Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2016

Els ulls d'Alboi

Imatge
Aquesta història va passar fa molts i molts anys, ben abans que regnara entre nosaltres el mític rei Pepet, aquell qui de xicotet portava sabatetes de fusta. En algun indret dels voltants d' Alboi i de la cova Negra hi havia hagut, temps era temps, un parell ullals o ulls aigua, avui desapareguts. I aquesta llegenda explica com va ser que aparegueren en el riu. Vivia a Alboi un ric senyor que tenia tres fills i una filla. Del govern de la ciutat de Xàtiva va rebre l'encàrrec de fer una construcció que portara l'aigua des del naixement de Bellús fins a les fonts de la ciutat. El senyor d'Alboi va encomanar aquesta tasca al més gran dels seus fills. Aquest va construir una llarga canonada, compacta i continua, que resseguia el curs de riu, després continuava terra a través salvant els desnivells amb nombroses arcades, entre les quals l' imponent aqüeducte de les Arcadetes d'Alboi. Quan la seua germana va veure enllestida aquella obra es va atrevir a co

El cas de por que li va passar a un que furtava peres

Imatge
Això era un home que estava molt i molt desvanit de la perera que tenia en l’hort, tot i que era un hort xicotet, al costat del riu, ran d’un barrancó. Ara: la perera era enorme, colossal, i feia unes peres boníssimes, gustoses a més no poder, com un sucre. Així que l’home no es cansava de mirar l’arbre atibacat, pagat i satisfet ell de ser l’amo d’aquella meravella del món, que no n’hi havia una altra de més extraordinària. Tant se la mirava que podia alfarrassar sense equivocar-se quants quilos de peres hi havia. I va ser per això, perquè se la mirava tant, fins que els ulls li coïen, que es va adonar que algú altre també li tenia amor a les seues estimades peres... Aquell dia, en l’hort, tirava pedres de ràbia al barrancó, i maleïa el lladre, i pensava com el podria empomar i com l’escalivaria. I es feia mala sang, i flastomava contra el lladre entre si, fora d’ell: Malapeça! Malapell! Malandrí! Així que aquella nit es va amagar dalt d’un arbre i va esperar... i va espera

No sóc d'eixe consens

Imatge
Aquest blog representa la constatació d'un fracàs. El fracàs d'una aventura literària que porta el nom de ploma de Toni Cucarella. Després d'anys escrivint i publicant, en fer balanç de l'abast de l'aventura, heus ací que tot plegat no ha arribat gaire lluny. Toni Cucarella no consta en el plànol de la literatura catalana, per més que algú n'haja fet algun esment anecdòtic. Fet i fet, l'anunci d'una novetat literària no solia alçar pols ni remolí. Cal assumir els fracassos i seguir fent camí en la vida. No es saludable insistir a badar-se el cap contra parets impossibles. No sóc cap místic de la literatura. No obstant això, no l'he abandonada, tanmateix la practique com una afició ocasional, un oci amateur sense pretensions de trascendència. Amb tot, malgrat no haver deixat gens de rastre ni d'haver concitat gaire interès en el moment de cada nova publicació, estic convençut que bona part del que he escrit té suficient dignitat literàr

Nostàlgia de la borra

Imatge
Nostàlgia de la borra va ser una col·laboració amb Sara Vilar per a la seua intervenció Si els llits parlaren , amb la qual va participar a la mostra L'espai trobat l'any 2004, un esdeveniment que convertia Benissa (la Marina Alta) en un gran aparador d'art al carrer.  Si els llits parlaren... L a instal·lació  Si els llits parlaren...  és un intent de reflexió sobre la quantitat de coses que han viscut els llits; Històries tristes o plenes de felicitat. Però històries que passen a diari als llits: fer l’amor, dormir, pensar, llegir, somiar, refer-se d’una malaltia, jugar, nàixer, morir… La instal·lació mostra  el llit com a testimoni mut de les nostres vides ,  de la nostra quotidianitat. Si els llits parlaren...  recupera a partir de poemes, narracions i contes de la literatura totes aquestes vivències, per a unir-les al llit. Poemes, narracions, contes, històries… que literaturitzen els esdeveniments dels quals els llits en són mut testimo

Heavy metal

Imatge
(Banda sonora: Judas Priest) És migdia i cau un sol que torra, ací a la carretera. Tot el que ara desitge és arribar al poble que ve i fer per manera de canviar d'aspecte. Agrairia que algú m'arreplegara i m'ajudara a fer el tram que em queda i no haver-me'l de xafar tot a cama, que els preus els tinc abrasits. Però la gent que trafega per aquests verals s'embala en passar pel meu costat, sembla que vegen el dimoni emplomat, per la cara d'espant que els ix quan em miren. És culpa d'aquesta horrorosa samarreta de serpents i calaveres, que em deu traure una pinta de perillós que a gosades. File un vehicle que s'acosta, prou lluny encara, i estic per jurar que és la guàrdia civil. Què faig, foc o fuig? És com aquella volta, quan tenia onze anys, que em vaig escapar de casa, per una rabuderia de xiquet, i la guàrdia civil em va empomar a males penes vaig haver travessat Novetlè. Mon pare em va fer el cul blau a corretjades, i ma mare els c

Descriure escriure

Imatge
La majoria dels editors de llibres que conec –o que he saludat– viuen del benefici del seu negoci. En canvi, la pràctica totalitat dels escriptors que conec –o que he saludat– no poden ni tan sols malviure dels rendiments dels drets d’autor dels seus llibres, per molts que en tinguen. Els pocs que han aconseguit viure de l’escriptura –que no de la literatura– són els qui han reeixit a ajudar-se la creació literària amb la col·laboració periodística, la ressenya o la traducció. No ens ha d’estranyar, doncs, la raó que fan servir alguns autors per argumentar la seua participació en els blasmats premis literaris: «Amb l’import del premi compre temps per poder escriure». Algú potser s’atrevirà a objectar-hi que la literatura exigeix una actitud vocacional que no ha de valorar la compensació econòmica, a la qual cosa li replicaré –sense acritud, malgrat tot– que la vocació és cosa de frares i mongetes colpits per la mística de les missions tercermundistes. Sense temps, sense salari, no