dimarts, 1 de novembre de 2016

El cas de por que li va passar a un que furtava peres



Això era un home que estava molt i molt desvanit de la perera que tenia en l’hort, tot i que era un hort xicotet, al costat del riu, ran d’un barrancó. Ara: la perera era enorme, colossal, i feia unes peres boníssimes, gustoses a més no poder, com un sucre. Així que l’home no es cansava de mirar l’arbre atibacat, pagat i satisfet ell de ser l’amo d’aquella meravella del món, que no n’hi havia una altra de més extraordinària.
Tant se la mirava que podia alfarrassar sense equivocar-se quants quilos de peres hi havia. I va ser per això, perquè se la mirava tant, fins que els ulls li coïen, que es va adonar que algú altre també li tenia amor a les seues estimades peres...
Aquell dia, en l’hort, tirava pedres de ràbia al barrancó, i maleïa el lladre, i pensava com el podria empomar i com l’escalivaria. I es feia mala sang, i flastomava contra el lladre entre si, fora d’ell: Malapeça! Malapell! Malandrí! Així que aquella nit es va amagar dalt d’un arbre i va esperar... i va esperar... i va esperar... Fins que el lladre va aparèixer, tot silenciós, més tranquil que una mona, entre la foscor de la nit, amb una cistella al braç, com qui va al forn a pel pa encomanat. Es va enfilar dalt de la perera, i: esta vull, esta no vull, va omplir la cistella a caramull. I tal com vindre, se’n va anar: tino-tano, com una mona descarà, pel camí del riu enllà.
Però ara l’amo sabia qui era i ja tenia decidit quin escarment li prepararia.
La nit següent, l’amo de la perera, amb un llençol vell es va disfressar de fantasma, i va esperar que tornara el lladre amb la seua cistella. I el lladre va arribar a l’hort, tranquil com un mona, com la nit anterior, i va pujar dalt la perera. I quan ja va ser a lo més amunt, l’amo de la perera va eixir de darrere d’un tapit baladre on s’havia amagat, vora riu, i va començar caminar pel camí, en direcció cap a l’hort, amb la disfressa de fantasma i un quinqué a la mà, de flameta grogussa i dèbil, i l’engrunsava com un escolà engrunsa l’encenser. I així, a pleret, anava acostant cap a l’hort pel camí del riu, i feia, amb veuarra de barranc, retronant:

Ara que estic viu,
vaig rodant per este riu...

Ara que estic viu,
vaig rodant per este riu...

El que estava dalt de la perera, en sentir i ataüllar l'esperit enllançolat que venia pel camí del riu i cap a l’hort, es va posar blanc, com un glop de llet, com una paret emblanquinada, com un grapat de neu, com un paper fumar, com una cara esglaiada...
L’amo de la perera va arribar, per fi, fins al seu hort, i ara retronava:

Ara que estic mort,
vaig rodant per este hort...
Ara que estic mort,
vaig rodant per este hort...

El lladre es va posar a tremolar dalt de l’arbre, i no sabia què fer, si mantindre’s allà dalt per no ser descobert pel fantasma, o pegar un bot i arrear a fugir que els peus no li havien de tocar terra. Però mentre es decidia, si bote o no bote, que l'esperit se li acostava, se li acostava per l’antera de l’hort, arran del talús... Se li acostava, se li acostava! Fins que la veuarra va atronar:

I ara que vaig per l’antera,
agarraré qui està en la perera!!!

I ara sí, el lladre, cagat de por, es va tirar d’un bot de l’arbre i va pegar a fugir cames em valguen, com si l’acaçaren, només a ell –només a ell!–, totes les animetes del purgatori...



Me la va contar l'amic Vicent Moscardó, de Benigànim

2 comentaris:

  1. Quins recoooords!!!!
    La meva iaia també me'l contava però era un xiquet que anava al cementiri a per freixura!

    ResponElimina
  2. Eixa història és la de Marieta i el Mort.
    -Marieta... torna'm la freixura (o el fetge) que m'has furtat de la sepultura...
    I el mort anava pujant escalons cap a l'habitació de Marieta.
    Tots Sants i Dia de Difunts: fogasses, castanyes, moniatos... i la història de Marieta i el Mort. I els badocs fent això de Halloween.

    ResponElimina