dissabte, 19 de novembre de 2016

Els ulls d'Alboi



Aquesta història va passar fa molts i molts anys, ben abans que regnara entre nosaltres el mític rei Pepet, aquell qui de xicotet portava sabatetes de fusta. En algun indret dels voltants d'Alboi i de la cova Negra hi havia hagut, temps era temps, un parell ullals o ulls aigua, avui desapareguts. I aquesta llegenda explica com va ser que aparegueren en el riu.

Vivia a Alboi un ric senyor que tenia tres fills i una filla. Del govern de la ciutat de Xàtiva va rebre l'encàrrec de fer una construcció que portara l'aigua des del naixement de Bellús fins a les fonts de la ciutat.
El senyor d'Alboi va encomanar aquesta tasca al més gran dels seus fills. Aquest va construir una llarga canonada, compacta i continua, que resseguia el curs de riu, després continuava terra a través salvant els desnivells amb nombroses arcades, entre les quals l'imponent aqüeducte de les Arcadetes d'Alboi. Quan la seua germana va veure enllestida aquella obra es va atrevir a comentar-li que, a parer seu, allò no acabaria a fi de bé.
Construïda per fi tota la llarga canonada, amollaren l'aigua. Però la pressió que va fer el corrent va ser tan fort que tota la construcció va rebentar.
El senyor d'Alboi va decidir d’encarregar ara la tasca al fill mitjà. Aquest, però, va repetir pèl per pèl allò que havia construït el seu germà gran. Igualment la seua germana li va comentar la seua sospita que allò acabaria de la mateixa mala manera. Com en la primera ocasió, no li feren cas. I en deixar anar l'aigua, tota la conducció va esclafir de nou.
L'assumpte ja pintava mal per al senyor d'Alboi, que temia un altre fracàs, la vergonya consegüent i fins i tot la ruïna per a ell, atès que el termini per lliurar l'obra feta s'exhauria. Així que ara va confiar l'encàrrec al fill més menut. I aquest, no gens escalivat per l’experiència fracassada dels seus germans, va repetir pas per pas l'obra d’ells. La seua germana també el va advertir que si els dos primers intents havien acabat en fracàs, era de preveure que intentar-ho per tercera vegada també acabaria en desastre. I de fet així va succeir: en deixar anar l'aigua cavallera, tota la construcció va tornar a rebentar.
El senyor d'Alboi estava desesperat. No li quedava cap fill més a qui encomanar la tasca, excepte, és clar, la seua filla, que tantes vegades havia insistit que l'obra feta pels seus germans no estava ben construïda.
Tu et veus capaç de dur a bon terme aquesta obra? –li va preguntar son pare en presència dels seus altres germans, cap dels quals no confiava en la capacitat de la seua germana, tampoc son pare, però es trobava aigua al coll i no li quedava ningú més a qui encomanar-se.
Jo puc fer-ho –va dir la filla a son pare, ben convençuda.
I es va posar mans a l'obra. A diferència del que havien fet els seus germans, ella no va construir una canonada tota seguida i compacta. A cada tram, va obrir uns respiradors, petites torres a manera de curtes xiumeneres. Quan tota la conducció va estar construïda amb aquests respiralls, amollaren l'aigua.
I en aquesta ocasió sí que va arribar sense problemes fins a les fonts de la ciutat de Xàtiva.
Gràcies a això, el senyor d'Alboi va poder satisfer l'encàrrec i no es va arruïnar. Però va considerar que el fet que la seua filla, una dona, l'haguera salvat del destret era una humiliació que no podia suportar ni consentir. I d'acord amb els seus tres fills, i per a evitar que en un futur poguera tornar a deixar-los en evidència, li arrancaren els ulls i els van reballar al riu.
Dels ulls d'aigua ja no hi queda cap rastre, però la conducció que ella va construir encara es conserva i ressegueix els meandres del riu d'Albaida, des del naixement de Bellús fins a les Arcadetes d'Alboi.

Me la va contar Carles Grau, a qui li la contava la seua àvia d'Alboi.




dimarts, 1 de novembre de 2016

El cas de por que li va passar a un que furtava peres



Això era un home que estava molt i molt desvanit de la perera que tenia en l’hort, tot i que era un hort xicotet, al costat del riu, ran d’un barrancó. Ara: la perera era enorme, colossal, i feia unes peres boníssimes, gustoses a més no poder, com un sucre. Així que l’home no es cansava de mirar l’arbre atibacat, pagat i satisfet ell de ser l’amo d’aquella meravella del món, que no n’hi havia una altra de més extraordinària.
Tant se la mirava que podia alfarrassar sense equivocar-se quants quilos de peres hi havia. I va ser per això, perquè se la mirava tant, fins que els ulls li coïen, que es va adonar que algú altre també li tenia amor a les seues estimades peres...
Aquell dia, en l’hort, tirava pedres de ràbia al barrancó, i maleïa el lladre, i pensava com el podria empomar i com l’escalivaria. I es feia mala sang, i flastomava contra el lladre entre si, fora d’ell: Malapeça! Malapell! Malandrí! Així que aquella nit es va amagar dalt d’un arbre i va esperar... i va esperar... i va esperar... Fins que el lladre va aparèixer, tot silenciós, més tranquil que una mona, entre la foscor de la nit, amb una cistella al braç, com qui va al forn a pel pa encomanat. Es va enfilar dalt de la perera, i: esta vull, esta no vull, va omplir la cistella a caramull. I tal com vindre, se’n va anar: tino-tano, com una mona descarà, pel camí del riu enllà.
Però ara l’amo sabia qui era i ja tenia decidit quin escarment li prepararia.
La nit següent, l’amo de la perera, amb un llençol vell es va disfressar de fantasma, i va esperar que tornara el lladre amb la seua cistella. I el lladre va arribar a l’hort, tranquil com un mona, com la nit anterior, i va pujar dalt la perera. I quan ja va ser a lo més amunt, l’amo de la perera va eixir de darrere d’un tapit baladre on s’havia amagat, vora riu, i va començar caminar pel camí, en direcció cap a l’hort, amb la disfressa de fantasma i un quinqué a la mà, de flameta grogussa i dèbil, i l’engrunsava com un escolà engrunsa l’encenser. I així, a pleret, anava acostant cap a l’hort pel camí del riu, i feia, amb veuarra de barranc, retronant:

Ara que estic viu,
vaig rodant per este riu...

Ara que estic viu,
vaig rodant per este riu...

El que estava dalt de la perera, en sentir i ataüllar l'esperit enllançolat que venia pel camí del riu i cap a l’hort, es va posar blanc, com un glop de llet, com una paret emblanquinada, com un grapat de neu, com un paper fumar, com una cara esglaiada...
L’amo de la perera va arribar, per fi, fins al seu hort, i ara retronava:

Ara que estic mort,
vaig rodant per este hort...
Ara que estic mort,
vaig rodant per este hort...

El lladre es va posar a tremolar dalt de l’arbre, i no sabia què fer, si mantindre’s allà dalt per no ser descobert pel fantasma, o pegar un bot i arrear a fugir que els peus no li havien de tocar terra. Però mentre es decidia, si bote o no bote, que l'esperit se li acostava, se li acostava per l’antera de l’hort, arran del talús... Se li acostava, se li acostava! Fins que la veuarra va atronar:

I ara que vaig per l’antera,
agarraré qui està en la perera!!!

I ara sí, el lladre, cagat de por, es va tirar d’un bot de l’arbre i va pegar a fugir cames em valguen, com si l’acaçaren, només a ell –només a ell!–, totes les animetes del purgatori...



Me la va contar l'amic Vicent Moscardó, de Benigànim

dilluns, 12 de setembre de 2016

Els ponts del diable



Aquesta novel·la va ser la meua primera incursió en el món de la literatura "juvenil". La va publicar Columna Edicions l'any 1995, i en va fer una altra reedició el 2005. L'editorial Bromera va desestimar-ne la coedició. No obstant això, un any més tard, va fer la coedició d'El lledoner de l'home mort

Els ponts del diable va rebre el Premi Samaruc de Literatura Juvenil de l'Associació de Bibliotecaris Valencians 1996.

La podeu llegir picant aquest enllaç:





1995
2005















dijous, 23 de juny de 2016

Hòmens i falagueres





Els bessons Barilla, diuen que vivien –més aviat malvivien– en una cova vora el barranc del Castell, dessota mateix de l’ermita de les Santes, avui desapareguda. Segons els qui se’n recorden, darrere l’ermita creixia una esponerosa figuera, i una font hi rajava tot l’any, fresca a l’estiu, freda a l’hivern. En aquella ermita es veneraven unes santes, Anastàsia i Basilissa, de les quals afirmaven –ho afirmava almenys un tal Juan Croisset en un fals cronicó publicat l’any 1851, Novísimo Año Cristiano– que eren nascudes a Xàtiva, que foren batejades per l’apòstol sant Pau quan predicava per aquestes terres, i que l’acompanyaren fins a Roma, en temps de l’emperador Neró, on l’apòstol i les dues acòlites xativines patiren martiri fins a la mort. L’ermita, de planta modesta, construïda en l’auge del fervor popular per les santes, allà pel segle XVII, va caure en definitiva desgràcia, després de patir molts anys de desídia, quan, en la més recent dècada dels cinquanta, oblidada l’ermita com a lloc de celebració religiosa i usada com a taller de pirotècnia, un accident amb la pólvora va causar la mort de dues persones de la mateixa família. Pocs anys després, don Gregorio Molina, industrial de Banyeres, propietari de la moderna i influent Papelera San Jorge, va derrocar l’ermita i en el seu solar va construir un bloc de pisos per als seus treballadors. Anys abans, el meu avi Vicent –Vicent Cucarella– havia obtingut de don Gregorio Molina la concessió d’un petit terreny vora el mateix barranc, on s’acaben i conflueixen els carrers de les Ànimes i de les Santes, en el rost conegut com la Pujada de Sant Josep, puix que seguint costa amunt, ran de l’antiga muralla, s’arriba a l’església de Sant Josep i Santa Bàrbara, excel·lent mirador de la ciutat. En aquell tros, l’avi va alçar una casa després que, a colps de maceta, aconseguiren de rebaixar una grossa gepa de pedra viva, segons que m’han relatat els meus cosins Toni i Mílio, prou més majors que jo, que de menuts ajudaren a construir-la arreplegant l’arena que es dipositava en els clots del barranc: l’avi l’emprava per a la barreja de material i per als blocs amb què va alçar les parets per no tenir diners per a comprar rajoles. D’aquella casa, encara en retinc alguna imatge fixa: al fons, una estufa de ferro, i l’avi, assegut al costat, pela una taronja, la corfa de la qual, sencera com un moll, penjarà de l’estufa perquè s’hi asseque i la farà servir d’esca quan haja d’encendre un nou foc; les parets de l’entrada, a la qual s’accedia pujant-hi tres escalons, atibacades de gàbies de caderneres i gafarrons, perquè l’avi era ocellaire, i també ponderat i apreciat alfarrassador.
    En aquella cova, doncs, tocant on l’avi Vicent va bastir la modesta casa familiar, vivien els bessons Barilla, dessota mateix de l’ermita de les Santes. Si aquella cova va existir o no, jo no ho sé. Jo no l’he coneguda. Jo només he conegut el bloc de pisos que va construir don Gregorio Molina, els pisos de les Santes. Però jo, la cova, no l’he coneguda. Tot el que sé d’aquella cova i dels bessons Barilla m’ho han contat. Veus d’ací i d’allà; testimonis directes, no cap. Relats de segona mà. Grapat de retalls, en suma, que em dispose a ajuntar, a reconstruir.

Vivien els bessons Barilla, doncs, en una cova vora el barranc del Castell, dessota l’ermita de les Santes, quan encara era rei el Borbó Alfons XIII i governava aquell general dictador de nom Miguel Primo de Rivera. No se sap res dels seus pares, d’on eren, quina edat tenien els bessons quan quedaren òrfens. Tanmateix, podem sospitar que els progenitors devien ser de Xàtiva si tenim en compte que els posaren, en masculí, els noms de les santes originàries de la ciutat: Anastasi i Basili. No obstant això, i pel costum valencià de descapçar el noms i fer-ne hipocorístics, a un li deien Tàssio i a l’altre Sílio.
Tàssio i Sílio Barilla devien tenir dotze o tretze anys quan d’ells es conta que malvivien de caritat i feines esparses, que no tenien altra llar que els donara caliu que aquella humida cova en el faldar del castell, vora el barranc. Tot i que eren bessons idèntics, de Tàssio asseguren que posseïa una mirada perspicaç i intel·ligent, ambiciosa. Era ell qui sempre buscava i trobava les petites feines i encàrrecs que els procuraven el minso sustent. Mentre que Sílio, amb els ulls sempre mig tancats, com permanentment endormiscat, mirava sense vivor, apàtic. Fet i fet, Sílio sempre caminava darrere la passa llarga i vivaç del germà desinquiet, com un gos que segueix la petja de l’amo. Tàssio cuidava, doncs, de Sílio, i Sílio actuava sempre segons el criteri de Tàssio. Amb tot, diuen que si no els tenies prou a prop com per descobrir la lluïssor de la mirada Tàssio, era impossible discernir qui era qui a mitja distància.
   Malgrat les penalitats i la gana, solien revolar pel Salón Setabense, petit teatre inaugurat pocs anys arrere, on feien pel·lícules, llavors encara mudes, la projecció de les quals era acompanyada bé per un pianista, bé per la música d’un gramòfon. Influït ja per aquells films originaris, Tàssio declarava que li agradaria ser actor de cinema i festejar amb totes les actrius. S’estimava més una entrada de cinema que menjar una setmana sencera. No obstant això, aquell dejú voluntari, si calia fer-lo, no incloïa Sílio. Tot i que a ell també el cinema el meravellava, Tàssio no permetia que passara més gana que la que ja tenien assignada per òrfens sense empara. Quan no tenien diners per a l’entrada, assetjaven els dominis del porter de la sala com dos boriols brumidors, l’importunaven fins que el derrotaven i els consentia d’entrar-hi sense pagar, sempre a mitjan pel·lícula. No podien ocupar seient i miraven la pantalla drets, refermats en la barana, abocats al penya-segat que es precipitava sobre la platea, tan arraconats que si allargaven el braç podien tocar la pantalla que ataüllaven de gaidó.
   Somiava Tàssio l’oportunitat d’un futur millor, un lloc on arribar i fer fortuna. No somiava marxar a l’Argentina o a l’Uruguai, on s’havien instal·lat tants valencians, anys arrere, fugint de la devastació i la ruïna de la fil·loxera. Tàssio somiava arribar als Estats Units, i li prometia al germà, alhora que a ell mateix, com un tenaç recordatori, que un dia guanyaria els diners suficients per als passatges de tots dos en un gran vaixell, rumb a Amèrica. Aquesta podria haver estat una de les converses al·lusives, una nit qualsevol, a la cova.
         –Segur que mo n’anirem a Amèrica tu i jo, Tàssio? Tu i jo, en barco?
Segur, Sílio.
Segur, Tàssio?
Tan segur com que demà tornarà a eixir el sol.
          –Però, en quins diners pagarem el passatge?
       –Ja els arreplegarem, Sílio. Més tard o més prompte, els arreplegarem. Un dia, tindrem l’edat i mos llogaran per a fer l’arròs.
           –Quan?
           –L’any que ve, o l’atre. Qui sap...
           –I si no fem l’arròs, no mo n’anirem a Amèrica, Tàssio?
           –Farem l’arròs i mo n’anirem a Amèrica.
           –Segur, Tàssio?
           –Segur, Sílio... I ara dorm, no siga que vinga la Quarantamaula.
       Diuen que Sílio temia la Quarantamula, la que entrava a les cases, tingueren xiumenera o no, i s’emportava les criatures malcregudes que no volien dormir; també temia el Saginer que es bevia la sang dels xiquets que corrien els camps a la dula, i el Mutoroni i el Moro Mussa i els lluendos...
Tàssio, això que corre per la cova és un lluendo?!
          –No, Sílio: és un ratolí.
          –Un ratolí, Tàssio?! Segur que és un ratolí?!
          –Segur que és un ratolí, Sílio.
          –Ah, bé.
        I Sílio s’adormia, convençut que aquell renou que se sentia a la cova no el provocava el tràfec inquiet d’un invisible lluendo, sinó un vulgar i inofensiu ratolí.



Un dia, Tàssio li va dir al germà que prompte tindrien els diners per al viatge a Amèrica. Potser Sílio va preguntar si havia aconseguit que els llogaren per fer la temporada de l’arròs. Però Tàssio li va dir quin secret li havia revelat Segimon Vallespí, comerciant d’herbes remeieres, apotecari de camises de serp i pólvores de fetge de rabosa. Segimon Vallespí, dimarts i divendres, dies de secular mercat a la mil·lenària ciutat de Xàtiva, posava la seua parada de medeciner a l’entrada del carrer de la Caldereria. Durant la Nit de Sant Joan, dita a Xàtiva del Ros, la que tothom acostuma a celebrar al ras i en vetla, li va explicar Vallespí que floreix i grana la falaguera, fenomen antinatural, per tant màgic i prodigiós, atès que és una planta que es reprodueix únicament per espores. Si algú, durant aqueixa nit, presencia l’instant en què es produeix el prodigi, tot d’una se li apareixerà una host de dimonis, espectres, monstres deformes i ànimes en pena, tots els quals ballaran frenèticament al seu volant amb el propòsit de fer-lo parar boig. Tanmateix, si en finalitzar la dansa dels esperits la persona no ha perdut la raó, aleshores qualsevol cosa que desitjarà li serà concedida. Aquest era el secret que li havia revelat a Tàssio Barilla el remeier Segimon Vallespí: el màgic secret del poder de la falaguera.
    –Però no li ho digues a ningú, Sílio –aconsellaria, sens dubte, al germà–. Si això ho coneix més gent, no traurà profit saber-ho.
     En ser Sant Joan a prop, porta de l’estiu, nit d’encanteris i d’inveterada veneració solar, arreu de la ciutat prepararien les fogueres amb tota mena de llenya d’esporga i fusta de mobles desballestats; buscarien vora riu una bona canya, llarga i grossa, amb què haurien de botar, ritualment, la foguera i les brases. Però quan va arribar aquella nit ni Tàssio ni Sílio s’uniren a la festa de les fogueres. Des del mirador del Bellveret, vora l’ermita de sant Josep i santa Bàrbara, patrons de fusters i obrers de vila, contemplaren, després de fer-se fosc, primer les fogueres en flames arreu de les places, després les fumagueres del foc en decadència, i la feliç cridòria de la gent en festa, barbull incomprensible de la barreja de moltes cançons. Va veure en el rellotge de la Seu que aviat seria mitjanit i Tàssio va considerar que havia arribat el moment. Li va fer una indicació a Sílio perquè el seguira i junts rodaren per dalt l’ermita de Sant Feliu cap a les restes de la derruïda cava de neu, entre garrofers i ametlers. Feia molts anys que els nevaters ja no feien la ruta entre aquella cava –«la nevera» l’anomenen encara, popularment, avui ja restaurada– i totes les de la serra de Mariola, des d’on transportaven la neu amb rècues de rucs i mules, sempre de nit, quan les temperatures descendien. Feia temps, d’ençà de l’invent del gel artificial, que la neu havia deixat de ser negoci i l’abandó del seu menester va deteriorar la cava. En el sòl de la seua fondària s’acumulaven enderrocs de la coberta assolada, andròmines que la gent hi reballava, entre una brolla d’esbarzers i heures que la humitat constant ajudava a crèixer a plaer. Hi havia qui solia llençar-hi cadells de gat i de gos, perquè hi moriren, si no a causa del bac per inanició. Sovint s’hi escoltaven miols desesperats, gemecs moribunds provinents d’aquella tètrica profunditat. En aquell rodal de l’ombria del castell, en els màrgens humits, vora les margenades de pedra seca avivada de líquens, sovintejaven les falagueres. Tàssio ja devia haver-ne buscat algunes durant el dia i ara només havia de retrobar-les entre la penombra de la nit, després calia seure i esperar. Sílio tenia por.
     –I què farem quan se mos apareixeran els esperits, Tàssio?
    –Aguantar, Sílio. Si vols que tingam els bitllets del viatge, haurem d’aguantar. Facen el que facen, diguen lo que diguen.
    –Hi hauran lluendos, Tàssio?
    –Lluendos, dimonis i esperits de totes les classes i carasses. Però mosatros hem de ser valents... Hem de ser valens si volem eixir d’esta misèria... Tu també has de ser valent, Sílio.
     –Però em fan molta por els lluendos, Tàssio.
     –La fam t’ha de fer por, Sílio. La fam i els polls que se mos mengen...


Hi va haver molt de rebombori per la ciutat després que van trobar Sílio Barilla pels voltants de la cava de neu, tremolant i cridant, la roba espentolada, el cos marcat de blaus i esgarrinxades, com si haguera combatut a tota ultrança contra tots els dimonis de l’infern junts.
     –Fugiu, esperits, fugiu! –cridava quan el trobaren, i es rebolcava per terra com si maldara per apagar el cos en flames– Fugiu, esperits de la falaguera! No se m’emportareu! No se m’emportareu! Tàssio! Tàssio, ajuda’m! Ajuda’m, Tàssio!
     A Tàssio no el van trobar. Al principi es pensaren que podia haver-se precipitat dins la nevera i baixaren hòmens a netejar-la. El buscaren per tot el rodal, per les coves... Preguntaren també als treballadors habituals de l’estació per si havia pogut pujar al tren, als llauradors si l’havien vist deambular pels camins i les sendes. Ningú no l’havia vist. Tàssio s’havia evaporat. Com engolit per una sobtada esquerda de la terra cap a les entranyes infernals, o el no-res.


Sílio fou acollit per un matrimoni d’edat, sense havers, que havia desitjat tenir fills en va. No van arribar a afillar-se’l legalment perquè moriren, gairebé simultàniament, quan es disposaven a enllestir els tràmits legals. Amb tot, li deixaren en herència l’habitatge on vivien, un casup situat al més amunt del carrer San Joaquim, dalt mateix de l’antic convent de sant Domènec, en les cel·les i habitacles del qual, al voltant del claustre medieval, tanta gent sense casa s’hi havia posat a viure.
Orfe per segona vegada, ara sense el ferm guiatge del seu germà Tàssio, Sílio Barilla va haver d’espavilar-se tot sol. Solien llogar-lo per fer feines rutinàries, de poc de compromís; en ocasions ajudava les monges de l’asil del carrer Caputxins, donant quemenjar a les vaques, netejant els estables, barat a menjar de calent en companyia dels vells sense sostre que s’hi acollien. Amb tot això es mantenia.
De tant en tant, l’assaltaven els atacs de pànic, se sentia assetjat pels esperits de la falaguera, i com el dia aquell en què el trobaren delirant a la cava de neu, cridava esbalaït contra ells i clamava l’ajuda del germà absent. Després aquells virulents atacs, quan s’aquietava, calia cosir-li algun trau, curar-li una ferida. Si bé encara li deien amb el nom de sempre, Sílio, quan s’hi referien sense estar ell a prop l’anomenaven «el Boig de les Falagueres».
Tot i amb això, Sílio Barilla tenia amics. Amics de veritat, que l’apreciaven: Cento Sisternes, Moisès Albiol, Blai Muntaner, Ramon Escuriet... Escuriet va morir farà un parell d’anys, i si aquesta història jo l’haguera coneguda abans, potser encara hauria estat a temps de preguntar-li i així conèixer els fets de primera mà, no per rebots en una paret abonyegada.



L’adveniment de la Segona República no va comportar gaires canvis en la vida quotidiana de Sílio Barilla. Sa casa era un niu de runa: hi guardava tota mena d’andròmines que trobava, sobretot ferralla i papers que després, si li passava pel cap, venia als drapers. Quan tenia diners, se’ls gastava en el cinema, i si no en tenia, a l’igual que feia de xiquet, quan era l’ombra del seu germà Tàssio, assetjava tossut el porter de la sala, fóra el Gran Teatre, el Salón Setabense, l’Espanyoleto... fins que el porter, rendit, o copartícip en la representació, li permetia l’entrada. Coneixia Sílio tots els actors i les actrius de moda: Johnny Weissmuller, Mauren O’Sullivan, Laurel i Hardy, Mary Astor, Clark Gable, Loreta Young, James Gagney, Claudette Colbert, Jean Harlow, Wallace Beery, Fred McMurray...
Els xiquets, que solien fer mofa dels sonats, dels qui presentaven una tara o altra, amb Sílio Barilla es clavaven poc. Molts havien presenciat les seues lluites a mort contra els esperits de la falaguera que regularment tornaven per intentar endur-se’l cap als seus dominis infernals, i la seua presència propera, fins i tot dir el seu nom, els infonia respecte, per no dir por. Més i tot amb l’aspecte abandonat que presentava: el cabell llarg i oliós, la barba espessa. No debades, diuen que alguna que altra mare o àvia si calia reprendre alguna iseta infantil invocaven, com a càstig, l’espantosa aparició del Boig de les Falagueres. Així doncs, Sílio Barilla, que havia nascut amb una profunda por innata cap a tots els mites del terror popular, havia acabat per ser convertit en un altre més d’aquesta mitologia reprensiva: el Moro Mussa, el Saginer, la Quarantamaula, el Boig de les Falagueres...


Els tres anys de guerra que posaren fi a la Segona República, no provocaren tampoc gaires canvis en la vida a la dula de Sílio Barilla. Devien d’haver-lo cridat a files, però potser els seus terribles atacs el lliuraren d’anar al camp de batalla. Els seus amics sí que hagueren de combatre la rebel·lió feixista. Cento Cisternes va morir al front de l’Ebre, els altres –Albiol, Muntaner, Escuriet...– tingueren més sort i regressaren vius a la ciutat en acabar la guerra, i no hagueren de partir represàlies, com tants altres, que foren afusellats a la Casa Blanca, a Paterna, als camps de concentració, que s’estigueren anys a les presons per eximir-se d’haver estat afiliats a un sindicat o un partit d’esquerres. Ells no havien estat afiliats a res: eren rècua que seguien el camí per on els menava un arrier qualsevol, fóra qui fóra.
     I si fins aquell moment la vida de Sílio Barilla havia transcorregut amb una certa tranquil·litat, més o menys acceptat per tothom, amb l’assentament del nou règim dictatorial la seua manera de viure tampoc no es va veure gaire alterada. A ulls de les autoritats falangistes i nacional-catòliques ell era un boig, i el millor lloc per als bojos era el manicomi. Amb tot, la seua presència espentolada i desgarbada, i els seus combats a tota ultrança contra els esperits infernals de la falaguera formaven part del paisatge quotidià de la ciutat. Paisatge gris, de fam i de dol, de rosaris i consignes, de delacions i submissions, d’afeccions i represàlies. En els anys immediatament posteriors a la fi de la guerra ningú no va considerar Sílio Barilla un personatge perillós socialment, menys encara políticament. Fins i tot les monges de l’asil de vells del carrer Caputxins continuaven comptat amb els seus serveis, que pagaven igual que abans, amb dinars de calent i algun paquet de cigarrets, dels que la caritat arreplegava pels estancs.
Potser va ser alguna alta autoritat política forastera que va visitar la ciutat entre desfilades de cornetes i tambors la que va assenyalar Sílio Barilla com un boig que calia recloure. I potser els seus conciutadans ajornaren tant com pogueren prendre mesures contra ell. El cas és que l’amenaça de reclusió va arribar a coneixement dels seus amics, que intentaren convèncer Sílio que havia de canviar d’hàbits de vida. Solidàriament, netejaren la casa del carrer Sant Joaquim, la buidaren d’andròmines inútils, arreglaren els mobles i l’emblanquinaren. Però pensaven que el canvi també havia de ser físic: aquelles grenyes, aquella monyassa i les barbes salvatges havien de desaparèixer.
     L’acompanyaren a la barberia de la plaça del Mercat, paret mitgera amb l’Hostal del Peix, en la frontera del qual encara penja un gran peix al·lusiu. El barber va clavar tisora en aquella mata de pèl feréstega, un argelagar indòmit. Sílio va demanar que li deixara almenys el bigot. Després que el barber li va arreglar el cabell, ara curt i ben pentinat, la barba afaitada, a la vista un front ample i blanc... aquell nou Sílio que veien a l’espill tothom va trobar que li semblava a algú altre que coneixien. La nova fesomia ressorgida després d’aquella severa esporga tenia per a ells un aire familiar. Després de debatre i discutir-se una bona estona, sembla ser que va ser el mateix barber qui va tenir la sospita més encertada quan, tot i les protestes del mateix Sílio, va atrevir-se a retallar-li el bigot, fins deixar-lo en una fina ratlla entre el llavi superior i el nas. Llavors tots s’adonaren. I no se’n sabien avenir. Sílio Barilla era la viva representació de l’actor Errol Flynn!
Per a eixir de dubtes, compararen la seua nova imatge amb una fotografia que van trobar entre les revistes del barber, i corroboraren que el paregut entre l’actor i Sílio era extraordinari. Dues gotes d’aigua. Com si foren germans bessons. I, és clar, tal coincidència els va conduir a una altra sospita. La que podia explicar la misteriosa desaparició de Tàssio Barilla.
Era certa, doncs, la llegenda del poder de la falaguera? Poguera ser que sí. Posats a fer conjectures, semblava evident que Sílio Barilla no havia superat la prova i s’havia tornat boig, el Boig de les Falagueres. Tàssio, en canvi, havia triomfat en la batalla contra els esperits i havia aconseguit la seua recompensa: convertir-se en un gran actor de cinema. Tàssio Barilla era Errol Flynn.



Quin cas més extraordinari poder admirar el famosíssim actor Errol Flynn un diumenge pel matí fent una volta tranquil·lament pel passeig de l’Albereda, entre les taules del Moncho, del quiosc Navarro, pel jardí de la Glorieta, pel carrer Botigues, entre el bullici de la plaça del Mercat... Amb tot, m’ha estranyat no haver trobat en els mitjans de comunicació locals i provincials de l’època cap de comentari sobre tan sorprenent coincidència. De fet, com ja he comentat al principi, aquesta història s’ha tramès oralment, confosa entre remotes rondalles populars i entretinguts “sussoïts”. M’atrevesc a aventurar que potser no hi ha constància escrita o fotogràfica perquè els pitjors presagis es precipitaren tan depressa que l’afer no van tenir temps de transcendir.
Diuen que va ser de vesprada, mentre tornava Sílio cap a casa, que un cotxe negre l’estava esperant a la placeta de mossèn Úrios, en la pujada cap a la Seu. Mentrestant, dos hòmens feien temps en el bar Corballes, cantonada amb el carrer les Xiques. El Corballes era un bar petit, sense taules, per tant la presència de dos forasters potser d’aspecte sorrut i reservats no va passar desapercebuda ni al propietari ni als parroquians. Quan va escaure que Sílio va passar per la vora, els dos hòmens abandonaren de sobte el bar i se l’emportaren al vol, l’encabiren en el cotxe i se n’anaren fugint. Diuen, els qui l’escoltaren, que Sílio cridava, desesperat:
     –Tàssio, ajuda’m!, que se m’emporten els esperits de la falaguera! Tàssio, ajuda’m!
    Se l’endugueren al manicomi de Bétera. Potser va ser l’any 1945. Errol Flynnn devia estar rodant durant aquells dies Objective Burma (Objectiu Birmània), a les ordres del director Raoul Walsh.



La guerra a Europa s’havia acabat. El feixisme i el nazisme havien estat vençuts per les dites potències aliades, però a Espanya es mantenia la dictadura del general Franco, aliat dels derrotats Hitler i Mussolini. N’hi havia qui pensava que el règim del general de veu de flauta badada tenia les hores comptades. Però l’inici de l’anomenada «guerra freda» en un món dividit en dues faccions a mata’m o et mataré va salvar el franquisme. Les «democràcies occidentals», temoroses de l’expansió ideològica del comunisme, s’estimaren més una dictadura criminal que no una república democràtica. A Espanya encara no s’havia esvaït la pudor dels milers de cadàvers de la brutal repressió, hi havia fam i misèria, però molts desaprensius es feies rics amb l’estraperlo, de la mateixa manera que les empreses més acostades al règim obtenien mà d’obra barata a través dels represaliats obligats a expiar el delicte de la seua ideologia com a semi-esclaus polítics. Aquella Espanya d’himnes patriòtics i rosaris en família tenia un altíssim nivell d’analfabetisme i, en consonància, el major nombre de sales de cinema per habitant de tota Europa.
     Mentrestant, Errol Flynn seguia fent pel·lícules per a la Warner Bross i Sílio Barilla esperava impacient la visita dels seus amics, els quals l’anaven a veure una vegada al mes al manicomi de Bétera. Li solien portar cacaus i tramussos, li escudellaven les darreres notícies esdevingudes a la ciutat i li contaven totes les pel·lícules que havien vist. Diuen que Sílio Barilla els implorava que el tragueren d’aquell infern, que ell no es considerava boig, encara que patira aquells atacs dels esperits de la falaguera, que a tothora l’assetjaven per provar d’endur-se’l en un descuit cap a les fondàries dels seus dominis infernals. Val a dir que ho varen intentar. Sembla ser que ho parlaren amb un regidor, amb un cap de la Falange local, fins i tot amb un canonge de la seu i amb la superiora de les monges de l’asil de vells del carrer Caputxins, on durant tants anys Sílio Barilla havia tingut cura de les vaques. Tanmateix, l’ordre d’internar-lo al manicomi havia vingut d’«instàncies superiors», i en un règim polític tan jerarquitzat com el franquisme ningú no gosava contradir les gallines més altes del galliner. L’única opció que els quedava era intentar posar-se en contacte amb Tàssio Barilla, àlies Errol Flynn, i fer-lo sabedor de la desgraciada situació en què es trobava el seu germà. No obstant, ningú no sabia com establir contacte amb ell.



Maties Martí, mestre jubilat, poeta idealitzador del paisatge local i lloador de la bellesa femenina en llibres de festes majors, es va avenir a escriure una carta, en nom dels amics del Sílio Barilla, a l’ambaixada nord-americana a Madrid, en la qual exposaven la lamentable situació del germà bessó d’Errol Flynn, en realitat Anastasi Barilla, natural de Xàtiva, en aquell moment actor de fama mundial gràcies a la màgia de la falaguera, i amb qui desitjaven contactar perquè es fera càrrec del germà. La carta, òbviament, mai no va rebre resposta. Però l’enginy dels amics de Sílio Barilla no va desmaiar, ni la voluntat d’alliberar l’amic d’aquella presó injusta.
«Qui envia, no va», podríem dir que va ser la sentència popular que els va fer desistir, si més no de moment, de l’aventura de les cartes: calia anar als Estats Units en persona i explicar la situació a Tàssio Barilla cara a cara, encara que només poguera anar-hi un dels tres. Ja ho decidiria la sort del punyet o de la palleta més llarga, quan fóra arribat el moment, qui havia de ser l’elegit per al llarg viatge i la comesa.
Era menester, doncs, aconseguir capital econòmic per al passatge. Després, una vegada als Estats Units, calia trobar-hi una feina i, mentrestant, intentar contactar amb l’actor. En aquella dècada dels quaranta, anys de postguerra, no hi havia gaires possibilitats de guanyar diners més enllà del que calia per al sustent diari, si més no de manera honrada. De més a més, cap dels amics tenia possibilitats de reunir un minso capital si amb prou feines guanyaven per a malmenjar i malvestir-se: Moisès Albiol feia de manobre, Ramon Escuriet era llaurador a jornal i Blai Muntaner ajudava son pare, que solia posar parada a l’entrada del cine Espanyoleto amb cacaus, tramussos, filloles de margalló, dàtils, lledons i pomes ensucrades, tot allò que constituïa les llepolies de l’època.
La idea que se’ls va acudir als tres amics va ser comprar un porquet i alimentar-lo durant un any; llavors, fet un porc de bon pes, el rifarien i traurien el doble del seu valor que si el venien a un carnisser o un particular. Així doncs, feren l’estalvi i adquiriren el porquet. Van voler tenir-lo a la casa que Sílio Barilla havia heretat dels qui havien d’haver estat els seus pares adoptius, però quan hi arribaren es van trobar que l’ajuntament se l’havia apropiada, que l’havia venuda a un conegut usurer local i que aquest l’havia llogada a una família provinent de Mazarrón, Múrcia, el cap de casa de la qual treballava en la construcció del clavegueram de la ciutat. Degueren trobar un altre lloc on alimentar el bacó que havia ser passaport als Estats Units d’Amèrica, i l’animal potser va assolir bon pes en canal, tanmateix no va arribar a poder ser rifat públicament perquè tot just havien aconseguit el permís municipal per a fer la rifa i havien encomanat a la impremta les tires amb els números, el porc va desaparèixer.
En un dels viatges a Bétera, comunicaren a l’amic el robatori i la impossibilitat de poder fer el viatge als Estats Units, si més no de manera immediata. Van haver de tornar a pensar en la possibilitat d’enviar noves missives, escrites amb la lletra de traç subtil i equilibrat del mestre poeta, potser als estudis cinematogràfics amb els que l’actor tenia signat contracte: Warner Bross. La carta, la va arribar a escriure en Maties Martí, però no aplegaren a tirar-la al correu.
Va ser un colp de sort, potser recialla de la mateixa fortuna que va encimbellar Tàssio Barilla als més elevats cims cinematogràfics. El cas és que va arribar a Xàtiva Mínio Bataller, fill d’un artista faller local que l’any 29 havia decidit canviar el cartó-pedra de les falles pel cartó-pedra dels estudis cinematogràfics de Hollywood. Gairebé ningú no recordava aquest xativí emprenedor, tal volta per procedir d’una una família no gens llarga: una tia monja clarissa, que professava els vots precisament en el convent del carrer Montcada, i un parell de cosins que regentaven una botiga de roba al carrer Pi, carrer que puja fins a la plaça del Mercat. D’aquesta visita sí que he trobat notícia, breu, però, en el periòdic Las Provincias del 8 de març de 1948:
«Herminio Bataller, hijo del conocido artista fallero setabense Edelmiro Bataller, que años atrás marchó a buscar fortuna en la industria cinematografica de Hollywood, ha regresado por unos dias a su ciutat natal. Su visita obedece al deseo de su progenitor, recientmente fallecido, de tener nicho y lápida con su nombre en el cementerio de la ciudad, aunque sus restos mortales reposen en tierra americana. Herminio Bataller continua con éxito la tradición familiar y actualment realiza decorados para la conocida productora cinematográfica Paramount Pictures.»

Albiol, Muntaner i Escuriet s’afanyaren a buscar i trobar Mínio Bataller. Aconseguiren d’explicar-li el cas prodigiós de Tàssio Barilla, esdevingut Errol Flynn gràcies a la màgia de la falaguera, i el cas dissortat del seu germà, Sílio Barilla, perseguit pels malèfics esperits de la planta per haver eixit derrotat en la batalla, en aquell moment injustament reclòs al manicomi de Bétera. Li mostraren una fotografia que li feren just en mateix dia que descobriren la vertadera identitat d’Errol Flynn a cal barber de la plaça del Mercat.
Diuen que Mínio Bataller no se’n sabia avenir de la gran ressemblança que hi havia entre aquella fotografia de Sílio Barilla i Errol Flynn. Va voler conèixer-lo personalment, potser per cerciorar-se que la història era verídica, i consta que va fer el viatge fins a Bétera en un taxi, pagat de la seua butxaca, acompanyat pels tres amics. Allí, diuen que Mínio Bataller va conèixer Sílio Barilla i va poder parlar amb ell. Tot i que l’havien pelat al zero i que físicament estava prou desmillorat, pels medicaments i els constants electroxocs a què el sotmetien, atès que en els darrers mesos els atacs dels esperits de la falaguera s’havien multiplicat i pràcticament cada dia feien un nou intent per endur-se’l, diuen que Mínio Bataller no va tenir dubtes a considerar que entre Sílio Barilla i Errol Flynn hi havia alguna cosa més que una simple coincidència de paregut físic. Per això va accedir a fer les gestions necessàries per fer arribar la carta a mans de l’actor. No els va assegurar que poguera fer-ho ell mateix, perquè els actors i les actrius de Hollywood no permetien que la gent del carrer se’ls acostara gens, però va assegurar que buscaria els contactes necessaris per fer-li arribar la carta directament i no entre els milers que reben dels fans d’arreu del món.


Mínio Bataller se’n va tornar a Amèrica amb la carta per a Errol Flynn en la maleta. Als amics de Sílio Barilla els va donar un número de telèfon perquè li trucaren passat un mes o així, per informar-los del resultat de les seues gestions. Els amics de Sílio Barilla es meravellaren de saber que als Estats Units pràcticament tothom tinguera telèfon a casa. Mínio Bataller va entendre la situació i diuen que els va aconsellar que li telefonaren des d’un locutori, a través d’una conferència amb cobrament a destinació.
Unes setmanes més tard, Albiol, Muntaner, Escuriet, de bon matí d’un dia entre setmana, entraren al locutori que la companyia Telefònica tenia aleshores al carrer Trobat, continuació del bulliciós carrer de les Botigues. Donaren el número de Mínio Bataller a l’operadora i li indicaren que la trucava era de cobrament a destinació. Hi va haver «demora» de vora vint-i-quatre hores, i mentre esperaven feien torns de guàrdia a la porta del locutori. Tothom que hi passava i els preguntava ells explicaven que esperaven una trucada d’Errol Flynn. Finalment, la trucada es va poder realitzar.
Segons el relat que ens ha arribat, Errol Flynn estava rodant als estudis de la Warner Bross (potser The Adventures of Don Juan, de Vicent Sherman) i s’hostatjava en un hotel de Los Angeles. Mínio Bataller va aconseguir, mitjançant algú de la Paramount, que un directiu d’aquell hotel es comprometera a donar-li la carta en mà amb una indicació d’importància. En els dies posteriors no hi va haver resposta per part de l’actor. Així que Mínio Bataller va decidir sovintejar l’entorn de l’hotel per si fóra possible veure’l mentre entrava o eixia. Com que era un hotel on solien hostatjar-se els grans actors de Hollywood, pels voltants sempre hi revolaven un estol de fotògrafs i periodistes, i molts policies que tenien per missió aüixar-los. Per fi, Errol Flynn va aparèixer a la porta de l’hotel. Un taxi l’esperava. Segons el relat popular, va voler mostrar-se amable amb els periodistes, així que va esperar uns instants perquè li feren unes quantes fotografies i va respondre algunes preguntes. En aquesta circumstància, des d’on era, darrere els periodistes i els policies, Mínio Bataller va agitar els braços per guanyar l’atenció de l’actor, mentre cridava:
     –Tàssio, Tàssio! Has llegit la carta?
     Diuen que Mínio Bataller els va contar que en el moment que es disposava a entrar al taxi, Errol Flynn, potser perquè havia escoltat el seu nom de veritat, va dirigir la mirada cap a ell. I va afirmar que el cèlebre actor, abans d’encabir-se definitivament dins el cotxe, va assentir repetidament amb el cap mentre li somreia, «a manera d’agraïment», segons que diuen que va dir Mínio Bataller.

Els tres amics no degueren de trigar gaire a voler dur la bona notícia Sílio Barilla, per animar-lo i fer-li recobrar l’esperança. Però quan arribaren a Bétera es van trobar que l’amic ja no hi era. A partir d’ací les versions sobre la seua sort són contradictòries: uns diuen que va fugir del manicomi i que el seu cos el trobaren flotant a la platja d’Alboraia. D’altres, però, afirmen que els de l’hospital els contaren que dies abans havia arribat un gran cotxe negre, lluent com una ascla d’or, impressionant, amb un advocat i una infermera, i a Sílio Barilla se l’emportaren. Això diuen que deien. 


dissabte, 11 de juny de 2016

No sóc d'eixe consens


Aquest blog representa la constatació d'un fracàs. El fracàs d'una aventura literària que porta el nom de ploma de Toni Cucarella. Després d'anys escrivint i publicant, en fer balanç de l'abast de l'aventura, heus ací que tot plegat no ha arribat gaire lluny. Toni Cucarella no consta en el plànol de la literatura catalana, per més que algú n'haja fet algun esment anecdòtic. Fet i fet, l'anunci d'una novetat literària no solia alçar pols ni remolí.

Cal assumir els fracassos i seguir fent camí en la vida. No es saludable insistir a badar-se el cap contra parets impossibles. No sóc cap místic de la literatura. No obstant això, no l'he abandonada, tanmateix la practique com una afició ocasional, un oci amateur sense pretensions de trascendència. Amb tot, malgrat no haver deixat gens de rastre ni d'haver concitat gaire interès en el moment de cada nova publicació, estic convençut que bona part del que he escrit té suficient dignitat literària. La meua obligació és creure en el valor literari de tot allò que he escrit: creure-hi i defensar-ho. Si pensara que no té valor, no existiria aquest blog a benefici d'inventari.

Malgrat el fracàs, sempre he escrit obstinat a ser un escriptor normal. Un escriptor de cara al món, sense complexos, com si no formara part d'una literatura anòmala, fragmentada i minifundista. Un escriptor que pensava que, a pesar de tot, formava part d'una literatura com les altres, francesa, italiana o islandesa. La meua, catalana. Des del País Valencià.

En conseqüència, quan va ser aprovada l'AVL vaig deixar constància de la meua oposició a un pacte político-lingüístic que ens allunyava de la normalitat a què alguns aspiràvem (una llengua, una literatura, un mercat) i ens encaminava cap al reducte folklòric. No debades, la unitat de la llengua catalana, i la seua literatura, s'ha convertit en una sofrida declaració retòrica que alguns fins i tot proclamen per assentiment tàcit o implícit si l'altre amb qui pacta no s'hi oposa gaire aferrissadament. No obstant això, cada terra fa guerra. Perquè la unitat no és una declaració retòrica, sinó una mentalitat, una manera d'entendre la llengua i la literatura en català sense fronteres administratives, com un tot, pensant en la totalitat del territori, donant el mateix valor a tot allò que s'hi publica en català. Aquesta mentalitat no abunda gaire. Podríem dir que la literatura catalana cadascú l'abasta segons els seus prejudicis. En alguns indrets, no volen ni sentir-ne el nom, i de qui calia esperar més intel·ligència i suport mira els altres per damunt del muscle amb prepotència i menyspreu: es considera autosuficient.

Avui, amb el pacte definitiu amb la RACV, que ja s'albirava com a horitzó previst i irreversible des del moment de la seua infausta creació, l'AVL tanca el clos del reducte folklòric. La RACV: un baluard de burrera i espanyolisme a qui caldria demanar comptes per la complicitat amb el món violent que ha perseguit la llengua i la cultura del País Valencià, de les bombes a Fuster i Sanchis Guarner a la destrossa de llibreries; altaveu i trinxera d'un anticatalanisme tan furibund com calculat, sempre ben subvencionat, per a ofrenar noves glories a Espanya; un antre d'on no ha eixit una sola frase que puga ser de profit per a la llengua i la cultura dels valencians. Un antre de mediocritat. El consens assolit i lloat és el consens per un futur de mediocritat. Però és un consens majoritari. Consens polític i intel·lectual. Poques veus s'hi han mostrat en desacord. I no han estat tingudes en consideració, és clar. L'objectiu assolit és superior a qualsevol reticència. La pau lingüística en diuen. Els qui n'impulsaren la guerra han resultat vencedors. Ara se'ls lloa i se'ls acull, obviant que foren els qui crearen el conflicte, els qui visqueren del conflicte i els qui entrebancaren, fins i tot violentament, la dignificació de la nostra llengua catalana. Però ara la pau serà definitiva. Hi ha un consens quasi unànime. I qui no estiga d'acord, com és el meu cas, que s'hi pose fulles.

Aquest blog, com explicita el seu nom, està a benefici d'inventari. Tothom hi pot entrar, tothom el pot llegir. És el blog d'un aficionat a escriure relats que ja no té cap pretensió de figurar en cap mapa de la literatura. Però tot allò que he escrit, encara que no haja deixat rastre, ho he escrit amb l'interès de contribuir a construir una llengua i una literatura normals, amb futur, amb aspiracions d'universalitat. Des d'una falsa normalitat, sí, però amb voluntat de normalitat.

Ja sé que no podré evitar, si és el cas, que algú prenga aquests escrits, o qualsevol altre que encara es publique en paper, i m'etiquete com a escriptor de la literatura valenciana, que m'obligue a formar part, tant si em plau com si no em plau, d'aqueix consens político-lingüístic (i literari) que han pactat l'AVL i la RACV amb el suport de bona part del món polític i intel·lectual valencià. No m'hi podré oposar. Però vull deixar constància que res del que he escrit ha de ser per a major glòria d'aquest consens indigne, d'aqueixa literatura valenciana sorgida d'un pacte entre mediocres. No podré evitar-ho, ja ho sé, però almenys sí que puc deixar escrit que si algú m'inclou en aqueixa literatura de la llengua valenciana o de l'idioma valencià ho farà perquè em menysprea i, doncs, pretén escarnir-me, ofendre'm.

No sóc apàtrida, però. Com Fernando Pessoa, com Francisco Ayala i tants altres, jo també crec que la pàtria de l'escriptor és la seua llengua. I la meua és catalana. La meua llengua, la meua cultura, la meua literatura, ben catalanes. Perquè aquesta ha estat la meua intenció.

En resum, malgrat ser un ningú, no em plau ser inclòs en aqueixa literatura de les tres províncies, autonòmica, pactada i consensuada per a ofrenar noves glòries a Espanya. Més val ser cap de sardina que cua de pagell.

Juny 2016

dissabte, 14 de maig de 2016

Fusteria Orts




Tot i el renou de la ràdio en marxa, Isabel distingia el brogit de la motocicleta del seu pare acostant-se cap a casa, llavors avisava que ja podien anar escudellant. Ni les bessones ni sa mare posaven en dubte la veracitat de l’anunci. Quan Isabel deia que el pare s’hi acostava, ràpidament repartien els plats i posaven els coberts a taula. A son pare li agradava dinar en punt: arribar i seure, amb el plat encara calent i fumejant, la llesca de pa al costat i el got amb tres dits mesurats de vi negre.
   Martí Orts treballava en una fusteria. Hi eren una dotzena de treballadors, dels quals només tres figuraven com a oficials. Martí Orts n’era un. Malgrat que era el més antic del taller i el que s’encarregava de les comandes que requerien més destresa, mai no va comptar per al propietari per assumir la responsabilitat d’encarregat. Fins a tres ocasions s’havia il·lusionat en va que l’amo de la fusteria deixaria en les seues mans l’organització del taller. En totes les ocasions, un altre oficial, contractat d’un altra fusteria, li guanyava la mà. Martí Orts no va protestar mai la decisió que l’arraconava a ser un oficial més, sense rang. De bon principi, s’hi resignava perquè covava la secreta aspiració de tenir un dia taller propi, i llavors totes les humiliacions que havia sofert li serien recompensades. Tanmateix, aqueixa secreta aspiració feia temps que se li havia avinagrat.
Menjaven en silenci. Mentre ell era a treballar, la ràdio Vanguard la tenien tothora en marxa, una cançó darrere l’altra. Però quan Martí Orts fussava amb la clau el pany de la porta la ràdio emmudia a l’acte, la dona i les filles callaven. Moments més tard, només s’hi havia de sentir el batre lent de les culleres remenant el recapte dels plats. Què pensava Martí Orts mentre menjava? Els seus pensaments no creaven sorolls que pogueren ser interpretats per la fina oïda d’Isabel, encara que ella els sospitava. Percebia l’hostilitat de son pare, podia ensumar-la quan ell era a prop, quan la mirava fent-la culpable del primer avort de sa mare, un xiquet, tot i que ella encara no havia nascut. I de dos altres avorts, posteriors al seu naixement, altres dos xiquets, després dels quals vingueren les bessones, com per escarnir-li el desig que tenia Martí Orts d’un fill mascle, d’un hereu que continuara el seu ofici de fuster, a qui ell ensenyaria a usar la plana, la garlopa, la gúbia... Martí Orts no va repartir la seua frustració entre totes les filles per igual. Només amb la major, només amb Isabel. Malgrat que va ser a causa del part de les bessones que sa mare va quedar impossibilitada per tornar a tenir més fills. O filles.
   Per a aquell hereu que no va quallar a viure en cap de les tres vegades en què fou engendrat, Martí Orts havia previst de destinar totes les seues atencions de pare i totes les seues aspiracions de fuster. Ho tenia calculat. Obriria al banc una llibreta d’estalvis on guardaria cada mes una part de les moltes hores extraordinàries que treballava. Al cap de vint-i-cinc anys ininterromputs de posar-hi la quota establerta, calculava que per fi havia de tenir prou diners per muntar el seu propi taller: una planta baixa on cabrien la màquina de serrar, la planadora i regruixadora... Fusteria Orts. Pare i fill compartint l’ofici. Compartint la propietat. Pare i fill, amos tots dos, que no assalariats.
Havent dinat, Martí s’arrepapava al seu balancí de lona; becava durant un quart d’hora just, abans d’encaminar-se de nou cap a la fusteria.
Les germanes d’Isabel, les bessones, que treballaven per a una modista del carrer Sant Francesc, havien marxat cap a la faena mentre ell encara dormitava. Isabel i sa mare havien desparat taula, deixant l’escurada per fer, per a mamprendre-la quan ell se n’haguera anat, a fi de no destorbar-li el son mentre escuraven. Quan ell ja no hi era, la tornaven a posar en marxa, la ràdio.
   –Quan festejàvem ton pare em va dur un dia a vore un cantaor molt famós que actuava al Setabense, però que ja no recorde com li deien... Anàvem tots els dissabtes al cine, i repetíem els diumenges si feia mal oratge...
   –Però ara no la trau ni a la porta de casa...
   –Uei, i què has de fer? Fa moltes hores a la fusteria...
   –Això, mare, damunt justifique’l.
   –No el justifique, filla. És la realitat. Som un casa de cinc boques, i lo poquet que guanyen les teues germanes és per al seu eixovar. Ara que elles es casaran, alenarem una miqueta, i aleshores voràs com tornarem a anar al cine junts, ton pare i jo, i a passejar per l’Albereda... Més encara: vendrem esta casa vella i comprarem un pis pel barri del Carme, a prop de ca la tia Encarna...
   –I jo, què faré mare...?
   Davant aquesta interrogació, sa mare sempre callava.
   –Me pense que ja va escomençar-se la ràdio-novel·la... –s’excusava. Era aquesta o qualsevol altra fórmula evasiva la que li permetia desviar la pregunta d’Isabel.
   –Vaja vostè a escoltar-la. Jo acabaré d’endreçar lo que queda...


Isabel esperava sa mare vora la porta amb el cabàs a la mà. S’havia posat unes gotes de colònia al si i darrere les orelles, tot i que sabia que no li duraria gaire més que unes poques passes. Isabel va comminar sa mare a afanyar-se, sinó quan arribarien al mercat només quedaria el rebuig. Sa mare li demanava paciència mentre li anunciava que ja venia.
   Mentre esperava, Isabel encara es va fer un darrer repàs a l’espill del moble paraigüer de l’entrada. Amb els dits, es va repassar el cabell, es va allisar els plecs de la roba i es va contemplar els llavis acabats de pintar. Es va detenir a observar fixament el color vermell que contrastava amb la blancor de les seues galtes, que no és que foren pàl·lides de natural, però amb el color pujat del carmí creava un contrast que ara trobava excessiu. Tan excessiu que tot d’una va traure’s el mocador per esborrar el carmí, quasi amb ràbia. Va tornar a contemplar-se els llavis, i les faccions que ja començaven a marcar arrugues, i va pensar que ja se li estava declarant un primer avís d’envelliment.
   Sa mare va aparèixer per fi amb un altre cabàs al braç. S’havia posat la mateixa colònia que ella. I va dir Au!, sense que l’expressió sonara, però, com una ordre, més aviat com un assentiment de resignació. Isabel va obrir la porta i totes dues es precipitaren cap al carrer.
   De camí al mercat, saludaren les coneixences, però no s’hi aturaren gaire: la tongada era llarga i s’havien d’afanyar per tornar a casa d’hora i poder preparar el dinar sense retard.
   –Fa molta calor, mare.
   –No m’ho recordes que encara m’abofegue més...
   –I això que encara som a primeries de juny, que quan serem al ple juliol mos desfarem com un tros de gel en una paella...
   –Ton pare, pobre, estarà patint a base de bo, a la fusteria...
   –Tots la patim, la calor, mare...
   –Però a mosatros, ací al carrer encara mos corre l’aire, i a dins la casa fresqueja una miqueta, i si no navegues fort no es fa tan pesada, la calor... Però a la fusteria, amb aquella coberta d’uralita que ho posa tot a bollir...
   –Compre-li un aventador, al pare...
   –Ai, Isabel, no sé com eres.... Dir eixes coses a ton pare... Encara com que no et sent... A voltes pense que li tens quimera...
   –Mos en tinguem, de quimera, mare...
   –Això t’ho penses tu.
   –Havia d’haver nascut per a dur pantalons, i vostè ho sap, mare...
   –Sempre estàs amb la mateixa enrònia, Isabel; sempre... El pare t’ha volgut igual... És cert que s’haguera estimat més que... És igual, no vullc dir-ho.
   –No ho diga. Però tots, vostè, jo i el pare, sabem quina és la veritat...
   –Tot canviarà quan les bessones es casaran. Ara anem a curtes sempre, i això fa que el pare estiga assovint amb el cap calent. Quan les bessones es casaran, el pare canviarà, ja ho voràs. Només queden tres mesos... Ja voràs...
   –Ja voràs? Allà vorem, diuen els cegos...
   –Hui podríem fer un arròs amb bledes per dinar...
   –Amb la calor que fa?
   –Ai, sí, tens raó... I què podríem fer que li caiga bé al pare?
   –Paella amb col i mussola.
   –Sí, dona, com el peix va tan barat...
   Pel carrer de la Corretgeria, la mare d’Isabel va sentir que les cames li fluixejaven, que el cap se li torbava. Va haver de refermar-se en la paret per no caure tot d’una.
   –Mare, què li passa?
   –No ho sé... M’he torbat. Serà esta calor, que m’abofega...
   –Vol que mos en tornem a casa...
  –Ai, no... Després del viatge fet... Aguarda’t un moment, que de segur se’m passarà...
   Van haver d’entrar en la primera casa oberta. Li van traure una cadira on ella va seure. Tenia el rostre esblaïmat. Li feren beure una mica d’aigua amb sucre mentre Isabel li feia aire amb un ventall.
   –Esta calor... –es va plànyer, a manera de disculpa.
   Però no era aquella inusual i forta calor del mes de juny la causa de la seua torba.


Trobaria a faltar les bessones quan es casarien? Segurament, va haver d’admetre. Les trobaria a faltar sobretot a l’hora de dinar i de sopar. Durant la resta del dia no eren a casa, i al vespre se n’anaven a festejar; només a l’hora dels dos àpats principals la família es reunia al complet, encara que parlaren poc i l’única conversa possible fóra un renou oprimit de coberts i escudelles. Altres xiques portaven els xicons a festejar a casa, però les bessones no. Les bessones s’avergonyien de la casa que compartien i del barri on vivien. S’avergonyien d’aquell caminal polsegós que feia de carrer, d’aquells ametlers moribunds que agonitzaven en els bancals perduts, d’aquella serra pedregosa i erma; s’estimaven més festejar a cals xicons, que vivien tots dos a ciutat, en carrer de volta, per on passaven les processons de Setmana Santa i Corpus. I ara, l’últim diumenge de juny anaven a casar-se, juntes, a l’església de la Mercè, que no debades eren bessones. De primer havien de posar-se a viure de lloguer, fins que arreplegarien per a l’entrada d’un pis propi. Quan les bessones es casaran, va pensar Isabel, potser son pare es decidirà a comprar un pis de segona mà al barri del Carme, al costat de ca la tia Encarna; d’això se’n delia sa mare. Però i ella, què?
   –Véns o no véns a plegar la roba, Isabel?
   –De seguida vinc, mare.
   Sa mare seia a la cadira. En la ferrada s’acimava un munt de roba neta per plegar i planxar. Respirava amb dificultat.
   –Torna a ofegar-se, mare?
   –Això pareix... M’ofegue i em canse de no res...
   –Hauríem d’anar a metge.
   –Açò no és res, Isabel... L’edat... I la calor.


El dia de la boda de les bessones, Martí Orts havia rebutjat ser el padrí d’una o altra de les seues filles. Va ser una decisió previsible. El dia de la cerimònia, fins i tot va costar penes i treballs que accedira a ocupar el seu lloc en la fotografia de família. Després del convit, Martí Orts va felicitar les filles novençanes i va encaixar d’esme amb els gendres, cap dels quals no era fuster: l’un era repartidor de begudes en un camió, l’altre treballava en una fàbrica de paper.
Isabel, en canvi, havia fruït amb el casament de les germanes. S’havia hagut d’encarregar de bona part dels preparatius, i el dia del convit va ballar amb tothom fins esgotar les seues forces; ella mateixa canviava les plaques del tocadiscos i comboiava uns i altres a ballar. Després, però, de tornada a casa, sola, l’eufòria que l’havia acompanyada tot el dia es va esvair. El regrès a casa li va provocar un conegut abatiment.
La va sobtar veure son pare assegut al balancí de lona, a les fosques.
   –M’ha espantat, pare... Per què no ha encès la llum?
   –Costa diners...
   –I la mare?
   –Al llit.
   –Vostè no té son?
   –No.
   –Jo vaig a gitar-me, pare. Que tinga bona nit.
   Havia quedat sola enfront la perenne reprensió de son pare i la solsida salut de sa mare, qui, malgrat que feia temps que patia marejos i ofecs, ella mateixa, però, s’encarregava de mitigar la importància dels símptomes. I tots, Isabel també, donaven per acceptable la seua versió que aquells defalliments eren propis l’edat, que no perdona; i la calor.
L’endemà de la boda de les bessones, la mare d’Isabel va vomitar sang i se l’emportaren d’urgència a l’Hospital Clínic de València. Els metges diagnosticaren un càncer i només els van donar a triar on desitjaven que tinguera lloc la mort, en aquell hospital o al seu llit de casa. Se’n va tornar per morir al seu barri de les Eretes. La portaren en una ambulància.
   –M’estic morint –va assumir, amb serenitat, quan la introduïen al vehicle.
   –I ara, quines coses diu vostè, mare... Lo que passa és que ací ja li han fet tot lo que podien fer-li, i a vostè el que li cal és repòs i prendre’s la medicació que li han donat els metges. Això ho pot fer a casa i allí la podem atendre millor, el pare, la tia Encarna, les bessones ara quan vindran, jo mateixa...
   –No em fa por morir, Isabel. Per tant no cal que vos esforceu a amagar-me la veritat. Estic contenta si em muic al meu llit, amb tota la meua família al costat. Estic contenta de vore que les bessones ja s’han casat i ja tenen la seua vida encarrilada. Em dol que no sentiré els néts que em diran iaia. I em dol sobretot per tu Isabel, que t’hauràs de quedar a soles amb ton pare.
   I que l’amargor que té perquè no vaig nàixer home l’acabe de consumir, va pensar Isabel, però no va gosar a pronunciar-ho en veu alta.
   –Estic molt torbada, Isabel...
   –Mire de becar una miqueta, mare... Se li farà el viatge més lleuger...

No van voler avisar les bessones. No val la pena que els desbartem la lluna de mel, havia decidit Isabel. La mare estava greu, però no per a morir-se aquell mateix dia o l’endemà, no obstant els metges no li havien donat ni dues setmanes de vida. En un parell de dies les bessones ja serien a casa, de tornada del viatge de noces. No val la pena que els desbaratem la lluna de mel, va dir Isabel a son pare.
   Una setmana més tard que les bessones hagueren regressat del viatge de noces, va morir la mare. Martí Orts, vestit amb el mateix dol que les seues filles, no va abandonar el seu lloc al costat de la caixa fúnebre. No obria la boca ni quan li oferien el condol, es limitava a assentir el compliment i continuava estàtic vora el taüt. No va exterioritzar cap sentiment durant tot el vetlatori: un rostre rígid i una mirada extraviada. Isabel va preparar les infusions de la vetla: til·la per als parents, camamilla per als veïns i coneguts. Només les bessones i sa tia Encarna ploraren públicament la pèrdua de la difunta. Isabel es va guardar les llàgrimes per a plorar-les en privat.
Ara que el taxi els havia retornat del cementeri, Isabel es va trobar amb una casa absolutament buida. No havia volgut que les bessones s’hi quedaren per fer-li companyia, i sa tia Encarna havia patit un esvaïment i la van haver de dur a casa seua perquè se’n refera. L’amplitud que havia deixat el taüt a l’entrada de casa la va impressionar. Ràpidament, per poblar aquella buidor corprenent, va col·locar al seu lloc els mobles de sempre.
Martí Orts s’havia assegut vora la tauleta del guisador, fugint de la taula familiar on menjaven cada dia. En ben poc de temps, per dos successos de naturalesa ben distinta i oposada, Martí Orts habitava ara una casa badívola. Hi havia la seua filla Isabel, sí; però...
   Martí Orts no va voler fer ús dels tres dies que li pertocaven de permís laboral per la defunció de la dona. L’endemà mateix va tornar a la rutina del taller. Isabel no sabia què fer ara, exonerada de l’obligació de sa mare, sense les bessones, que tot i que no feien gaire estada a casa, calia llavar-los la roba, estendre-la, planxar-la, fer els llits, preparar el dinar... Ara, la casa només l’habitaven ella i son pare. I entre tots dos convivia, i els separava, un profund silenci. I una antiga aversió.
Els dies següents es repetiren com un reglot inclement. Aquell no dir res i acotar el cap, mentre Isabel, tot d’una, li llevava a son pare una borumballa de la camisa o li espolsava unes estelles del camal quan seia al balancí per fer la seua becaina. Aquell silenci que foradava com un corcó. Aquell oprimit, i reduït, renou d’escudelles i coberts. Isabel li hauria volgut dir: I què, pare, si no vaig nàixer xic, i què si mai no sabré serrar un cabiró, si no distingiré una plana d’una garlopa, si no podré perfilar la moldura d’un marc de finestra... I què? Sóc la seua filla, i ara, mos hem quedat a soles vostè i jo, i no tenim ningú més a qui li importe si tossim o mos moquem. No porte pantalons però sóc la seua filla Isabel, la major, la que si haguera nascut xic ara mataria amb vostè la pena al taller nostre, vostè i jo plorant la mort de la mare mentre fem una finestra, una porta, el capçal d’un llit de novençans...
Aquell dia, quan va sentir el brogit de la moto del pare, també va apagar la ràdio i va parar taula ràpidament. Quan ell va entrar-hi, ja tenia el plat on pertocava. Martí Orts, tampoc en aquesta ocasió, no va badar boca en passar casa endins: va menar directament al lavabo per tornar a rentar-s’hi les mans, que ja se les havia llavades abans de marxar del taller. Després, va seure davant del plat i va començar a menjar, capcot, amb l’atenció distant. Isabel el mirar i va dir:
   –Pare, que li pegaria mal si posava en marxa la ràdio?
  Ell no va contestar. Va continuar omplint i engolint lentes cullerades d’arròs, sense mirar-la. El rellotge de damunt la còmoda pronunciava, compassadament, el seu tic-tac.
Llavors Isabel es va alçar amb una sobtada decisió.
Pare, vaig a posar la ràdio. Mos farà companyia.


Aquest relat, publicat al llibre «Hòmens i falagueres», va arribar a formar part de la primera versió de la novel·la «Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts».