Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2020

In fraganti crimine

Imatge
Fotografia de la coberta Xavier Susanna El comissari i dos policies van entrar a la casa a les valentes, tot enderrocant-ne la porta en una atabalada empenta a trio. Pistoles en mà van córrer cap a la saleta, on van enxampar un paio, el qual, amb posat de cruel insistència, apamava la gorja a una tia. L’atrafegat homicida, en adonar-se de la presència policíaca, amollà la víctima i provà a fugir. Però el comissari, tot i novell, i escarransit, se li tirà al damunt i aconseguí d’immobilitzar-lo i l’emmanillà.    L’exitós comissari se’l mirà amenaçador i l’advertí: «Aquest viatge no et valdran romanços: t’hem agarrat in fraganti crimine !».     I l’escanyador, posant cara de pertorbador èxtasi, talment li estigueren sacsant dolçament la verga, declamà: Beatus ille, qui procul negotiis, ut prisca gens mortalium, paterna rura bobus excercet suis, salutus omni faenore... Publicat a la revista 4 GATS. 1987?

Entrevista a Literatura de Frontera

Imatge
Entrevista realitzada el 6 de març de 2019, per Begoña Navarro, per al seu programa Literatura de Frontera de Ràdio Canals. https://www.ivoox.com/literatura-frontera-epi-10-audios-mp3_rf_50461000_1.html

Exercice de français (corrigé)

Imatge

La terra lliure

Imatge
La terra lliure és una novel·la adreçada a això que en diuen públic (o mercat) juvenil, o siga lectura d'instituts. P ren idees de dues novel·les meues anteriors i d'un relat: Els camps dels vençuts , Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts i Kurdistan . H a estat rebutjada directament per una editorial i per dues més mitjançat la resposta del silenci.  Tot i les negatives, no crec que siga una mala novel·la. Lleugera potser sí, però no roín. Vull pensar que el rebuig és a causa del controvertit tema lingüístic, el qual potser podria moure polèmica dins i fora de les aules. En  comptes de reballar-la a la paperera de reciclatge he preferit penjar-la al blog. Algú hi haurà a qui li agradarà. La identitat: ser conscient de pertànyer a un món singular, a un paisatge, a unes veus. Allò que realment ens arrela a un lloc és la llengua que el descriu. Els mots. La llengua única que dóna nom a la terra que trepitgem i que treballem, que dóna nom a les plantes, als arbres: