divendres, 11 de desembre de 2015

L'última paraula




Aquesta novel·la va ser publicada per primera vegada per l'editorial Columna l'any 1998. L'any següent, la mateixa editorial la va incloure en la col·lecció de quiosc "Els millors llibres de l'any". L'editorial 3i4 la va reeditar l'any 2011.

Va guanyar el premi Ciutat de Badalona l'any 1998, ex aequo amb Espiral de Manuel Baixauli. I l'any següent el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, també ex aequo amb El professor de música d'Isabel-Clara Simó.

La contraportada: El 20 de novembre de 1975, hores després que Arias Navarro ha fet pública la mort del dictador Franco, Pasqual Sentís, petit terratinent i devot franquista, creu trobar-se també a les portes de la mort. Convençut d'haver menat una vida fracassada, vol acomplir un últim desig abans de morir: presenciar el seu enterrament. Per tal d'aconseguir el certificat de defunció, farà xantatge al seu amic metge Maties Sorell, amenaçant-lo de fer públic que tots dos, en acabar la guerra, denunciaren Miquel Reig als falangistes i tot seguit va ser assassinat.

Aquesta història té, però, un narrador d'excepció: la Mort. La seua mirada determina el discurs del relat amb marcat tot d'humor negre. L'última paraula ret homenatge literari al poeta Vicent Andrés Estellés i a l'escriptor sicilià Luigi Pirandello.

De més a més, pretén ser, alhora, una metàfora sobre el franquisme i la seua pervivència més enllà de la desaparició del dictador.

La podeu llegir entrant ací: 
https://drive.google.com/file/d/0BxOzhEFpsJG5eDRMUVFfNVB3ZUU/view?usp=sharing


diumenge, 25 d’octubre de 2015

A true story, com si diguérem

L'Arturo, Penadès i jo fèiem un trio de manobres d'allò més discordant, però malgrat tot ben avingut. Vam coincidir a treballar junts farà cosa de dotze o trezte anys anys. Un contracte de caritat i misericòrdia pagat a mitges entre l'ajuntament i l'INEM. Sis mesos de contracte per iniciar la remodelació d'una cèntrica plaça de Xàtiva i refer un vell jardí. L'Arturo era poc o menys de la meua edat, potser un any més major, i Penadès ens en treia una dotzena: voltava la cinquantena i ja es delia perquè el jubilaren i poder dedicar-se a temps complet a caçar amb gos. L'Arturo tenia allò que se'n diu problemes amb la beguda: de bon matí, quan encara no ens havíem posat al tall, ja s'havia trabucat coll avall un parell de copes de conyac, raó per la qual els seus bon dia habituals exhalaven ferum de Terry; i les cerveses se les trascolava a foc seguit, a gallet i d'un glop. A pesar d'aquesta addició als líquids alambinats i fermetats, a l'hora de pencar no li podies seguir el pas ni de bon tros: el seu ritme de treball era de velocitat de tasca a acabar. L'Arturo no solia parlar gaire: sovint la seua resposta a una interpel·lació consistia a intentar un somriure, ganyota de babauot, i quan ho feia se li notaven a muntó les faltes de dos o tres dents de davant, estralls més externs d'un accident amb la moto, una mobilette amb més anys que el sol amb la que encara es feia dur d'ací cap allà. Era castellà, de la Roda d'Albacete. Penadès, l'altre manobre, era de Xàtiva. I com l'Arturo també era fadrí. Però a diferència d'ell, que vivia amb son pare, sa mare i un parell de germanes també solteres, Penadès vivia en companyia d'una munió de gossos amb els que solia anar a caçar el conill, i amb una garbera de caderneres, gafarrons i verderols. Si l'Arturo era callat de mena i poc o gens li agrada rossollar, Penadès, en canvi, xarrava com fetge en brases: el múscul més en forma que tenia era sens dubte el que li donava moviment a la llengua.
L'Arturo va morir fa cinc anys. El trobaren mort en un bancal perdut de tarongers, dins el queixer eixut d'una sèquia del camí vell de la Granja. La beguda l'havia retirat de la faena, tot i els seus quaranta-i-pocs anys, i un atac de cor va posar fi a la seua vida mentre vagarejava pel terme, per les hortes properes, a fi de matar el desfici que li devia produir la jubilació anticipada, i de passada allunyar-se de la temptació dels bars. No vaig poder assistir al seu soterrar. Em vaig assabentar de la seua mort per l'esquela que solen enganxar a la cafeteria Les Delícies. Però quan la vaig llegir feia vint-i-quatre hores que l'havien enterrat. A Penadès l'acabe de tornar a veure avui mateix. A Correus m'han contractat per cobrir una baixa de quinze dies i justament he de repartir correspondència pel carrer on ell viu.
Matí d'hivern i amb sol, me l'he trobat assegut en el brincal assolellat de sa casa, la persiana pujada, els gossos, de dins del corral, lladrant, i la host de pardalets cantaires refilant enardida. Ens hem saludat, ens hem explicat mútuament com ens va l'orgue i hem xarrat una estona. Bé: de xarrar, més ell que no jo. M'ha relatat com el sucre se li ha enfilat pels núvols, el colesterol, l'àcid úric, que pertot han eixit alifacs: com un fregall estic, se n'ha lamentat; i que se li han acabat la prestació d'atur i el subsidi i ara intenta que els metges li donen la incapacitat laboral per poder cobrar ni que siga una exigua pensió no contributiva. Això m'ha dit, Penadès.
En poquet jo m'apanye, perquè no tinc jo grans vicis, tu ja em coneixes. Alguna cervesa de tant en tant, i els pardalets que encara crie, però l'alpiste és barat... Ara ja no tinc tants gossos com abans. Si ja no tinc les cames per a treballar, com les vaig a tindre per anar-me'n a caçar? I allò que feia, d'anar-me'n a València a plantar el nap... Ja no estic jo per al nap, ni per a la col... Conforme estic jo ara, si m'hagueren de baratar no donarien per mi ni una garba de bledes pansides. I encara sort que em valc per mi mateix, que si em quedava privat, voríem en quina màrfega m'ajocaria jo, a quin sant m'aclamaria... I damunt, eixos malparits dels polítics volen que treballem encara més anys! Com en la faena d'ells no s'ha de doblegar el crepó! Tu saps que no em volen donar la incapacitat temporal i em diuen que estic bo per a fer mig jornal? Qui m'ha de donar mig jornal a mi, si no valc un xavo rovellat? Tafarres de collons!
M'ha preguntat si sabia que a l'Arturo se'l van trobar mort per les hortes, d'un atac de cor. Li he dit que sí. Ell ha bransolejat el cap i ha mormolat, commogut:
Fèiem un bon trio, vitat?
Sí, fèiem un bon trio. De veritat. I sens dubte deixàrem la nostra empremta en aquella plaça i en aquell jardí que contribuírem a remodelar amb els nostres contractes de caritat. Després que vam haver de remoure tota la terra, haguérem d'enrajolar els camins. Primer de tot, calia anivellar-los amb un bon toll de formigó. I només teníem pasteres i llegons. Com que havíem de tirar molt de material, demanàrem una formigonera. No n´hi havia cap. A força de braços pastàvem la grava. Fins que el capatàs va ataüllar un vella formigonera que havien retirat perquè no funcionava. Però entre Vicent, l'oficial, i l'Arturo l'arreglaren, i val a dir que ara rodava com una seda. I allà estàvem tots tres junts, vinga d'empapussar aquella formigonera que engolia com un buc. A l'Arturo, tirar-li un pa que se'l fot, no li podíem seguir la marxa: dues palades meues per tres seues, perquè amb Penadès no fèiem compte: xarrava i xarrava sense parar. De tant en tant, abocava una palada entre succés i succés. Solia posar-se entremig de mi i de l'Arturo, de cara a la formigonera, el ferro de la seua pala tocant terra, les mans posades sobre l'agarrador del mànec. I xarra que xarraràs, a foc seguit: un succeït, un conversa amb algú, del mateix dia o d'ahir, un comentari sobre la cacera, sobre els seus gossos, i els pardalets que criava i caçava amb envisc, de sobte un embarbussament: «La guatla li diu al blat: què fas, guatla? Què fas, blat? Què fas, guatla, dins del blat?», una reflexió política i, si calia, fins i tot filosòfica. En ocasions, un acudit: «Això és un que entropessa i cau regolant per les escales... (pausa curta i interrogació) Nos vos fa gràcia? (resposta negativa nostra i remat seu de l'acudit) Pos ell anava a bacs...» A l'Arturo se li va escapava el riure entre les dents perdudes en l'accident de moto, i era l'únic moment en què els seus braços trencaven l'alè, mentre reia la facècia de Penadès. I Penadès la repetia, esplaiant-s'hi, tres o quatre vegades, entre rialles pròpies i les d'Arturo. Però el que més li agradava explicar-nos eren les seues anades a València, «a plantar el nap» que deia ell, valga la metàfora. El diumenge se'l reservava per a la cacera (quan era oberta la veda), però el dissabte, cada dissabte de totes les setmanes de l'any, a València ell tenia una cita ineludible amb «la millor companyia del món». El dilluns sobretot, i ben bé durant la resta de la setmana, Penadès gaudia escudellant-nos els detalls de la seues desfogadores excursions sabatines: si ho havia fet així o aixà, si una, dues o tres voltes seguides «sense traure-la»... De sobte, assenyalava una xicona que passava i afirmava que s'assemblava a la Jeanette, la Brigitte, la Caterine –curiosament, i sospitosament, totes tenien noms francesos, potser perquè havia treballat un grapat d'anys, també de manobre, a prop de París–... Llavors aprofitava per recuperar la memòria d'aquell altre clau memorable, d'aquell altre cos enardit, ni que fóra a preu fet, i reinventava les notícies d'aquelles remotes batalles que, de rebot o no, li acudien a la punta de la llengua, per no dir a la punta d'un altra carn sense os...
Un d'aquells dies, mentre tiràvem material a la formigonera, i Penadès, com sempre, xarrava sense donar-se ni donar-nos treva, Vicent, l'oficial, va passar per la seua vora, i sense girar-se ni aturar-se va tirar-li puntada, sorrut: «Penadès, imagina't que t'han d'operar a vida o mort, i el metge et diu que has de triar entre que et tallen el piu o el tallen la llengua? Què triaries, Penadès?». El ressò de la pregunta va quedar flotant com un grapat de fum que es resistia a esvair-se, desafiant i tot el brogit ensordidor de la formigonera. Penadès havia callat de sobte. Digeria la pregunta mentre observava com l'oficial prenia distància de nosaltres. Hi pensava, absort, sense deixar de filar en la direcció per on se n'anava l'oficial. Llavors es va girar cap a nosaltres. Trobàrem un clar senyal de preocupació en el seu rostre. L'Arturo i jo deixàrem quietes les pales. Penadès ens va mirar i, tot seriós, diria que espantat, va resoldre: «Crec que em moriria, si em quedava mut».
Vaig deixar escrit aquest apunt el mateix dia que vaig retrobar-me amb Penedès. Han passat uns quants mesos des d'aleshores. Avui el reprenc per fer una darrera anotació.
M'han tornat a enviar a repartir cartes pel barri de Penadès. Un parell de dies només. Tinc un imprès de publicitat que duu el seu nom i la seua adreça. En arribar a l'altura de sa casa, veig que té la persiana abaixada, i llavors em puja un mal pressentiment, cames amunt, com un formigueig elèctric. Òbric la persiana. La porta sorribaldada. Hi ha pols en el brincalet. Molta pols. Massa pols. Espere debades sentir tot d'una l'escarot dels gossos que lladren, l'escama excitada dels pardalets. Quin silenci, però... Faig una ullada per decidir per quin badall li puc esmunyir la propaganda. Llavors sent una veu que em crida:
Carter!
Trac el cap fora de la persiana i em gire en la direcció d'on prové la veu. Unes cases més enllà veig una dona gran, vestida de negre i amb un davantal a flors. Em mira fent-se visera amb la mà per protegir-se la vista del sol. Em diu:
No cal que deixe la carta: en eixa casa ja no viu ningú.
Hòmens i falagueres i altres relats (2011)

dilluns, 12 d’octubre de 2015

En roba de batalla 2005



L'any 2005 vaig obrir a Vilaweb el blog En roba de batalla. El vaig tancar el 2014 i tot el que allí vaig escriure ha quedat ocult per decisió pròpia. A poc a poc vaig triant i posant en ordre tot aquell material. Si punxeu l'enllaç de sota podreu accedir al pdf amb una selecció dels apunts que hi vaig escriure l'any 2005. 

https://drive.google.com/file/d/0BxOzhEFpsJG5TjRUd2N6UWVXX1k/view?usp=sharing


dimecres, 23 de setembre de 2015

Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts (novel·la)

Camí de la Bola/ Les Eretes (1960)

La novel·la Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts va guanyar el Premi Andròmina de narrativa l'any 2003 i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. Clicant l'enllaç la teniu en pdf.

https://drive.google.com/file/d/0BxOzhEFpsJG5VF9SZmFKV0JMRXc/view?usp=sharing

dilluns, 7 de setembre de 2015

La carta dels morts / Letter of the Dead




El conte «La carta dels morts» estava inclòs en el llibre «Hòmens i falagueres i altres relats» (3i4, 2011). Ací el teniu en la versió original en català i en la traducció que n'ha fet a l'anglès Jan Reinhart

Jan Reinhart (1964) tradueix literatura dels idiomes ibèrics a l’anglès. Entre les seues traduccions editades hi ha el conte “Clara Bou” (Pep Puig) en Best European Fiction 2012. Actualment dirigeix les col.leccions de música i vídeo a Rutgers University a Nova Jersei, EEUU. Anteriorment va treballar com a periodista per la premsa diària al Mig Oest i Costa Est.

LA CARTA ALS MORTS

LETTER OF THE DEAD

dissabte, 20 de juny de 2015

La mare morta



LA MARE MORTA

Ha d'eixir al carrer per força i per això necessita arrancar-se la pudor de mort que fa tants dies que l'acompanya: se li ha empeltrit en la roba i en el cos. Es posa sota la dutxa i deixa que l'aigua abrasint li escalde la pell. El lavabo de seguida s'ompli de vapor. Aviat l'aigua regalima per la superfície dels taulellets, blaus amb un relleu de formes vegetals, que van estar de moda fa més de trenta anys, quan van construir la finca. S'ensabona i es frega el cos quasi amb ràbia. Fa servir el mateix sabó per a llavar-se el cos que per a rentar la roba: una pastilla que en encetar-la era perfectament rectangular i ara és com un cudol de riu aplanat, desgastat. La pell li cou. «Tot lo que cou, cura», li deia sa mare quan, de xiquet, li curava una ferida amb alcohol i cotó-en-pèl. Ara la pell li cou, però el sabó no ha de curar cap ferida sinó arrancar-li la pudor de mort que hi duu incrustada. Pensa que li caldria afaitar-se. Fet i fet, fa dies que no s'afaita: tots els dies que fa que no ha eixit de casa. Una setmana? Més d'una setmana. Potser deu dies, o més. Ha d'obrir la porta del bany perquè s'escampe el baf: l'espill està entelat i no pot veure-s'hi la cara. És la cara d'un home de cinquanta-cinc anys que n'aparenta setanta: blancussa de no rebre el sol, arrugada, esvaïda. La pudor de mort s'ha esquitllat de nou dins el bany. Finalment, desaparegut el baf, pot afaitar-se. S'ensabona la cara amb el mateix sabó amb què s'ha dutxat, amb les mans es refrega amb vigor les galtes fins que aconsegueix produir una mica d'escuma que cobreix els pèls hirsuts. La maquineta d'afaitar és d'un sol ús, però l'ha feta servir per a molts més. I el desgast es nota quan la fulla arranca els pèls més que no els talla. Li hauria agradat posar-se una mica de loció a les galtes i unes gotes de colònia. Aquests luxes fa temps que no entren a casa. El baf ha desaparegut per complet del bany, però ara regallen gotes per la superfície esvarosa dels taulellets.
    Totes les finestres del pis romanen abaixades, les cortines corregudes. Hi ha cresols d'oli per damunt dels mobles. Un escampall de flames dèbils, però tibades, estàtiques, les quals només s'agiten quan el seu cos passa remís per la vora. Perquè dins la casa no s'hi esmuny un buf d'aire per enlloc. Ni se n'ix. Dia a dia s'ha anat densificant aquest aire de resclosit barrejat amb pudor de mort. No encén mai cap llum. Li fa por la claredat. La llum que dóna forma a les coses i les mostra tal com són, tal com les recorda. Prefereix la penombra de les animetes. I si no gasta electricitat, la factura és mínima.
     Trau de l'armari la roba que s'ha de posar. Suposa que deu fer fred al carrer i per això despenja la jaqueta de pana i la deixa sobre el llit. El llit desfet, que mai ni arreüssa, sempre destapat quan no hi jeu. Fa un temps, sobre la còmoda exposava algunes fotografies seues: quan jugava al futbol en un equip de regional preferent, amb companys de treball en un sopar d'empresa, amb els pares a Alacant quan va fer-hi el servei militar... Totes aquestes i algunes més que abans li agradava tenir-les a la vista, fa setmanes que va decidir ocultar-les dins un caixa de cartó a l'armari de passadís. No volia recordar aquell passat amb traces de felicitat al seu rostre. No ho volia. No ho vol. Finalment, s'ha vestit.
    Ha d'entrar a l'habitació de la mare. Per força. Ací no hi ha cap animeta de llum. Penetra amb el cap cot en la foscor, sense a atrevir-se a desviar la vista cap al llit. D'esme assoleix la còmoda i a les palpes busca en el calaix de dalt la llibreta d'estalvis. Sap que no té cap sentit deixar-la en aquell calaix, per més que siga la llibreta d'estalvis de la mare. Què n'ha de fer ella, si no pot fer-la servir... Ho sap, i cada vegada que ha d'entrar a agafar-la es fa la mateixa reflexió, el mateix retret. Però en acabant sempre la retorna al calaix de l'habitació de la mare. S'estima més fer com si li l'amprara només. Quedar-se-la seria com si li la furtara. A una mare no se li furta res. Encara que la mare ho donaria tot. «Mare, deixe'm... que quan podré li ho refaré». Esmuny la llibreta d'estalvis dins la butxaca de la vella jaqueta de pana i se'n fuig apressat. Malgrat tot no pot evitar sentir-se com un lladre.
    Es prepara per marxar. Apaga una a una totes les llumetes d'oli. Fosc del tot el petit entrador, ausculta la porta per si alguna remor revela la presència de veïns a l'escala, que l'ascensor no puge ni abaixe en aquell moment, que cap gos no hi lladre. Quan s'ha encertit que no deu haver ningú en aquell moment rondant-hi, gira lentament la clau al pany: vol evitar que el brusc espetec del mecanisme delate que va a obrir la porta. Clec... clec... clec... I la porta s'obri. El passadís està il·luminat per la claror que entra per la finestra de l'escala: una llum tènue, de dia enteranyinat, gris; d'hivern. Roda de nou la clau amb cura, ara a l'inrevés, per tancar-la, i s'afanya cap a l'ascensor. És aturat a la planta baixa. Pitja el botó de crida i espera, impacient, que puge els tres pisos.
    Algú ha fumat a la cabina de l'ascensor. És una cabina petita, on només hi caben tres persones dretes; dues si porten alguna càrrega. Ell ja no fuma. Ho va haver de deixar mesos arrere, més per reduir despesa que no per guanyar salut. De vegades se n'enyora. Per això li agrada aquesta olor a tabac; a tabac ros de marca barata. L'aspira profundament, amb delit. Fa massa temps que només respira olor de mort.
    A la planta baixa, tot just ha eixit de l'ascensor, topa amb Martina Tris que entra a l'edifici amb el cotxet del seu nét. Martina és viuda i té una filla separada que treballa fins a la matinada cantant números i servint taules en un bingo. En aquestes hores de mitjan matí la filla deu dormir, i Martina ha hagut de baixar a comprar pa. No duu el nét a la guarderia perquè és privada i no pot pagar-la: quan tindrà l'edat, ja el portaran a l'escola pública. A ell no li plau gens la trobada.
    –I ta mare? Fa setmanes que no la veig... Està malalta? –li pregunta a foc seguit.
    –Sí, sí –s'apressa a confirmar– Ha estat malalta, sí. Per això se n'ha anat a ca una cosina, a la platja, per recuperar-se... –li ve de sobte el nom (un nom arreu) al cap–Irene! La seu cosina Irene. Sí...
    –Però ja està millor?
    –Sí, sí. Millor, molt mi-millor... –farfalleja.
    –Saluda-la de part meua.
    –I tant, i tant!
    S'afanya a donar per enllestida la conversació i enfila rabent cap a la porta. Quan és al carrer comença a caminar apressadament. No trafega gaire gent per aquell barri antic, obrer, molt allunyat del centre comercial i bulliciós de la ciutat. Compta amb les botigues imprescindibles: una fleca, una verduleria, un parell de botigues regentades per pakistanesos que no tanquen mai, un bar que abans freqüentava i ara no s'hi acosta ni per saludar en Tatín, l'amo, vell amic. Uns quants carrers més enllà de casa seua, hi ha l'oficina bancària cap on ara s'hi adreça a bon pas. Fa uns anys havien plantat arbres nous, lledoners, per la vorera. Ara, en ple hivern, no els queda una sola fulla i es mostren esquelètics. Entre la terra de l'oró encara resta algun pinyol espars dels lledons que s'escampaven per la redor durant la tardor.
    Al caixer automàtic, un home de la seua edat hi trau diners. Per sort, no es coneixen. Hi esperen el seu torn una adolescent amb pírcings a la cella i al nas que acompanya una dona gran, sens dubte la seua àvia, aventura ell. S'estima més esperar fins que no hi quede ningú. Mentre espera, dissimuladament s'olora el braç per si encara desprenguera aquella pudor de mort, que tanmateix ell no deixa de percebre, al carrer i tot, com si la tinguera agafada a les parets del nas com una caparra pudenta. La dona gran abandona el caixer agafada del braç de la néta dels pírcings; espenta cap a fora la feixuga porta de vidre. La xicona el mira de reüll. Ell se n'adona i se sent assenyalat, acusat. Quan elles s'allunyen i ell es fica al caixer, torna a olorar-se la mànega amb preocupació. Sospita que potser ella, amb el pírcing i tot, té bon olfacte per a percebre aquella nauseabunda pudor de cos humà en descomposició. Però llavors es veu en el reflex del vidre de l'oficina i pensa que l'ha mirat només per la fila que fa: amb aquesta americana de pana sembla un ésser anacrònic. Ningú de la seua edat vesteix d'aquesta manera. No debades, aquesta roba l'ha treta d'un contenidor de reciclatge, d'una bossa que hi havia quedat entrebancada i no havia caigut a l'estómac del contenidor.
    Introdueix la llibreta a la ranura del caixer. Li demana veure el saldo que hi ha. Calcula quant n'ha de deixar perquè s'hi cobren el lloguer, l'electricitat i l'aigua. Tot i que de llum i d'aigua ell en gasta el mínim. Fet i fet, en comptes de llum elèctrica fa servir aqueixos cresols d'oli usat que manté encesos per tota la casa, i usa piles recarregables per alimentar un vell transistor que li fa companyia totes les hores del dia i de la nit. Perquè fa temps que no dorm gaire. S'està nit i dia amb els minúsculs auriculats encastats a les orelles, i l'aparell sempre sostingut sobre el pit, com un vital marcapassos extern.
    Aprofita el viatge per comprar en una de les botigues dels pakistanesos pa de motle, llet, llandes de conserva, paté... menjar que puga durar prou de temps a temperatura ambient sense fer-se malbé, ja que a mitjan tardor va decidir desconnectar el frigorífic: una despesa menys. Així, doncs, se'n torna cap a casa carregat amb dues bosses de plàstic plenes.
    De camí a casa, de lluny veu el rètol d'una marca de cerveses que anuncia el bar d'en Tantín. Dubta si anar a veure'l i saludar-lo. Fet i fet, li faria bé xarrar amb algú. Fa setmanes que només parla amb la pols que sura per la casa a fosques, pols amerada de pudor de mort. Abans hi acudia cada vespre. S'hi prenia una cervesa, conversava amb la gent i seguia les partides de cartes i de dòmino que els vells jugaven sense parar. Pel matí havia estat buscant treball a través dels anuncis dels periòdics. Agafava l'autobús i recorria els polígons industrials. Preguntava als conserges de les fàbriques, entrava a les oficines, i sempre rebia la mateixa resposta negativa. De tant en tant, li oferien una feina, tanmateix de moltes hores, mal pagada, sense assegurança, lluny de casa, i si protestava les condicions li deien que a la porta en tenien cent mil com ell, esperant l'oportunitat que ell rebutjava. Però ell no volia treballar com un esclau. A l'oficina d'ocupació del barri també hi acudia sovint. Llegia i rellegia les ofertes de treball, s'hi presentava i sempre el rebutjaven per l'edat. Amb cinquanta anys el consideraven una màquina vella. Per què haurien de voler contractar un treballador vell si pel mateix preu en tenien un de jove? Tanmateix, no hi ha faena ni per al vell ni per al jove. I han allargat l'edat de jubilació fins als 67 anys. Que en la realitat seran molts més perquè sense haver pogut cotitzar els anys exigits per la nova llei no hi haurà jubilació, o qui podrà es jubilarà amb una pensió de misèria. Això pensava ell cada dia que eixia a buscar faena i se'n tornava amb les mans buides. Mentrestant va consumir la prestació d'atur i després el subsidi. Sort de la minsa pensió de la mare i dels estalvis que tenien. Sort que no s'havia casat i no tenia càrregues familiars. Ell era la càrrega. La càrrega per a la mare, quan encara vivia.
    Ara s'encamina cap al bar amb les bosses de menjar en cada mà. No hi ha gaire gent. Un parell d'ancians juguen a cartes en una taula. No veu en Tantín. No hi ha ningú rere el taulell. Potser faeneja per dins, a la cuina o al magatzem. Dubta si esperar fins que torne o marxar. Els braços li fan mal de portar la càrrega de les bosses. Quan el seu cos és a punt d'iniciar la maniobra d'escapada, llavors apareix en Tantín per la porta del lavabo torcant-se les mans amb un tros de paper.
    –Ei! –gralla el del bar– Lloats siguen els ulls que et veuen.
    Ell somriu cohibit. Ara se'n penedeix d'haver vingut. Li mostra les mans ocupades com per disculpar-se per no oferir-li la mà per saludar-lo com cal. En Tantín li pica el muscle i el convida a acostar-se al taulell.
    –Te'n pose una? –pregunta el del bar.
    Ell assenteix mentre deixa les bosses en terra i seu sobre el tamboret. En Tantín, mentrestant, ha entrat per darrere el taulell i ara posa la copa sota el tirador i l'omple de cervesa fresca. Li l'acompanya amb un platet de cacaus fregits.
    –Fas mala cara –diu en Tantín–. Has estat malalt?
    –No. Estic bé, prou bé –li diu.
    –Però no t'he vist el pèl de fa... mes i mig? Dos mesos?
   –Més o menys... –confirma després de agafar una molla de cacau i desfer-li la pellorfa amb els dits.
    –I la faena, com va? L'última volta que vam parlar em digueres que t'havien denegat la renovació del subsidi...
    –Sí, sí. Me la denegaren...
    –I com t'ho apanyes sense faena i sense subsidi?
    No sap què contestar-li. Sent la necessitat d'explicar-li la veritat de la seua situació. Però es conté. Té por. Dissimuladament, amb un gest rabent, s'olora la mànega de l'americana. Després veu un glop de cervesa.
    –La pensió de ma mare...–farfalleja– És curta, però anem tirant...
    En Tantín mou el cap asseverant la difícil situació del seu client i amic.
    –Però tindré faena –menteix ell–. Un parell de mesos només, de moment.
    –Ací?
    –A la platja... En un edifici residencial –improvisa–. De conserge. Després, d'això, ja vorem...
    S'acaba la cervesa i pisca una altra molla de cacau.
    –Me n'hauré d'anar –diu–. Ma mare m'espera. He eixit per comprar unes coses de menjar i me'n torne a casa de seguida. No puc deixar-la molt de temps a soles.
    En Tantín torna a assentir. Li diu que el convida. Ell li dóna les gràcies, recull les bosses de terra i marxa. Se'n va avergonyit. Avergonyit per haver mentit. La mare sempre el renyava si deia una mentida. Per innocent o intranscendent que fóra. Una mentida és una mentida, tant se val l'extensió o la intenció, i els mentiders no es mereixen el respecte de la bona gent. «Mentir és robar la veritat, per tant lladres i mentiders són de la mateixa mala raça». La mare la repetia sovint, aquesta comparança entre lladres i mentiders. Detestava la mentida. Ella no havia mentit mai, preferia mossegar-se la llengua a dir en fals. I ara ell viu gràcies a una mentida. I això el mortifica. La mentida i la pudor de mort el mortifiquen.
    Casa seua a les envistes. Per sort, no troba cap veí a l'entrada de l'edifici. Puja a l'ascensor. En arribar al pis, implora no haver de coincidir amb ningú del seu mateix pis al replà. Dóna gràcies al cel que no hi ha ningú. Obri la porta ràpidament. Ara tant li fa si el mecanisme esclafeix sorollosament. S'esmuny ràpidament cap a l'interior del pis i tanca la porta.
    A l'entrador fosc, a estalvi, alena profundament, alleujat, i l'olor de mort torna a sentir-la punyent, intensa, mortificant, acusadora. Roda la clau i la deixa al pany, girada de gaidó, per seguretat. Encén la primera de les animetes que hi ha a l'entrador, i amb la flama d'aquest llumí s'obri pas en la foscor mentre va encenent-les totes, cambra per cambra. Excepte la de la mare.



dilluns, 25 de maig de 2015

La nit que Obama va guanyar les eleccions

No sap quant de temps fa que roda pel llit dessonillat, si són molts minuts o ja han passat hores, entre rampallades d'ansietat. Ha canviat tantes voltes de posició que ha despertat diverses vegades Laura, la seua dona. Ella no s'ha queixat, a tot estirar ha emès un parell de gemecs. I a l’últim ha tornat a fer-se-li cremor, la puta cremor: una ascensió roent des del cor de l’estómac fins a la gola: reglots d'àcids soflimants. Va començar a patir-la farà uns dos anys, al poc que començaren els rumors a la fàbrica: que sí tancava, que no tancava, que només regulació de plantilla... Va aparèixer la incertesa i el temor. La hipoteca del pis, el cotxe fet un pot rovellat… Si tancava la fàbrica, tots al carrer. Si no tancava i hi havia regulació, la rifa negra. Ell sabia que tenia molts números d’aquesta rifa. No era dels més reivindicatius en l’empresa, però s’havia enfrontat algunes vegades amb l’encarregat i amb el cap de secció, per qüestions sense aparent importància, i a les assemblees sempre hi deia la seua; no era dels més actius, però sabia que el tenien assenyalat: obria la boca i això era prou delicte: qui obri la boca, li tallen el nas. Si hi havia regulació, doncs, el seu nom estaria en el llistat dels prescindibles. Aquella tensió, que si sí, que si no, l'ansietat de la incertesa sobretot, li va provocar aquella cremor. Va haver d'anar al metge. Li feren proves: per si tenia el bacteri, l’helicobacter pylori: negatiu. Li feren una gastroscòpia: no va voler que el sedaren pensant-se que seria breu, la prova, i tot i el poc temps que va durar li va semblar eterna i molt desagradable. Al final, el metge li va diagnosticar estrès. Collons, estrès! Quan li ve la cremor es pren un parell d’Almax i això ja li apaga el foc. I per culpa de la cremor ara ha hagut de decidir-se a alçar-se. Així que s'ha alçat perquè el dessonillament l’ha posat nerviós i perquè té una cremor que li abraseix l’ànima i necessita un parell d’Almax. S'esmuny enfora del dormitori a les fosques, per no despertar una altra volta la Laura. Pel passadís, s'hi escola un feix de besllum, de la que penetra a través del menjador de l'enllumenat del carrer; les cortines, de fil cru, deixen passar la resplendor de fora, i no tenen per costum baixar les persianes. Obri lentament un calaix del moble del televisor, que és on sol guardar la capsa de les pastilles Almax. Se’n posa dues a la boca i comença a dissoldre-les lentament. S’asseu al sofà i engega l'aparell de televisió. Primer de tot vol saber quina hora és: la una i quaranta-tres minuts. Fa més d’hora i mitja que s’ha gitat, més d'una hora i mitja, doncs, rebregant llençols i mantes en va, neguitejant, acumulant desfici. Ara s’adona del que hi ha a la pantalla: a l’igual que quan l’havia apagada per anar-se’n a dormir, continuen remenant l'olla de les eleccions presidencials als Estats Units. De moment, en el principi del recompte, McCain guanya Obama. N’està fart –fart i enfitat–, de les eleccions nord-americanes. Fa dies que arreu no hi ha cap més notícia. Com si al món hagueren deixat de passar coses, com si les tragèdies humanes, tan habituals als noticiaris, s'hagueren pres un descans, unes merescudes i insòlites vacances. Pertot pronostiquen la victòria d’Obama: és l'hora del canvi. Tothom delera el canvi, diuen, el clamen, s'hi aclamen: Change. Yes, we can! Una fita històrica: podria convertir-se en el primer president afroamericà dels Estats Units. Obama és l’esperança, diuen, perquè amb ell serà possible un món més just, més lliure, més pacífic, més feliç... Qui tem fam, somia rotllos. Qui del dimoni fuig, debades corre.
L’endemà ell haurà d’anar per força a les oficines del Servei Valencià d'Ocupació, el Servef, per fer la renovació de la demanda de treball. En tot el temps que fa que s'hi va inscriure, no l’han avisat de cap oferta. Però s’alegra en pensar que potser hi veurà alguns dels antics companys de la fàbrica que també foren acomiadats. Si més no algun dels qui, com ell, encara no ha tingut una nova oportunitat i ha de fer l'obligada renovació. Retrobar caràcters coneguts, parlar muscle contra muscle de les injustícies patides, de les esperances compartides, del temps que passa en va i la buidor dels dies al sol, d'aquell encarregat fill de puta, d'aquell gerent malparit. Per les notícies que té, potser hi serà l'Eladi, possiblement també el Joan, el Joan Tomàs. L'Àngel potser no se'l trobarà perquè volia canviar d’aires, provar sort: l'última vegada que el va veure li va comentar que pensava enfilar cap Alacant, a ca una germana seua. Demà no hi serà, doncs, l'Àngel. Qui sap quan tornarà a veure'l, si mai torna a veure'l. Ensaliva les pastilles que a poc a poc se li van diluint en la boca; s’hi enrosssina fent saliva.
Voldria estar dormint, descansant, voldria abaixar la persiana de la ment i posar-hi un rètol que diguera: Tancat per descans del personal. És de matinada i ell està totalment desvetlat, cara a cara amb el televisor, desficiós, i fa zàping: eleccions, eleccions, eleccions, telebotiga, concurs, telebotiga, eleccions, eleccions, eleccions, telebotiga… S’enrabia. Apaga el televisor. Sent la necessitat de fer esclafir un crit, de reballar el comandament contra la pantalla, de cagar-se en la puta que els ha parit a tots: voldria que els fills de puta volaren, llavors ell empunyaria una escopeta i bam! bam! bam! Com si foren ànecs en una albufera... M’estic tornant boig, pensa: boig i ressentit. S’alça del sofà i penetra en la foscor a mitges del passadís. No vol tornar al llit. S’acosta fins a l’habitació on dormen les seues filles, la major té onze anys i la menuda set. La porta està entretancada. Eixampla una mica el badall i escolta. Escolta l'alenar compassat i plàcid de les xiquetes, ben adormides, indiferents a la confrontació electoral que manté en vetla gairebé tot el món on és de nit, i ben espavilats bona part d'on és de dia. Sentir la respiració cadenciosa de les filles, el tranquil·litza. S'hi està un cert temps, poc, un parell de minuts no arriba. Té por de despertar-les, tem que arriben a copsar la seua respiració ansiosa i li pregunten què hi fa allà, en el llindar de la porta, a les fosques, com un sentinella, a l'aguait i neguitós. Entretanca de nou la porta i se’n torna cap al menjador. S’acosta a la finestra. Descorre la cortina i observa el carrer, ben solitari en aquestes hores nocturnes. De sobte hi passa un cotxe, lent, quasi silenciós. I en la fondària del silenci urbà zumzeja el renou d’un camió de la recollida del fem, dos o tres carrers lluny, que s'empassa la càrrega pudenta dels contenidors. Sent el clic del llum d’una habitació i refrec de roba. Algú s’alça i camina. Deu ser la seua dona, sospita. És la seua dona. Es gira i la veu que se li acosta, en pijama, i tot d’una li pregunta ella, amb la veu ensonegada, cansada: que et trobes malament? Cremor, diu ell. Et prepare alguna cosa?, pregunta ella. No cal; m’he pres un parell d’Almax. Torna-te’n al llit, li diu ell: estic bé, dessonillat però bé. Llavors li passa una idea pel cap, ara que ella està alçada; diu: vaig a vestir-me i eixiré a pegar una volta. Ella s’estranya, es preocupa: fa gelor, Josep. Necessite que em pegue l’aire, diu ell.
Necessita que li pegue l’aire, sí, li cal esbargir-se, perquè si continua encauat li creixerà més l'ansietat, li vindran ganes de trencar alguna cosa, de cridar com un desbaratat: em cague en el capitalisme de merda! Em cague en els especuladors, en els bancs, en les borses, en els polítics llepaculs, en els consells d’administració! Fills de puta! Josep, t’encontres bé?, torna a insistir la seua dona, que li ha notat les dents serrades i una torba en els ulls. Sí, sí, fa ell, és només que m’he dessonillat i no poder dormir m’està posant nerviós. Mira un miqueta la tele, li aconsella ella. Ja ho he intentat, diu ell, i és pitjor: eleccions i eleccions i més eleccions! Ah, sí, fa ella, recordant-se’n: Ja ha guanyat Obama?, pregunta. Adés anava perdent, diu ell. Ella fa un gest d’estranyesa. Ell s'encamina cap a l’habitació per vestir-se. Mentrestant ell es vesteix, ella ha engegat el televisor i s’interessa per les notícies. Quan ell ix, vestit, ella, sense girar-se, diu, d’esme: posa’t l’anorac gros que fa molt de fred. Sí, assenteix ell, em posaré el gros. Llavors ella li anuncia: ara guanya Obama. Ell, però, mou els muscles, indiferent, i s'endinsa en el passadís, ara il·luminat, cap a la porta d’eixida.
Al carrer fa fred, sí. I tant que en fa! S'apuja la cremallera de l'anorac i comença a caminar, carrer amunt, cap al centre de la ciutat. Alça la mirada cap als edificis i s'adona que hi ha llum a moltes finestres. Tanta gent pateix d'insomni?, es demana: és interès per les eleccions presidencials als Estats Units? Què hi guanyem nosaltres, treballadors sense faena, pregunta al fred escèptic de la nit, amb la victòria d'un o altre? Hi ha molta gent que diu Obama com qui diu el nom un profeta, o el pensa com un Jesucrist, com un Jesucrist de nou ressuscitat per a redimir-nos del dolor de la crisi i salvar-nos per sempre més de la misèria campal del capitalisme salvatge. Obama és el canvi necessari, és l'esperança desitjada, o el canvi desitjat i l'esperança necessària. La gent necessita creure que les seues vides hipotecades podran millorar, i els qui tenen fe, i els qui no en tenen però s'hi sumen, creen nous sants miraclers als que aclamar-se, nous ídols, altres icones, o més aviat altres els creen per fer creure a la gent que necessita tornar a creure en l'esperança que alguna cosa va a canviar, i aquesta vegada de debò, com qui ven un nou producte comercial: una crema facial antiarrugues que al capdavall no refà la pell vella, un reductor de greix abdominal que a tot estirar fa cosconelles en la panxa. Havíem caigut en un pou de desesperança, per les conseqüències del canvi climàtic, per la inseguretat en el món, per la crisi econòmica... Per la falta de faena estable, pels crèdits hipotecaris, pel futur emboiregat, pel present ennuvolat... Tot aquest garbuix d'idees li bull pel cap mentre camina sense pressa en direcció al centre de la ciutat, el cap acalat, les mans a les butxaques, i un dolor a les parpelles i una recialla de cremor que encara li flameja en la gola de l'estómac. Pensa, i s'adona que és per culpa de pensar tant que no ha pogut agafar el son. Però no pot evitar-ho. Cogito ergo sum. Cogitas ergo et desvetles.
S'atura davant les escales que pugen al jardí de la Glorieta. Per darrere seu passa el camió del fem i decideix muntar els escalons. En arribar al capdamunt, fa una ullada a la bassa, als arbres, als bancs... Hi ha un banc on algú ha fet capoll: un capoll de cartó, per evitar el ros gelat de la nit sobre el cos espatlat. Un home sense sostre, o un home amb sostre de cartó. El primer porquet va fer una casa de palla, i el llop, d'un bufit, la va assolar; el segon porquet va fer una casa de llenya, i el llop, d'un bufit, la va assolar; el tercer porquet va fer una casa de rajoles, i el llop, per més que va bufar no va la poder assolar; però per fer-se la casa el porquet va haver de demanar un crèdit hipotecari i quan els porquets es van quedar sense faena el banc els la va embargar, llavors va arribar el llop, que estava conxorxat amb el banquer, i es va menjar els porquets, que havien hagut d'anar a dormir al ras, sota un sostre de cartó... El govern de Rodríguez Zapatero ha aprovat una moratòria hipotecària per als treballadors que estiguen en atur. No perdona cap pagament, sinó que permet ajornar la meitat de la quota mensual fins l'any 2010, que és quan el govern preveu que s'haurà acabat la crisi. Llavors caldrà tornar els diners ajornats. Sense perdó, sense cap més moratòria. Una presa de pèl.
No pren el camí cap a l'home que dorm sota un sostre de cartó, sinó que fa unes passes cap a la dreta, en direcció a l'edifici de Correus. Però no avança gaire. Decideix seure en un banc. Seure i pensar. Fa dies que pensa en la «moratòria hipotecària», hi pensa i no para de pensar-hi des que es va aprovar, com un corcó. Dubta si acollir-s'hi o bandejar-la. Creu que es pot trobar fugint del foc per a caure en les brases. Qui li assegura que dins de tres anys haurà millorat la situació... No confia en Zapatero ni en Solbes, el seu ministre d'Economia: negaren la crisi econòmica quan era metàstasi mundial, intentaren ocultar-la amb paraules revestides, amb metàfores, tanmateix sense la més mínima poètica, tot prosa de l'engany i la covardia: mantàfules! No hi confia, doncs. Als bancs que han provocat la crisi de tant especular, la majoria dels governs dels països afectats sí que els han rescatats a fons perdut. Les persones, però, raona entre si mentre mira l'alta magnòlia del jardí, malalta d'ençà que construïren un aparcament sota les seues arrels, no les rescata ningú: que s'ofeguen en el tarquimar de la crisi. Dins de dos anys, ell n'està convençut, si té un treball serà en pitjors condicions que quan treballava a la fàbrica. De fet, ja han dit que volen aprofitar la por que ha generat la crisi per retallar drets laborals i rebaixar salaris. Treballadors kleenex: t'hi moques i els llances. Dins de dos anys, doncs, potser tindrà un treball molt en precari i molt mal pagat; tan mal pagat que no podrà fer front a les quotes del crèdit hipotecari. I com els porquets i com l'home que dorm en el banc de la Glorieta, haurà d'anar a viure sota un cartó, i vindrà el llop que està conxorxat amb el banquer i es menjarà tota la família, les filles primer, que són de carn més tendra. Quins ullals, quina bancada, la del llop hipotecari! Si tinguera una escopeta, mataria el llop i els fills de puta que volen, si tinguera una escopeta!
Es desperta de sobte, espantat, amb els ullals del llop encara vius en la seua ment, amenaçadors. Vés per on la son l'ha agafat a traïció, ni que siga per trasbalsar-lo amb una becada de temps indeterminat. Mira al seu voltant, desorientat. És encara de nit i roman assegut en un banc de la Glorieta. Però ja no està tan a soles com quan ha arribat. Ara hi ha un home vestit amb xandall, un home de la seua edat, aproximadament, sense afaitar, que escolta amb atenció allò que sent pels auriculars, i fa ballar nerviosament ara una cama, ara l'altra, i somriu amb una estranya felicitat. Les seues mirades coincideixen: està guanyant Obama!, li anuncia, amb irrefrenada exultació, l'home del xandall. Ell voldria haver-li preguntat, sorneguer: per quants gols de diferència? Però se n'està perquè sap que l'altre no copsarà la ironia, així que es limita a embastar-li un somriure d'aparent confraternitat. Llavors desvia la mirada, poruc de sobte que l'home del xandall tinga ganes de moure conversa, perquè ell no en té gens, de ganes de xarrar amb ningú. Voldria tornar a recuperar el somni, el malson més aïnes, en què el llop hipotecari eixampla els terribles queixos per devorar les seues filles, però ara ell tindrà una escopeta, l'ha carregada abans d'entelar la mirada, de cloure els ulls i deixar-se entabanar per una altra becaina. Però en comptes del llop se li representa el cotxe, el seu vell cotxe de més de quinze anys, que va passar la Inspecció Tècnica de Vehicles fa just un mes, i des de l'endemà mateix que el motor li perd oli, li perd tant d'oli que li fa por posar-lo en marxa. Ja ha parlat amb el mecànic i li ha fet un pressupost. No és una reparació barata. S'ho està repensant fa una setmana llarga. I reconeix que és inevitable, haver-lo de dur a arreglar. Tanmateix, li sap greu gastar-se tants diners en la reparació d'un cotxe vell. Però no hi ha estalvis per a un de nou. No n'hi hauran en molt de temps. I els bancs no concedeixen crèdits als qui no tenen un treball estable. Abans sí, abans els concedien com si els diners foren de mentireta, com si jugaren al monopoly. Crèdits barats, a llarg termini, sense avaladors, barat a demanar-los. Ara els bancs no afluixen la mosca tan aïnes. I encara que l'afluixaren, què?, es pregunta: si no podem aclarir-nos amb un préstec, amb dos serà com posar-se un dogal al coll... Caldrà conformar-se a apanyussar el vell i fer-lo durar tant com serà possible. Per això, durant aquesta altra becada, ha somiat un motor que no para de degotar oli negre, degota sobre les seues mans que fan cassoleta i se li omplin a vessar i ell no sap què fer-ne, d'aqueix oli brut i gastat que no cessa de degotar d'un vell motor de cotxe, com si es dessagnara...
En despertar-se, l'home del xandall ha desaparegut. Fa una ullada arreu per si encara l'ataülla mentre s'allunya. No hi és. No hi ha ningú per la redor. Excepte l'home que dorm sota un sostre de cartó. Estic gelat com un poll, somica entre si. Està gelat. Té fred. La barbeta li tremola. Les cames se les sent garratibades. S'alça i comença a caminar, amb dificultats, tremolant de fred, de retorn cap a casa. Potser encara podré dormir un parell d'hores en el llit, delera. I amb aquesta convicció mamprèn el camí de retorn. Fa una darrera ullada a l'home que dorm sota un sostre de cartó, davalla l'escala que abandona el jardí i camina cap al semàfor. Quan hi arriba, per darrere se li han unit dos hòmens. Ell els havia guipat de reüll, mentre baixaven per la vorera en direcció al mateix semàfor que ell ara travessarà, que tots tres travessaran. S'abriguen amb grossos anoracs, com ell, i sospita que deuen anar cap a l'estació de trens, de camí cap a la feina, perquè tots dos porten carteres de treball. L'un li diu a l'altre que la victòria d'Obama estava cantada: totes les enquestes el donaven com a guanyador. Ara hi haurà un canvi important en la política mundial, segur, pronostica l'altre: fa falta. Travessen el carrer. Ell sent les seues veus a l'esquena. Ja cal un canvi, assevera l'altre home. I encara sent que afegeix, mentre els dos hòmens i ell prenen direccions oposades: però no sé si li ho permetran: veurem quant de temps tarden els serveis secrets a deixar que se li acoste un descervellat amb la pistola carregada. Com amb Kennedy...
El cognom Kennedy es perd en la distància, les paraules que continuen la conversa entre els dos hòmens s'esvaeixen incomprensibles. Potser sí, que el mataran aviat, a Obama, augura ell també: si més no ho intentaran. Per clavar-li la por al cos, perquè es deixe de transformacions socials, de canvis... O potser ell prou que ho sap, que tan amunt no s'hi arriba només amb bons discursos, sinó amb diners i padrins, i ben aviat s'oblidarà de tot el que ha promès, de totes les il·lusions que ha convocat al seu voltant: Yes, we can! Així doncs, i què si el maten?, qüestiona tot seguit: si el maten prompte, serà un altre màrtir de l'esperança per posar en la fornícula de les adoracions inútils. Li dedicaran llibres, poemes, cançons i pel·lícules de cine que seran multinominades als òscars de Hollywood. Caiga qui caiga, que no pare el negoci, que no s'ature la maquinària infernal del capitalisme: Business is business. Caníbals.
En arribar a casa, la seua dona l'espera a la cuina. Estava preocupada, li diu. Estic bé, diu ell. I la cremor? Se m'ha passat amb l'Almax. Tens fred?, pregunta ella. M'he quedat com un poll, diu ell, i somriu. Et prepare un cafè?, li pregunta ella. Sí, per favor, agraeix ell. Ella prepara el cafè, ell la mira. Pensa en les seues filles. En el llop hipotecari. En la renovació de la demanda d'atur. En els seus companys que també foren despatxats quan la fàbrica va tancar. La fàbrica, que ara s'ha instal·lat en un país de l'Europa de l'Est on paguen salaris més baixos, fan jornades laborals més llargues i tenen encara més retallats els drets laborals. Diuen que així redueixen costos i poden oferir cotxes més barats de preu. Però ell no pot comprar-se un cotxe nou. Ni que siga un que haja estat fabricat amb costos laborals més reduïts. Tot això ho pensa mentre la Laura prepara la cafetera. Però no és un pensament d'ara, no és un pensament nou: és un pensament vell i repetit: com aqueixa cremor provocada per l'estrès que tan sovint li fa la guitza. Pren el cafè. S'acosta al sofà, s'hi asseu i engega el televisor: Obama ha guanyat. Ara té son. Però no tornarà al llit: vol passar d'hora per les oficines del per fer la renovació de la demanda.
Sense adonar-se'n s'adorm. S'adorm sense somiar. Dorm durant gairebé dues hores. L'han despertat les seues filles que prenen el tassó de llet amb cacau soluble en la cuina, i, com sempre, es discuteixen per qualsevol trellat. Ell s'alça i apaga el televisor. Pregunta a les filles per sa mare. Ja se n'ha anat a treballar, li diuen. Ah, sí, fa, mentre li ve a la memòria que avui és dimecres i els dimecres la Laura fa l'escala d'una finca del carrer Germanies. Mira l'hora en el rellotge de la cuina: falten cinc minuts per a dos quarts de vuit. Afanyeu-vos, que fareu tard a escola, les acuita. Cinc minuts més tard, baixen les escales cap al carrer. Les acompanya només fins a la cantonada, on ja les esperen altres companys i companyes carregats de motxilles, i tots junts adrecen cap al col·legi. Ell els segueix uns instants amb la mirada. Fins que trenquen per un carrer i desapareixen de la seua vista. Llavors s'encamina cap a les oficines del Servef.
Quan hi arriba, encara no és l'hora d'obrir al públic. A la porta de les oficines, ocupant carrer i tot, s'hi aplega un bon pilot de gent. Guaita pertot buscant un rostre conegut, algun altre damnificat de la fàbrica on treballava, ensuma l'aire per si encara algú escampa recialles empeltrides d'aquella flaire de les màquines, vells i nous engranatges que ara deuen funcionar a tall d'espasa en algun indret de l'est d'Europa. Ensuma l'aire com un gos. Però no descobreix cap rastre entre la multitud. Només sent els comentaris esfilegassats de la gent, un murmuri: Obama, Obama, Obama... Llavors hi veu el Joan, el Joan Tomàs. Agita el braç ben amunt per cridar la seua atenció, mentre s'obri pas entre la gent per arribar on és l'antic company de fàbrica. En trobar-se, s'abracen. Açò va per a llarg, li comenta el Joan Tomàs: tenim temps de fer-nos un café. A l'altre costat del carrer hi ha una cafeteria: piles de caixes de cervesa i cocacola i una columna de cadires de resina fan guàrdia vora l'entrada. S'hi encaminen. El Joan Tomàs es lamenta: tinc els peus gelats. Ell, com si no l'haguera sentit, per si potser no ho sap, li dóna la notícia: ha guanyat Obama. L'amic, escèptic, li rondina: amb això em calfaré jo els peus ara. La resposta el fa somriure, i diu: el pague jo, el cafè. Això sí que és una bona notícia, fa l'amic, i entren a la cafeteria, plena de gent que espera que, a l'hora en punt, s'òbriguen les portes del Servei Valencià d'Ocupació.
Novembre, 2008 
(Hòmens i Falagueres, 2011)

dimarts, 7 d’abril de 2015

El vigilant vora els balancins


Jo no volia anar-hi mai, a ca la senyora Carme: en aquella hora els meus amics jugaven partit al Campet de les Eretes. Però ma mare m’hi obligava. En acabar de berenar, havia d’anar a ca la senyora Carme, tres cases més enllà de la nostra, i fer-li la visita i estar-m’hi una estona. Era l’obligació que m’havien encomanat. I encara que no em plaïa gens, m’hi vaig acostumar. La porta de sa casa sempre la trobava ajustada, amb la clau al pany: hivern i estiu, la clau al pany i la porta del postic ajustada. Abans d’anar-se’n a dormir era quan treia la clau del pany, tancava la porta i rodava la clau per dins. Però de dia sempre romania ajustada. Sempre. Així que jo només l’havia d’espentar i obrir. En passar cap a dins, tot just havia saltat el brincal, m’aturava i pronunciava la frase de costum: Qui està ací? I la senyora Carme em responia a l’acte: Avant qui siga! I jo, llavors, ajustava la porta darrere meu i passava cap a dins. La casa feia olor de colònia Lavanda; la senyora Carme tenia una ampolleta estufadora i la feia servir per donar olor a la casa, com ara fem servir un esprai ambientador. Bé, a ella li devia semblar que feia bona olor, però a mi va arribar un moment que no m’agradava gens perquè em feia pensar en l’àvia Irene, que havia mort aquell hivern passat. Vivia amb nosaltres, l'àvia Irene, i la seua habitació també feia olor de colònia Lavanda. Però ella no feia servir l’ampolleta d’estufar, com la senyora Carme: l’àvia Irene s’abocava un raig de colònia en el palmell, d’una ampolla gran, de litre, i amb la mà, com si fera el salpàs, arruixava el cobertor del llit i pertot de la habitació. A casa nostra ningú no va parlar amb l’àvia Irene després que va morir, ni li assignàrem un lloc on invocar-la. Potser perquè a casa nostra tothom estava ocupat en moltes obligacions i no tenia gens de temps per sentir-se sol. A la senyora Carme, en canvi, jo ho sabia, li feia molt de mal el rosec de la soledat. Quan jo m'esmunyia casa endins, la trobava sempre en la mateixa posició: asseguda en el seu balancí, amb un coixí en el crepó, a tothora fent calça. El cas és que sempre tenia entre mans la mateixa part d’un inacabable jersei de color roig, i deia: És per al meu Rafel. Rafel era com li deien al seu marit, i quan l’esmentava mirava l’altre balancí, col·locat de cara al seu, com en permanent conversació. En ocasions li parlava directament, en altres l’al·ludia com si haguera hagut de marxar de viatge però que tard o d’hora hi tornaria. A la cuina hi havia un fumeral amb un paisatge pintat: casetes d’horta i un petit estany amb ànecs, i un escudeller i una foto de casats, d’ella i el senyor Rafel, tots dos amb vestits foscos, ella amb un ramell a la mà, no ben bé jóvens, com si s'hagueren casat passats de saó. En aquell racó vora la llar hi havia un petit aparell de televisió, engegat i mut, fent com un silenciós teatre d’ombres xineses, perquè en aquells dies la televisió era encara en blanc i negre. Quan li vaig preguntar perquè no li posava veu, la senyora Carme em va dir que era per si el senyor Rafel li demanava alguna cosa i no el sentia: Cada dia, mante, estic més sorda, em va dir. Però jo sempre li parlava fluix, ja que aquella casa, que només tenia un llum de tauleta sobre el tendur per a il·luminar-se la tasca del punt de calça i un altre que penjava de la biga de l’amotlada, aquella casa m’impel·lia a parlar fluix i la senyora Carme sempre sentia el que jo li deia. Li parlava fluix fins i tot quan ella i jo jugàvem al cinquet. Solia preguntar-li perquè no jugava amb nosaltres el senyor Rafel, i ella deia que el senyor Rafel pensava que el cinquet era un joc de velles i de xiquets i no li agradava jugar-hi, però que potser un dia m’ensenyaria a jugar al truc i jo, aleshores, li deia a la senyora Carme: De veritat, senyora Carme, que el senyor Rafel m’ensenyarà a jugar al truc? I la senyora Carme assentia diverses vegades amb el cap, corroborant-ho, aquell cap de cabells blancs arreplegats en aquell figó tan ben posat darrere. Quan havíem de jugar al cinquet, de la mateixa capsa de llanda on guardava la baralla, treia un mitjó amb un grapat de xavos vells, d'aquells que eren com d’alpaca i amb la figura d’un genet ibèric, i en tenia de menuts i de grans, i amb aquelles monedes en desús, que ella repartia deu per a ella i altres deu per a mi, fèiem la posa i jugàvem. I li preguntava si el senyor Rafel no es cansava d’estar sempre en el balancí, i la senyora Carme reia tirant el cos arrere i em mostrava la boca corcada i mellada: No està ell fort ara, ni res, se'n devania quan cessava de riure, Com un bronze, està! Com s'ha de cansar ell, criatura? Però en canvi no li agradava que engrunsara el balancí. No s’enfadava, però em marmolava: No l’engrunses, que el marejaràs! M’ho deia una primera vegada i jo no tornava a engrunsar el balancí durant una bona estona. Fins que m’oblidava si aquell dia l’havia engrunsat o no i feia el fet i la senyora Carme em marmolava. Però poc. Em marmolava d'esme, sense retret, com si fóra jo el seu nét, és a dir, com si ella no estiguera sola al món. I era com si fóra el seu nét de veritat perquè per Nadal em feia les estrenes, i ma mare li feia part de caldo i d’olla i li duia uns pastissets de moniato i de sagí, que en vida de l’àvia Irene era ella qui les pastava i les portava al forn, però ara les pastava i les portava ma mare. També per la Fira d'Agost la senyora Carme en donava un duro perquè em firara, i pel meu aniversari, el dia 13 de juny, sant Antoni de Pàdua, em posava a la mà una moneda de cinc duros, argentada i lluenta com una ascla d’or. Cinc duros! Quan em posava la moneda a la mà, sempre m'advertia: Gasta-te’ls bé, Lluís, no te’ls jugues a les romes ni al set-i-mig... I l’últim any me’n va donar un bitllet de vint: de vint duros, vull dir. I jo amb el bitllet a la mà em vaig encarar amb el balancí i, agitant-lo com una bandera, li vaig dir al senyor Rafel: Vint duros, senyor Rafel, vint duros m’ha donat la seua dona: vint duros! I la senyora Carme, emocionada, es va posar a plorar, mentre jo, més emocionat encara que ella, mostrava els vint duros al balancí del senyor Rafel. Aquell va ser l’últim any també que em va fer les estrenes. La senyora Carme va morir la vespra de la Candelària, dia de fred fort. Vaig ser jo qui se la va trobar. No podia haver passat d’una altra manera. Acabada de morir estava quan la vaig trobar. Vaig fer com cada dia: vaig espentar la porta, vaig travessar el brincal, em vaig aturar i vaig dir: Qui està ací? I no em va contestar ningú. I jo vaig tornar a repetir: Qui està ací? I no va respondre ningú. Així que vaig anunciar, a qui m’escoltara, si és que algú podia escoltar-me: Sóc jo que passe i entre! I vaig entrar cap a la cuina. I allí vaig trobar-me la senyora Carme, en el seu balancí, vora el fumeral pintat de casetes d'horta i un estany amb ànecs, amb la televisió engegada i muda i aquell inacabable jersei roig entre les mans, el cos inclinat i el cap vinclat. Li vaig agafar la mà que sostenia l’agulla de fer calça i la vaig notar encara calenta. Però jo sabia que era morta, i em vaig encarar al balancí i vaig dir: Senyor Rafel, la senyora Carme és morta. I el senyor Rafel va dir: Ja ho sé. O a mi em va semblar que des del balancí m’ho deia, el senyor Rafel, que la senyora Carme era morta. I tot d’una, ben seré, caminant sense pressa, com si haguera de portar una notícia que tothom esperava, vaig tornar-me’n cap a ma casa. Sense estrafer la veu vaig anunciar a ma mare que la senyora Carme era morta. Ella es va ajupir tot d'una, per situar la seua cara sobtada a l’altura de la meua, i m’ho va fer repetir, i jo li ho vaig haver de repetir, que la senyora Carme era morta. La mare es va llevar el davantal d'un pessic i va córrer cap a la casa veïna. Jo vaig eixir al carrer darrere seu, però només la vaig seguir fins al portal de ca la senyora Carme. Vaig continuar carrer enllà, cap als afores, fins al Campet de les Eretes, on encara devien estar jugant al futbol els meus amics. Mentre jo pujava pel camí cap al Campet, algú va cridar: Mireu, ve Lluís! Llavors tots pararen de jugar i m'esperaren. En ser bastant a prop d'ells m'ho preguntaren: S'ha mort la senyora Carme? I jo vaig confirmar-los-ho: Sí, ja s'ha mort. Llavors em digueren amb quin equip havia de jugar, feren un bot neutral de pilota i va continuar el partit.
Hòmens i falagueres i altres relats (2011)

dilluns, 23 de febrer de 2015

La terra lliure





La terra lliure la vaig pensar com una novel·la "juvenil". S'inspira en altres novel·les meues, sobretot Els camps dels vençuts i Els ametlers perduts, i en un relat, Kurdistan, que vaig escriure per al cicle Pensar el país. Quan la vaig acabar, la vaig passar a una editorial, la qual, però, va desestimar-ne la publicació. No sé si els motius de la negativa foren d'índole literària o pel tema que tracta, certament conflictiu. En qualsevol cas, he renunciat a intentar-ho de nou. La deixe ací a benefici d'inventari.

https://drive.google.com/file/d/0BxOzhEFpsJG5VE5ZWElpMUQ2MUk/view?usp=sharing


Llegiu-ne el primer capítol:

Havien passat uns quants dies d'ençà de la mort de l'avi Macià. Però en traspassar el llindar, casa endins, no podia evitar haver de fer una ullada a la porta tancada de l'habitació a mà, com si encara ell habitara aquella trinxera on havia resistit a tota ultrança per no perdre l'última de les seues batalles. Encara revolava la seua veu entre les almotlades, suspeses les paraules que ell solia usar dels fils de les teranyines...
    Vaig aplegar a casa de tornada de l'institut i vaig abandonar la cartera amb els llibres damunt d'una cadira, tot i ser conscient que en veure-la reballada arreu manera ma mare Elvira m'amollaria un merescut escardussó. Però en comptes de marmolar-me, em va anunciar que Toni, el carter, havia deixat una carta per a mi. Una carta de Teresa.
   L'àvia Irene i ma mare Elvira m'observaren amb un somriure de complicitat. Aneu a saber què devien imaginar-se, quina íntima relació s'afiguraven elles que ocultava aquell sobre. No em vaig atrevir a obrir la carta davant seu. Així que, a desgrat de la seua curiositat, me'n vaig pujar corrents a l'andana.
  Vaig seure en un vell caixó de taronges girat del revés. Durant una estona vaig estar mirant-me aquell sobre blanc amb la reconeguda cal·ligrafia, redona i equilibrada, de Teresa. Hi havia un espill vell a l'andana, tot ratat, en el qual, tanmateix, podia observar perfectament la cara de balòstia que se m'havia quedat amb la carta de Teresa a la mà. I tot d'una vaig pensar en balòsties i en badocs, que són, en realitat, les flors del magraner. Allí les tenia, ben representades davant meu, tot un muntó de cridaneres campanetes roges penjant d'un magraner imaginari. I la llumenada d'aquell advertiment, reiterat en temps de magranes, que pronostica que si et vols morir, menja magranes i ves-te'n a dormir. Amb la carta a la mà, doncs, m'havia quedat abalostiat, embadocat, enfavat... I tot era per por, ho he de reconèixer. Por de les paraules de Teresa, del seu record coent com una fiçonada de vespa, por de sentir més insuportable el buit de la seua absència després que haguera llegit la carta; però, sobretot, por de constatar a través de les seues pròpies paraules la inexistència d'un sentiment compartit, la impossibilitat d'una mínima esperança.
Prompte seria desembre, i a pesar que encara ens trobàvem en el ple de la primavera d'hivern, l'hivern com cal ja s'anunciava amb esguits de fred i dies d'oratge tèrbol. Amb tot, des d'aquella andana atibacada d'andròmines i ferramentes rovellades, d'estores d'espart, de caixons i basquets, de cordes de cànem i sacs d'arpillera, el meu pensament va recular uns quants mesos arrere, a les setmanes prèvies a l'estiu, quan encara no m'havia adonat que estava enamorat de Teresa i passava cada matí per sa casa per fer junts el trajecte cap a l'institut; quan l'avi Macià encara era ben viu i i mon pare Mateu i ma mare Elvira treballaven, en aquell París llunyà, fins llevar-se la llúpia, de sol a sol que diríem: ell a la fàbrica Citröen; ella netejant escales i oficines. Mentre hi pensava, mentre prenia força l'evocació, hi havia silenci al carrer. Un silenci pacífic i monòton, habitual. Tanmateix, tot d'una, de la mà del record d'aquells dies ja passats però encara recents, començaren a penetrar andana endins les múltiples veus de la xicalla enjogassada, cada vegada més nítides, cada vegada més potents; colles per ací i per allà, tot al llarg del carrer, que movien gran sarau i rebombori: jocs, cançons i un variat vocabulari.
    Jugaven xiquetes i xiquets a botar la corda, i cantaven:
    –La lluna, la pruna, vestida de dol. Son pare li pega, sa mare no vol... Les coses tan bones que cria el Senyor, per dalt les teulades raïm de pastor...
     Tocant a la casa, en la frontera de la qual, dins d'una fornícula amb vidre, guardaven durant tot l'any la imatge del sant del barri, enfront del carrer Nou que feia pujada, sobre la mota del clavegueram que era "mare" de tots els jocs, des d'allí mateix, davant la presència impassible del sant d'alabastre, s'escampaven els crits esbalaïts dels qui jugaven a capitulet:
–Capitulet... capitulet a Ximo que s'amaga darrere el bidó de llanda! Capitulet a Gori que s'amaga en la persiana de ca Malieta! Capitulet a...
No tothom del veïnat posseïa la paciència necessària per suportar la cridòria dels xiquets al carrer, i sempre hi havia qui, desbatejat per tanta escama, eixia a aücar-los a crits, encaminant-los de mal to cap a unes altres andoles, lluny del portal de sa casa, cap a la serra, cap a les hortes, més enllà fins i tot de la quinta forca... Llocs de grans perills per a les criatures que hi bambaven a la dula, llocs per on rondava el temut Saginer, que es bevia la sang dels xiquets; i l'home del sac, que els segrestava i en acabant els reballava al riu, dins d'un sac, perquè s'hi ofegaren; i el mutoroni lleig i el terrible Dimoni Emplomat i l'artera bruixa Poruixa... Així i tot, no dubtaven a aüixar-los amb poalades d'aigua si calia, sovint bruta, perquè escamparen el poll de davant de casa seua.
    –Uixe! Uixe! Aneu a donar cilici en una altra banda! Aneu-vos-en a jugar allà on brama la tonyina, escamosos! Tabarres! Uixe! Uixe!
     No obstant això, només aconseguien que es bateren en retirada durant un breu moment. Al cap de poc, no havent-hi tiquis-miquis a la vista, tornaven a ocupar amb la seua alegre cridòria aquell tros de carrer d'on havien estat foragitats feia un tres i no res.
    Si començaven joc nou, discundien perquè l'atzar triara qui havia de pagar:
    –Dalt del pont hi havia un sabater que feia les sabates del paper. Quin nú-me-ro-gas-ta vos-tè? El trenta! Plom: un, dos, tres, quatre...
    –Un potet roget, que isca fora l'an-ge-let!
    –No me s'hi val, no me s'hi val! Que se m'ha deslligat la sabata!
    –Colliiins!, ara que ja et tenia assampat... Trampós! Sompo!
    –Una, dos i tres: coqueta, rotllet i pastisset!
    –Conillets a amagar, que la llebre va a caçar, de nit i de dia resant l'Avemaria... Conillets, esteu amagadets?
    –Ha arribat un barco de cacau fallat i el pobre Manolo ha caigut soldat. Ha anat a la guerra i no l'han volgut perquè té una cara com un mig ermut...
    –Tu, Piula!
    –Si em tornes a dir Piula et trenque la cara, ninot!
    –Ja pots córrer, que de cals Piula véns...
    Les famílies no es coneixien pel cognom, sinó pel malnom. I si bé alguns se n'enorgullien, del renom de la nissaga, d'altres en renegaven i el rebutjaven de mala veta:
    –Si jo Piula, tu Cagalló!
    –Cagalló tu, merda seca!
    –T'avente una bocinada que t'arranque les dents, cap de suro!
    –Vols que et descabe d'un calbot, cagandanes?
    –El calbot que t'arrearé jo et farà besar terra, barsagues!
    Milhòmens, tanmateix taperots: criatures amb pretensions adultes que es desafiaven com galls de garbera. El combat, fins que arribava a les mans, si hi arribava, s'encenia a còpia de vocabulari: brofegades, flastomies, renecs, feridores analogies i grosseres comparances. Un lèxic que pocs s'atrevirien a incloure en un diccionari formal. Era la llengua del carrer.
    Perquè fins llavors havia estat el carrer qui ensenyava a expressar-se, era al carrer on es barataven paraules velles per a idees novelles, era el carrer qui creava i entreteixia els lligams, era el carrer la pàtria, eren al carrer on prenien forma sòlida i concreta els trets específics de la nostra identitat...

La identitat: ser conscient de pertànyer a un món singular, a un paisatge, a unes veus. Allò que realment ens arrela a un lloc és la llengua que el descriu. Els mots. La llengua única que dóna nom a la terra que trepitgem i que treballem, que dóna nom a les plantes, als arbres: la llengua que designa cada detall de la geografia que delimita el seu territori; la llengua que és viva al carrer, en les converses, en els jocs, en les cançons; la llengua que plany i que riu, que exalta l'amor i expressa el dolor amb unes paraules i no amb unes altres; la llengua que alberga un imaginari particular, mític i màgic, amb els seus propis follets i fades i ogres i gegants i saginers i bruixes i encantades i quarantamaules; la llengua que guarda i relata un passat i unes llegendes. Qui mata una llengua, mata un poble.

Jo no he nascut en aquesta ciutat. No puc dir que provinc de l'imponent penyal del Puig, que és d'on vénen els xiquets d'aquesta vall; les xiquetes vénen de Santa Anna, el cim amb forma de volcà extingit, per més que en la vida del món no haja escopit un sol gargall de lava, ni en cap moment de la seua història haja sorgit de la seua entranya una minsa fumerola. No he nascut en aquesta ciutat, potser ni per la redor d'aquesta vall. No sé on vaig nàixer. Potser on vaig veure la llum per primera vegada parlaven una llengua diferent d'aquesta amb la que m'expresse amb tota la consciència. Potser la dona que em va dur al món no m'entendria si jo li explicava com m'ha anat la vida sense ella. Però aquesta és la meua llengua. És la que jo reconec com a pròpia, la llengua de la meua gent, la llengua que descriu i anomena el meu paisatge des de temps immemorial: Creueta, Penya Roja, Vernissa, Corona d'Estrela, Muntanyeta dels Quatre Vents, Puig, Bolvents, Bixquert, Cova Negra, Estret de les Aigües, Serra Grossa...
  Em van donar en adopció quan tenia poc més dos anys, potser quan les monges de l'orfenat ja donaven per sentenciada la meua condició d'orfe a perpetuïtat. Però a ma mare Elvira i a mon pare Mateu tant els feia si era negrelló o blanc pigallat. Volien un fill. Necessitaven un fill. Ma mare Elvira i mon pare Mateu no havien pogut tenir-ne de propis, i no es resignaven a anar-se'n d'aquest món sense haver tingut l'oportunitat de deixar la seua herència a algú a qui ells consideraren talment carn de la seua carn. D'ells he rebut, però, un lligam més dens que la sang, més poderós que els gens: les paraules. De ma mare Elvira, de mon pare Mateu, i de l'avi Macià i de l'àvia Irene, les he rebudes. Paraules amb les que puc descriure tot allò que m'envolta, tot allò que estime i que em plau, i tot allò que no estime i que em desplau. Puc descriure la vida i la mort, l'amor i l'odi i l'aigua que plou: si cau mull-mull, si plovisqueja, si cau a cànters i a gana; l'aigua que corre cavallera per les sèquies, la que es deté al remels d'un riu, la que brolla d'un ullal i la que és escorrim d'un bassi; i si em banya, si em mulla, si em xopa, si m'amera, si m'esguita; i si la sue o l'entresue o si la plore o només la gemegue...
    Mire l'entorn d'aquesta ciutat, que jo considere la meua ciutat tot i no haver-hi nascut, guaite pertot i sóc capaç de dir el nom de cada cim, siga alteró, tossal o serra, de cada cingle, de cada cova, de cada penya, dels rius i les sèquies que la fan fèrtil, de cada partida, siga del pla o del secà; em sé les fites de tot el seu terme. Jo forme part d'aquest paisatge, d'aquesta terra: tinc ací les meues arrels perquè conec totes les seues paraules.
  Si un dia haguera de marxar, com tants altres han hagut de fer, cap al dolorós exili de l'emigració, no tindria un altre anhel que regressar al meu tros. Però allà on haguera de viure contra la meua voluntat, als qui em preguntaren pels meus orígens jo els diria, ben orgullós: ¿Conegueu aquella ciutat on s'acaba l'horta i comença el secà? Doncs bé: jo vinc d'allà!


El nostre món es transformava a camallades ja en aquells dies que precediren la mort del dictador Francisco Franco. Ben prompte ens trobaríem torbats per un constant frenesí de canvis i transformacions. I no solament foren mudances socials i polítiques. Jo tenia catorze anys i estudiava el batxillerat a l'institut, i aquell estiu va ser l'últim estiu que vaig nadar al gorg de la Lluna i vaig esperar en va que se m'apareguera l'encantada que m'havia d'oferir el seu amor o el seu tresor; va ser l'últim estiu que ens vam adormir mentre observàvem la falaguera màgica que havia de florir la Nit de Sant Joan, dita del Ros, per a omplir-nos de riqueses; va ser l'últim estiu que vaig viure paret mitgera amb Teresa, de qui acabava de saber que n'estava enamorat; va ser l'últim estiu, i l'última primavera d'estiu, de l'avi Macià. Era l'any 1975.