El descrèdit (polític) de Joan Fuster
(Article
publicat a la revista El Nostre Institut de l'IES Josep de Ribera de
Xàtiva l'any 2012)
Enguany
fa mig segle de la publicació de Nosaltres,
el valencians (i de
Qüestió de noms i
d’El País
Valenciano), i sens
dubte l’efemèride servirà per a insistir en el debat que d’un
temps ençà portem en dansa els valencians, entre «fusterians» i
«antifusterians» –que diuen alguns–, entre l’afirmació
d’afinitat i la intenció de descrèdit. De descrèdit «polític».
D’ençà
de la seua mort hi ha hagut molt d’interès a assenyalar-lo com a
culpable «intel·lectual» del fracàs polític del nacionalisme
valencià. Joan Fuster observava i analitzava la societat del País
Valencià des de la convicció que el nostre futur com a poble
passava pels Països Catalans. Manllevant –i estrafent– el vers
de Raimon: no hi ha identitat (nacional) si hom renuncia als orígens,
si se’ls mutila. (No obstant això, no hi ha sentimentalisme
històric en aquesta afirmació nacional, sinó l’obligació de
viabilitat d’un estat –rendible fins i tot, o sobretot,
quantitativament– en el context competitiu de les nacions
d’Europa i del món globalitzat).
L’aparició
de Nosaltres, els valencians va suposar passar de l’abstracció
nacional a la concreció. Els valencians, afortunadament, no som
fills de la història abandonats en el torn d’un convent o d’una
borderia. Tením família, ancestres, orígens. No és que
abans de Joan Fuster els valencians vivírem òrfens en el context
del nacions: d’on havíem sorgit els valencians, per què parlem la
llengua que parlem –els qui encara la parlem– quina era la nostra
nissaga i, per tant, amb qui havíem de construir la llar que ens
protegira de la voracitat assimilacionista espanyola, això hi havia
gent que ho sabia, que n’era conscient. Gent «lletrada», però.
Tanmateix, a ben poca d’aquesta gent «lletrada» li interessava
sommoure consciències favorables a la identitat autòctona –fet i
fet, la majoria s’estimava més «jocfloralitzar-la»–, sotmesa
des de feia segles a les lleis i a la llengua de Castella «por justo
derecho de conquista». Vull dir amb això que malgrat el que diuen
els intel·lectuals del nou valencianisme polític, raonablement
no-catalanista, Joan Fuster no va inventar-se els Països Catalans.
Si més no aquesta idea de construir un estat propi amb tots els
territoris catalanoparlants per a millor encarar el futur de la
nostra llengua i la nostra cultura. Les proves d’aquesta necessitat
de convergència «nacional» les aporta Arnau Gonzàlez Vilalta al
seu llibre La nació imaginada. Els fonaments del Països Catalans
(1931-1939).
El
fracàs electoral del «fusterianisme polític», com l’anomenen
els seus detractors, va fer que alguns envejaren de reüll l’èxit
electoral del blaverisme populista i visceral –i profundament
espanyolista– de González Lizondo. Fins que va arribar Joan
Francesc Mira i va esmenar la plana a Fuster, i de la divisa
«ser valencians és la nostra manera de ser catalans» passàrem a
«els Països Catalans són una utopia prescindible». A partir
d’aquesta reformulació nacional ja es podia ser raonablement
no-catalanista sense ser anticatalanista (ho reconec: és una síntesi
simple i atrinxerada del llibre Sobre la nació dels valencians
de Joan Francesc Mira).
Tanmateix,
el fracàs polític del nacionalisme valencià durant l’anomenada
transició no és el fracàs d’unes idees que no van «connectar»
amb el poble, sinó el fracàs d’un model de societat més
democràtic que no el que tenim ara. Dic fracàs democràtic perquè
no hem d’oblidar que hem viscut sotmesos a una brutal violència
impune que ha condicionat negativament la política i la societat
valenciana actuals. A dia d’avui, passats més de trenta anys,
encara no hem pogut saber quins caps i quines mans van perpetrar
l’atemptat terrorista que va estar a punt de matar Joan Fuster –i
Sanchis Guarner i tants altres valencians–. Podem considerar que si
en aquesta «democràcia espanyola» no tenim dret de conèixer la
veritat, almenys sí que tenim dret de sospitar-la. De sospitar que
la inacció, a manera de «silenci administratiu», és una forma
d’admissió de responsabilitat, fins i tot de culpabilitat.
I
anote ara la casual coincidència entre dues obres que han fet
«revisió» del punt de vista nacional de Joan Fuster: Sobre la
Nació dels valencians, de Joan Francesc Mira, i Noves glòries
a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, de Vicent
Flor. Tots dos autors coincideixen a «culpabilitzar» les idees
nacionals de Joan Fuster d’aquell fracàs polític, tanmateix quan
cal parlar de com va influir la violència espanyolista –per acció,
col·laboració o encobriment– sobre aquest fracàs, tots dos hi
passen de puntetes. Sens dubte perquè si s’aturaven a valorar el
nivell d’influència que la violència impune ha tingut sobre el
nacionalisme valencià, sobre la «qualitat» de la nostra
democràcia, llavors la «revisió« de les idees que proposen només
es podrien interpretar en clau de renúncia ideològica, de
claudicació democràtica. Fins al punt que podríem considerar que
el rebuig explícit a l’hortizó nacional dels Països Catalans
s’ha d’entendre com una victòria de l’estratègia
intimidatòria –estratègia «del terror»– de l’espanyolisme.
Fet i fet, l’espanyolisme «tolera» les expressions d’afirmació
nacional que diferencien nacionalment valencians i catalans,
tanmateix és visceralment bel·ligerant amb el projecte dels Països
Catalans, com ho demostra la prohibició constitucional i la aïrada
reacció que mostren davant l’esment públic o la simple
representació en forma de mapa del temps.
El
fracàs polític valencià, doncs, és més aviat un fracàs
col·lectiu, de tots els valencians –si més no dels valencians
«demòcrates»–, del qual no és conseqüència casual tota la
corrupció que patim. I una certesa: la impossibilitat de bastir, ara
i en un futur, una societat valenciana mínimament democràtica sota
l’actual dominació espanyola. Espanya i democràcia són dos
conceptes absolutament antitètics. I a la història us remet; en
particular a la història recent del País Valencià, la de la
violència impune, la que va intentar matar –físicament– Joan
Fuster, més que res per haver escrit llibres com Nosaltres, els
valencians, El País Valenciano o Qüestió de noms,
tots els quals publicats ara fa cinquanta anys.
Aquesta
terminologia que parla de «fusterianisme polític» és, al meu
entendre, una invenció creada amb l’objectiu de desacreditar Joan
Fuster. Es pensen que desacreditant-lo «políticament» desacrediten
el projecte dels Països Catalans, no debades Fuster és el més
coherent i el més convincent dels intel·lectuals que han defensat
la conveniència d’aquest marc nacional, per motius històrics,
lingüístics i, fins i tot –o sobretot– econòmics. Toni Mollà,
a les Converses Inacabades amb Joan Fuster (Ed. Tandem, 1992),
realitzades poc abans de la seua mort, li comenta que al País
Valencià s’ha arribat a parlar de fusterianisme i
antifusterianisme. Fuster li respon: «No tinc ni idea que és
això... Supose que deuen ser etiquetes que la gent utilitza per
entendre’s més fàcilment, sense massa raonaments ni intenció de
perfilar les seues posicions. Per això arriben a dir aquests coses».
Però
ara que el valencianisme polític «reorientat» per Joan Francesc
Mira ha aconseguit un important èxit electoral, potser serà més
fàcil insistir en el descrèdit «polític» de Joan Fuster sense
haver de patir gaires remordiments de consciència. L’èxit és un
sucre que permet empassar-se sense oix les renúncies més amargues.
Així doncs, amb diputats al Parlament valencià i al Parlament
espanyol, els Països Catalans han esdevingut encara més un horitzó
«prescindible» per al valencianisme majoritari al País Valencià.
Amb tot, els demanaria, als detractors de Fuster –els qui branden
això de «fusterianisme polític»– que anaren amb compte de no
carregar-li tant les sàries als matxo, puix que al final,
conseqüentment i coherentment, només els quedarà l’abjuració
absoluta. I sense Fuster, i amb les idees sobre el paper –i les
declaracions públiques–, al nou valencianisme per fi
triomfant no li quedaria, fins arribar a Joan Francesc Mira, actual
pare de la pàtria, cap altre referent ideològic sobre el qual
fonamentar-se que aquell estrambòtic González Lizondo de les
taronges blaves.
Així
doncs, per a «commemorar» aquesta efemèride hi abundarà –crec–
la «revisió». Revisar, és a dir, bandejar l’àmbit nacional i
d’actuació política que són els Països Catalans des del qual
pensava i analitzava, i al qual aspirava, Joan Fuster. Proclamaran,
amb més vigor que mai, que el «fusterianisme» ha fracassat i així
voldran passar pàgina. Més i tot ara, que, per fi, han tret
diputats a carregador. Rellegiran Fuster per a renegar-lo, com ja
advertia, fa uns anys, en el principi d’aquesta regurgitació, el
lingüista Vicent Pitarch. D’altres, continuaran parlant de Joan
Fuster d’oïda, ignorant-lo, vull dir, sense haver-lo llegit. És
la seua –respectable– decisió. Ja s’apanyaran!, que diria
Fuster.
Malgrat
tota aquesta polèmica –que a l’escriptor i intel·lectual de
Sueca li fa més mal que bé, tot s’ha de dir–, caldria aprofitar
l’avinentesa, que diríem, per a llegir –o rellegir– tot
Fuster, el civil o polític i tot l’altre. Sobretot «tot l’altre»,
a fi de valorar com cal la seua categoria intel·lectual. Vull dir, més aviat advertir, per si fóra necessari –no debades el país és xicotet i
ací ens coneixem tots–, que l’abjuració política no acabe
condemnant «exemplarment» l’escriptor.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada