dissabte, 30 d’abril de 2016

Nostàlgia de la borra



Nostàlgia de la borra va ser una col·laboració amb Sara Vilar per a la seua intervenció Si els llits parlaren, amb la qual va participar a la mostra L'espai trobat l'any 2004, un esdeveniment que convertia Benissa (la Marina Alta) en un gran aparador d'art al carrer. 


Si els llits parlaren...



La instal·lació Si els llits parlaren... és un intent de reflexió sobre la quantitat de coses que han viscut els llits; Històries tristes o plenes de felicitat. Però històries que passen a diari als llits: fer l’amor, dormir, pensar, llegir, somiar, refer-se d’una malaltia, jugar, nàixer, morir…

La instal·lació mostra el llit com a testimoni mut de les nostres videsde la nostra quotidianitat.

Si els llits parlaren... recupera a partir de poemes, narracions i contes de la literatura totes aquestes vivències, per a unir-les al llit. Poemes, narracions, contes, històries… que literaturitzen els esdeveniments dels quals els llits en són mut testimoni: com hem dit, fer l’amor, dormir, pensar, llegir, somiar, refer-se d’una malaltia, jugar, nàixer, morir… 

Sara Vilar. Benissa, 2004




NOSTÀLGIA DE LA BORRA




Si per una raó frisava per anar a passar els caps de setmana a ca l'àvia Elvira era per disfrutar del llit. Bé, en realitat no em delia tant pel llit sinó pel matalaf. El moble no passava de ser, al capdavall, una peça antiga, de ferros daurats, de mida de cos i mig, dits “de canonge”. El matalaf, en canvi, era un vell matalaf de borra, d'aquells a ratlles blanques i roges, tous i pesants. A l'àvia, li costava un enorme esforç cada vegada que havia d'estovar-lo per a la següent dormida.
Quan arribava l'hora d'anar a jóc, no esperava jo que m'hi encaminaren amb l'ordre de costum. Tot just havíem sopat, mentre l'avi Senén i l'àvia Elvira es quedaven fent suau xarreta vora el foc de la llar, jo m'enfilava rabent, escales amunt, cap a la meua habitació.
Quin plaer, sentir el cos afonar-se en la flonjor de la borra, i l'olor fresca i sentida que desprenia en tombar-m'hi: perfum d'espígol també, ja que l'àvia solia ficar davall el cobertor un saquet de flors d'aquesta planta aromàtica. M'agradava percebre l'abraç del matalaf sobre el meu cos, notar-lo com s'hi enfonsava de manera que semblava que tot d'una havia d'engolir-me.
       He recuperat per uns moments aquella agradable sensació ara que he pujat a l'andana de la vella casa familiar i he retrobat aquell llit metàl·lic. Però, els ferros lamentablement polsosos i rovellats. Debades he buscat aquell matalaf entre tots els endergues que atibaquen aquesta cambra d'oblits. És probable que el vengueren a un d'aquells personatges volanders que recorrien els pobles comprant borra, trenes i pells de conill quan per edat m'interessaren més els amics i les aventures adolescents, vaig deixar de sojornar els caps de setmana a cals avis i el llit va quedar sense hoste,.

De tota manera, de res no m'haguera servit haver trobat, entre tanta andròmina remota, el vell matalaf del meu llit: no m'hi hauria pogut gitar. La memòria és un múscul que vol ser agraït amb allò viscut, i sovint destria els detalls més plaents. Tanmateix el temps avança inexorable per a tot i per a tothom. I no ho dic perquè ara com ara valore prou més el confort de les coses actuals, sinó perquè tinc fotudes les vèrtebres de la columna i el metge m'ha recomanat de dormir sobre un somier de fustes i un matalaf de molls especial. No m'ha prohibit, però, que practique, si s'escau, de tant en tant, una mica la nostàlgia. Això no perjudica, sembla ser, aquest desviament atroç que m'ha malmès la columna…





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada