diumenge, 29 de juny de 2014

La conversa

Portada 1997

«A mi tant me s'hi dóna, mante. Teus són els diners i els pots cremar com vullgues. Ni me sua ni me constipa això, a mi. Tu pagues, jo xarre, i tots contents i satisfets, que d'això es tracta.

»Molt jovenet et veig. Qui poguera mamprendre ara els teus anys, criatura... Una servidora ja en costaleja de llarg més de quaranta i com pots apreciar encara me conserve prou arriscà, i això que la tinc més bregà que no sé què dir-te. Quan t'he filat eixa careta d'angelet, he pensat entre mi: Aguarda't, Càndida, quant de temps que no empomaves un virguet! I tu vas i me dius que no véns pel negoci, que només vols xarrar. Redéu, i quin bolet m'has pegat, mante! Vols dir que quan t'haja escudellat tot lo que vols saber no t'apetirà que t'ho faça redó en una faeneta guapa? Aixina te n'aniries assaciat i satisfet!

»Bé, si no vols, no vols; però no vages espampolant pel rogle que has llogat la Càndida només pa fer tertúlia, que si se n'entera la competència farà córrer la veu que estic tan pansida que he hagut d'obrir un consulta de la Senyora Francis. Eixa seria una propaganda molt roïn, i si una viu d'açò, veges d'aon trauré jo pa la papanda si m'aüixen la clientela...

»Açò dius que ja ho tens en marxa? Quina gravaora més xicoteta! Cada dia ho fan tot més retxicotiuet. L'atre dia me digueren que inclús han inventat televisors que es poden dur en la monyica, com un rellotge. Quant de saber que té l'home dins d'ell!

»Ai, mante, i quina pregunta que me fas... Com aplega una clavar-se en esta professió? Pos perquè hi ha molt de fill puta solt pel món, mira com t'ho dic d'apressa i correguents i sense fer botiges. Sí, criatura, si els fills de puta cantaren en comptes de respirar, no mos farien falta els transistors. Et fa gràcia? Pos més val aixina, que s'és més feliç riguent que no plorant...

»Molt important s'ha fet Aixàtiva que té un diari i tot. Quan me'n vaig anar hi havia una emissora de ràdio que en el carrer Montcà. Tenien un programa de discos dedicats que tu pagaves una quota al mes i els diumenges posaven els discos que tu els demanaves...

»Vejam per aon puc escomençar a contar-te... Mira, una servidora, hasda els dihuit anys vaig ser més honrà que una marededéu. T'ho jure per memòria de ma mare, que el Nostre Senyor la tinga la glòria... Més honrà que una marededéu! És voler-te dir que per una que hi ha que naix corcà per la vocació, la majoria vinguem a caure en açò pels destrets de la vida. Jo, hasda que vaig entropessar en el Pere, havia tingut dos nóvios, i encara que no t'ho creuràs els vaig aconformar en la galta i el bracet mentrimentres va durar la festejà. Els portava més rectes que un fus! Però, mira, mante, en el Pere vaig becar com una figamolla.

»Ara ho pense i dic: No se l'hauria pogut emportar una riuà de merda abans que el coneguera esta ànima tendra que era jo quan el vaig conèixer... Hauríem eixit tots guanyat, jo la primera. Quin cor més rebordonit el del Pere! Si ix més creminal no naix, mira com t'ho dic!

»En aquell temps una servidora feia més goig que no sé què dir-te: una morenassa en una cabellera que m'aplegava al crepó, una careta de rampina més deseixida que el món! Aon hi ha hagut sempre en queda, no, mante? Au, va, digues que sí i em faràs més ampla que un palloc...

»A tot açò, criatura: tens nóvia? Aguarda't, un xicon tan templat com tu i sense nóvia... Que no t'agraen, les dones? No, mira, no t'ofengues, era una impressió. Com que no...

»Pos sí, jo, en aquell temps, estava en amo en casa d'una senyora de molts havers, que no te'n diré el nom, però sí que vivia en el carrer Sants, al costat mateix de la presó. Bé, ara no, que m'han dit que la van assolar, la presó, pa fer un ambulatori...

»I fotos? Me n'has de fer? En tinc una caterva de quan me van fer el juí... Vols que et faça una palleta mentres vaig parlant? És que me senc rara estant de braços plegats, xarrant i prou. Si tinc les mans ocupaes estic com més en confiança. Saps què vullc dir-te? Et fas a estar d'una manera en els hòmens... Ademés tens la maquineta que ho grava tot i no t'has de preocupar de res. Sàpies que tinc una mà fina com un pensament i suau com un cotó-en-pèl... No vols. D'acord. En fi... De veres, criatura, tu eres o no eres maricon? No t'ofengues, és que me té picà tanta desgana...

»Del Pere parlàvem... Pos mira, el vaig conèixer el dia de la boda de la meua cosina Pura. Un xicon molt templat, el Pere, per aquell temps: moreno de cara, monyo rull, guaixat i uns ullots que dos llunes plenes... Estàvem en la mateixa taula de convidats i el tenia poc o menys fronterer meu. Jo li havia tirat l'hamet en unes reüllaes de molta intenció. I en això que me done còmpter que me tanca l'ullet... Ai, quina emoció! En aquell moment estava jo sense compromís, perquè feia quatre dies que havia trencat palletes en l'atre nóvio que tenia, el Voro Olcina. Ai, el Voro Olcina... Era més curt, pobret, que un metre d'a pam! Estava fet d'eixa pasta dels qui arriben sempre a misses dites i els parles de naps i t'entenen cols; a tothora embajocat, sense saber mai aon li cauïa la càrrega. Un dia em vaig cansar d'aguantar-li el pet i el vaig enviar a rentar-se en aigua de tramussos. Que jo volia pa mi un home-home, en els collons ben posats, que collons són trumfos! No volia jo pa marit un mitja mullà que encara no li rossollava un marmoló se m'esquallava i cauïa agenollat vinga de demanar perdó com si li anaren a posar el garrot... El Pere, no. El Pere d'un xuplit es bevia un món i part de l'atre. Estava ben fet i ben quallat, i li cantava un nabarro com no n'he tornat a tindre entre les cames en tots els anys que fa que ampre la xona! Perquè jo, en els atres dos nóvios que havia tingut, el Voro Olcina i un atre abans d'ell que era de Canals i que li deien Manolo, tot era fer-me la minso-mansa i mantindre les distàncies. Però quan el Pere em va posar per sospresa la berena entre les mans, una nit que estàvem a l'última fila del Cine Setabense, la figa me va fer palmes...

»Lo que pot aplegar a fer una dona per un tros de carn del tendrumet... Em vaig obrir de cor i de cames a aquell cap de trons, i no veges si l'he pagat jo car, el capritxet o què... Ara, ell, a gosaes que no se n'ha anat de buit, que millor raó que la que li vaig fer, no li la podia haver feta, encara que m'eixira de rebot.

»Marededéusenyor, ara que ho pense... Les dones siguem més toves que no sé què dir-te. El Pere anava a tohora més eixit que una mona, i jo, consentidora de mi, el deixava fer. Aixina és que encara no ataüllàvem una entrefosca, ja mos tenies enganxats com dos llapasses, com si mos faltara l'alè de no aprofitar-ho!

»En aquell temps no s'estilaven píndoles ni els avanços que n'hi ha ara. I damunt d'això, a ell no li agradaven les gomes: que si bons moments pa entretindre's, que si li donaven picor, que si era de maricons... Mentires i enredros! A pèl ho fèiem, sense miraments... Alegria! Alegria! I a la que portàvem un parell de mesos enjugant-mos-la, me va tocar en eixa tómbola un premi de prenyaüra... Se'm va fer el món fosc. Lo primer que vaig fer va ser dir-li-ho al Pere. I el recabró em va espolsar que m'espavilara per aon poguera i alvortara! Has sentit cantar el pollastre? Però, aguarda't, que en aquell temps no era jo valenta ni res. Aixina és que li retruque que ni pensar-ho ni ensomiar-ho, que d'alvortar res de res, que qui l'entorta se l'emporta o li posa un quiosquet! Que què volia dir això de mullar primer i en acabant jo sóc músic i em gite quan puc... Escolta, milhòmens –li vaig plantar cara jo–, qui siga lladre que siga valent. Saps què vull dir-te? Aixina és que si no vols que arme una escama de set parell de collons, complix com han de complir els hòmens de compte i raó!

»Tot ho vaig perdre per la boca, criatura. En el moment en què va deixar caure que se les arreava i me deixava en la panxa unflà se'm va pansir la fortalea... En el fondo les dones no tinguem caràcter. O almanco les dones de la meua època... Primer vaig provar remeis casolans que havia sentit contar al veïnat: que si el julivert, que si la ruda... I me n'embotia uns falcats dins la figa, que a gosaes! Ara ho pense i me cau la cara de vergonya de tan reignorant que era jo en aquell temps. Tu imagina't, ataconar-me-la d'herbotes! Ai, que atrevida és la ignorància... Que simpla era, per l'amor de Déu!

»Al final, en acabant que vaig vore que per mitjà d'aquelles barbaritats no apanyava res, vaig passar per l'adreçador que volia el Pere. És cosa de no recordar-ho. Déu del Cel, quin patiment! Em pensava que no eixia viva d'aquell destret, vegent-me la bruixa aquella fussant-me-la en agula agulla de calça... I el malparit del Pere mirant-s'ho com si estiguera en el cine vegent una pel·lícula i li tocara la cosa de llunt!

»Als dos o tres mesos d'haver alvortat me'n vaig vindre ací, a València, darrere d'ell com una gosseta. Mos posàrem a viure en un cauatxo fosc del carrer Soguers, dos carrers més avall d'este, per si t'interessa pegar-li una mirà. Ací ell trafiquejava en tabac de contrabando, caliquenyos de la banda de Xella, travesses i jo què sé quins atres negocis i quines mangarrufes. Mosatros anàvem aixina-aixana, uns dies refregons, uns atres galtaes. Quan ell venia bufat era quan jo ho passava més agre, perquè me mamprenia per davant davant i me feia el cos com un mapa de blaüres i verducs...

»La cosa es va passar de la ratlla quan una nit me va dur un tio a casa i em va dir que m'havia de gitar en ell. Aixina, de colp i repent! Li vaig plantar cara. Li vaig amollar que ni pensar-ho ni ensomiar-ho, deixar-me jo calçar per un desconegut, que si volia una puta pal seu amic, o qui fóra aquell sompo, que li amprara la figa a sa mare! I en aquell moment Pere va traure la navaixa i me va amenaçar que si tornava a escarotar-me m'havia de fer una desgracià pa tota ma vida. Em vaig cagar de por, jo, tan valenta... Els més valents cauen de cul, ja ho diuen. Aixina és que me vaig haver de ficar al llit en el pollós aquell que m'havia dut. Veges tu què havia de fer... Ai, la vida...

»Vols que t'ensenye les mamelles? Eh, que t'agraen? Toca, criatura, toca... Quins dos melonots més ben posats que tinc! Eh, que sí? Sense vergonya, tira-li mà! Tira-li! A per ella, que és femella!... No que no? Ai, mante, estàs tu fet de pasta rància... De veres que no eres tu d'eixos que perd oli? No t'enfades, criatura, però és que no sé per aon agarrar-te. I mira que tu tens on tirar sarpa... No serà que no plantes, criatura? Jo ho dic per ajudar-te, perquè una servidora, no és per penjar-se mèrits, però més d'un pardal sense alè ha ressuscitat en esta boqueta i estes mans, que pa estes coses valen més que un os de sant...

»Ja continue, ja... Això: el Pere es veu que li va agradar la prova que va fer i els tios van escomençar a aparèixer per casa a raó de huit o deu cada dia. Jo pensava entre mi: Ja veus, Càndida, si no t'hagueres encapritxat d'este cabró malànima ara estaries tranquil·leta en Aixàtiva, treballant en ca l'ama i a lo millor festejant en un bon xicot... Estava convençuda que si tornava a ca ma mare o parlava en l'ama no m'haurien girat l'esquena. Tot al contrari. Però en la por que duia jo per dins, qualsevol es tirava arrere... No covava jo temor ni res que el barrabàs aquell, si me'l deixava, tirara a buscar-me i complira la seua amenaça de destroir-me...

»Aixina i tot, un dia vaig dir que ja n'hi havia prou. D'aon vaig traure les forces, no ho sé, criatura. Però vaig dir: Prou! S'ha acabat el xavo, Pere! I me'n vaig anar a comissaria i el vaig denunciar per maltractaments i prossenitisme. La denúncia la vaig posar, però eixa mateixa nit un policia, que li deien Fernando i que tenia la cara ratà de la pigota borda, li va botar foc a la denúncia davant dels meus nassos, pa satisfacció del Pere, que no sé quin tèrbol negoci portaven a mitges. I, naturalment, després de la fanfarronà me va tocar pagar les conseqüències. El Pere i el fill d'una ressacsà de putes i gossos del policia me mamprengueren, ara tu, ara jo, ara per este forat, ara per l'atre... I com que no la pensaven que no la feien, me lligaren al llit com si m'anaren a desbudellar, i no vullgues saber, criatura, la de perreries que me feren: m'escaldaren la figa en un ciri, els cigarrets me'ls apagaven en les galtes del cul, inclús –imagina't si tenia el cervell regirat el Fernando aquell, que era qui proposava– agarraren un cable de la llum, l'enxufaren a la corrent i m'arrearen unes calambraes en els mugrons que me sentia morir... Com me deixarien de feta a banderes aquells dos salvatges que me vaig passar vora dos mesos en mans d'un metge. Encara que, com que era molt amic d'aquells dos descervellats, vés a saber en quin mataor de porcs s'havia tret la carrera... I encara, després, la que va que va quedar com a creminal va ser una servidora. Fia't de justícia i et traurà el fetge per la boca! Cega la posen, però prou que s'hi veu segons qui li paga...

»Ara sí que t'he acabat d'esclafar, criatura... T'he deixat bo per a anar d'enterro. Estes coses són males de contar, i de sentir... Ai!

»Pos això: a l'any que feia de puta d'aquell malparit me vaig tornar a quedar prenyà, vés a saber de qui, però esta volta me vaig posar forteta que no alvortava, i que si no li agradava com pintava l'oratge, que arrancara a córrer. Però collonudet com era el Pere, me va espolsar que a mi prenyà no me volia, que el negoci era el negoci i que ara tenia una garbera de clientela, i que si jo no alvortava me faria alvortar ell a base de garrotaes... Tan malament filava jo el panorama que vaig fer un pensament de coratge i vaig pegar a fugir. Me'n vaig anar a amagar-me a ca la meua germana Rosa, pobreta, que a gosaes que va patir durant el juí. No tenia molts havers, ella, perquè era a lo primer de treballar el seu marit en la brigà municipal, de peó, i no guanyava molt. I en ells vaig estar hasda poc més allà que vaig tindre la xiqueta. Perquè va ser xiqueta. Càndida li diuen, com a mi: veges com li havien de dir, sinó!

»Però una volta vaig tindre la xiqueta, figa de mi, vaig escomençar a calfar-me el cap: que ja veus una dona a soles en la vida, sense un home que la defenga, i ja veus la xiqueta, que es criarà sense pare... I com ademés la xiqueta, de cara, era cagaeta al Pere, pos jo vinga i vinga de pegar-li voltes al nano i pensar que a lo millor ell, quan es vegera la xica recapacitaria, canviaria de maneres, me respectaria, i hasda inclús mos casaríem i tot... Destrellats a manta. D'aon no n'hi ha, no se'n pot traure, i del Pere no es podia esperar cap atra cosa que no fóra turment i galtaes per damunt lo cap... Però jo, bleda a més no poder, com m'han parit, me'n vaig anar a buscar-lo en la xiqueta al braç i desoint els avisos de la meua Rosa, pobreta, que m'ho advertia: Càndida, no sigues bacora i no vages a buscar-lo. Mira que és un salvatge, mira l'hora en què t'ho dic que te n'arrepentiràs! Més raó que un sant, la meua Rosa, pobreta...

»Al principi, el Pere va anar amb peus de plom, i es recelava molt de tot lo que jo feia. Ara, com que la xiqueta ell va vore que era una escopinyà seua, pareixia que li prenia voler i me l'amoixava i tot. Jo pensava entre mi: Mira, passat lo que ha passat, ho done per bo perquè ara toque en un dit el cel.

»Però ben poc me va durar l'alegria, mante. Se'm va acabar més prompte que el dir-ho. I aixina és que un dia el Pere m'amaneix en casa més borratxo que no sé què dir-te, i me reballa que al sendemà m'havia de posar a treballar. A treballar. Saps què vullc dir-te...? I quan ell va vore que jo m'alçava com coet a plantar-li cara, m'assampa la xiqueta pel coll de la rebequeta, me l'aüssa en alt, la criatura esbalaïdeta, plorant, i ell que m'advertix: O demà ixes a fer el carrer, o vés imaginant-te com la farà la xiqueta estampà contra la paret! En eixes paraules m'ho va dir, el remalparit fill de Satanàs! Ni li lleve ni li afigc res, jo. I veges què havia de fer una servidora si tenia el garrot a punt de caure'm entre cap i coll! Perquè, no se t'oblide l'encàrrec, criatura, que el Pere era capaç i ben capaç de fer lo que amenaçava. Marededéusenyor si n'era capaç! Aquell home no tenia sang en les venes: tenia oli vidriol!

»Vaig ser figa o no vaig ser figa? Si ho arribe a ser una miqueta més, rebente! Veritat que sí, mante?.

»Au, va, ara et contaré la part que tu tens ganes de sentir, que ja t'estic vegent desficiós i en ganes que garbelle el gra de la palla... Encara funciona la gravaora? Pos allà vaig...

»Abans de tot, que sàpies que aquell romanç que espampolaren, que si el vaig enverinar a poquet a poquet, posant-li unes gotetes en cada menjà hasda matar-lo, de tot això no et cregues res! Tot mentires i enredros! M'ho van encolomar pa fer-me el pecat més gros i aixina colgar-me una tongà més llarga d'anys en la presó, perquè hi havia coses que esguitaven gentola que pixava de molt amunt. Però de verí no ne va haver ni pa atarantar una mosca...

»Pos els fets, criatura... Allò va passar a mitan febrer. A la matinà. Cap a les cinc, poc dalt o baix, jo vaig aplegar a casa després d'estar-me tota la nit fent cantonaes, en un fred que feia que badava les pedres. Entre dins de casa i lo primer que escolte és la xiqueta plorant esbalaïda, desesperaeta... La primera cosa que em ve al cap és maleir el Pere pensant-me que se n'havia anat i m'havia deixat la xiqueta a soles. Però en això que pare l'orella i senc remor de festa en el dormitori. Acoste un ull al badall de la porta, que estava enjuntà, i què veig? Una pendó encamallà damunt el meu Pere! Me vaig fer com una brasa en un segon: Ah, fill d'una gran puta –dic entre mi–, per eixe cercolet no m'has de fer passar tu, a mi! Ara t'empomaré, pardal, que d'esta t'enrecordaràs mentrimentres visques!

»Me'n vaig al llavador i mamprenc un poal d'aigua, que estava més gelà que no sé què dir-te! Uei, en ple febrer que érem, que l'aigua es congelava i esclafien les tuberies... Vaig i m'arrime a la porta del dormitori i torne a pegar un mirà pel badall: ara estava ella agemponà i el Pere se la calçava per darrere. Jo, que me'l coneixia més que si l'haguera parit, m'espere una miqueta hasda que el senc que escomença a gemecar: Que me ve! Que me ve!... I a la que feia sis que li venia, entre a sac en el dormitori i abans que féra la volta set, que era quan li venia de deveres, jas!, li vaig reballar la poalà!

»Riure-te, riu-te, que a gosaes que la iseta té a muntó de gràcia. Però no veges tu la que li'n va fer a ell i a la pendó que es passava pel tendrumet... Quan va arreplegar la poalà es que quedar tot quetot, en els braços en creu com un santocristo. En això que es tira les mans al cor i cau en redó damunt la pècora que me l'havia amprat. Fulminaet va caure, criatura, fulminaet... La gata maula aquella, al vore com pintava el panorama, es va posar a bramar com jónec, vinga de demanar auxili. Una escama, va moure...

»La madama en qüestió va resultar ser la dona d'un concejal de l'ajuntament de València: un deshonrat que anava a raca en el Fernando i en el meu Pere en no sé quines tèrboles mampreses. Eixa va ser la meua desgràcia i no la poalà que me va fer viuda sense està casà!

»Sembla que ara estigues més animat! Tens ganes de pegar una cebeta? Si dius que sí et jure per la meua salut que has de vore el cel per un badall, criatura! Cantarà albaes, eixe pardal virguet que tens! Ja ho sé que me faig més pesà que un matrimoni mal casat, però és que, criatura, me fa por que sigues carn de gallofa, un xic tan guapo i tan templat...

»Bé, ara ja saps que tot aquell enredro del verí no va ser atra cosa que un fotracà de mentires pa tapar a uns i a atres. I a vore si ara que diuen que hi ha democràcia i tot es pot dir li fan justícia a una servidora, que és lo mínim que me meresc. Ja tinc ganes que aclarisquen pa sempre tot això de l'envenenaora de la calle Sogueros i totes les altres badomies que s'explicaren quan allò va passar...

»Ai, la vida, xiquet... Se'n va al llit en qui millor li paga, no se t'oblide l'encàrrec. Mira'm a mi: més desprecià que un gos amb puces, sense filla perquè me la llevaren quan a lo del juí i no he pogut aclarir a qui li la donaren. I guanyant lo que malament puc i me donen i aixina ajudar en casa, que la meua Rosa, pobreta, té encara l'home treballant en la brigà i no guanya ni pa apedaçar la roba de les nous criatures que tenen... La sort que mos toca, mante: pobrea a manta, misèria pa donar i vendre i la boca unflà a base de bocinaes de tots els costats...

»Però, jo, per molta que siga la misèria que me trau ballar, lo que me guanye m'ho vullc guanyar treballant lo meu: si la meua faena no és donar conversa, jo, per xarrar, no vullc cobrar. Saps què vullc dir-te?...»

Aquest relat formava part del llibre "La lluna vista des de la terra a través de la tele" (1990)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada