dilluns, 23 de febrer de 2015

La terra lliure





La terra lliure la vaig pensar com una novel·la "juvenil". S'inspira en altres novel·les meues, sobretot Els camps dels vençuts i Els ametlers perduts, i en un relat, Kurdistan, que vaig escriure per al cicle Pensar el país. Quan la vaig acabar, la vaig passar a una editorial, la qual, però, va desestimar-ne la publicació. No sé si els motius de la negativa foren d'índole literària o pel tema que tracta, certament conflictiu. En qualsevol cas, he renunciat a intentar-ho de nou. La deixe ací a benefici d'inventari.

https://drive.google.com/file/d/0BxOzhEFpsJG5VE5ZWElpMUQ2MUk/view?usp=sharing


Llegiu-ne el primer capítol:

Havien passat uns quants dies d'ençà de la mort de l'avi Macià. Però en traspassar el llindar, casa endins, no podia evitar haver de fer una ullada a la porta tancada de l'habitació a mà, com si encara ell habitara aquella trinxera on havia resistit a tota ultrança per no perdre l'última de les seues batalles. Encara revolava la seua veu entre les almotlades, suspeses les paraules que ell solia usar dels fils de les teranyines...
    Vaig aplegar a casa de tornada de l'institut i vaig abandonar la cartera amb els llibres damunt d'una cadira, tot i ser conscient que en veure-la reballada arreu manera ma mare Elvira m'amollaria un merescut escardussó. Però en comptes de marmolar-me, em va anunciar que Toni, el carter, havia deixat una carta per a mi. Una carta de Teresa.
   L'àvia Irene i ma mare Elvira m'observaren amb un somriure de complicitat. Aneu a saber què devien imaginar-se, quina íntima relació s'afiguraven elles que ocultava aquell sobre. No em vaig atrevir a obrir la carta davant seu. Així que, a desgrat de la seua curiositat, me'n vaig pujar corrents a l'andana.
  Vaig seure en un vell caixó de taronges girat del revés. Durant una estona vaig estar mirant-me aquell sobre blanc amb la reconeguda cal·ligrafia, redona i equilibrada, de Teresa. Hi havia un espill vell a l'andana, tot ratat, en el qual, tanmateix, podia observar perfectament la cara de balòstia que se m'havia quedat amb la carta de Teresa a la mà. I tot d'una vaig pensar en balòsties i en badocs, que són, en realitat, les flors del magraner. Allí les tenia, ben representades davant meu, tot un muntó de cridaneres campanetes roges penjant d'un magraner imaginari. I la llumenada d'aquell advertiment, reiterat en temps de magranes, que pronostica que si et vols morir, menja magranes i ves-te'n a dormir. Amb la carta a la mà, doncs, m'havia quedat abalostiat, embadocat, enfavat... I tot era per por, ho he de reconèixer. Por de les paraules de Teresa, del seu record coent com una fiçonada de vespa, por de sentir més insuportable el buit de la seua absència després que haguera llegit la carta; però, sobretot, por de constatar a través de les seues pròpies paraules la inexistència d'un sentiment compartit, la impossibilitat d'una mínima esperança.
Prompte seria desembre, i a pesar que encara ens trobàvem en el ple de la primavera d'hivern, l'hivern com cal ja s'anunciava amb esguits de fred i dies d'oratge tèrbol. Amb tot, des d'aquella andana atibacada d'andròmines i ferramentes rovellades, d'estores d'espart, de caixons i basquets, de cordes de cànem i sacs d'arpillera, el meu pensament va recular uns quants mesos arrere, a les setmanes prèvies a l'estiu, quan encara no m'havia adonat que estava enamorat de Teresa i passava cada matí per sa casa per fer junts el trajecte cap a l'institut; quan l'avi Macià encara era ben viu i i mon pare Mateu i ma mare Elvira treballaven, en aquell París llunyà, fins llevar-se la llúpia, de sol a sol que diríem: ell a la fàbrica Citröen; ella netejant escales i oficines. Mentre hi pensava, mentre prenia força l'evocació, hi havia silenci al carrer. Un silenci pacífic i monòton, habitual. Tanmateix, tot d'una, de la mà del record d'aquells dies ja passats però encara recents, començaren a penetrar andana endins les múltiples veus de la xicalla enjogassada, cada vegada més nítides, cada vegada més potents; colles per ací i per allà, tot al llarg del carrer, que movien gran sarau i rebombori: jocs, cançons i un variat vocabulari.
    Jugaven xiquetes i xiquets a botar la corda, i cantaven:
    –La lluna, la pruna, vestida de dol. Son pare li pega, sa mare no vol... Les coses tan bones que cria el Senyor, per dalt les teulades raïm de pastor...
     Tocant a la casa, en la frontera de la qual, dins d'una fornícula amb vidre, guardaven durant tot l'any la imatge del sant del barri, enfront del carrer Nou que feia pujada, sobre la mota del clavegueram que era "mare" de tots els jocs, des d'allí mateix, davant la presència impassible del sant d'alabastre, s'escampaven els crits esbalaïts dels qui jugaven a capitulet:
–Capitulet... capitulet a Ximo que s'amaga darrere el bidó de llanda! Capitulet a Gori que s'amaga en la persiana de ca Malieta! Capitulet a...
No tothom del veïnat posseïa la paciència necessària per suportar la cridòria dels xiquets al carrer, i sempre hi havia qui, desbatejat per tanta escama, eixia a aücar-los a crits, encaminant-los de mal to cap a unes altres andoles, lluny del portal de sa casa, cap a la serra, cap a les hortes, més enllà fins i tot de la quinta forca... Llocs de grans perills per a les criatures que hi bambaven a la dula, llocs per on rondava el temut Saginer, que es bevia la sang dels xiquets; i l'home del sac, que els segrestava i en acabant els reballava al riu, dins d'un sac, perquè s'hi ofegaren; i el mutoroni lleig i el terrible Dimoni Emplomat i l'artera bruixa Poruixa... Així i tot, no dubtaven a aüixar-los amb poalades d'aigua si calia, sovint bruta, perquè escamparen el poll de davant de casa seua.
    –Uixe! Uixe! Aneu a donar cilici en una altra banda! Aneu-vos-en a jugar allà on brama la tonyina, escamosos! Tabarres! Uixe! Uixe!
     No obstant això, només aconseguien que es bateren en retirada durant un breu moment. Al cap de poc, no havent-hi tiquis-miquis a la vista, tornaven a ocupar amb la seua alegre cridòria aquell tros de carrer d'on havien estat foragitats feia un tres i no res.
    Si començaven joc nou, discundien perquè l'atzar triara qui havia de pagar:
    –Dalt del pont hi havia un sabater que feia les sabates del paper. Quin nú-me-ro-gas-ta vos-tè? El trenta! Plom: un, dos, tres, quatre...
    –Un potet roget, que isca fora l'an-ge-let!
    –No me s'hi val, no me s'hi val! Que se m'ha deslligat la sabata!
    –Colliiins!, ara que ja et tenia assampat... Trampós! Sompo!
    –Una, dos i tres: coqueta, rotllet i pastisset!
    –Conillets a amagar, que la llebre va a caçar, de nit i de dia resant l'Avemaria... Conillets, esteu amagadets?
    –Ha arribat un barco de cacau fallat i el pobre Manolo ha caigut soldat. Ha anat a la guerra i no l'han volgut perquè té una cara com un mig ermut...
    –Tu, Piula!
    –Si em tornes a dir Piula et trenque la cara, ninot!
    –Ja pots córrer, que de cals Piula véns...
    Les famílies no es coneixien pel cognom, sinó pel malnom. I si bé alguns se n'enorgullien, del renom de la nissaga, d'altres en renegaven i el rebutjaven de mala veta:
    –Si jo Piula, tu Cagalló!
    –Cagalló tu, merda seca!
    –T'avente una bocinada que t'arranque les dents, cap de suro!
    –Vols que et descabe d'un calbot, cagandanes?
    –El calbot que t'arrearé jo et farà besar terra, barsagues!
    Milhòmens, tanmateix taperots: criatures amb pretensions adultes que es desafiaven com galls de garbera. El combat, fins que arribava a les mans, si hi arribava, s'encenia a còpia de vocabulari: brofegades, flastomies, renecs, feridores analogies i grosseres comparances. Un lèxic que pocs s'atrevirien a incloure en un diccionari formal. Era la llengua del carrer.
    Perquè fins llavors havia estat el carrer qui ensenyava a expressar-se, era al carrer on es barataven paraules velles per a idees novelles, era el carrer qui creava i entreteixia els lligams, era el carrer la pàtria, eren al carrer on prenien forma sòlida i concreta els trets específics de la nostra identitat...

La identitat: ser conscient de pertànyer a un món singular, a un paisatge, a unes veus. Allò que realment ens arrela a un lloc és la llengua que el descriu. Els mots. La llengua única que dóna nom a la terra que trepitgem i que treballem, que dóna nom a les plantes, als arbres: la llengua que designa cada detall de la geografia que delimita el seu territori; la llengua que és viva al carrer, en les converses, en els jocs, en les cançons; la llengua que plany i que riu, que exalta l'amor i expressa el dolor amb unes paraules i no amb unes altres; la llengua que alberga un imaginari particular, mític i màgic, amb els seus propis follets i fades i ogres i gegants i saginers i bruixes i encantades i quarantamaules; la llengua que guarda i relata un passat i unes llegendes. Qui mata una llengua, mata un poble.

Jo no he nascut en aquesta ciutat. No puc dir que provinc de l'imponent penyal del Puig, que és d'on vénen els xiquets d'aquesta vall; les xiquetes vénen de Santa Anna, el cim amb forma de volcà extingit, per més que en la vida del món no haja escopit un sol gargall de lava, ni en cap moment de la seua història haja sorgit de la seua entranya una minsa fumerola. No he nascut en aquesta ciutat, potser ni per la redor d'aquesta vall. No sé on vaig nàixer. Potser on vaig veure la llum per primera vegada parlaven una llengua diferent d'aquesta amb la que m'expresse amb tota la consciència. Potser la dona que em va dur al món no m'entendria si jo li explicava com m'ha anat la vida sense ella. Però aquesta és la meua llengua. És la que jo reconec com a pròpia, la llengua de la meua gent, la llengua que descriu i anomena el meu paisatge des de temps immemorial: Creueta, Penya Roja, Vernissa, Corona d'Estrela, Muntanyeta dels Quatre Vents, Puig, Bolvents, Bixquert, Cova Negra, Estret de les Aigües, Serra Grossa...
  Em van donar en adopció quan tenia poc més dos anys, potser quan les monges de l'orfenat ja donaven per sentenciada la meua condició d'orfe a perpetuïtat. Però a ma mare Elvira i a mon pare Mateu tant els feia si era negrelló o blanc pigallat. Volien un fill. Necessitaven un fill. Ma mare Elvira i mon pare Mateu no havien pogut tenir-ne de propis, i no es resignaven a anar-se'n d'aquest món sense haver tingut l'oportunitat de deixar la seua herència a algú a qui ells consideraren talment carn de la seua carn. D'ells he rebut, però, un lligam més dens que la sang, més poderós que els gens: les paraules. De ma mare Elvira, de mon pare Mateu, i de l'avi Macià i de l'àvia Irene, les he rebudes. Paraules amb les que puc descriure tot allò que m'envolta, tot allò que estime i que em plau, i tot allò que no estime i que em desplau. Puc descriure la vida i la mort, l'amor i l'odi i l'aigua que plou: si cau mull-mull, si plovisqueja, si cau a cànters i a gana; l'aigua que corre cavallera per les sèquies, la que es deté al remels d'un riu, la que brolla d'un ullal i la que és escorrim d'un bassi; i si em banya, si em mulla, si em xopa, si m'amera, si m'esguita; i si la sue o l'entresue o si la plore o només la gemegue...
    Mire l'entorn d'aquesta ciutat, que jo considere la meua ciutat tot i no haver-hi nascut, guaite pertot i sóc capaç de dir el nom de cada cim, siga alteró, tossal o serra, de cada cingle, de cada cova, de cada penya, dels rius i les sèquies que la fan fèrtil, de cada partida, siga del pla o del secà; em sé les fites de tot el seu terme. Jo forme part d'aquest paisatge, d'aquesta terra: tinc ací les meues arrels perquè conec totes les seues paraules.
  Si un dia haguera de marxar, com tants altres han hagut de fer, cap al dolorós exili de l'emigració, no tindria un altre anhel que regressar al meu tros. Però allà on haguera de viure contra la meua voluntat, als qui em preguntaren pels meus orígens jo els diria, ben orgullós: ¿Conegueu aquella ciutat on s'acaba l'horta i comença el secà? Doncs bé: jo vinc d'allà!


El nostre món es transformava a camallades ja en aquells dies que precediren la mort del dictador Francisco Franco. Ben prompte ens trobaríem torbats per un constant frenesí de canvis i transformacions. I no solament foren mudances socials i polítiques. Jo tenia catorze anys i estudiava el batxillerat a l'institut, i aquell estiu va ser l'últim estiu que vaig nadar al gorg de la Lluna i vaig esperar en va que se m'apareguera l'encantada que m'havia d'oferir el seu amor o el seu tresor; va ser l'últim estiu que ens vam adormir mentre observàvem la falaguera màgica que havia de florir la Nit de Sant Joan, dita del Ros, per a omplir-nos de riqueses; va ser l'últim estiu que vaig viure paret mitgera amb Teresa, de qui acabava de saber que n'estava enamorat; va ser l'últim estiu, i l'última primavera d'estiu, de l'avi Macià. Era l'any 1975.

3 comentaris:

  1. Hòstia puta, Toni, què generós eres.
    La veritat és que t'has rendit prompte. Jo, les meues novel·les les he enviades a més de cent editorials i agents, ja ho crec, i encara estan dormint al disc dur. En fi, paciència.
    La llegiré amb molt de gust.
    Salut

    ResponElimina
  2. Bon dia, Toni. No has pensat a convertir el text al format .epub per a facilitar-ne la lectura en ebooks i tauletes? D'aquesta manera podries donar a la novel·la més difusió, trobe. Jo mateix t'ho podria convertir i endreçar una miqueta -debades, eh-, si t'interessa. Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, David.

      Gràcies per l'oferiment. Però sóc bastant soca en matèria informàtica, només sé fer quatre coses bàsiques, no sabria com clavar-ho després en el blog. I de tant en tant, solc corregir el text, i canvie el document. M'estime més controlar jo el format perquè em permet modificar quan vull.

      De tota manera, gràcies.

      Elimina