dissabte, 19 de novembre de 2016

Els ulls d'Alboi



Aquesta història va passar fa molts i molts anys, ben abans que regnara entre nosaltres el mític rei Pepet, aquell qui de xicotet portava sabatetes de fusta. En algun indret dels voltants d'Alboi i de la cova Negra hi havia hagut, temps era temps, un parell ullals o ulls aigua, avui desapareguts. I aquesta llegenda explica com va ser que aparegueren en el riu.

Vivia a Alboi un ric senyor que tenia tres fills i una filla. Del govern de la ciutat de Xàtiva va rebre l'encàrrec de fer una construcció que portara l'aigua des del naixement de Bellús fins a les fonts de la ciutat.
El senyor d'Alboi va encomanar aquesta tasca al més gran dels seus fills. Aquest va construir una llarga canonada, compacta i continua, que resseguia el curs de riu, després continuava terra a través salvant els desnivells amb nombroses arcades, entre les quals l'imponent aqüeducte de les Arcadetes d'Alboi. Quan la seua germana va veure enllestida aquella obra es va atrevir a comentar-li que, a parer seu, allò no acabaria a fi de bé.
Construïda per fi tota la llarga canonada, amollaren l'aigua. Però la pressió que va fer el corrent va ser tan fort que tota la construcció va rebentar.
El senyor d'Alboi va decidir d’encarregar ara la tasca al fill mitjà. Aquest, però, va repetir pèl per pèl allò que havia construït el seu germà gran. Igualment la seua germana li va comentar la seua sospita que allò acabaria de la mateixa mala manera. Com en la primera ocasió, no li feren cas. I en deixar anar l'aigua, tota la conducció va esclafir de nou.
L'assumpte ja pintava mal per al senyor d'Alboi, que temia un altre fracàs, la vergonya consegüent i fins i tot la ruïna per a ell, atès que el termini per lliurar l'obra feta s'exhauria. Així que ara va confiar l'encàrrec al fill més menut. I aquest, no gens escalivat per l’experiència fracassada dels seus germans, va repetir pas per pas l'obra d’ells. La seua germana també el va advertir que si els dos primers intents havien acabat en fracàs, era de preveure que intentar-ho per tercera vegada també acabaria en desastre. I de fet així va succeir: en deixar anar l'aigua cavallera, tota la construcció va tornar a rebentar.
El senyor d'Alboi estava desesperat. No li quedava cap fill més a qui encomanar la tasca, excepte, és clar, la seua filla, que tantes vegades havia insistit que l'obra feta pels seus germans no estava ben construïda.
Tu et veus capaç de dur a bon terme aquesta obra? –li va preguntar son pare en presència dels seus altres germans, cap dels quals no confiava en la capacitat de la seua germana, tampoc son pare, però es trobava aigua al coll i no li quedava ningú més a qui encomanar-se.
Jo puc fer-ho –va dir la filla a son pare, ben convençuda.
I es va posar mans a l'obra. A diferència del que havien fet els seus germans, ella no va construir una canonada tota seguida i compacta. A cada tram, va obrir uns respiradors, petites torres a manera de curtes xiumeneres. Quan tota la conducció va estar construïda amb aquests respiralls, amollaren l'aigua.
I en aquesta ocasió sí que va arribar sense problemes fins a les fonts de la ciutat de Xàtiva.
Gràcies a això, el senyor d'Alboi va poder satisfer l'encàrrec i no es va arruïnar. Però va considerar que el fet que la seua filla, una dona, l'haguera salvat del destret era una humiliació que no podia suportar ni consentir. I d'acord amb els seus tres fills, i per a evitar que en un futur poguera tornar a deixar-los en evidència, li arrancaren els ulls i els van reballar al riu.
Dels ulls d'aigua ja no hi queda cap rastre, però la conducció que ella va construir encara es conserva i ressegueix els meandres del riu d'Albaida, des del naixement de Bellús fins a les Arcadetes d'Alboi.

Me la va contar Carles Grau, a qui li la contava la seua àvia d'Alboi.




dimarts, 1 de novembre de 2016

El cas de por que li va passar a un que furtava peres



Això era un home que estava molt i molt desvanit de la perera que tenia en l’hort, tot i que era un hort xicotet, al costat del riu, ran d’un barrancó. Ara: la perera era enorme, colossal, i feia unes peres boníssimes, gustoses a més no poder, com un sucre. Així que l’home no es cansava de mirar l’arbre atibacat, pagat i satisfet ell de ser l’amo d’aquella meravella del món, que no n’hi havia una altra de més extraordinària.
Tant se la mirava que podia alfarrassar sense equivocar-se quants quilos de peres hi havia. I va ser per això, perquè se la mirava tant, fins que els ulls li coïen, que es va adonar que algú altre també li tenia amor a les seues estimades peres...
Aquell dia, en l’hort, tirava pedres de ràbia al barrancó, i maleïa el lladre, i pensava com el podria empomar i com l’escalivaria. I es feia mala sang, i flastomava contra el lladre entre si, fora d’ell: Malapeça! Malapell! Malandrí! Així que aquella nit es va amagar dalt d’un arbre i va esperar... i va esperar... i va esperar... Fins que el lladre va aparèixer, tot silenciós, més tranquil que una mona, entre la foscor de la nit, amb una cistella al braç, com qui va al forn a pel pa encomanat. Es va enfilar dalt de la perera, i: esta vull, esta no vull, va omplir la cistella a caramull. I tal com vindre, se’n va anar: tino-tano, com una mona descarà, pel camí del riu enllà.
Però ara l’amo sabia qui era i ja tenia decidit quin escarment li prepararia.
La nit següent, l’amo de la perera, amb un llençol vell es va disfressar de fantasma, i va esperar que tornara el lladre amb la seua cistella. I el lladre va arribar a l’hort, tranquil com un mona, com la nit anterior, i va pujar dalt la perera. I quan ja va ser a lo més amunt, l’amo de la perera va eixir de darrere d’un tapit baladre on s’havia amagat, vora riu, i va començar caminar pel camí, en direcció cap a l’hort, amb la disfressa de fantasma i un quinqué a la mà, de flameta grogussa i dèbil, i l’engrunsava com un escolà engrunsa l’encenser. I així, a pleret, anava acostant cap a l’hort pel camí del riu, i feia, amb veuarra de barranc, retronant:

Ara que estic viu,
vaig rodant per este riu...

Ara que estic viu,
vaig rodant per este riu...

El que estava dalt de la perera, en sentir i ataüllar l'esperit enllançolat que venia pel camí del riu i cap a l’hort, es va posar blanc, com un glop de llet, com una paret emblanquinada, com un grapat de neu, com un paper fumar, com una cara esglaiada...
L’amo de la perera va arribar, per fi, fins al seu hort, i ara retronava:

Ara que estic mort,
vaig rodant per este hort...
Ara que estic mort,
vaig rodant per este hort...

El lladre es va posar a tremolar dalt de l’arbre, i no sabia què fer, si mantindre’s allà dalt per no ser descobert pel fantasma, o pegar un bot i arrear a fugir que els peus no li havien de tocar terra. Però mentre es decidia, si bote o no bote, que l'esperit se li acostava, se li acostava per l’antera de l’hort, arran del talús... Se li acostava, se li acostava! Fins que la veuarra va atronar:

I ara que vaig per l’antera,
agarraré qui està en la perera!!!

I ara sí, el lladre, cagat de por, es va tirar d’un bot de l’arbre i va pegar a fugir cames em valguen, com si l’acaçaren, només a ell –només a ell!–, totes les animetes del purgatori...



Me la va contar l'amic Vicent Moscardó, de Benigànim