Toni Cucarella

  AMB TANDA D’arròs al forn, a casa nostra, si en menjàvem, era sempre de varietat pobra, i a la llarga, puix que la mare estava en amo a cals Escuriet, propietaris d’una fàbrica de mobles al final del carrer la Reina, i només si per un cas lliurava algun dia entre setmana, quan el forn del carrer Blanc era obert, ella ens feia un arròs al forn per dinar. Però sempre del nostre braç: escàs, sense carn, quaresmal, varietats viudo o blanquet . El viudo presentava un color groc esglaiat, pel safrà, i per recapte duia una cabeça d’alls, creïlles tallades en rodanxa, fregides prèviament, dues meitats d’un tomato madur, una branqueta de julivert i quatre pinyonets –quatre, que eren comptats. El blanquet feia, en taula, encara de més pobre –si no voleu dir-li «de pobre», diguem-li «per a digestions delicades»–, fet i fet no contenia res més que la cabeça d’alls, l’arròs i un grapat –també comptat– de pinyons, i com que ni safrà se li posava, es mostrava en la cassola blanc com una paret t

  La Cova de la Canària La cova de la Canària Ruïnes de la Casa de la Canària

Bogart & Bogart és una altra novel·la "accidentada". La idea va nàixer de la notícia enciclopèdica que revela que uns Bogart vivien a Xàtiva al segle XVIII. Ara imaginem que algun descendent d'aquesta branca valenciana emigrat a Amèrica acaba dedicant-se al cinema amb el nom de Humphrey Bogart, i alhora imaginem que encara queda algun altre descendent a Xàtiva d'aquells Bogart originaris. La literatura es nodreix d'aquestes desficaciades elucubracions.  L'original que vaig presentar a Miquel Alzueta, llavors editor de Columna Edicions, tenia un altre títol: A bot de sacre. És una expressió que vaig manllevar d'Enric Valor que vol dir caminar molt apressa: assacanat, desalenat. Em recordava À bout de souffle. La novel·la tenia un altre títol i una altra estructura. Més "boja" ("Moisès Bordera: un detectiu boig, un boig ficat a detectiu", proclamava la contracoberta), més caòtica. Tanmateix, tots els capítols de la novel·la "escr

  Els camps dels vençuts és una novel·la "maleïda". Va arribar a les votacions finals en un parell de premis importants. Va perdre per tres a dos al premi Carlemany l'any que el va guanyar Racionero amb L'últim càtar . Va ser l'última que vaig publicar a can Columna. La seua publicació va passar amb més pena que glòria, tot i aplegar algunes ressenyes que la destacaren. Memòria d'una generació, acollia una galeria de personatges singulars que intentaven caracteritzar un temps, una manera de creure i de pensar. Com Ramona i Saurina, tia i neboda, barallant-se com gat i gos per la decisió testamentària de la primera de deixar-ho tot a les monges.  HA MUERTO MONSEÑOR ESCRIVÁ DE BALAGUER, FUNDADOR DEL OPUS DEI. LEVANTE , 27 de juny del 1975 Ramona Solís i Saurina Llopis es feien com gat i gos. Ramona Solís, igual que la senyora Tecla, que vivia unes cases més avall, també estava impedida. La cuidava, de més de vint anys arrere, la seua neboda Saurina. Saur

  Imagineu el monument a Petrarca pintat de blau escarnidor durant la impunitat de la nit; imagineu un marbre amb versos de Jacques Prévert asclats per un martell rabiós; imagineu l’estàtua de Pessoa arrancada i tombada; imagineu la placa d’un carrer dedicat a Jane Austen empastifat de merda... I aquesta ignomínia no com a maldat d’un sol dia i només d’eixe dia: sinó maldat reiterada, planificada i conscient, dia rere dia. Imagineu més lluny encara: imagineu una bomba assassina en el balcó de la casa de Miguel Delibes. Què penseu que en dirien els italians, els anglesos, els francesos, fins i tot els espanyols... Què en dirien? Què diria el món civilitzat de totes aquestes vileses, d’aquests ultratges, d’aquests actes criminals? Quin vocabulari d’escàndol públic ressonaria en els seus mitjans de comunicació? Què farien els seus polítics, els seus policies, els seus jutges...? La infàmia ve de lluny, i encara brama, pertinaç i fanfarrona. Paraules de Vicent Andrés Estellés recol

  No conec gaire l’abast acadèmic de les altres literatures del món, ni tan sols el de les nostres veïnes. Pel que fa a la nostra, encara catalana, hi constate l’abundància del que podríem anomenar «estudis de literatura forense». És a dir, l’estudi i promoció d’autors molt i molt difunts. M’atreviria a dir --i no ho faig amb intenció d’astracanada, més aviat d’intent de reivindicació de la literatura viva, la que es fa i es publica estant l’autor viu i en actiu, és a dir, inspirat i productiu-- que tenim excessiva inclinació, per no dir-ne fascinació, cap a la necrofília literària. Fixeu-vos en la desmesurada tendència institucional i acadèmica a homenatjar noms literaris que fa anys que descansen eternament, improductivament, en el parnàs dels lletraferits nostrats. Mentrestant els autors vivents i escrivents presenten llibres de manera gairebé inadvertida en fires, llibreries, ateneus i d’altres lloables i voluntarioses societats culturals; debaten amb els lectors, si es dona el ca

  Conegut arreu del món antic per la seua virtut guaridora, l’oli fou utilitzat no solament en la pràctica d’untar-se (per exemple, per a certs esports), sinó en certs tipus d’ unció , ja sigui màgico-medicinal, en casos de malaltia (cas que apareix en el Nou Testament), ja sigui com a símbol d’incorrupció en les sepultures, ja sigui en els ritus consecratoris, a través dels quals hom rebia poders extraordinaris. Anomenats sants olis en la litúrgia, hom els destina a diverses cerimònies. A més del crisma , hi ha l’oli dels catecúmens , utilitzat com a exorcisme abans del baptisme i en altres ritus, i l’ oli dels malalts ( unció dels malalts ). Gran Enciclopèdia Catalana L'Olivera El meu iaio tenia oliveres, mon pare té oliveres, que són les que tenia el meu iaio. Són dos bancals xicotets de per les Llomes Planes, i s’hi va per la mateixa carretera de Bixquert, si és que vas amb cotxe, però si vas a peu has d’anar per un camí de pota pujant pel Portet, per darrere de la Creuet

  Hi ha la fam, la precarietat Vicent Andrés Estellés Si recompte cada matí tots els meus dits no us penseu que ho faig per malaltia: és per si de cas me n'he cruspit cap mentre dormia (1985)

  Aquest article va ser publicat al número 50 de la  revista  Llengua Nacional  (1er trimestre 2005). El podeu llegir picant en aquest enllaç:   https://llenguanacional.cat/pdf/LN50_12.pdf 

  Aquest article, publicat a la revista Llengua Nacional l'any 2002, prové d'una intervenció que, amb el mateix títol, vaig fer a la Universitat de València uns anys abans. M'hi va convidar Emili Casanova, qui s'havia interessat pel lèxic de la meua literatura i en feia compilació. La nostra relació es va interrompre, a instància meua, quan Emili Casanova va entrar a formar part de l'AVL. Ací he exposat els motius pels quals vull romandre al marge d'eixe consens:  https://tonicucarella.blogspot.com/2016/06/no-soc-deixe-consens.html LLENGUA COL·LOQUIAL, LLENGUA LITERÀRIA https://llenguanacional.cat/pdf/LN41_03.pdf