Toni Cucarella Edicions

  El dia 30 de març de 1939, les tropes franquistes entraren victorioses a la ciutat de València. Dos dies després, l’1 d’abril, des de Burgos, el Generalísimo Franco firmava l’últim comunicat de guerra: En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. LA GUERRA A PERPETUÏTAT Toni Cucarella En homenatge a Higinio Martínez, darrer alcalde republicà de la ciutat de València. Aquell matí de les acaballes de juliol es va decidir a intentar-ho. Abans d’eixir de casa, la seua dona li va raspallar la jaqueta d’estiu. Un gest de suport, perquè ja l’havia raspallada a consciència quan l’havia treta de l’armari. Ell es va posar el barret i va agarrar el bastó de fusta de lledoner. Encara al llindar, ella li va preguntar si portava la carta del fill. Ell va respondre afirmativament i va palpar la butxaca de la jaqueta on l’havia desada. La duia per si un cas calia p...

  PER UN XANGLOT DE RAÏM Segons que deien ‒ fa tant de temps que ho deien que ja no ho conta ningú ‒ , se’l trobaren tres xiquets vora un garrofer, a prop de la torrassa de la pujada del castell. El cos, estès en terra, semblava un titella caigut a la manró. Hi havia un cudol, brut de sang, al costat del cadàver. Però, en realitat, segons que deien, primerament l’havien penjat del garrofer, i després, com per a assegurar-se’n, el despenjaren i li esclafaren el cap amb el cudol. Aquest macabre succés diuen que va passar en els anys de la postguerra. Anys de fam i de misèria. Una fam que la gent enganyava com podia. Una fam de la qual alguns se n’aprofitaven. I ara no parlem de l’estraperlo. Parlem, com ara, de baratar el cos a canvi d’un xanglot de raïm o d’un parell de moniatos. La plaga de la fam abastava totes les edats. I es barataven tots els cossos. Aquell cadàver, en vida ben conegut de tothom, l’enterraren amb presses i correres. Qui el va matar, si un pare aïrat, si un ma...

  A TU, QUE ET COMPRE QUI NO ET CONEGA! Això era i no era, arre burro polseguera, dos amics que se’n venien cap a la Fira de Xàtiva sense un clau a la butxaca, en això que un d'ells va filar un llaurador que faenejava al bancal, amb el burro lligat en una figuera, i la pensa com la pensa que li diu a l'amic: Ja sé d'on traurem diners per a divertir-mos en la Fira. Mirant de no ser guipats, s'acosten al burro i el que havia tingut la idea es despulla, li lleva els arreus a l’animal, se’ls posa damunt i li diu a l'amic: Ves-te'n a la Fira i ven el burro; allí mos trobarem. En això que el llaurador s’acosta a la figuera on havia deixat el burro lligat i es troba l’home despullat i amb tots els arreus del seu animal per damunt. El llaurador s'exclama: Vostè qui és? Per què està nuet? I el meu burro, on està? I l'home despullat va i li diu: El seu burro sóc jo! Que no veu els arreus que m'ha posat de bon matí? El llaurador se'l mira amb el cap a ca...