dijous, 11 d’abril de 2013

Un bac de collons



UN BAC DE COLLONS


Un parell d’anys després que m’hi vaig haver baquetejat els collons en un bac aparatós, aquell carrer empinat i pedregós va ser batejat per les autoritats oficials de l’època amb el nom “afecto” –terme i concepte que no formen part del camp semàntic de l’afecte o l’estima, ben al contrari– d’Hermanos Blasco Acevo, falangistes de pro. Feia vora trenta anys que les generacions que ens precedien patien la “pau” del franquisme, aquella pau que el règim vencedor commemorava amb desfilades marcials, exhibicions gimnàstiques i rendides mostres folclòriques cada primer dia d’abril, Día de la Victoria. Trenta anys després d’aquella victòria, que miraven de fer passar per pau, el règim encara tenia màrtirs i “afectos” a qui dedicar carrers en zona de «vencidos y desarmados». Tanmateix, els qui conformàvem la que havia de ser l’última generació alliçonada sota els preceptes de la Formación del Espíritu Nacional ignoràvem quina pau o quina victòria, fins i tot quins havien estat els mèrits civils o militars dels “Hermanos Blasco Acevo”.
Devia tenir cosa de vuit anys quan els meus tendres perendengues aterraren violentament en aquell coster sembrat de pedres, tot just quan hi baixava a tota pala: vaig perdre peu i de poc que no hi vaig perdre alhora la futura funció reproductora de la meua infantil virilitat. I tot per culpa d’Herta Frankel i d’aquelles estrafolàries titelles seues, especialment la Perrita Marilín, aquella que se’ns adreçava amb veu mel.líflua des del seu cabàs de gosseta anquilòtica. En aquell temps la televisió era un invent en expansió, però encara poc habitual a les llars modestes de la nostra classe assalariada, majoritària dels barris extramurs: Raval, Barreres i el novell Sant Fèlix. Potser era diumenge i teníem cita en un establiment –on després Julio Sancho hi va posar la seua carnisseria– per trobar-nos setmanalment amb la revellida Herta Frankel i els seus ninots coents. Impagable paciència la que tenia aquella dona que ens permetia abusar del seu televisor, de la qual només recorde una incerta grandària de formes, que potser no devia ser tanta, però que als nostres ulls de mesuraments principiants ens devia semblar enorme; tan enorme com la seua amabilitat, ja que ens deixava ocupar la seua propietat, a nosaltres que hi penetràvem a tropell i la invadíem bàrbarament, com una atribolada voladúria d’estornells. Ens hi ajocàvem cul a terra, la tele en alt, per a la qual aleshores potser TVE ja emetia des dels estudis novíssims de Prado del Rey, a Madrid.
Va ser un colp anunciat: si més no mentre el meu cos volava per damunt les pedres vaig intuir que aterraria amb dolorosa violència, com així va ser. Un dolor que només era assimilable a les cudolades que de tant en tant ens impactaven el cap, amb soroll de cànter buit, quan tenien lloc les harques ocasionals que féiem contra alguns carrers declarats –recíprocament– rivals. Tanmateix, si bé nosaltres baixàvem del carrer Blanc, no guarde record de cap trifulga a pedrades amb la xicalla de Sant Fèlix. Fet i fet, compartíem col.legi, el Martínez Bellver, en el pati del qual hissaven la bandera del pardalot, mentre nosaltres hi formàvem militarment, cantàvem himnes marcials i resàvem obligats parenostres a peu dret tot just havíem accedit a cada aula. Potser per això els del carrer Blanc campàvem sovint per Sant Fèlix com si formara part del nostre mateix barri. També hi acudíem, a banda de la cita més o menys regular amb l’Herta Frankel, perquè tenia carrers asfaltats –en realitat eren de ciment– i s’hi podia jugar al raspallot sense haver de malmetre’ns les mans contra les pedres i sense entrebancar-nos amb els clots que aprofundia la pluja, atès que al nostre carrer Blanc encara no havia arribat aquella aplanada modernitat i el vial era antic i terrer. Era famós aleshores. Ho era perquè del carrer Blanc procedia un que era cantant, Raimon, de qui deien que tenia problemes amb la policia. I nosaltres, tendres mentalitats infantils que piscàvem al vol, amb restringit coneixement per copsar la realitat política, no enteníem que cantar fóra un delicte, llevat, és clar que el tal Raimon cantara tan malament com per denunciar-lo i portar-lo a presó. Amb el temps vam arribar a comprendre que no era el nostre Raimon qui cantava malament, sinó el règim, que més que règim era una porga en dejú.
Dos anys, ja dic, abans que posaren nom a aquell tros de carrer en costa, vaig fotre’m un bac de collons, en el sentit més literal de l’expressió. El dolor va ser tan intens que només caure vaig enrotllar-me com un cuc; udolava, i les llàgrimes em xorrollaven amb la impulsió d’una font profussa. Aquella dona a qui ocupàvem l’establiment per adorar-li la televisió, va ser qui primer em va auxiliar. Després, els amics em retornaren a casa com un heroic soldat, salvat del camp de batalla a rossegons cap a la trinxera protectora.
Aquella trompada va tenir les seues conseqüències: en els mesos següents sovint em quedava encollit, sotmès per un fort dolor que es concentrava en els angonals i m’absorvia la força de les cames com la mort devia capturar l’alè dels moribunds: de sobte. Durant aquell atac fulminant, les cames em fluixejaven, vinclaven els genolls com si tot d’una s’hagueren convertit en una flàccida goma d’arruixar. Si això s’esdevenia al pati del col.legi, ja s’havia acabat de jugar a futbol. Llavors el mestre triava alguns companys entre els més guaixats i m’acompanyaven, com un cabàs ferit, ansa per ansa, fins a casa. Vaig haver de passar, de primer, per mans de metges, de capçalera i especialistes, cap dels quals no va advertir cap malaltia digna de prendre en consideració, i aquella fluixedat sobtada i el dolor d’angonals l’atribuïen a una insòlita però intranscendent conseqüència del natural creixement. Tanmateix jo no creixia tant com calia haver suposat, i ja m’hauria agradat d’haver guanyat prou altària per traure-li un pam a Jesús el Sapatero, qui sovint s’encabotava a desafiar-me a brega. I a mi la brega no m’agradava. Sobretot perquè les meues dots pugilístiques eren més aïnes maldestres i pagava la pena passar per covard que no que t’unflaren els morros i te’ls feren xorrant sang. Si haguera crescut tant com dictaminaven els metges, potser hauria acceptat el desafiament del Sapatero i hauria reeixit, sens dubte, a palpar-li la cara de manera convenient i escalivadora. Però vist que els metges no treien res a carregador, visitàrem una dona de la plaça de la Galera que deien que curava de gràcia. I, mireu per on, el seu diagnòstic va coincidir pèl per pèl amb el dels titulats universitaris: «Això són crescudes que fa el xiquet».
Per tots aquests dictàmens, amb el temps he arribat a convèncer-me que existeix una altra realitat paral.lela a la nostra, on potser passen moltes de les mateixes coses, però les nostres vides distintes prenen doncs rumbs diferents. En aquesta realitat aquell bac no havia d’haver tingut més conseqüències que unes poques rasquinyades en les cames crues, i el dolor que em va quedar va ser una molesta i patida interferència. Segurament, doncs, en l’altra realitat el pati del Martínez Bellver s’assemblaria a un d’aqueixos patis suburbials del Bronx novaiorquès, i jo, a hores d’ara, en aquell altre barri de Sant Fèlix, en la realitat paral.lela, dec haver practicat, més o menys exitosament, l’esport del bàsquet. Actualment, però, passada la saó com a jugador en actiu, tot entrenant la xicalla, potser recorde un bac sense conseqüències, quan el carrer Hermanos Blasco Acevo era un pendent pedregós sense nom. En aquesta altra dimensió de fets paral.lels, els metges, i potser, si n’haguera calgut l’opinió, també la curadera, sens dubte havien encertat el diagnòstic. Ací, en canvi, els qui em coneixeu prou que ho sabeu, extingit aquell dolor amb el pas del temps, és comprobable que no he crescut tant com havien pronosticat de ciència i de gràcia. De fet, a males penes li he tret tres miserables centímetres al tapó de bassa de Napoleó Bonaparte.
Encara avui, quan passe pel carrer que encara duu el nom d’aquells germans Blasco Acevo, sovint en direcció contrària a la que portava aquell dia dolós, és a dir carrer amunt, en direcció a l’asil de les Hermanitas de los Ancianos Desamparados, em revé una punxada entre les cames. També la imatge de la Perrita Marilín capcinejant en el seu cabàs de gosseta anquilòtica, i no em cap al cap que, ni que fóra un xiquet, aquell ninot coent m’agradara tant que em fera córrer a esclatacor rebentat per estar en primera fila davant la tele. 

Publicat en el llibre de la Falla Sant Fèlix de Xàtiva 2002 

2 comentaris:

  1. Jo recorde una patada als collons quan jugava a futbol de menut que em va deixar enrollat com un escurçò. Trobe que eixe dolor és pitjor que el de queixal i orella junts. NOmés de pensar-ho s'engolixen cap a dins.
    De mals de creixença també en patia; sobre tot als genolls. Se m'engarrotaven i no podia caminar. Al cap i a la fi, jo tampoc vaig créixer molt, encara que un poc més que tu, jeje.

    ResponElimina
  2. Jo volia créixer a muntó i i ser tan alt com José Ángel Iríbar Kortajarena, mític porter de l'Atlètic de Bilbao. Així que li vaig demanar al meu metge de capçalera, don Ernesto Sanz, que m'aconsellara què podia fer per aconseguir el meu anhel. Em va dir que em penjara pels peus d'un arbre. No m'assegurava el creixement, però igual m'abaixava prou de sang al cap i m'augmentava el nivell de trellat. Per sort, vaig piscar de seguida la seua fina ironia galènica.

    ResponElimina