diumenge, 13 d’agost de 2017

El més gran espectacle





Just damunt de la Lloma del Mig quatre rengleres de pedres conformaven el tancat on Fidel Ferrer arreplegava la rabera d'ovelles. Ell s'aixoplugava del sol i les pluges en una barraca feta també de pedres, amb coberta de ramulla de pi i coscolla. Tenia dotze anys i en feia cinc que son pare el deixava a soles al càrrec del ramat.
   Els dies eren llargs en la soledat de la serra, sense més companyia que les ovelles i el gos, i les visites inoportunes de les raboses i els porcs javalins. En ser diumenge baixava al poble, es llavava en el gibrell de la porquejada i anava a oir missa amb els pares i les germanes. A casa seua no eren molt devots, però des que havia acabat la guerra era una obligació que calia practicar amb rigorosa diligència. Entre setmana, son pare el proveïa regularment de pa i algun companatge quan pujava a munyir la llet per fer-ne formatge, o per endur-se algun cabrit que li hagueren comprat. Escassa era la gent que trescava per aquelles andoles. Alguns anys arrere, quan son pare era xiquet i temps més abans, s'havien amagat per aquells terrers tot de roders, noms mítics que encara pervivien en el relat de la gent, a voltes admirat, a voltes esglaiat. Per unes altres serres deien que ara voltaven i s'amagaven els maquis, soldats republicans que encara no donaven per perduda la guerra. Per això, en algunes ocasions havia rebut la intimidadora visita de la guàrdia civil, amb grossos fusells a l'esquena, gent adusta i malcarada que parlaven un castellà sever que ell amb prou faenes comprenia i a males penes rosegava, i per no mostrar-los la seua incompetència en aquell idioma foraster s'expressava amb moviments de cap i de muscles i alguns monosíl·labs, tot acotant el cap quan els civils feien burla de la seua parquedat de paraules.
   Alguna vegada hi feia cap gent del poble que hi buscava margallons quan n'era temporada; de tant en tant, algun caçador foraviat també. Com que a la vora hi rajava una font que no s'assecava ni durant l'estiu més abrusador, els vagava de seure una estona a fer xarreta i procurar-li una breu companyia. Fidel, que no coneixia més món que aquelles serres de pins i coscolla, els demanava que li contaren coses importants que ells havien vist i conegut perquè havien pogut traspassar les fites del terme rústic. No eren pocs els qui li deien que els més grans espectacles, les coses de més categoria, les havien vistes a la Fira de Xàtiva, que era la fira més gran del món, que allí un perdia el compte de tantes i tantes coses impressionants: músics, versadors, balladors, toreros, focs d'artifici, i muntanyes de melons d'Alger, i els més bonics cavalls, les haques més faeneres, els rossins més guaixats, i tota classe de d'olles, plats i botiges, de ferrades i calderos... i fins i tot de joguets!
   Fidel Ferrer, en la soledat del llarg dia i la fosca nit, perdia la mirada més enllà de la serra. I somiava que un dia podria deixar les ovelles i anar a la Fira de Xàtiva. Encara que només fóra per perdre's entre la gentada i bacinejar-ho tot per a guardar-ho en la memòria, i després fruir de l'evocació en les llargues jornades de soledat en aquella serra, a la cura del ramat…
   Per aquest deler, Fidel Ferrer li va dir un dia a son pare:
   –Pare, tinc entès que prompte serà la Fira de Xàtiva i jo voldria que em donara permís per anar a vore-la...
   Mateu Ferrer va guardar uns instants de silenci, pensatiu. Mirava amb atenció enllà on pasturaven les ovelles, ran del barranc. Va fer un xiulit i el gos, que semblava desaparegut, va saltar de darreres unes botges.
   –Per què vols anar a la Fira? –va inquirir per fi son pare.
   Fidel Ferrer va dubtar la resposta.
   –Ja tinc edat de vore món i de conèixer més coses que les que hi ha entre estes serres que veig cada dia… i perquè m'han dit que allò és un gran espectacle, una cosa extraordinària.
   De nou es va fer el silenci. El silenci era, però, entre les persones, perquè les cigales no paraven de cantar, enrossinades, i el gos de tant en tant lladrava a les ovelles. Les decisions, allà dalt, no demanaven pressa; tot requeria una meditada reflexió.
   –Bé, sí… No estaria de més que eixires d'estes barrancades ni que fóra per un dia. Però sàpies que poc podràs disfrutar si no tens diners, perquè, d'anar-te'n, te n'hauràs d'anar pelat, que de diners, ja ho saps, n'estem ben a curtes…
   –Això és igual pare… M'és igual si no puc comprar res. Només tinc il·lusió de conèixer la Fira, i de vore amb els meus ulls una celebració tan gran i que s'ompli de tanta gent… Deu ser tan diferent d'açò… Vore molta gent, i sentir-la parlar, tantes veus alhora, unes damunt d'altres: quin guirigall tan diferent d'esta rutina de pardals i xitxarres…
   Uns dies més tard, Mateu Ferrer va arribar al corral de la Lloma del Mig a punta d'alba.
   –Ta mare ha arreplegat uns pantalons i una camisa. Te'ls ha apanyussat tan bé com ha pogut, que estaven ben espentolats. Almenys que pugues anar a la Fira endreçat i net… Però demà, et vull ací.
   Fidel va donar les gràcies a son pare i va arrear a córrer, senda avall, cap al poble. A casa, les germanes el miraven amb una certa enveja mentre es vestia. I com les germanes de conte, li demanaven, més que res per fer-lo batre:
   –Fidel, que em portaràs un grapat de torrat?
   –I a mi un panfígol?
   I la major:
   –I jo vullc un mocador de seda.
   Fidel assentia. I hi afegia:
   –I a la mare una cassola de test, i al pare una forca de lledoner.
   Encara era de bon matí quan va encetar, comboiat a més no poder, la ruta cap a Xàtiva.
   A mitjan camí va topar amb Jaume Climent, guarda de terme, que no es va poder estar de preguntar-li on s'encaminava, tan mudat i pentinat i com un gínjol.
   –Me'n vaig a la Fira de Xàtiva –va respondre Fidel, amb una clara emoció en les paraules.
   –Vés a alerta, que allò s'ompli d'una gentada que res és, que ni pots respirar –el va advertir el guarda.
   Jaume Climent li va oferir un parell de bresquilles que portava al sarró i li va referir la de coses que trobaria a la Fira, i li va dir que ell pensava anar-hi l'endemà, amb la dona i el fill, si li arreglaven la moto, que la tenia desbaratada. Fidel Ferrer atenia les explicacions bocabadat i li creixia el desig de ser ja a la Fira, i per la impaciència ben bé va deixar Jaume Climent amb el dir a la boca i va reprendre el camí a camallades urgents.
   Seguint les sendes que li havia indicat son pare, va arribar Fidel Ferrer a l'antic camí reial, camí carreter que discorria gairebé en paral·lel a la carretera. Per aquell caminal ja va trobar-se alguns carros i bicicletes en direcció a la Fira. D'un dels carros el convidaren a muntar a la saga, i ell s'hi va enfilar. S'hi va trobar voltat de dones que reien i cantaven, comboiades també d'anar a la Fira. Fidel va pensar en les germanes, com riurien elles també, tan felices, si hagueren pogut venir a la Fira. El van torrar a preguntes: d'on venia, què feia, com era que anava a soles… Ell els va confessar que aquella era la primera vegada que anava a la Fira de Xàtiva, i que estava ben emocionat perquè li havien dit que allí veuria tantes coses extraordinàries i meravelloses… Les dones li ho van corroborar, i encara li afegiren, enumerant-les, totes les que podria comprar-hi, si tenia diners –«A la fira no vages si no tens diners, que voràs moltes coses i no compraràs res»–, per la infinitat de parades que s'hi posaven.
   –I, sobretot, no se t'oblide firar-li un ventall ben bonico a la nòvia…
   Fidel Ferrer va ruboritzar-se en confessar entre farfalls que ell encara no en tenia, de nòvia…
   –I això com és? Un xic tan templat…
   I les dones s'enriolaven i el xeringaven, per fer-lo batre, si és que al seu poble no hi havia xiques guapes, i ell deia que sí, però que com sempre estava dalt la serra, a soles, cuidant el ramat…
   I entre riures i recolps arribaren a la Llosa de Ranes, des d'on eixia més gent, la majoria a peu, camí de Xàtiva. Al davant, ja ataüllaven la ciutat, amb la silueta del Castell destacant-se en l'horitzó. En arribar al xicotet llogaret de Sorió, just abans de travessar el pont del riu de Montesa, el carro s'hi va aturar.
   Mosatros parem ací –li digueren–, que tenim família. En dinar, mos acostarem a la Fira. D'ací a allà, ho tens curt: quatre passes.
   Fidel Ferrer va botar del carro i va agrair-los el viatge. Ràpidament, es va posar en marxa: desitjava arribar el més prompte possible a la Fira, acaparar el màxim de coses extraordinàries i retenir-ne com més millor per a després, en el silenci habitual i soliu de la Lloma del Mig, rememorar-ho tot, assaborir cada escena, cada detall, amb lentitud i delectança.
   Va travessar el pont del riu de Montesa, i en passar ran del cementeri, la ciutat a tocar de la mà, ja imaginava l'agitació firera. I en això va apressar el pas, a camallades enrossinades. Li quedava l'últim tram només, al cap del qual l'esperava, per fi, la Fira, i més gent, més renou, més sarau: músics, balladors, versadors, toreros i muntanyes de melons d'Alger. Aleshores, impacient, va arrancar a córrer amb tot el seu lleu, temerós de sobte que potser no tindria prou de temps per veureu-ho tot…


199?-revisat 2017 (inèdit)


3 comentaris:

  1. Bon dia

    M'agrada llegir narracions teues.

    Fa temps tenies un bloc en què feies articles sobre actualitat.

    Em pots dir si continua?

    Un virus informàtic va arrasar part de la informació del meu disc dur i m'agradaria seguir-te si encara estàs en marxa.

    Salut i pessetes
    Rafel

    ResponElimina
  2. Aquell blog, En roba de batalla, el vaig tancar fa tres anys. Només tinc obert aquest, on estic aplegat tot allò que he escrit. També, quan li tocarà el torn, alguns dels apunts que vaig publicar en aquell blog.

    Salut i força

    ResponElimina