava de les bacines d’un hospital, o siga de buidar els orinals dels malalts. I també qui passa el bací en missa per a fer-ne la col·lecta. Si diuen que algú està fregant el bací és que està perdent el temps en algun faena inútil o bé que està donant pel sac. I si t’envien a fregar el bací és igual que si t’envien a fer la mà, o a rentar-te amb aigua de tramussos.

25/05 UN BOVALAR DE SENTÈNCIES. Siguem honestos i valents i agarrem sempre el bou per les banyes, que no ens hagen d’assenyalar per cagarris ni tampoc per bous mansos. Els bous braus els toregen a la plaça. Diguem les coses quan cal, en el mateix moment, que no queda bé això de callar per no mullar-se i en acabant parlar a bou passat, pontificant a misses dites com qui se la sap tota i en realitat no sap fer una o amb un canut ni quants dits té a la mà. Igual que els qui es miren els bous des de la barrera, uns altres sompos. Per tant, diguem-ho prompte i clar: si t’agraden els bous serà perquè eres una vaca. I ara si voleu brameu, si cal com a jònecs, és a dir, com a bous jóvens. Aquell estava fort com un bou, ben guaixat, però aquell altre estava fet un bou, o siga molt cabrejat. I un bovalar és el lloc on pasturen els bous. Però si diem que hi havia un bovalar de gent és que n’hi havia, de gent, per a parar un carro. I qui diu un bovalar de gent diu un bovalar de sentències, com les que portem ressenyades ací. I encara una endevinalla: Dos biris-biris, dos vares-vares, un aüixador de mosques i quatre bengales. Què és? De què parlàvem? Del bou! Dues orelles, dues banyes, una cua i quatre potes. I si anem a pas de bou, anem a poc a poc. I com fa la cançoneta? «Caguerà de bou, quan plou s’estova. La de burro no, perquè cau espitjà!» (pitjat o espitjat: «apretat»). I més caga un bou que cent oronetes.

26/05 DE LA FAMÍLIA. Dels teus vullgues dir, però no sentir. Ens agrada desvanir-nos dels qui porten la nostra sang, però no ens cau bé que algú de fora en malparle. Però si diem que algú és una escopinyada de son pare, no volem insultar-lo, sinó que exalcem la virtut de la mare, ja que volem dir que es cagat a son pare, i qui s’assembla al pare, honra la mare. O això diuen. I com ens agrada que atenguen bé els nostres fills, diem que qui al meu fill moca, a mi em besa en la boca. Normalment, els testos s’assemblen a les olles, i les estelles als troncs, o siga que els fills retiren als qui els han engendrat. Si el pare músic, el fill ballador. Fill de gat, gatet. Si son pare és fetge i sa mare freixura, a qui ha de semblar la criatura? Aquest me l’ha passat una amiga d’aquestes notes de confinament: Als fills de les meues filles cadira, i als fills dels meus fills pa i carril. Està clar, no? De la mateixa raó: A la filla pa i cadira, i la nora pa i fora. I tots d’un mateix ventre i cada u d’un temple. I crieu fills i criareu porcs, o corbs. Per tant aneu amb compte, perquè al vell, foc amb ell. I del tall de la sentència final, la història que vos contaré: Això eren pare i fill, i el pare era molt vellet, no tenia salut i no podia treballar. El fill va pensar que en aquelles condicions millor portar-lo a l'hospital de pobres i que se'n feren càrrec les monges. L'endemà, de bon matí, el fill va aparellar la mula, va carregar son pare i s'encaminaren cap a l’asil. Quan portaven una bona tongada, es van detindre a refer l’alè. En això que el pare va i diu: «Ací mateix vaig parar jo quan també portava mon pare a deixar-lo a l'hospital de pobres; ací es va parar mon pare quan portava son pare a deixar-lo a l'hospital de pobres; ací et pares tu a deixar-me a mi a l'hospital de pobres, i ací es pararà un dels teus fills quan et portarà a deixar-te a tu a l'hospital de pobres…» El fill, en escoltar-lo, es va quedar tot cavil·lós. I en això, pensa lo que pensa i li diu a son pare: «Pare, he decidit que jo no vull que els meus fills em deixen en l'hospital de pobres com vostè va deixar son pare, i son pare a son pare, com jo volia deixar-lo a vostè ara. Ací es trenca la cadena». I pare i fill se’n tornaren cap a casa. La història és antiga. Així que cadascú l’actualitze com vulga. Si vol.

27/05 SANG. Si som de la mateixa sang és que som família, i la sang tira, i molt. On no hi ha sang no es fan botifarres, que vol dir que on no hi ha relació de família no pot haver lligam fort, que els germans es tiren dels cabells i no es fan mal. Cal recordar que fer botifarra amb algú és tindre una relació molt estreta, carn i ungla. De tota manera, la filosofia popular té per a totes les opinions, que la fira i la família cadascú la conta com li va. I encara que pareix idèntica, atenció que no vol dir el mateix: Sense sang no es poden fer botifarres, que vol dir que tota acció requereix prendre riscos, posar una inversió, fer un esforç, un sacrifici. Tornant a la família, a voltes la confiança de la sang converteix un parent en una caparra, que te la xupla fins a deixar-te sem, sense suc. De xicotets fèiem harca contra el carrer de dalt, la plaça de baix o el carrer d’enmig, però la pedregada cessava quan cridàvem: Sang! Cosa que volia dir que a algú li havien badat el cap, i llavors la batalla s’acabava. Si diem que algú té la sang a l’ull és que és jove i fort. Si diem que la té de nap o d’orxata, que té poca espenta, que és d’olis pesats. Si la té blava, és de l’aristocràcia. Modernament, a l’aristocràcia li agrada lluir la pell bronzejada, ben negrellonets. Antigament, això de prendre el sol era cosa de la servitud, de la classe treballadora i esclava. Els senyorets, per a diferenciar-se de la plebs, no es posaven al sol ni per saber morir, i en conseqüència mostraven una pell blanquinosa, quasi transparent, tant que se’ls notaven les venes blaves, d’ací que consideraven que tenien la sang blava i no roja com la resta dels humans. El Saginero és un personatge monstruós amb el que ens aporegaven de xiquets, amb la intenció que no ens allargàrem molt del rogle de casa. Deien que es bevia la sang de les criatures, o els la treia per a vendre-la a les famílies riques que tenien fills malalts. Els de la sang blava, tota la vida ens han xuplat la sang roja als treballadors. Si parlem per a fer sang, és que parlem per a fer mal, per a ofendre. Si hem suat sang per aconseguir alguna cosa és que hem hagut de fer un gran esforç; ens ha costat sang. Fer les coses a sang freda: calculadament, fredament, sense escrúpols. I fer-les a sang calenta: impulsivament, sense pensar. I les coses que ens fan encendre o bullir la sang són les que ens indignen, ens enrabien. I quan algú ha plorat sang és que ha patit molt. Quan de xiquets ens fèiem una ferida, dèiem que per la sang se’ns enfugiria l’animeta, i ploràvem del disgust. A qui li agraden les pel·lícules de sang i fetge, s’ho passa de cine amb escenes de budells a l’aire, cossos esquarterats i assassins de destral i motoserra. La sang de Crist se la beuen els capellans en missa, i diuen que fa gust de vi ranci, però a mi m’agrada més el moscatell o mistela; serà perquè soc descregut i poc aficionat a les coses de missa.

28/05 VA DE BURROS. Burro és realitat un castellanisme. Molt arrelat, sí, però castellanisme. En valencià solíem dir ruc. Quan el xiquet es posa dessentit i rabut (rabiüt) encara diem que està ruquet. I alaba’t, ruc, que a vendre et duc!, diem dels qui bafanegen i se les pinten a l’oli. També solíem dir ase, però per aquest rogle de la Costera ha quedat només per a denominar la mosca d’ase, mosca que pica fort com el tavà o tave. I si t’arreen un bon tave és que t’han arreat una bona hòstia. I segons el burro, l’albarda, és a dir, segons el personatge, els compliments. I arre, burro, caga diners! Si hi ha estafadors és perquè n’hi ha que volen ser estafats. En la Fira de Xàtiva, un home mostrava un burro que volia vendre’s. Li donava a menjar, i li feia: Arre, burro, caga diners! I quan el burro cagava, dels bonyigos treia dos o tres monedes. Un d’eixos pardals que es pensen que saben més que la fam, ho va guipar i va pensar que amb un burro així tindria la vida solucionada. I li va preguntar a l’amo si tenia el burro a vendre. I l’altre li va dir sí, si li oferia un bon preu. I regatejant regatejant, s’avingueren. I val dir que va comprar el burro a preu d’or. Així que se l’emporta cap a casa i li explica a la dona que aquell burro caga diners, que es faran el renyó d’or i a partir d’ara cada dia tiraran el burro per la finestra, és a dir, viuran gastant a tutiplé perquè tindran diners a cabassos. Diners que cagaria el burro. A fi que l’animal cagara els seus diners en el lloc adequat, li van posar a manera d’estora el millor llençol de fil de tenien i li oferiren l’herba més fina i més fresca. Van dir les paraules màgiques, «Arre, burro, caga diners!», i van seure a esperar que es produïra el prodigi. Per fi el burro va cagar. Bons bonyigos. Però ni desgrunant-los amb les mans hi trobaren una sola moneda. I com més va cagar, més bonyigos va deixar. De monedes, cap ni una. Pensant-se estafat, l’home va mamprendre el burro i se’n va tornar a la fira. Qui li l’havia venut, encara estava allà, i li va exigir que li tornara els diners perquè l’havia estafat, ja que aquell burro només cagava bonyigos i ell havia vist amb els sus propis ulls com cagava monedes. El venedor li va dir que de cap manera l’havia estafat. I l’altre insistia que ell havia sentit com li deia al burro: «Arre, burro, caga diners!», i el burro havia cagat monedes. Llavors el venedor li pregunta: Vostè què li ha donat de menjar al burro? I l’altre exclama, fora d’ell: Herba! I el venedor remata: Ho veu? Si li haguera donat a menjar diners, diners haguera cagat. Els burros, com les persones, caguen lo mengen. (Que ningú no dona duros a quatre pessetes, i si en dona és que són de mentiretes).

29/05 EL BURRO I LA BURRERA HUMANA. Qui llava el cap a un burro perd sabó i temps: ho diem quan malbaratem faena i explicacions amb gent que no atén, que no canvia de solc ni que el maten, que va la seua enrònia i no caurà del burro encara que l’espenten: llavar-li el cap a un tinyós. I és que cosa pròpia dels burros és la burrera, o siga l’estupidesa humana de proporcions incalculables. Això diu que era un pare i un fill que se n’anaven cap a l’horta, el pare a peu i el fill, un sagal, a cavall del burro. En això que topen amb un grup de gent que venien de cara a ells. En passar-los, senten que critiquen: «Aguarda’t: el pobre vell a peu i el xic poll a cavall. Quina poca consideració, la joventut d’ara!». El sagal diu: «Pare, munte vostè i jo seguiré a peu». I així continuen la marxa, el pare a cavall i el fill a cama. En això que tornen a trobar-se un altre grup de cara, i en passar-los també senten que critiquen: «Aguarda’t: el pobre xiquet a peu i son pare ben descansat a cavall del burro!». Al pare li agarra mala consciència, desmunta i continuen els dos a peu. En això que torna a vindre’ls de cara una altra colla de gent. I en passar-los, també critiquen: «No sé qui serà més burro, si el de quatre potes o els dos de dos, perquè mira que tindre un burro i anar els dos a peu...» Pare i fill es quedem mirant-se, i son pare li pondera: «Fill meu, anem com ens done la gana, perquè si hem de fer cas del que diu la gent acabarem agarrant mosques amb un gamber».


30/05 EL BURRO DEL RECTOR DE SOLLANA. Burro calent, porta la carrega i no se la gent. Ser més burro que Tronc, que va vendre la moto per a comprar-se gasolina. I qui siga burro que l’albarden. Passar la vida com el burro de Victòria (o burro Vitòria), sense pena ni glòria. I cas gros de burrera humana, el del rector de Sollana. Això va afirmar el mossèn, que els animals s’ho ensenyen tot, inclús a no menjar. I va fer públic que ho anava demostrar. Al seu burro, cada dia li llevava una grapat de farratge i unes quantes garrofes del menjar. La gent, quan trobava el mossèn li preguntava pel progrés de l’experiment, i el rector se n’ufanava: «Cada dia li’n lleve un poc, i l’animalet aguanta». I passaven els dies, l’experiment prosseguia, la gent preguntava, i el rector, ufanós, contestava: «Cada dia li’n lleve un poc, i l’animalet aguanta». Fins que un dia, en arribar a la quadra, se’l va trobar estès. I així se’n lamentava, de la mort del burro: «Ara que ja l’havia ensenyat...» A ell, la sentència l’ha fet famós com a exemple de burrera, a nosaltres ens adverteix que hi ha objectius tant impossibles com estrafolaris que el sentit comú, de primeres, ja desqualifica. Així que pondereu amb el trellat els vostres propòsits, no vos passe com a rector de Sollana, que quan va ensenyar el burro a no menjar se li va morir de gana.


31/05 EL BURRO I L’HACA. Encara li quedava corda al burro. Afegisc al rastre una altra expressió que m’han passat d’entre els qui tenen a bé llegir aquest diari desficiós: S’ha quedat com la burra del Bessó, amb la pell i la figa. Amén! I aquesta l’he trobada en un llibre i m’ha fet gràcia i goig: Qui fia de frares i llaura amb burret, al cap de l’any collita de pets! Quan pensem que les coses ja no podien anar a pitjor i empitjoren, clamem: Tot ho teníem, això mos faltava: que el burro tirara coces! I una coça és també una guitza. Que és sinònim de punyeta. «Els pòlips de la guitza!», va lamentar-se aquell home en eixir de la consulta del metge. I fer la guitza és fer la punyeta, que és també fer l’esqueta, i qui fa l’esqueta és un esguisca. I aquesta me l’he trobada en un llibre, i afirma que la diem a Xàtiva, però jo no l’he sentida mai: estar a o anar-se’n a la quinta guitza (a la quinta punyeta, a la quinta forca). Els més revolucionaris recordareu potser quan exigíem que llevaren l’estàtua eqüestre que hi havia a la plaça del Caudillo de València, avui de l’Ajuntament. L’estàtua de l’infame dictador «de veu de pildorí», segons expressió sentida en boca de vells republicans, sense que encara avui no haja trobat en cap diccionari què vol dir «pildorí». En qualsevol cas, el crit democràtic exigia: «El burro i l’haca, fora de la plaça!» I parlant d’haques, proveu a dir-ho sense fer botiges: Pare, l’haca l’he treta, l’altra haca la trac?  


01/06 PUTES. Atenció si teniu roba estesa. I si sou dels qui se l’agarreu amb paper de fumar en matèria de llenguatge popular i llibertí, no seguiu avant que vos faran mal les orelles. Quan érem xiquets hi havia paraules que quan les pronunciàvem havíem de córrer a confessar-nos i fer-ne penitència. I no volíem, però a vegades ens feien caure en el parany: Digues molt apressa un «mocadoret de pita pura pita pura pita pura». I se’ns entravessava la llengua i acabàvem diem «pita puta pita puta». Pecat! A confessar-se.

Temps era temps, tenia fama València de ser el més gran bordell d’Europa: la ciutat de les fembres pecadrius. A Xàtiva, fins a finals dels anys 50, crec, hi va haver el carrer de les Xiques, denominació sens dubte més fina i discreta ‒eufemística‒. En realitat eren dos carrers: Farges i Tomàs, paral·lels a nobilíssim carrer Montcada i al convent de les clarisses, al torn del qual solien deixar els fills no desitjats o impossibles d’alimentar.

Mala fama tenien les putes, i això que es dedicaven a donar plaer. No hi ha insult més terrible que dir-li a algú fill d’una ressacsà de putes i gossos. I a gosades que el cabreig ha de ser gros quan algú es caga en totes les putes de l’infern. El cas és que sempre tenim putes en la boca: Hòstia puta! Quina puta merda! La puta que l’ha parit! Cague’n la puta! Puta misèria! Ens caguem més en la puta que en Déu, que ja és cagar-se a muntó. Dona finestreta, puta o malfaenera. Quan volem donar a entendre un gran caos i desordre diem: allò sembla una casa de putes sense ama! Ah, l’ama de putes...! Ofici tan antic com fer de puta. I què dir del puter, també dit femeller? Si l’ofici és antic, el vici de fer-ho pagant és de la mateixa època; són faves comptades. I només és puta si cobra en metàl·lic, no barat a menjar (encara que siga la desgràcia de la fam la causa que ha dut moltes dones a fer de putes): Pa’ ser puta de cassoleta, més val tindre la figa queta. I que falsa és, moralment parlant, la persona a qui assenyalem dient-li puta primerenca, beata tardana, que de vella critica allò que feia de jove. I puta és la sota d’oros. I si volem dir que un home no és de fiar, que és perillós, també és puta: «Ves alerta amb eixe que és un puta». I sinònim de puta és bagassa: pluja d’estiu i plor de bagassa, prompte passa. Assenyala una altra falsedat: la d’una pena que dura només el moment de la comèdia de les llàgrimes, però que tot seguit s’oblida. Qui no té dona ni bagassa, ell s’apedaça. Que vol dir que ja s’apanya a soles, que amb la maneta es fa el mànec lluent.


02/06 CARABASSA. Ser o estar carabassa: estar mec, fava, ninot, taratot. Si voleu ofendre algú digueu-li carabassa porquina. Si una cosa no val res, val menys que una carabassa porquina, o que una carabassa buida. Amb aquestes carabasses no es fa el famós l’arnadí de la Costera. Per cert, que en algun poble de la Ribera també se’n fa, però li diuen carabassa santa. Quan no s’havien inventat els flotadors de plàstic, s’apanyaven amb carabasses buides. D’ací que quan volem dir que algú és llest i espavilat diem que nada sense carabasses; que no li calen ajudes, vaja! I si nada amb carabassins és que ha fet molts diners. De carabassa, ni poca ni massa: el mínim abús la fa indigesta. Diuen que les pipes de carabassa són inhibidores del desig sexual, per això els monjos solien menjar-ne als convents, a manera de bromur. Algú se’n recorda del joc de la mare carabassera? Primer de tot triàvem la mare carabassera, que era qui donava el número a cada jugador. I començava: Tinc una carabassera que la regue, la regue i només em dona 3 carabasses. Qui té el número 3, replica: ¿Com que tres? I la mare carabassera pregunta: ¿Què quantes? I el jugador número 3 diu, per exemple: Nou! I la mare carabassera: Tinc una carabassera que la regue, la regue i només em dona 9 carabasses... I així va continuant, perquè és un joc d’atenció i qui s’encanta quan diuen el seu número, paga penyora. ¿I què vol dir encarabassinar-se? Agafar una idea forta o una passió ardent: «S’havia encarabassinat amb Maria». «Allí, el tenies, fent figuretes de paper tot encarabassinat». I a ningú li agrada que ni donen carabasses, ni en els exàmens ni en l’amor... Però, quin és l’origen de l’expressió? Diuen que quan un xicon demanava una xicona, per a comunicar-li si l’acceptaven a ca la nòvia el convidaven a dinar. Si de postres li donaven carabassa, és que no el volien ni per a marit ni per a gendre. Potser d’aquest costum provinga el nostre verset, recitat per algun candidat rebutjat que ara treia defectes al plat, quan ben a gust se’l volia candongar:

Carabassa m’han donat,

jo l’he presa per meló.

Més m’estime carabassa

que casar-me amb un pendó.


03/06 TORTS I CEGOS. No hi veu un burro a tres passes. No s’hi veu una molla. S’hi veu menys que un gos pel forat del cul. Qui t’ha vist i et veu, mateta de fenoll! I qui no s’hi veu està cego, o cec. Estar cegó amb algú: no trobar-li cap falta ni defecte. Anar cego: no saber cap on pegar. No hi ha pitjor cego que qui no vol vore. I si li falta un ull, és tort. I més val tort que cego, perquè en el país dels cegos el tort és rei. Però, no em fotràs, tort, que per un ull t’hi veus!

‒Gallineta cega, que se t’ha perdut?

‒Una agulla i un canut.

‒Busca-la per terra.

‒No la trobe.

‒Busca-la pel terrat.

‒No, que se’m menjarà el gat.

‒Pos busca qui t’ha pegat!

EL CEGO ESPAVILAT: Això diuen que li va passar a un cego que guardava els diners en un forat que tenia a casa, i un dia es va adonar que li'ls havien furtat. Com siga que sospitava que els lladres havien de ser de la contornada, i coneguts d'ell que sabien on ho guardava tot, se li va acudir de parar-los una trampa. Així, anava per carrer dient en veu alta: «On tinc deu, demà en posaré deu més». Per on anava ho repetia sense parar: «On tinc deu, demà en posaré deu més». Fins que la notícia va arribar a orelles dels lladres. S'ho parlaren i decidiren que els convenia que el cego no s'adonara que li havien robat, i així l'endemà doblarien el botí. Ràpidament referen els diners que havien furtat, perquè el cego no sospitara. I tan bon punt ho feren, el cego va recuperar els seus diners i els va alçar en un altre amagatall.

04/06 COM VA L’ORGUE? En trobar-nos amb un conegut li preguntem, a manera de salutació: «Com va l’orgue?», o siga, com va tot, com va la vida, la salut... Sovint hi ha una resposta irònica: «L’orgue bé, l’organista fotut». Els esmoladors solen anunciar la seua presència al carrer fent sonar un orgue de boca. Antigament, els dies de festa, músics volanders solien amenitzar les zones de passeig amb òrguens de maneta; n’hi havia de xicotets, que es portaven a coll, i de més grans que necessitaven rodes. I un orgue és també un acordió, i no fa molt de temps encara s’organitzaven balls, públics i privats, amb l’única presència musical d’un solitari organista que se sabia les cançons de moda. Si volem ofendre algú poden dir-li «bossa d’orgue», o siga fava, tarròs, inútil. Anar tes com un orgue: estirat i seriós, com els llargs tubs dels òrguens. Aquests instruments més imponents, que encara podem contemplar i escoltar en algunes esglésies valencianes, emeten la seua música gràcies a l’aire que fa circular pels seus tubs unes manxes. I diuen que no és igual manxar que tocar l’orgue, que vol dir que uns manen i uns altres són manats, que uns pasten i uns altres van al forn, que hi ha classes socials. Encara que dins les classes baixes també hi ha jerarquies, o almenys aspiracions. «Eixe es pensa que es casarà amb la filla del manxador de l’orgue!», ens referim a algú pretensiós i petulant. I pera tancar, deixar constància que un dels més grans compositors d’orgue va ser el valencià Joan Baptista Cabanilles (Algemesí, 1644-València 1712).

05/06 DE LA MORT (primera part). Com ja sabeu: el mort a la fossa i el viu a la fogassa. Era costum quan algú moria que el dol s’allargara molt i certes coses habituals deixaren de fer-se: la frontera de casa no s’emblanquinava, el picaport no es brunyia, no es portaven cassoles al forn... Les dones havien de vestir de negre durant mesos, i sovint encadenaven dols familiars fins al punt que no tornaven a posar-se un vestit de color en tot el que els restava de vida. I més sobre el dol: no et burles del meu dol que quan el meu serà vell, el teu serà nou: no convé burlar-se de les penes dels altres, perquè com diu una altra sentència, qui no tinga, que espere. I cada u plora el seu dol a la vora del seu cresol-

Quan les campanes toquen a morts, primer revelen el sexe del finat: dos tocs, dona; tres, home. Quan és un albat, xiquet que ha mort sense tindre encara ús de raó, tocaven: cel-cel, cel-cel! Perquè els albats, segons la tradició catòlica, anaven directament al Cel perquè no podien haver pecat. Se’ls enterrava amb sudari, taüt i creu blanca. Era costum ballar la Dansa del Vetlatori en la casa on havia mort un albat. Els canvis de costums feren desaparèixer la Dansa del Vetlatori dels rituals funeraris valencians. A la Costera, sembla ser que l’última vegada que es va ballar va ser a la Llosa de Ranes, a finals de la dècada dels 20 del segle passat.

Menja molt, caga fort i no tingues por de la mort. Abans, les morts «naturals» solien ser: per accident, de repent o d’un mal lleig. Ser una cosa de mala mort és que no val res. Morir a mala mort és morir de forma violenta. Pagar la mort d’algú, o tindre algú la mort pagada: assassinar-lo mitjançant un sicari: al roder Galima, mort d’un colp de destral entre cap i coll a Navalón, li va pagar la mort el roder més poderós de la Costera: Miquel de Mas.


06/06 DE LA MORT (segona part). Ser un mort de fam: ser un ningú. Tindre por de morir vestit: mostrar poca decisió, ser un covard. Diuen que qui menja ceba no tremola després de mort, però no diuen per què. Potser ho va començar a dir algú que es dedicava al cultiu de la ceba i volia fer mercat. A tots ens en toca una! Ho diem precisament per a constatar que ací no es queda ningú per a nap de llavor. El mort li diu al degollat: qui t’ha fet eixe forat? La mort és certa, l’hora incerta.

LA MORT I EL TRASQUILONAT. Això diuen que era un forner que en arribar a certa edat va començar a pensar en la imminència de la mort. Tenia ell por que, per l’edat que tenia, prompte vindria la mort a endur-se’l. I tot era calfar-se el cap per trobar la manera d’evitar-ho. Un dia, va reunir la família i els va dir que es vestiria com si fora un xiquet i que es tallaria el monyo a trasquilons i que si venien preguntant per ell que sempre digueren que se n’havia anat. I això va fer i així van passar el dies, faenejant el forner per dins del forn, sense fer-se present, vestit com un xiquet i amb el cap trasquilonat. Fins que un dia va aparèixer pel forn una dona molt seriosa de caràcter i vestida de manera elegant. Va preguntar pel forner, i el fill que la va atendre li va dir que no estava, que se n’havia hagut d’anar a Moixent a comprar farina i que no sabien quan tornaria. Llavors la dama es va presentar: Jo soc la mort i tinc l’encàrrec d’emportar-me el forner. Però com que ell no està i jo he d’emportar-me algú, m’enduré el xiquet trasquilonat que s’amaga en l’alcavor... I és que de la mort ningú s’escapa, ni el pobre, ni el ric, ni el Papa.


07/06 ADÉU. S’ha acabat el xavo. Tanquem la paradeta. Aquest diari de confinament ja està combregat i pernoliat. Cal dir adéu. Ho direm, primerament, a la manera original i antiga, sencera: Adéu siau encomanats! Que Déu us guarde i us acompanye en el camí, venien a dir. Però Déu apareixia poc quan els roders robaven a punta de trabuc els qui s’aventuraven a fer viatge; en canvi, era el dimoni qui s’amagava darrere els garrofers i esperava els viatgers que hi passaven incauts: un bufit gelat al bescoll, el viatger moria i feia via amb el dimoni cap a l’Infern. Després ho acurtàrem, això del comiat tan refistolat, per allò de l’economia lingüística, és a dir, d’expressar més amb les paraules mínimes, sovint amb sobreentesos: Adéu-siau! I com que així i tot encara rebastava, acabàrem dient-ho més curt i reballat: Au! Encara que després els descontents li afegiren una filigrana: Au, cacau! I uns altres, doble filigrana: Au, cacau! I a vore vindre!

I recordeu que encara hi ha passa de virus. Que no vos agarre. I si vos agarra que siga fluixet, per a immunitzar-vos. Així que:

Cuideu-vos.

A seguir bé.

Que estigueu bons.

En vore-mos, junts!



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La terra lliure