diumenge, 31 de gener de 2016

Descriure escriure



La majoria dels editors de llibres que conec –o que he saludat– viuen del benefici del seu negoci. En canvi, la pràctica totalitat dels escriptors que conec –o que he saludat– no poden ni tan sols malviure dels rendiments dels drets d’autor dels seus llibres, per molts que en tinguen. Els pocs que han aconseguit viure de l’escriptura –que no de la literatura– són els qui han reeixit a ajudar-se la creació literària amb la col·laboració periodística, la ressenya o la traducció. No ens ha d’estranyar, doncs, la raó que fan servir alguns autors per argumentar la seua participació en els blasmats premis literaris: «Amb l’import del premi compre temps per poder escriure». Algú potser s’atrevirà a objectar-hi que la literatura exigeix una actitud vocacional que no ha de valorar la compensació econòmica, a la qual cosa li replicaré –sense acritud, malgrat tot– que la vocació és cosa de frares i mongetes colpits per la mística de les missions tercermundistes. Sense temps, sense salari, no pot haver literatura “normal”; per construir una novel·la, un poemari, un llibre de relats, cal dedicació, tensió, hores... Un país en què els seus creadors literaris es veuen obligats a practicar el seu ofici des de l’amateurisme no pot produir una literatura homologable.
Però, és clar, avui dia la literatura no interessa gaire. No debades qui més influeix en les decisions editorials és el director comercial, que potser sap un fum de màrqueting però ni un borrall de literatura. Sovint es confon la salut literària d’un país amb el resultat de beneficis de les empreses editorials. Si s’hi guanyen diners, hi ha literatura. Però en la literatura del País Valencià el benefici empresarial ha condicionat la qualitat literària, ja que n'ha rebutjat el risc. Tot l’interès editorial està dirigit cap a la lectura obligatòria a l’ensenyament. Els catàlegs del llibre juvenil ofereixen abundants novetats regularment. És un mercat molt actiu, però excessivament autàrquic i de discutible nivell literari. Amb aquesta política editorial no és d’estranyar que no qualle una mínima fidelització lectora una volta s’ha acabat l’ensenyament obligatori. El Saló Valencià del Llibre (que no del Llibre Valencià, ai) ha corroborat aquesta disfunció: allò que interessa és solament la literatura juvenil. Com si llegir fóra una característica adolescent que cal abandonar en arribar a la maduresa.
Amb aquest panorama resulta ben dificultós aconseguir bastir una literatura amb un mínim de nivell. Escriure, doncs, esdevé una tasca impotent, desesperant, si més no des d’una necessària ambició literària. Si l’escriptor, damunt, aspira a viure del seu ofici d’escriure, ja podem riure de tan estrafolària pretensió.


Publicat a la revista La Intro, gener 2002