Toni Cucarella

Q uan l’any 1868 l’ajuntament va decidir derrocar les muralles i obrir la ciutat cap a l’horta, Xàtiva ja posseïa una altra muralla extramurs. Pascual Madoz n’havia donat notícia al seu exhaustiu diccionari. En castellà, és clar: «... una vasta alameda poblada de frondosos álamos ». Aquella albereda que separava la ciutat de l’horta fèrtil –l’horta que avui agonitza per la plaga impune de l’asfalt i el formigó– ja no existeix. Van desaparèixer els àlbers i en lloc seu hi posaren plataners d’ombra, l’arbre dels pàmpols i les borles. Avui, l’Albereda dels plàtans destaca entre els monuments de la ciutat “socarrada”. Molts dels seus robustos exemplars exigeixen dues persones per a poder-los abracillar. Però que el visitant no es deixe enredar per la nomenclatura del plànol: l’Albereda de Jaume I és sols un tram exigu de tota l’extensió. Heus-ne ací l’abast, o l’èpica, amb permís del poeta Estellés: plaça de l’Espanyoleto, plaça de la Bassa, Albereda de Jaume I, avinguda de Selgas...

Han passat més tres mesos des que va començar a distribuir-se Dones d'aigua, hòmens de fang . A hores d'ara, ja deu haver desaparegut dels aparadors i de les taules de novetats (en els que haja pogut estar). La seua vida com a novetat literària ja s'ha esgotat. És moment de fer balanç : Ressenyes Manel Alonso, Diari Gran Marta Planes, Propera Parada: Cultura Blog del CAL Jesús M. Tibau, Tens un racó dalt del món Ximo Espinós, Información   Xavier Aliaga, El País Manel Arcos, Paraules en silenci (Ràdio Pego) Jordi Llavina, AVUI Juan Antonio Cloquell, L'Informador Entrevista a Vilaweb Maria José Benavent, Quatretonda Digital Sal·lus Herrero, La Veu del País Valencià   Ricard Ruiz Garzón, Time Out Barcelona Vídeos Presentació a la Llibreria la Costera Jordi Llavina, L'última troballa Vilaweb TV Jesús M. Tibau

Jo desconeixia absolutament tot això que lloen d'ella. Mai no vaig parar atenció en «el perfil fetiller dels seus llavis»; se'm fa impossible fer-me una idea del «bransoleig encisador de la seua figura»; i pel que fa a la «violència excitant de la seua mirada», o això de la «sensual arquitectura del seu nas», francament, me'n faig creus. No me'n sé avenir d'haver ignorat tot aquest devessall d'atractius amb què la descriuen a la revista. Fins i tot, a pesar del reportatge fotogràfic, se'm fa difícil  de creure que siga ella de veritat. Fet i fet, només me la puc representar asseguda al brincal de ca sa tia Glòria, sobrada de pap, galtuda i sunyosa, tota amb la falda ploguda de molles, candongant-se a dos queixos un gruixut entrepà de formatge i mortadel·la.  Punt de Llibres núm. 1 (1997)  

El mestre Faulkner Conferència a l'Aula de Lectura i Escriptura de la Universitat de València, 21-10-2013  Una advertència preliminar: sóc un escriptor caòtic que intente posar un cert ordre a les coses tot just quan són a prop de desbordar-se. Aquesta conferència crec que en serà un exemple; a la fi, però, un exemple més o menys volgut i, per tant, consentit, qui sap si fins i tot "ordenat", tanmateix a la manera de Faulkner. Amb tot començaré referint-me al títol de la conferència, que expressa l'homenatge a un dels escriptors més incòmodes per a la nostra cultura oficial, quan vivia perquè escrivia i després de mort perquè han intentat en va esborrar la seua memòria amb goma de silenci, i quan han tingut l'oportunitat menyspreant el valor en conjunt de la seua extensa obra literària; per això només, per ser extensa: Manuel de Pedrolo. No obstant això, m'interessa, per al cas d'avui, fer notar la seua aportació com a

UN ANTIC COSTUM GREC E l carter va fer una ullada als timbres del vell edifici de pisos. Hi buscava un nom i el va trobar. Va tocar tres vegades el botó del timbre del tercer pis, porta setena: Aristarc Martí. Al cap d'uns segons, una fatigada veu d'home va inquirir per l'intèrfon: –Qui és? –Correu. Porte una carta certificada per a Aristarc Martí... El pany va fer un esclafit i la porta es va somoure. El carter la va espentar i va passar endins amb la feixuga cartera penjada del muscle. «Tercer pis...», va remugar quan va adonar-se que l' edifici no tenia ascensor. Va pujar les escales amb pressa. Encara li quedava molt de correu ordinari per repartir i un bon feix de certificats. Els certificats els havia de dur al destinatari perquè en firmara la recepció i sovint li feien perdre molt de temps, sobretot si havia de pujar-los diversos pisos amunt i l'edifici no tenia ascensor. En arribar al replanell del tercer pis, panteixava. «Fume massa