Un diumenge lluminós de febrer, la tia Lina...
A ma tia Carmen La vida és més difícil per a alguns, ens diuen. Alice Munro Diuen que el cinquet és un joc de cartes de xiquets, de velles i de dones fadrines. Puc donar-ne fe. El dies d’hivern, en què els inhòspits carrers bandejaven els jocs, calia passar com fora les llargues vesprades ocioses. Jo solia passar-les a ca l’àvia Maria. L’àvia vivia amb la tia Lina, fadrina i coixa. La tia Lina era la major dels quatre germans. Ella i tres hòmens, entre els quals mon pare. La casa on vivien era estreta i amb poca llum. Un entrador-saleta, cuina i comú al final de la casa, amb un minúscul corral. L’entrada quedava afonada respecte del carrer i a continuació del brincal venia un escaló. La coixesa de ma tia va obligar a posar una plataforma de fusta que salvara el desnivell. Una escala de rajola massissa roja comunicava amb l’habitació superior, on dormien l’àvia i la tia Lina. Aquella planta superior era territori vedat, però. Totes dues cobraven una minsa pensió de l’Estat. Els tre...