dilluns, 23 de febrer de 2015

La terra lliure





La terra lliure la vaig pensar com una novel·la "juvenil". S'inspira en altres novel·les meues, sobretot Els camps dels vençuts i Els ametlers perduts, i en un relat, Kurdistan, que vaig escriure per al cicle Pensar el país. Quan la vaig acabar, la vaig passar a una editorial, la qual, però, va desestimar-ne la publicació. No sé si els motius de la negativa foren d'índole literària o pel tema que tracta, certament conflictiu. En qualsevol cas, he renunciat a intentar-ho de nou. La deixe ací a benefici d'inventari.

https://drive.google.com/file/d/0BxOzhEFpsJG5VE5ZWElpMUQ2MUk/view?usp=sharing


Llegiu-ne el primer capítol:

Havien passat uns quants dies d'ençà de la mort de l'avi Macià. Però en traspassar el llindar, casa endins, no podia evitar haver de fer una ullada a la porta tancada de l'habitació a mà, com si encara ell habitara aquella trinxera on havia resistit a tota ultrança per no perdre l'última de les seues batalles. Encara revolava la seua veu entre les almotlades, suspeses les paraules que ell solia usar dels fils de les teranyines...
    Vaig aplegar a casa de tornada de l'institut i vaig abandonar la cartera amb els llibres damunt d'una cadira, tot i ser conscient que en veure-la reballada arreu manera ma mare Elvira m'amollaria un merescut escardussó. Però en comptes de marmolar-me, em va anunciar que Toni, el carter, havia deixat una carta per a mi. Una carta de Teresa.
   L'àvia Irene i ma mare Elvira m'observaren amb un somriure de complicitat. Aneu a saber què devien imaginar-se, quina íntima relació s'afiguraven elles que ocultava aquell sobre. No em vaig atrevir a obrir la carta davant seu. Així que, a desgrat de la seua curiositat, me'n vaig pujar corrents a l'andana.
  Vaig seure en un vell caixó de taronges girat del revés. Durant una estona vaig estar mirant-me aquell sobre blanc amb la reconeguda cal·ligrafia, redona i equilibrada, de Teresa. Hi havia un espill vell a l'andana, tot ratat, en el qual, tanmateix, podia observar perfectament la cara de balòstia que se m'havia quedat amb la carta de Teresa a la mà. I tot d'una vaig pensar en balòsties i en badocs, que són, en realitat, les flors del magraner. Allí les tenia, ben representades davant meu, tot un muntó de cridaneres campanetes roges penjant d'un magraner imaginari. I la llumenada d'aquell advertiment, reiterat en temps de magranes, que pronostica que si et vols morir, menja magranes i ves-te'n a dormir. Amb la carta a la mà, doncs, m'havia quedat abalostiat, embadocat, enfavat... I tot era per por, ho he de reconèixer. Por de les paraules de Teresa, del seu record coent com una fiçonada de vespa, por de sentir més insuportable el buit de la seua absència després que haguera llegit la carta; però, sobretot, por de constatar a través de les seues pròpies paraules la inexistència d'un sentiment compartit, la impossibilitat d'una mínima esperança.
Prompte seria desembre, i a pesar que encara ens trobàvem en el ple de la primavera d'hivern, l'hivern com cal ja s'anunciava amb esguits de fred i dies d'oratge tèrbol. Amb tot, des d'aquella andana atibacada d'andròmines i ferramentes rovellades, d'estores d'espart, de caixons i basquets, de cordes de cànem i sacs d'arpillera, el meu pensament va recular uns quants mesos arrere, a les setmanes prèvies a l'estiu, quan encara no m'havia adonat que estava enamorat de Teresa i passava cada matí per sa casa per fer junts el trajecte cap a l'institut; quan l'avi Macià encara era ben viu i i mon pare Mateu i ma mare Elvira treballaven, en aquell París llunyà, fins llevar-se la llúpia, de sol a sol que diríem: ell a la fàbrica Citröen; ella netejant escales i oficines. Mentre hi pensava, mentre prenia força l'evocació, hi havia silenci al carrer. Un silenci pacífic i monòton, habitual. Tanmateix, tot d'una, de la mà del record d'aquells dies ja passats però encara recents, començaren a penetrar andana endins les múltiples veus de la xicalla enjogassada, cada vegada més nítides, cada vegada més potents; colles per ací i per allà, tot al llarg del carrer, que movien gran sarau i rebombori: jocs, cançons i un variat vocabulari.
    Jugaven xiquetes i xiquets a botar la corda, i cantaven:
    –La lluna, la pruna, vestida de dol. Son pare li pega, sa mare no vol... Les coses tan bones que cria el Senyor, per dalt les teulades raïm de pastor...
     Tocant a la casa, en la frontera de la qual, dins d'una fornícula amb vidre, guardaven durant tot l'any la imatge del sant del barri, enfront del carrer Nou que feia pujada, sobre la mota del clavegueram que era "mare" de tots els jocs, des d'allí mateix, davant la presència impassible del sant d'alabastre, s'escampaven els crits esbalaïts dels qui jugaven a capitulet:
–Capitulet... capitulet a Ximo que s'amaga darrere el bidó de llanda! Capitulet a Gori que s'amaga en la persiana de ca Malieta! Capitulet a...
No tothom del veïnat posseïa la paciència necessària per suportar la cridòria dels xiquets al carrer, i sempre hi havia qui, desbatejat per tanta escama, eixia a aücar-los a crits, encaminant-los de mal to cap a unes altres andoles, lluny del portal de sa casa, cap a la serra, cap a les hortes, més enllà fins i tot de la quinta forca... Llocs de grans perills per a les criatures que hi bambaven a la dula, llocs per on rondava el temut Saginer, que es bevia la sang dels xiquets; i l'home del sac, que els segrestava i en acabant els reballava al riu, dins d'un sac, perquè s'hi ofegaren; i el mutoroni lleig i el terrible Dimoni Emplomat i l'artera bruixa Poruixa... Així i tot, no dubtaven a aüixar-los amb poalades d'aigua si calia, sovint bruta, perquè escamparen el poll de davant de casa seua.
    –Uixe! Uixe! Aneu a donar cilici en una altra banda! Aneu-vos-en a jugar allà on brama la tonyina, escamosos! Tabarres! Uixe! Uixe!
     No obstant això, només aconseguien que es bateren en retirada durant un breu moment. Al cap de poc, no havent-hi tiquis-miquis a la vista, tornaven a ocupar amb la seua alegre cridòria aquell tros de carrer d'on havien estat foragitats feia un tres i no res.
    Si començaven joc nou, discundien perquè l'atzar triara qui havia de pagar:
    –Dalt del pont hi havia un sabater que feia les sabates del paper. Quin nú-me-ro-gas-ta vos-tè? El trenta! Plom: un, dos, tres, quatre...
    –Un potet roget, que isca fora l'an-ge-let!
    –No me s'hi val, no me s'hi val! Que se m'ha deslligat la sabata!
    –Colliiins!, ara que ja et tenia assampat... Trampós! Sompo!
    –Una, dos i tres: coqueta, rotllet i pastisset!
    –Conillets a amagar, que la llebre va a caçar, de nit i de dia resant l'Avemaria... Conillets, esteu amagadets?
    –Ha arribat un barco de cacau fallat i el pobre Manolo ha caigut soldat. Ha anat a la guerra i no l'han volgut perquè té una cara com un mig ermut...
    –Tu, Piula!
    –Si em tornes a dir Piula et trenque la cara, ninot!
    –Ja pots córrer, que de cals Piula véns...
    Les famílies no es coneixien pel cognom, sinó pel malnom. I si bé alguns se n'enorgullien, del renom de la nissaga, d'altres en renegaven i el rebutjaven de mala veta:
    –Si jo Piula, tu Cagalló!
    –Cagalló tu, merda seca!
    –T'avente una bocinada que t'arranque les dents, cap de suro!
    –Vols que et descabe d'un calbot, cagandanes?
    –El calbot que t'arrearé jo et farà besar terra, barsagues!
    Milhòmens, tanmateix taperots: criatures amb pretensions adultes que es desafiaven com galls de garbera. El combat, fins que arribava a les mans, si hi arribava, s'encenia a còpia de vocabulari: brofegades, flastomies, renecs, feridores analogies i grosseres comparances. Un lèxic que pocs s'atrevirien a incloure en un diccionari formal. Era la llengua del carrer.
    Perquè fins llavors havia estat el carrer qui ensenyava a expressar-se, era al carrer on es barataven paraules velles per a idees novelles, era el carrer qui creava i entreteixia els lligams, era el carrer la pàtria, eren al carrer on prenien forma sòlida i concreta els trets específics de la nostra identitat...

La identitat: ser conscient de pertànyer a un món singular, a un paisatge, a unes veus. Allò que realment ens arrela a un lloc és la llengua que el descriu. Els mots. La llengua única que dóna nom a la terra que trepitgem i que treballem, que dóna nom a les plantes, als arbres: la llengua que designa cada detall de la geografia que delimita el seu territori; la llengua que és viva al carrer, en les converses, en els jocs, en les cançons; la llengua que plany i que riu, que exalta l'amor i expressa el dolor amb unes paraules i no amb unes altres; la llengua que alberga un imaginari particular, mític i màgic, amb els seus propis follets i fades i ogres i gegants i saginers i bruixes i encantades i quarantamaules; la llengua que guarda i relata un passat i unes llegendes. Qui mata una llengua, mata un poble.

Jo no he nascut en aquesta ciutat. No puc dir que provinc de l'imponent penyal del Puig, que és d'on vénen els xiquets d'aquesta vall; les xiquetes vénen de Santa Anna, el cim amb forma de volcà extingit, per més que en la vida del món no haja escopit un sol gargall de lava, ni en cap moment de la seua història haja sorgit de la seua entranya una minsa fumerola. No he nascut en aquesta ciutat, potser ni per la redor d'aquesta vall. No sé on vaig nàixer. Potser on vaig veure la llum per primera vegada parlaven una llengua diferent d'aquesta amb la que m'expresse amb tota la consciència. Potser la dona que em va dur al món no m'entendria si jo li explicava com m'ha anat la vida sense ella. Però aquesta és la meua llengua. És la que jo reconec com a pròpia, la llengua de la meua gent, la llengua que descriu i anomena el meu paisatge des de temps immemorial: Creueta, Penya Roja, Vernissa, Corona d'Estrela, Muntanyeta dels Quatre Vents, Puig, Bolvents, Bixquert, Cova Negra, Estret de les Aigües, Serra Grossa...
  Em van donar en adopció quan tenia poc més dos anys, potser quan les monges de l'orfenat ja donaven per sentenciada la meua condició d'orfe a perpetuïtat. Però a ma mare Elvira i a mon pare Mateu tant els feia si era negrelló o blanc pigallat. Volien un fill. Necessitaven un fill. Ma mare Elvira i mon pare Mateu no havien pogut tenir-ne de propis, i no es resignaven a anar-se'n d'aquest món sense haver tingut l'oportunitat de deixar la seua herència a algú a qui ells consideraren talment carn de la seua carn. D'ells he rebut, però, un lligam més dens que la sang, més poderós que els gens: les paraules. De ma mare Elvira, de mon pare Mateu, i de l'avi Macià i de l'àvia Irene, les he rebudes. Paraules amb les que puc descriure tot allò que m'envolta, tot allò que estime i que em plau, i tot allò que no estime i que em desplau. Puc descriure la vida i la mort, l'amor i l'odi i l'aigua que plou: si cau mull-mull, si plovisqueja, si cau a cànters i a gana; l'aigua que corre cavallera per les sèquies, la que es deté al remels d'un riu, la que brolla d'un ullal i la que és escorrim d'un bassi; i si em banya, si em mulla, si em xopa, si m'amera, si m'esguita; i si la sue o l'entresue o si la plore o només la gemegue...
    Mire l'entorn d'aquesta ciutat, que jo considere la meua ciutat tot i no haver-hi nascut, guaite pertot i sóc capaç de dir el nom de cada cim, siga alteró, tossal o serra, de cada cingle, de cada cova, de cada penya, dels rius i les sèquies que la fan fèrtil, de cada partida, siga del pla o del secà; em sé les fites de tot el seu terme. Jo forme part d'aquest paisatge, d'aquesta terra: tinc ací les meues arrels perquè conec totes les seues paraules.
  Si un dia haguera de marxar, com tants altres han hagut de fer, cap al dolorós exili de l'emigració, no tindria un altre anhel que regressar al meu tros. Però allà on haguera de viure contra la meua voluntat, als qui em preguntaren pels meus orígens jo els diria, ben orgullós: ¿Conegueu aquella ciutat on s'acaba l'horta i comença el secà? Doncs bé: jo vinc d'allà!


El nostre món es transformava a camallades ja en aquells dies que precediren la mort del dictador Francisco Franco. Ben prompte ens trobaríem torbats per un constant frenesí de canvis i transformacions. I no solament foren mudances socials i polítiques. Jo tenia catorze anys i estudiava el batxillerat a l'institut, i aquell estiu va ser l'últim estiu que vaig nadar al gorg de la Lluna i vaig esperar en va que se m'apareguera l'encantada que m'havia d'oferir el seu amor o el seu tresor; va ser l'últim estiu que ens vam adormir mentre observàvem la falaguera màgica que havia de florir la Nit de Sant Joan, dita del Ros, per a omplir-nos de riqueses; va ser l'últim estiu que vaig viure paret mitgera amb Teresa, de qui acabava de saber que n'estava enamorat; va ser l'últim estiu, i l'última primavera d'estiu, de l'avi Macià. Era l'any 1975.

dilluns, 16 de febrer de 2015

La literatura catalana avui: minifundisme i fragmentació


Eton-2004

(Intervenció dins els actes del 50th Annual Conference of the Anglo-Catalan Society" i el "11th Colloquium of the North American Catalan Society". Eton College, Anglaterra, 17-19 de desembre 2004.)

1.La unitat del català: de l’esperança a la fragmentació

En la convocatòria d’enguany, l’Encontre d’Escriptors dels Premis Octubre de València va debatre sobre els encerts i els desencisos de la Transició1. Tancava el cicle de debats la taula redona que havia d’abordar “la fragmentació de la literatura catalana”. La qüestió era adient al període polític sobre el qual es discutia, atès que la Transició ha provocat, fent balanç provisional, algunes víctimes. La més important, per a nosaltres, la unitat del català, i, com a conseqüència, la fragmentació de la literatura catalana. 
 
Després de la mort del dictador, ens pensàvem –ho anhelàvem– que la llengua i la literatura catalanes havien d’encetar el camí cap a la unitat efectiva, després de segles en què els diferents territoris catalanoparlants ens havíem ignorat com a membres d’una mateixa comunitat cultural i lingüística. Tanmateix, a hores d’ara, gairebé trenta anys més tard, hem de posar en dubte que es puga parlar de literatura catalana com un conjunt unitari: avui estem més dividits que aleshores, potser –per què no dir-ho– més dividits que mai, perquè ara som més conscients que havíem d’haver construït, per necessitat vital, la unitat de la nostra cultura, i n’hem afavorit, en canvi, el “deteriorament”2. La nostra literatura, la nostra llengua, lluny de beneficiar-se de la nova etapa de llibertats, n’ha estat víctima principal i no, precisament, per successos fortuïts. La greu situació de fragmentació lingüística i literària que patim és a causa de l’obstinació liquidacionista d’uns, i de la feblesa potser congènita d’uns altres: nosaltres.

2. Valencià i català, legalment diferents

Arran de la traducció de la Constitució europea al català, el govern espanyol ens ha regalat una polèmica que, mal que mal, ha resultat ben aclaridora de la situació a què hem arribat –si hom no té la vista embenada i l’oïda embossada. 
 
En un primer moment –evitaré detallar ací tot el desgavell–, el ministre d’Afers Estrangers, Miguel Ángel Moratinos, va dir que la Constitució europea seria traduïda a les altres llengües oficials de l’estat: gallec, basc, català… i valencià. Prestament, polítics i entitats culturals dels Països Catalans s’exclamaren indignats per aquesta relliscada –més aviat deliberada– del govern espanyol. El ministre Moratinos argumentà els motius d’aquesta diferenciació afirmant que legalment valencià i català són llengües distintes, si més no en l’ordenament jurídic estrictament espanyol. No obstant això, la sentència del Tribunal Constitucional 75/1997 afirma que la llengua dels valencians “podrà ser també denominada ‘llengua catalana’ en l’àmbit universitari, sense que això contradiga l’Estatut d’autonomia [del País Valencià]”. Cal remarcar-ho: solament “en l’àmbit universitari”. A l’ensenyament primari, secundari i batxillerat no és permesa aquesta denominació de llengua catalana. És més, l’any 1999 la Conselleria d’Educació i Cultura de la Generalitat Valenciana va trametre als inspectors d’ensenyament una circular perquè fiscalitzaren i sancionaren el professorat que fera servir en les seues classes el terme “llengua catalana”.


3. Del secessionisme clàssic o blaverisme al secessionisme il·lustrat

Convé recalcar que les conductes segregacionistes s’han escampat arreu dels Països Catalans. La unitat de l’idioma no és solament una qüestió científica, sinó també –o sobretot– “mental”, de “consciència”: aquesta unitat és la que més s’està ressentint a causa del conflicte lingüístic. La novetat a què ens hem d’encarar ara és que també s’insisteix en la divergència valencià-català amb uns altres arguments que denominaríem “secessionisme il·lustrat”. En aquest cas ja no parlem d’un secessionisme en la línia del blaverisme “clàssic”, barroer i ultradretà, sinó que és l’argument d’un sector intel·lectual i polític, amb formació universitària, que si bé no gosa de posar en dubte la unitat de la llengua –sovint evitant qualsevol referència a la catalanitat d’aquesta–, tanmateix expressa una decisió lingüística i literària segregada, ja que proposa una divergència de camins normatius i de convivència per al valencià i el català, i doncs explicita la voluntat d’un futur escindit, a partir de personalitats culturals i polítiques diferenciades. Un cas paradigmàtic d’aquesta posició de secessionisme il·lustrat la trobem en l’ex-rector de la Universitat de València Ramon Lapiedra, important avalador del denominat “pacte lingüístic valencià” i de la consegüent Acadèmia Valenciana de la Llengua, qui el 1996 declarava que l’Institut d’Estudis Catalans (entitat de la qual és membre de la secció científica) no devia ser l’autoritat normativa per al “valencià”3. Finalment, un pacte Zaplana-Pujol va donar com a fruit la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua4. Aquesta institució político-normativa, en la qual s’hi barregen personatges provinents del blaverisme més inculte amb professors universitaris com Albert Hauf, Rafael Alemany, Jordi Colomina, Antoni Ferrando, etc., està promovent una gramàtica “distintiva” per al valencià –que tard o d’hora acabarà essent distinta, com ha passat amb el gallec respecte del portuguès– i un diccionari oficial del valencià “genuí”. Com diu l’Informe sobre la llengua i els escriptors del País Valencià, “l’AVL té un paper ratificador de la normativa i el lèxic que prèviament ha aprovat políticament el govern de la Generalitat Valenciana”.5

Cal preguntar-se què succeïrà quan l’AVL aprovarà definitivament la seua gramàtica distintiva. De moment, la normativa “provisional” és oficial per a l’administració autonòmica i està cada vegada més estesa en la municipal, és gairebé obligatòria en els llibres de text del País Valencià6, és usada per periodistes, partits polítics i empreses privades. Aprofitem l’avintesa per aclarir que aquesta comunicació està escrita en català i no en valencià; està escrita en català perquè segueix la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans i no de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que és, per llei, l’autoritat lingüística de l’idioma valencià. 
 
La situació és ben esquizofrènica. Però encara no s’ha agreujat prou. Quin futur ens espera als escriptors i escriptores que no abandonarem la normativa de l’IEC? En quina literatura “nacional” ens encabiran: en la catalana o en la valenciana? Cal pensar que tindrem dificultats per poder publicar a les editorials valencianes. Però també les tindrem in crescendo en les de la resta dels Països Catalans, especialment en les del Principat. Al capdavall estem assistint a la repetició del drama de la galleguització, com bé fan notar alguns reintegracionistes gallecs en observar el conflicte lingüístic valencià7.

4. Es fragmenta la llengua, es fragmenta la literatura

Per força, el conflicte lingüístic ha acabat afectant la pròpia literatura. Vegem alguns exemples.

En l’àmbit de la literatura juvenil (o de lectures obligatòries per a l’ensenyament primari i secundari) algunes editorials del Principat adapten els textos d’autors i autores del País Valencià al dialecte oriental. Tanmateix, el cas més polèmic de totes aquestes “adaptacions” el va protagonitzar Harry Potter. Des del primer moment, la sèrie de llibres del jove aprenent de bruixot va ser publicada en català per l’editorial Empúries de Barcelona. Tot volent aprofitar el gran èxit entre el jovent d’aquest personatge, l‘editorial Tàndem de València va llançar la campanya “Harry Potter, ara en valencià”. El primer dels títols de la sèrie, Harry Potter i la pedra filosofal, es presentava en el marc del I Saló Valencià del Llibre en una versió adaptada al “valencià” a partir de l’edició catalana d’Empúries. La polèmica que va suscitar-se va comptar amb molts defensors de la versió valenciana, especialment en l’àmbit polític; uns altres opinàrem que aquesta diferenciació encetava un greu precedent fragmentador. Fins i tot, advertírem del risc de galleguització a què s’abocava el català del País Valencià. 
 
Amb tot, és evident que la decisió de l’editorial valenciana Tàndem no és la que ha posat en qüestió la unitat de la llengua per l’adaptació al “valencià”, sinó totes aquelles editorials que actuen amb aquest mateix criteri regionalitzador.

Aquest criteri fragmentador de la unitat no el trobem únicament en les editorials i el seus models lingüístics de preferència. Els mitjans de comunicació, els investigadors de la literatura, els comentaristes de llibres, fins i tot bona part dels lectors i lectores en català, també pensen la literatura que adés era íntegrament catalana en termes regionals, escindits.

Als suplements i les revistes espanyoles del ram literari les literatures de la plurilingüicitat de l’estat hi apareixen, en el millor i excepcional dels casos, en exigües notícies que no sol llegir ningú (ningú dels qui compren habitualment aquestes publicacions). La literatura d’Espanya és, indubtablement, la que es fa en espanyol. És impensable que es publiquen edicions “autonòmiques” del suplement literari Babelia, que publica El País; tanmateix sí que n’hi ha per al suplement Quadern, que es publica en distintes i distintives versions catalana i valenciana. Aquesta fragmentació no és, dissortadament, un exemple aïllat. Un altre cas d’idèntica mena és la publicació d’un suplement específic del Cercle de Lectors “Especial llibres en valencià”, que ha coincidit amb la celebració del quinzè aniversari de la divisió catalana d’aquesta empresa de venda de llibres a domicili i de la seua revista Cercle.
 
El més greu d’aquesta pràctica fraccionadora no és que siga costum entre els mitjans de comunicació d’ideologia espanyola, sinó que s’haja estès entre la nostra premsa. Als mitjans de comunicació del Principat, siguen públics o privats, escrits o audiovisuals, la notícia de la literatura actual d’altres territoris de llengua catalana és anecdòtica o inexistent. Idènticament ocorre al País Valencià amb els autors i autores en català, siguen valencians o no. Patim, doncs, una greu regionalització de la literatura catalana: la tendència és que cada territori autonòmic, departament regional, fins i tot estat independent, promou la seua producció literària particular, bandejant-hi la visió unitària, tal com fa qualsevol literatura nacional “normal”. 
 
L’aportació valenciana a la literatura catalana és avui de primer ordre: en quantitat i en qualitat. Més enllà de les pròpies fronteres autonòmiques aquesta aportació és menystinguda i infravalorada: “regionalitzada”. La nòmina valenciana dins la literatura catalana contemporània “oficial” ha quedat reduïda a dos o tres noms de referència que serveixen per a la coartada de la unitat. Ja s’han donat casos d’autors del País Valencià les obres dels quals han estat rebutjades per editorials del Principat “perquè ja tenien coberta la quota de valencians”. 
 
No existeix la literatura catalana als llibres de text del País Valencià. Hi són gairebé tots els autors i autores reconeguts, de Fraga fins a Maó, i de Salses a Guardamar, però com a “literatura valenciana”, ometent sovint l’origen territorial dels autors, especialment si són nascuts al Principat; fins i tot, va haver-hi un intent per part del govern de la Generalitat Valenciana de prohibir-hi els autors i les autores no nascuts al País Valencià. Tampoc no hi ha gaires noms d’autors i autores del País Valencià contemporanis als llibres de literatura catalana del Principat: els clàssics i prou. I val a dir que, pel que fa a les obres de lectura obligatòria, no hi ha criteri de literatura única, sinó “autonòmica”, i doncs la lectura d’autors valencians i illencs sol ser, en el millor dels casos, testimonial. 
 
Els llibres de les editorials del País Valencià no tenen gaire visibilitat i venda al Principat, i els llibres publicats a la Catalunya Nord o a les Illes Balears no existeixen als aparadors de la majoria de les llibreries de la resta dels Països Catalans8. La nostra literatura ha esdevingut de conreu “minifundista”9.

Un altre exemple de la greu fragmentació que pateix la literatura catalana, també en aquest cas provocat per l’intervencionisme polític, ha estat el desmembrament de l’Institut Ramon Llull. Tal com ha quedat després de la marxa del govern de les Illes Balears, cal que reclamem la creació d’una institució de mentalitat i abast nacional que presente i represente arreu del món la literatura catalana com un fet integral i no esquarterat10.

D’altra banda, hem esmentat poc la problemàtica lingüística a les Illes Balears i Pitïuses, i no perquè n’estiguen exemptes. Val a dir que el president del govern balear, Jaume Matas, va intentar importar la solució fragmentadora de l’AVL. A tal efecte, va crear l’Institut d’Estudis Baleàrics amb l’objectiu de convertir-lo en l’entitat normativa de les “modalitats lingüístiques de cada una de les illes”, i iniciar el distanciament del català11
 
El govern de Jaume Matas, però, ha hagut de recular en les seues intencions primeres, entre d’altres raons perquè l’Estatut d’autonomia no li deixa gaire marge de maniobra, i així ha hagut de redefinir les funcions de l’IEB. Ara s’encarrega de promocionar la literatura de les Illes Balears tant a l’exterior –per separat, doncs, de l’IRL– com a l’interior. No obstant això, la institució no gaudeix de la total confiança del món literari. Així, arran d’una campanya engegada per l’IEB per promocionar els autors i autores de les Illes de cara a aquestes festes nadalenques, hi ha hagut escriptors que han demanat ser-ne exclosos per estar en desacord amb la política lingüística i cultural del PP i per no acceptar la condició d’escriptors “autonòmics”12.
5. Proposta de futur

Aquest és, grosso modo, el mal que ens està afeblint i disgregant. Amb tot, el tema genèric de les comunicacions d’aquest congrés és el futur dels estudis de la catalanística. En aquesta línia, doncs, m’atreviré a reclamar un visió més global, sencera, de la literatura catalana. Cal impedir que s’imiten i s’estenguen encara més les conductes segregacionistes. Caldria un major interès per la creació diguem-ne ‘perifèrica’. Fóra necessari estar més amatents a les múltiples veus que estan construint la literatura catalana des d’aquests forçats “minifundis’ a què se’ns està relegant. Caldria també mostrar un major interès per la literatura del present, per les veus pròpies que fan la literatura catalana d’avui; i no solament a través de les editorials fins ara de referència (moltes de les quals estan més interessades pel llibre com a indústria que no com a literatura), sinó prenent en consideració tot allò que es es publica arreu dels Països Catalans. 
 
La distància –física i mental– ha de permetre als estudiosos de la catalanística treballar sense les renúncies i els prejudicis, que avui són, dissortadament, els pitjors entrebancs que condicionen, esbiaixant i mutilant, l’estudi i la promoció de la literatura catalana a casa nostra. Si als Països Catalans, la llengua i la literatura catalanes estan massa sotmeses als lamentables avatars de la política, per obstinació d’uns i negligència d’altres –nosaltres–, que hi haja almenys un espai on la literatura catalana puga ser estudiada i referida com una realitat completa, sense mutilacions ni categoritzacions territorials.



1 XVIII Encontre d’Escriptors: La cultura durant la transició, València, 25-30 d’octubre del 2004.

2Parcerisas culpa al modelo autonomista del deterioro de la unidad cultural”. Aquest era el titular amb què el periòdic Levante-EMV (20 de febrer del 2001) resumia les declaracions de Francesc Parcerisas, aleshores director de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), realitzades durant una visita a València amb motiu de la seua participació en el Fòrum de Debats de la Universitat. “En los años 60 y 70 había una gran unidad cultural potenciada por la reivindicación lingüística. En los 90, se ha impuesto el Estado de las autonomías y esa fragmentación administrativa no ha llevado aún a una disgregación lingüística, pero sí a una división de competencias que es perjudicial”. 

3Éste [l’IEC] no es el ente oportuno”. Levante-EMV, 15 de novembre del 1996. La notícia recull altres declaracions interessants del mateix Ramon Lapiedra: “…el valenciano (catalán) es la única lengua de cultura moderna que no tiene un ente normativizador, con potestad para determinar el código lingüístico”.

4 L’expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, ho va afirmar en el decurs de les conferències i debats dels darrers Premis Octubre de València (València, octubre 2004). Fins i tot va vanagloriar-se de la discreció amb què va dur a terme aquest pacte amb el seu homònim valencià Eduardo Zaplana.

5 Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. “Informe sobre la llengua i els escriptors valencians. Quaderns Divulgatius, n. 20, Barcelona, 2002. Aquest informe es pot consultar també en la pàgina web de l’AELC: http://www.escriptors.com/documents/20.1.pdf

6 Cal recordar que la Generalitat Valenciana té competències per decidir l’homologació dels llibres de text en l’ensenyament; és a dir, pot aplicar –i l’aplica– el nihil obstat.

7 Valentim Rodrigues Fagim: “En aquells llocs on la identitat de la llengua depèn bàsicament dels moviments socials que se’n preocupen […] l’integracionisme és el comportament dominant. En aquells altres on no s’esdevé així, i València n’és el paradigma juntament amb Galícia, el destí de la llengua queda sota la direcció dels seus botxins”. Qual é que é o conflito lingüístico galego? http://membres.lycos.fr/questione/academia/rodriguesfajim2.html

8Un libro editado por Bromera o Tres i Quatre es más difícil hoy de encontrar en una librería de Vic o de Manresa que hace 20 años”. Francesc Parcerisas, Levante-EMV (20 de febrer del 2004).

9 Manlleve aquesta definició a l’escriptor Sebastià Alzamora, que la va fer servir en la taula redona “La fragmentació de la literatura catalana”, celebrada a València el 25 d’octubre del 2004.

10 Val la pena reproduir l‘anotació que fa l’escriptor Joan Francesc Mira sobre la Fira del Llibre de Guadalajara (Mèxic). “Quant a la Fira del Llibre […] no sè què els puc dir. Segurament va ser un èxit, o això diuen, un èxit de la cultura catalana. Els valencians no devíem passar de l’u per cent dels convidats, i els llibres d’autor valencià certament no hi arribaven: potser mitja dotzena entre milers de llibres catalans…”. Joan Francesc Mira, El Temps n. 1070, 4-10 de desembre del 2004.

11 Afortunadament, l’estatut de les Illes Balears és prou més clar que no el valencià. Així, denomina sense embuts la llengua pel seu nom: català, i qui ostenta l’autoritat normativa de la llengua és la Universitat. L’intent de “valencianització” de les Illes ha resultat fallit. Amb tot, val a dir que si no ha reeixit ha estat, en bona part, per l’oposició rotunda de la societat civil, cultural i política. La intenció de crear un ens normatiu diferenciador a la manera de l’AVL, va ser qualificat d’intent secessionista. Al País Valencià, tanmateix, no hi ha hagut aquesta oposició. Així doncs, alguns ens hem hagut de preguntar per què si la còpia (IEB) era secessionista, en canvi l’original (AVL) no ho és.

12 Llorenç Capellà. “L’IEB, jo i les coses que ens separen”. Diari de Balears, 30 novembre 2004.

diumenge, 8 de febrer de 2015

Literatura: teoria i pràctica.


Aquest text va ser la meua aportació a un cicle organitzat per l’AELC a València --Literatura: Teoria i pràctica--, el 5 de maig de 2006. Hi van intervenir narradors, poetes, professors, crítics… Vaig participar-hi en el cas de la narrativa, amb J. J. Isern i Enric Sullà com a companys de debat i Carles Bellver de moderador.


La literatura catalana, referida ací en la seua totalitat, té avui la nòmina creadora més sòlida i extensa de tota la seua l’atzarosa història. Tanmateix, el seu prestigi social és ben bé inapreciable, diríem que purament estacional, i sovint de “cos present”. De més a més, avui l’abast de la literatura catalana està sent reduït bàsicament a les fronteres purament catalunyeses, amb algun afegit maquillador amb què mitigar la picor de la mala consciència. Les conseqüències de la política (el reeixit exterminacionisme espanyol i l’apocament polític nostrat a l’hora de defensar-nos-en) han influït negativament en el projecte de consolidació d’una literatura catalana completa. Des dels mitjans de comunicació, la investigació universitària, la crítica… massa sovint s’aborda la nostra literatura des de posicions cada vegada més regionalitzants. La comprensió completa de la literatura catalana es produeix més sovint a les perifèries que no al centre, un centre que es considera autosuficient i ignora --per no dir que menysté-- l’aportació de la resta dels territoris lingüístics. Aquesta inconscient arrogància ha servit d’argument i d’estímul per als qui propugnen vides separades per als diversos territoris que haurien de conformar, conjuntament, la literatura catalana. Vides separades per les imposicions (i defeccions) polítiques que han consolidat diferenciacions no solament per motius de circumscripció administrativa, també de nom i de normativa. Vull dir: la literatura catalana cada vegada existeix menys. Potser no ha estat res més que una bona intenció o un miratge esperançador. I si tal vegada ha existit, aviat ha fet aigües i avui només tenim un grapat de bots de salvament a la deriva; algun més gran que els altres, però tots a la deriva.
El darrer gran èxit de vendes del Dia del Llibre (2006) ha estat una traducció de l’espanyol: La catedral del mar, d’Ildefonso Falcones. Si fórem una nació independent i la nostra literatura fera cara d’una altra salut en comptes d’aquesta grogor d’icterícia, no caldria que ens hi amoïnàrem; diríem: ens interessa la literatura d’arreu del món, fins i tot la de baixa qualitat que es ven als quioscos, als hipermercats i a les estacions de tren i aeroports. Però la nostra narrativa no sol tenir xifres de venda tan espectaculars, llevat d’algun llibre mediàtic, i disculpeu-me que haja barrejat ací “això” amb la literatura, perquè és clar que no tenen res per compartir, excepte, òbviament, la fortuïtat de fer servir un format físic idèntic. Ara bé, si valorem que aquest fenomen no és puntual, i recordem els casos de La sombra del viento i Soldados de Salamina, entre d’altres, ja caldrà que ens preocupem, no solament pels gustos literaris dels nostres lectors potencials, sobretot per les raons per les quals trien massivament consumir traduccions espanyoles –-i no només espanyoles-– en comptes de narrativa catalana. ¿Potser el lector s’ha fet ressò d’aqueixa acusació tan reiterada que la nostra literatura és de baix nivell i si existeix és perquè està subvencionada?
     Els mitjans de comunicació menyspreen a bastament la narrativa catalana. Per a la majoria d’aquests mitjans els qui escrivim en català som, a tot estirar, una mera expressió antropològica. Escriure en català ho consideren una pràctica que ja voldrien extingida, si no fóra perquè sempre troba algú amb el coratge o la inconsciència suficient per a tirar-se tan feixuga i ingrata càrrega al llom. La modernitat literària, fins i tot en mitjans d’expressió catalana, s’expressa en termes d’autoodi, d’alta o baixa intensitat, segons el gramatge de la pàgina i la lluentor del setinat. Devots com són de la modernor, paren més atenció a la narrativa “global”, mentre bandegen, per ignorància despectiva, la narrativa que també per a ells hauria de ser la pròpia. Com diu la sentència, el sant de més lluny fa més miracles. Els escriptors en català no som prou “fashion”.
Però no solament és la modernitat mal entesa, ridícul esnobisme al capdavall, la causa del menyspreu que pateix la narrativa catalana als mitjans de comunicació, és a dir, els mitjans que haurien de promoure la nostra narrativa i donar-la a conèixer als lectors. L’altra causa, sens dubte major, és la desaparició de l’editor com a figura plenament involucrada en els valors de la literatura com a art, que la coneix i té en consideració l’autor literari. Els processos d’optimització financera han dut a les que eren principals editorials catalanes a incorporar-se a l’entramat dels grans grups editorials, sovint multinacionals, i diluir-s’hi. Aquests grups han apostat pels llibres de gran consum, sovint traduccions. Aquestes empreses, a més d’editorials posseeixen periòdics, revistes, fins i tot formen part de l’accionariat d’importants cadenes audiovisuals, i des d’aquests mitjans propis s’encarreguen de promocionar prolíficament els seus productes “literaris”. La resta de mitjans en fan seguidisme per considerar notícia allò que és simplement publicitat massiva, i per no perdre peu en la cursa per fer-se ressò de la més cruixent actualitat. Les petites editorials, les úniques que encara creuen en la literatura, no compten amb els recursos necessaris per comprar altaveus publicitaris i han d’aconformar-se amb els que els cau a la mà. La seua influència es troba restringida a mitjans minoritaris i especialitzats. Perquè és evident que l’ésser humà actua per imitació, i segueix sempre la senda que altres caminen. Rarament s’atreveix a fer un camí propi, a obrir camins nous. La narrativa catalana no té gaire predicament entre els grans grups editorials, i la majoria dels que en publiquen ho fan per omplir catàleg, amb la intenció, com s’ha dit sovint, de publicar qualsevol cosa que relleve el llibre que ja ha caducat com un iogurt, i poder cobrir ràpidament aquest espai en l’aparador de novetats i evitar que puga ocupar-lo un altre llibre d’una editorial de la competència. I en aquesta guerra, mentre el llibre s’usa per a tapar forats, la majoria dels autors ens planyem que les editorials no es gasten un cèntim en una presentació digna o en qualsevol altra estratègia que pretenguera buscar l’atenció del lector i dels ressenyadors de llibres. L’esforç econòmic el concentren en un grapat reduït d’autors que sovint presenten en traducció simultània en castellà i en català, aprofitant així la publicitat que sempre es fa per al primer i de la qual recull engrunes el segon.
De tota manera, l’efecte Falcones, Zafón i Cercas no és més que el preludi del que se’ns ve al damunt. Avui són espanyols els qui es mengen el tros català, però demà seran els autors que escriuran directament en anglès, siguen d’on siguen, o algun programa informàtic amb nom de persona. Els interessos dels grans grups editorials i mediàtics estan escanyant la literatura, com ja han fet amb el cinema. Perquè no solament estan dominant i dirigint el negoci de la producció, també controlen el de la distribució i de l’exhibició. A les sales de cinema, s’hi projecten massivament pel·lícules de la (pre)potent indústria nord-americana, mentre que la producció cinematogràfica europea, o de qualsevol altra banda del món, no troba sales comercials on passar els seus films. Avui s’han acabat les sales independents: solament hi ha multicines que pertanyen a la mateixa companyia que les productores i distribuïdores. Així doncs: podem posar en el mercat grapats d’editorials petites i mitjanes que enarboren la bandera de la literatura catalana, però si desapareixen les llibreries a mans dels FNAC, els Corte Inglés i altres grans magatzems, la literatura catalana quedarà reduïda al consum tribal, distribuïda, sens dubte, a través de llibreries internètiques, és a dir, virtuals.
La crítica literària pateix les mateixes dificultats que la creació. Una i l’altra malviuen en les precàries condicions que imposa l’amateurisme vocacional; sense la necessària professionalització l’escriptor no pot fer literatura en unes mínimes condicions de dignitat, ni el crític tampoc pot dedicar-s’hi. No hi ha espais especialitzats ni dignes on publicar una crítica decent. Les revistes literàries són sempre voluntarioses, però a penes tenen incidència. Tot i aquesta precarietat compartida, són nombrosos els crítics que menyspreen la narrativa catalana actual (en termes genèrics): que si no és del present, que si és massa històrica, o costumista, que si no s’ajusta al cànon (aqueix “top ten” a manera de llei mosaica)… I el cànon és important. Tant com encertar el números de la 6/49. Coincidir amb el cànon del ressenyador és fonamental per a l'autor. Si no hi ha coincidència, ja hem begut oli: el comentarista trinxa l'obra i espanta els possibles lectors. Això si no topem amb el docte que fa crítiques "impressionistes", és a dir, que considera que la seua opinió subjectiva, el seu particular gust literari, és llei (i sovint sentència).
Si bandegen la narrativa actual per considerar-la d’ínfima qualitat –-i n’hi ha qui la considera infame-–, ¿per quina narrativa han d’interessar-se per no haver de continuar amb la seua contumaç recriminació o haver de callar per no haver d’exalçar, per poc que fóra, la narrativa que abomina? Cal fixar-se en l’abundància d’escrits d’exaltació necrofílica, i en els reculls que es publiquen de crítica literària actual que són exemples d’allò que podríem anomenar assaigs de literatura forense, acuradíssimes autòpsies d’excel·lentíssims cadàvers literaris. Els qui més practiquen aquesta modalitat de “crítica literària” són els qui més sovint menyspreen la literatura actual, els qui abanderen l’afirmació que no té nivell, que és una literatura mediocre i subvencionada. I per demostrar les seues deliqüescents argumentacions confronten als narradors actuals aquella vella glòria que fa anys que podreix terra. Vella i indefensa glòria literària que en el seu temps de creació també va haver d’escoltar dels crítics que aleshores la jutjaven que la literatura del seu temps no tenia nivell, i a qui també l’havien confrontada amb una altra vella glòria, al seu torn elevada al parnàs literari pòstumament. Cadena de món, que diuen. Tanta devoció necrofílica el que evidencia és la seua incompetència com a investigadors de la literatura. Perquè darrere del menyspreu allò que s’oculta és la por. La por a enfrontar-se amb els textos del seu propi moment sense cap mena de xarxa de protecció, sense l’ajuda d’opinions anteriors que els pogueren servir de guia, per no dir de crossa. És llei de vida que diríem: haurem de morir perquè, anys a venir, convertits en indefensa moixama literària els comentaristes de la literatura del futur ens desenterren i ens ressusciten per a la glòria futura de les lletres: mort Pasqual li portaran l’orinal. Això bo i comptant que en el futur hi quedarà algun “mohicà” capaç de llegir en aquesta llengua avui menystinguda i espentolada.
Crítica i creació tenim avui problemes i dificultats comunes. Publicar la ressenya mal pagada en un periòdic és fer de comentarista de llibres i no de crític. Com no és possible escriure en condicions òptimes robant un parell d’hores al dia a la son o a la família, com si escriure fóra una penitència. Hauríem de posar-nos d’acord: nosaltres per a deixar-nos examinar sense tantes reticències i els qui fan la crítica haurien d’entendre que no tenen cap altra literatura a la que ser útils que la que hi ha, i la que hi ha juga. La relació entre crític i creador és simbiòtica. O hauria de ser-ho. No és millor crític qui empunya més fort la destral (Puigdevall, Tobar, Comes…), ni el que fa l’autòpsia més reverent al cadàver literari tantes vegades exhumat, i tan disseccionat que ja no queda cap fil del seu sudari que no haja estat complidament reverenciat. Són multitud els qui s’han apuntat a bandejar la narrativa catalana actual amb desdeny de fàtua superioritat acadèmica, i insisteixen a castigar-la tot comparant-la amb un reiterat i inútil repertori d’exímies autòpsies i rutilants assaigs necrofílics. La crítica que necessita la narrativa catalana és la que s’atreveix a interpretar la literatura en moviment, la literatura viva, tota la literatura que es fa avui, siga de l’índole que siga. No és útil la crítica que viu atrinxerada en la dialèctica de la preeminència de l’ou sobre la gallina, o viceversa, no és útil a la literatura qui considera la crítica literària com una mesquina arma de poder contra l’escriptor per demostrar-li, a cada llibre que fa, qui té la paella, o la publicitat, pel mànec. Posats en aquesta situació confrontada entre crítica i creació, i malgrat la situació d’inferioritat de l’escriptor davant el crític, sempre queda el recurs, desesperat i aïrat, de pagar-los amb la mateixa moneda. I val a dir llavors, posant-nos arrogants si cal, que el crític és tan útil a la literatura com l’eunuc a la preservació de l’espècie humana.