divendres, 24 de gener de 2014

Una albereda de plataners d'ombra



Quan l’any 1868 l’ajuntament va decidir derrocar les muralles i obrir la ciutat cap a l’horta, Xàtiva ja posseïa una altra muralla extramurs. Pascual Madoz n’havia donat notícia al seu exhaustiu diccionari. En castellà, és clar: «...una vasta alameda poblada de frondosos álamos». Aquella albereda que separava la ciutat de l’horta fèrtil –l’horta que avui agonitza per la plaga impune de l’asfalt i el formigó– ja no existeix. Van desaparèixer els àlbers i en lloc seu hi posaren plataners d’ombra, l’arbre dels pàmpols i les borles. Avui, l’Albereda dels plàtans destaca entre els monuments de la ciutat “socarrada”. Molts dels seus robustos exemplars exigeixen dues persones per a poder-los abracillar. Però que el visitant no es deixe enredar per la nomenclatura del plànol: l’Albereda de Jaume I és sols un tram exigu de tota l’extensió. Heus-ne ací l’abast, o l’èpica, amb permís del poeta Estellés: plaça de l’Espanyoleto, plaça de la Bassa, Albereda de Jaume I, avinguda de Selgas... Si voleu, hi podeu afegir els plàtans de la plaça de Bous, els del Jardí del Bes i el que a la primavera d’hivern ompli de pàmpols el bassi de la reverenciada font dels Vint-i-Cinc Dolls. Cap o cua, segons que es vulga, d’aquesta muralla d’arbres monumentals.

Els plàtans de la plaça de la Bassa són de mida colossal. Avui la bassa original ja no existeix. N’han refeta una altra, de marbre barat, estil banc de cuina, que no s’assembla ni de bon tros a l’original. A recer dels plataners feien la bugada les dones dels carrers dels voltants. Fins que les autoritats franquistes decidiren destruir i colgar la vella i popular bassa. Va deixar de sentir-s’hi el renou de l’aigua cavallera, la bullícia alegre de les converses i la sorda insídia de les llevantances; va acabar-se fer la roba blanca amb lleixiu de cendra, de llavar amb sabó de sosa, de traginar gavetes i ferrades de roba a caramull... No va ser, doncs, el progrés la causa que va sentenciar a mort la vella bassa, sinó el ressentiment de les autoritats franquistes: detestaven que el populatxo desconeguera que aquella plaça era la del Caudillo, o que el seu criminal heroi donara nom a una plaça on les dones de la casta més baixa llavaven mitjons i calçotets i draps de “la visita”. 
 
L’Albereda dels plàtans és l’artèria social més important de la ciutat. Dissabtes de vesprada, diumenges de matí, i de vesprada també, tothom, des de fa dècades, acudeix al llarg passeig a mostrar la família, l’adreç nou i el vestuari a la moda, i per trobar-s’hi amb els amics. Quan la Pasqua es celebrava a la manera nòmada, voltant arreu del terme amb les mones i els catxerulos –ací em pica, ací em cou, ací em menge la mona i ací t’esclafe l’ou: xaf!-, totes les colles de xics i xiques hi feien cap quan tancava el dia i acabaven de rematar la garba, per iniciar festejades o embastar-les ara per cosir-les més endavant, segons com de perdurables foren les intencions que portava cadascú. 
 
Albereda amunt, Albereda avall... Ja havien tancat el Salón Setabense, petit teatre que hi havia a la plaça de la Bassa. Cinema de sessió continua: No-Do, tràilers i dues pel·lícules, mig ermut de cacaus i tramussos, panfígols, corrucos, puro moro, magnèsia i regalíssia. Però va ser al nou Saetabis, a la Baixada del Carme, i a l’Avenida, al final de l’avinguda de Selgas, on coneguérem l’Amarcord de Fellini, el Decameró de Passolini, l’Imperi dels Sentits d’Oshima...: «Quants anys tens, xiquet?» «Dihuit!» «Ensenya’m el carnet» «Me l’he deixat en casa...» «I en casa t’hauràs pintat eixa ratlla negra que tu vols que siga un bigot...» Albereda amunt, Albereda avall... Hores i hores de conversa. De la botiga de Ragara fins al Cine Avenida: mirar els quadrets i tornar; remirar-los i tornar. De tant en tant, un parada per fer un glop d’aigua a la font del Lleó. I més Albereda amunt i més Albereda avall. No ens véiem cera en les orelles, ben pocs cacaus a la butxaca. Xarrar era de franc.

Dir Albereda és dir Fira. Els dies més calorosos de l’any a Xàtiva són, indefectiblement, els del mes d’agost. Dies de Fira. Xàtiva, Fira d’Agost. Del 15 al 20. Des de 1250 per privilegi de Jaume I. És la dels platans l’ombra que mitiga la calor dels abrusats dies agostencs, quan la gentada, des del matí fins a la matinada, trafega amunt i avall, com una llengua roent de lava humana, atapeïda, suada i abrasida: «On vas?» «A la fira!!!» «D’on véns?» «De la Fira...» Hi havia l’Hostal del Lleó, on s’hostatjaven els toreros quan venien a la plaça de bous Xàtiva, la que va dissenyar l’arquitecte Demetri Ribes, la que no pogueren omplir Joselito i Belmonte en els seus temps de glòria i per això afirmaven que era la més gran del món, la que Alfonso Rus, alcalde actual, ha desbaratat posant-li un modern barret nipó. Ens arraïmaven a la porta de l’hostal, xicalla expectant, on solia ajocar-se, a la porta, l’amo, un home alt i gros. Els plataners eren llavors tan descomunals que un xiquet ja no podia enfilar-se soca amunt ni que l’aüssaren. Entraven els toreros a l’Hostal del Lleó en cotxes negres. Després hem vindicat açò que algú va escriure en una paret: La Fira fóra festa si féiem fora Espanya. Abans del “canvi climàtic”, els firers s’emportaven la calor. O això deia la veu popular. Avui dia, el 21 d’agost els firers desmunten les parades i les atraccions i se’n van cap a altres fires. Però la calor no se l’emporten. Es queda ací per continuar mortificant-nos.

El rètol diu que li diuen Font dels Vint-i-Cinc Dolls. A la vora hi ha un plàtan imponent, solitari. De la mateixa alçada i lleva, un altre s’eleva per damunt de la coberta del llavador, a la banda del Jardí del Bes. I no són els únics. La de Bellús brolla per tots els canons i l’ampla boca, aigua que, tot i els sis quilòmetres que ha hagut de recórrer des del naixement, a prop de l’Estret de les Aigües, tocant a la Cova Negra, hi raja fresca. 
 
Eixíem a l’Albereda en colla, a l’assalt, i ataüllàvem les xiques; festejar amunt i avall, públicament, entre els plàtans; mostrar la descendència d’un cap a l’altre de l’Albereda... Com si fóra llei de vida. I per morir? Els morts, al cementeri. Lluny de l’Albereda. No obstant, a la replaça de l’entrada també hi trobareu una ombra antiga de poderosos plataners. Per si algú sent enyorança i, de nits, li cal fer-hi un passeig, ni que siga entre esperits amics, coneguts o saludats. Saludats tantes vegades en un lloc o altre de l’Albereda, a tocar d’un plataner, l’arbre dels pàmpols i les borles.

Publicat a la revista El Temps (11/07/2006)



1 comentari:

  1. De la fira de Xàtiva guarde molts bons records. D'això farà trenta dos o trenta tres anys. Mon tio Miquel tenia un haca i el tio Damià, ja traspassat, un burro. Ells tots els anys anaven a veure la fira d'animals. Com el meu cosí també volia anar, però ell sol s'avorria, em va convidar a que la'acompanyara. Què bé ho pasàvem. Aparcàvem la furgona prop de la discoteca Els Arcs, crec que es deia, en mig de gitanos i bèsties, i passàvem allí tres o quatre dies, sense dutxar-mos ni canviar-mos pràcticament de roba, com els gitanos. Les nits eren lo més divertit. Els gitanos treien les guitarres i es posaven a canta i a ballar. Nosaltres, quan acabàvem de sopar, tot el que ens sobrava, mig meló, un plat de conill en tomaca i pebrera..., ho agarravem el meu cosí i jo i ho donàvem als gitanos. "Gracias, chavales. Vamos a tocarles una a estos chicos". I allà anaven les cançons. En tornar a casa, sempre havíem de fer ample dins la furgona per a alguna haca o un burret.
    Darrerament he anat poc. Des que van traure els animals als afores, que la Fira ja no és el mateix. És una llàstima.
    Salut

    ResponElimina