dissabte, 6 de febrer de 2016

Heavy metal


(Banda sonora: Judas Priest)

És migdia i cau un sol que torra, ací a la carretera. Tot el que ara desitge és arribar al poble que ve i fer per manera de canviar d'aspecte. Agrairia que algú m'arreplegara i m'ajudara a fer el tram que em queda i no haver-me'l de xafar tot a cama, que els preus els tinc abrasits. Però la gent que trafega per aquests verals s'embala en passar pel meu costat, sembla que vegen el dimoni emplomat, per la cara d'espant que els ix quan em miren. És culpa d'aquesta horrorosa samarreta de serpents i calaveres, que em deu traure una pinta de perillós que a gosades.

File un vehicle que s'acosta, prou lluny encara, i estic per jurar que és la guàrdia civil. Què faig, foc o fuig?

És com aquella volta, quan tenia onze anys, que em vaig escapar de casa, per una rabuderia de xiquet, i la guàrdia civil em va empomar a males penes vaig haver travessat Novetlè. Mon pare em va fer el cul blau a corretjades, i ma mare els cabells lluents de tant d'acariciar-me'ls mentre jo plorava el passó de vara del pare.

Viure la vida és complicat. Sobretot si has anat vivint-la amb una espècie de por.

Quan la Betty es va presentar al taller va coincidir que el Ramon se n'havia anat a fer un encàrrec i no tornaria en tot el matí. Sempre l'atenia ell, la Betty. O l'amo, que en aquell moment esmorzava al bar de la Roja. La Betty anava vestida amb uns pantalons super-estrets, com mallots, i una samarreta sense mànegues d'estampat tropical. Va fer dringar les claus del seu Renault-5 per davant la meua cara i va dir: «Va a trompades; xafes i pareix que s'ofega com un asmàtic». «En acabant li faré una miradeta», vaig dir jo, i vaig continuar atent al raig negre que s'escorria del càrter. I ella: «El necessite ja; o siga, ja. Ara mateix!». I jo que li raone: «Ramon està fent un encàrrec, i l'amo, esmorzant...» I ella que punxa: «Que tu no eres prou?».

Si els balòsties tingueren rei, m'elegirien a mi per a portar-ne la corona. Amb tot, barat a la rapidesa amb què li vaig deixar el cotxe a punt, vam quedar que soparíem junts, aquella nit. La proposta va ser d'ella: «A les huit passaré per tu. Posa't guapo», va dir.

El cas és que m'ho vaig olorar de seguida, que la Betty era un cap d'oroneta; que un home no li devia de durar més allà de xamar-se un paquet de tabac, i jo no seria per a ella res més que un rot volander. Però, veges tu quina oportunitat: em trobava més a soles que un mussol, i amb quaranta-dos anys al llom que et balle les aigües una xavaleta de vint, francament, has de tindre l'alegria d'unes absoltes per a girar-te d'esquena i fer com si passara un carro. Qui no s'arrisca, no pisca. I jo em vaig posar a risc de perdre el trellat.

Em vaig posar guapo. Vaja, guapo a la meua manera, a la manera d'un pansot de quaranta-dos anys: més o menys mudat, amb corbata i tot. Un pixavins revengut. I ella, la Betty, se'm va presentar d'aquella altra manera: de cantant d'un grup de heavy metal que feia, va aparèixer engiponada amb una samarreta negra amb tot de calaveres i monstres trets d'un malson d'un sopar mal paït, i uns pantalons tan ajustats que se li remarcava tot el solc de la xona.

Vaig muntar al seu cotxe i la vaig complimentar amb un ramell de roses que ella va olorar d'arrapa-fuig i va reballar tot seguit al seient de darrere.

Em va dur a un casalot del carrer Hostals on assajaven ella i el seu grup heavy. Els Collons de Montgó, es diu el grup, que ja són ganes de dir-se. És un nom contradictori perquè són totes xicones. Supose que ara com ara serà la Patty, la que haurà de fer de cantant en substitució de la Betty. No té mala veu, la Patty. Una miqueta escamosa, sí. Però això de l'escama forma part de l'essència del heavy, segons que sempre diuen elles.

La Betty em va conduir fins a una espècie de cambra frigorífica, a l'interior del casalot. Allà hi havia l'instrumental i l'equip de so del grup. Vaig saludar amprat i tothom em va refilar com refilarien un peix estrany tot alçant-lo per la cua fora de la peixera.

Aquella nit ja vam acabar a rebolcons en una màrfega del primer pis, després d'haver begut cervesa a manta i de fumar maria a base de bo.

Ens vam continuar veient durant els dies següents. Ella venia pel taller poc abans de l'hora de tancar i d'allí corríem a encauar-nos al casalot, a manxar com a desesperats, a beure i a fumar pels descosits.

Seguint aquell ritme de vida va ser com em va cabdellar, i d'un dia per l'altre em vaig trobar ataconat dins la furgoneta de l'equip de so i els instruments com un fòtil més del grup, darrere la Betty com un gos. No vaig avisar ningú que me n'anava a córrer l'aventura amb una xavaleta més de vint anys més jove que jo que feia de cantant en un grup de heavy metal.

Durant unes setmanes la cosa entre la Betty i jo va rutlar prou bé. La duia sempre enganxada a mi com una gata en zel, vinga de fer-me bromes i carantoines, i a mi em xorrava la bava de veure-me-la a tothora enguiscant-me, enroscada al meu cos com una serp manyaga i juganera. Quant al grup i la resta, hi ajudava en tot allò que sabia i podia, i m'hi vaig integrar de tal manera que aviat vaig perdre la vergonya a dur aquestes macabres samarretes de serpents i calaveres.

Em sentia com si haguera nascut de cap i de nou. Res a veure amb aquell mecànic fadrí i acovardit. La Betty m'havia fet entendre que la vida se l'ha d'escórrer com una llima, dessucar-la fins prendre-li l'alè de l'última gota.

Però m'he equivocat de totes passades. Jo no estic preparat per a assumir i practicar una filosofia de la vida tan radical, tan lliure. Ho he entès de baquinada, quan uns dies arrere va aparèixer en escena el Pere-Joan. Un sacre que la Betty havia conegut en una hamburgueseria de Salou, després d'una actuació. Li va entrar per l'ull, el tal Pere-Joan, un tararot amb figura de gànguil. Va ser arribar ell i convertir-me jo en un trasto que destorba, vinga de pegar bacs amunt i avall, com un bambau, sense cau on amagar-me, ara convertit en un rot passat que deixa mal regust quan retorna a la boca.

La gent del grup va començar a fer-me el buit. La Betty m'esquivava, i si li preguntava res em responia esguitada, furiosa com no me la podia haver imaginat fins aleshores. Em bandejava. S'havia cansat de mi. Em va reviscolar l'antiga covardia de viure. Hauria pogut traure un bitllet de tren i tornar a la vella rutina del taller i la vida insípida de fadrí solitari. Però pensar en el retorn m'ha provocat una profunda vergonya. Una insuportable vergonya. I llavors se m'ha ficat al cap l'enrònia que m'ha perdut: un corcó enrossinat que no ha parat de barrinar-me el cervell fins que me l'ha emmalaltit.

Aquesta matinada, quan la Betty ha tornat de fotre's una rebolcada amb el Pere-Joan, l'he escanyada amb una corda de la guitarra Fender de la Rossy. No ha patit gaire perquè anava com un cep. El pas següent devia haver sigut buscar una corda llarga i penjar-me jo de qualsevol biga. Però, en comptes d'això, he pegat a fugir.

És la guàrdia civil. Els tinc damunt, ja. Saben qui sóc i què he fet. Ha resultat també una escapada curta. Com quan era xiquet i em vaig escapar de casa. La diferència és que ara estic molt més lluny de ma casa, i que ma mare fa més de vint anys que es va morir. 


Publicat al suplement dominical del Diari de Barcelona el 24 de febrer de 1991. Revisat, febrer 2016.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada