dissabte, 29 d’abril de 2017

El puig dels déus





Tens rostre de pedra esculpida,
tens sang de pedra dura...
Cesare Pavese



Dia de setembre. Vesprada de dissabte. A pesar de l'oratge embrosquilat de darreries d'estiu, mamprenem les bicicletes. Quants n'érem? Cinc? Potser sis? Retinc un parell de noms; els altres romanen ocults entre la boira de la memòria, de la mala memòria: bona part d'aquesta rememoració és un exercici de restauració.

Hem travessat Xàtiva de cap a cap, des del nostre barri del Raval fins als confins de la plaça de bous; hem recorregut la carretera de Simat entre les fàbriques, hem deixat arrere el pont de les Palanques, i, a l'últim tram, hem pres la carretera que mena a la Torre d'en Lloris. Ens hem aturat passat el segon revolt. Deixem les bicicletes entre els tarongers. Albirat des del faldar, el Puig esdevé muntanya colossal, d'una grandiositat corprenedora. Ens sentíem minúsculs.

«El Puig és màgic», diu algú. «És un meteorit, un pedrot caigut del cel», clarifica algú altre el mític origen del penyal que ens disposem a expugnar a força de cames. Fem una exhalació a cor i encetem l'ascensió sense saber ben bé quina senda ens ha de menar al cim, a l'ermita en ruïnes que el corona com un trofeu. Alberguem la confiança que el camí ens eixirà al pas per art d'encantament. Amb tot, fem burlesca d'aquestes pensamentades de penyals màgics i senderes meravelloses: «Això era i no era, arre burro polseguera...» Riem tot ascendint a camallades, alhora que la rostària s'aguditza i la silueta del penyal pren als nostres ulls una acusada horitzontalitat, ben bé de precipici que caldrà escalar.

Mentrestant, una grisor de núvols densos i amenaçadors inunda el paisatge de l'horta de Xàtiva, cobreix el cel des del cap de la vall de Montesa fins a nosaltres, tot riu avall. «Ens banyarem», adverteix algú. Diguérem que calia afanyar-se per guanyar prompte el cim, que trobaríem resguard a l'ermita i, en tot cas, segons que algú havia sentit a dir entre la gent de Llocnou i Barxeta, la tempesta es trencaria en arribar al Puig, que s'esberlaria per retre-li respecte. «Deixeu-vos de romanços i piqueu sola cap amunt!», això val dir algú, impacient. Fóra com fóra, trobàrem la senda: rierol de pedres que a trams desapareix entre irrupcions de roca viva.

Vestim pantalons curts: en passar rabents vora les mates de ruda, les freguem amb les cames crues i escampem l'olor punyent de la seua presència. Ramon Sanxis –un dels dos noms que puc associar a cares retingudes–, sempre amb un budell buit, es lamenta de la gana que li rosega la panxa. «Tinc fam. Per què no peguem mitja volta i tornem a berenar a casa?». No li fem cas; els aviem a fregar el bací, a ell i a la seua insaciable gana de revolta de riu: «Si no t'apanya el comboi, torna-te’n!», sentencíarem.

De tant en tant, Ramon Sanxis s'atura per refer l'alè. El sentim panteixar, ressagant-se, arrere, arrere... Fins que de sobte exclama, aporegat per haver de quedar-se sol enmig de la senda que mena al capdamunt del penyal màgic: «Espereu-me!». «Ramon, Ramon: vas nàixer desmaiat!», és la veu de Tino Climent, burleta de caràcter, figura espigada i camallarg, a qui no debades ja començàvem a dir-li "el cóp".

L'ermita, la tenim cada vegada més a prop. Com ben a prop tenim també les nuvolades espesses, d'un gris fosc i admonitori de pluja. Aviat cauen gotes sobre els nostres caps. Elevem els rostres acalorats perquè els esguite la incipient tempesta. «No hauríem d'haver pujat», se'n penedeix algú mentre gotallades esparses clapen les pedres i banyen la pols –sedimentada durant l'estiu eixut– de les paleres. «Quin tinga por, encara és a temps de girar cua», diu algú que vol passar pel més valent. «Jo tinc fam», reitera el clam Ramon Sanxis. «Pega un bram!», retruquem a cor.

Hem assolit el capdamunt. Victòria! Bat la pluja, a sacsejades, el cim del Puig; esguita les pedres antigues de l'ermita medieval; colpeja amb grans gotes el nostre cap, l'esquena suada. Des de l'altura imponent parem atenció al renou que ara arruixa els camps. El sentim i el veiem, ara que som al punt més alt del nostre país: la vall de Montesa i la de Barxeta, i l'horta de Xàtiva i de Llocnou que envolta el Puig.

Pertot arreu plou a la gana, com si l'aigua l'hagueren amollada cel avall a cànters plens. Tanmateix, on nosaltres som, dalt del Puig, a la replaça de l'ermita, no hi plou amb la mateixa intensitat: podíem dir que a males penes cau un arruixó intermitent, una pluja farfallosa. «Ací no plou com per baix», assenyala algú, a poqueta veu, amb inquietud. Som on volíem arribar: al cim d'una mítica orografia de la qual la llegenda diu que un déu va escindir d'una manotada, separant violentament el penyal del Puig del coll agut de Santa Anna tot just per la distància d'un pam gegant, diví.

Mirem l'entorn i sentim el pànic, la inquietud d'una basarda antiga i inexplicable. Aleshores ens sorprèn el tro, un retruny potent que pensem que ha esqueixat el cel. Davall els nostres peus, la roca alena: el rossoll profund d'una criatura colossal que tot just s’esparpilla d'un son secular. I el rellamp fa visible precipitant-se sobre un punt incert de la vall.

Recorde que ben junts, arraïmats, contemplàvem la pluja que assaonava la terra de la redor. Aplegats en aquella esporuguida comunió seguírem l'avanç de la nuvolada que encapotava la Creueta i Santa Anna, flotava sobre la serra del Castell, s'hi ensenyoria d’un confí a l’altre de la Costera, entre la serra del Toro i el cim del Capurutxo. Com n'era, de forta, la tremolor que ens sotraguejava a cada tro que feia cruixir el cel! Però no va ser el retruny continuat, ni les rellampegades furients, ni el fred que ens aborronava cames i braços nus allò que va doblegar-nos cos i sentits: va ser la revelació sobtada de la remota màgia que habita i empara el penyal del Puig...

1998

2 comentaris:

  1. Fantàstic Toni. He pogut reviure una pujada de fa molts i molts anys.

    ResponElimina
  2. Quan hi vaig pujar per primera volta, la que rememora el relat, a l'altar de l'ermita encara quedaven els taulellets originals. Jo tenia un interès especials perquè els meus besavis foren si no els últims ermitans, els penúltims.

    ResponElimina