Toni Cucarella

L'any 1999 vaig preparar la ponència catalana del XVI Encontre d'Escriptors Bascos, Gallecs i Catalans (Galeusca). El tema general de l'encontre era «La globalització i les literatures». Aquest és el text que hi vaig presentar. MESTISSATGE O CLONACIÓ Els escriptors reflexionem sovint sobre les abstraccions immanents al nostre ofici, de la poètica o la lingüística, però també –si hom no viu reclòs en una illa insolidària o en una torre d’ivori d’intel.lectual orgànic– sobre l’entorn social, polític i econòmic que condiciona, de vegades molt més del que voldríem, la creació litèraria en tot el seu abast i amplitud. És probable que en llegir el títol que emmarca el debat d’aquesta primera jornada – Mestissatge o clonació – algú haurà pogut interpretar que anàvem a polemitzar sobre el territori i les fronteres de la manipulació genètica humana, atès que el concepte “clonació” és inèdit –em sembla– en la discussió literària. Siga com siga, el temor que en un

ESPOLI S’ha estat un parell d’hores al bancal, fins que l’arribada del crepuscle l’ha fet desistir. Com l’any passat, en acostar-se la fi de l’estiu ha mamprès la tasca de serrar els tarongers. Fins que no en quedarà cap. Arreu diuen que enguany tampoc no es pagarà la taronja. A ell, ja tant li fa a quin preu la malpagaran els intermediaris. L’esplendor de la taronja valenciana comença a ser història. Com antany va esdevenir amb la morera. Ara, però, hi ha una diferència prou més greu: els fèrtils camps de l’Horta de Xàtiva desapareixen. I no és només per la voracitat dels plans urbanístics, desbaratats i corruptes, que han promogut els polítics espanyols; polítics forans i propis, tots cortesans i cobdiciosos, que estimen el territori de la manera com la metròpoli estima una colònia conquerida i sotmesa: per a explotar-la fins a la ruïna, fins a la mort. No pensen el país com un espai per viure-hi, sinó com un mitjà per enriquir-se. Fa uns anys impulsaren el reg per goteig

Contemple el terme des de la terrassa superior del Gran Centre Comercial i d’Oci. Plou i no hi ha ningú a les taules exteriors de la cafeteria on acabe de fer-me un cafè. No és pel mal oratge que no hi ha parròquia, sinó per l’hora: els qui treballen a jornada intensiva, que hauran dinat tard, ara estaran becant-la; i els qui la fan partida fa no res que s’han incorporat a la tongada de la vesprada. És un bon moment per fer la compra a l’Híper: sense cues ni aglomeracions. Aquesta buidor, díriem que lassa, contrasta amb el guirigall que hi va haver ahir mateix, diumenge. En una de les sales del cinema projectaven l’exitosa Avatar en sistema 3D. Grans efectes especials només apreciables a través d’unes ulleres també especials. Això va ser ahir diumenge. Avui, però, dia de pantaló vell, sense ulleres especials, a ull cru, i gairebé en soledat, guaite el paisatge conegut: llocs que tenen nom i que són singulars i únics. Els contemple des d’un no-lloc, des de la terrassa d’un G

Vint anys refilant cançons com un gafarró en lo més alt del taronger. I jo voldria que durares tant o més que un cul de morter en un bancal i donares més faena que un porc en un regat, i qui tinga ràbia que rosegue ferro! Que ja sabem que és curt el jornal del cantat honrat que no canta per alçar el pet, sinó per moure el pensar i agrair l'estima. I encara que d'anar sempre rostària amunt la cama es cansa, t'ajudarem a refer l'alè perquè mantingues la veu, com a mínim, un altra vintena més. Text d'amic a amic: Feliu Ventura, 20 anys en directe Ja us heu apuntat per viatjar amb Feliu Ventura VERS L'INFINIT?  Podeu apuntar-vos ací .

– Qui ets tu? Ell no es va negar a respondre i confessà clarament: – Jo no sóc el Messies. Evangeli segons Joan 1, 19-20 Cague’n l’as d’oros i el xiquet dels collons!, va vociferar l’avi Josep, de malnom l’Orot per la repicada imprecació amb què sempre s’acompanyava el dir, fóra per a exaltar-se, encetar enhorabones o renegar com un carreter, patriarca vell i boterut de la família Messia, amb la carnassa enforfoguida en la cadira de repòs, setial preeminent que simbolitzava el més elevat escalafó de la jerarquia familiar, quan la fadrina de la casa, una xicota apocada i poregosa, del barri del Raval, va avisar la caterva que celebrava l’onomàstica del cap de casa, quan ja tothom –vint-i-dos entre fills, filles, nores, gendres, nétes i néts– esperava que els escudellaren el plat de paella, el motiu pel qual Salvoret, sisè nét de la dinastia Messia, no havia comparegut a taula a l’hora que els bons costums i la recta disciplina exigien.     Que el menut Salvore

Publicat en e l llibre de 75è aniversari de l'IES Josep de Ribera de Xàtiva (2009) Imaginem-nos que un prestigiós club de curses d’obstacles decideix celebrar el 75è aniversari de la seua fundació. Per a tan devanible efemèride preparen la publicació d’un llibre en el qual, posem per cas, repassaran la dilatada i fructífera història del club, alhora que recordaran els seus membres més brillants, entre entrenadors i atletes, alguns dels quals han convidat a posar en paraules memòries i opinions. Heus ací, però, que entre els convidats a col·laborar-hi figura un antic membre que, tot i que ha tret medalles en altres disciplines –no caldrà especificar si alguna o no cap de metall noble o totes d’impur aliatge–, en el temps en què va pertànyer al club no solament no consta que guanyara cap cursa, més te’n diré: no va acabar-ne cap. Aquesta és –pam amunt, pam avall– la meua contrariada circumstància en aquesta col·laboració per al 75è aniversari de l’IES Jos