dissabte, 29 de novembre de 2014

La casa dels pares, que la refarem al lluny




Al món no hi ha res que siga més dolç que la pàtria d'un i els pares d'un, baldament s'habite una casa rica, al lluny, en país estrany... Ho diu Homer, tot referint el desig fervent d'Ulisses, qui anhela, com sabeu, retornar a Ítaca. És el mateix desig dels qui en aquests temps convulsos i globalitzats, d'insuportable modernitat líquida, han hagut d'abandonar la pàtria, és a dir, la casa dolça dels pares, i se n'han hagut d'anar a habitar en una casa al lluny, que amb tota probabilitat serà un cau pobre en un país estrany, i tot sovint hostil... Diuen els moderns que migrar és un dret. Tanmateix, migrar és exiliar-se: haver d'abandonar la llar. Exiliar-se no és un dret, doncs. Ni de bon tros. És un drama, una tragèdia, una injustícia. El dret vertader, el que fa prevaldre la justícia i evita la infàmia entre éssers humans, és no haver de veure's obligat a abandonar la casa on hi ha les arrels, ni que siga en busca d'un futur més digne.
 
La globalització, però, tracta les persones com a bèsties de càrrega, com a mercaderia sense valor humà. Tot i amb això, la diversitat humana que intenten desintegrar amb l'homogeneïtzació global, intenta refer aquella casa dolça dels pares fins i tot al lluny, ni que siga entre parets derrocades i sostres amb goteres, entre amenaces de desnonament, a pesar del salari de misèria o de la misèria sense salari. I entre tant de menyspreu, entre tanta infàmia, l'ésser humà viu, o sobreviu, i s'explica. Humanament, s'explica (en diuen "art", malgrat tot). S'explica amb desig de dignitat que li ha estat arrabassada. S'expressa, si cal, iradament, amb el dolor de l'exili, i clama l'esperança irrenunciable d'una feina, si fóra possible digna i amb seguida, i una targeta sanitària, per si un cas les malalties o per si la dona haguera de parir...
 
Hi ha goteres als sostres amb teula de fang i amb teulades de llanda; hi ha clevills a les parets i en l'asfalt antic del carrer abandonat; hi ha parets avivades de salnitre; hi ha llits infestats de xinxes i més d'un cap empestat de polls; hi ha roba estesa a les finestres i xiquets que van a escola i d'altres que han fet fugina, i dones que netegen escales i dones que alleten els fills i dones que arrimen la taula, i hòmens que clamen contra el món que els menysprea i d'altres que deambulen, resignadament, o no... I tots saben cantar cançons de la casa dolça dels pares.

Text llegit a la inauguració de l'exposició La ciutat i el que no és de Sara Vilar. Xàtiva, 18 de setembre de 2014


dijous, 13 de novembre de 2014

Presentació del llibre PARANYS a la Llibreria La Costera



Presentació del llibre PARANYS (Bromera Edicions, 2014) a la Llibreria La Costera de Xàtiva. Amb Maria Josep Juan i Josep V. Martinez. 7 de novembre del 2014.

dissabte, 8 de novembre de 2014

Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts



 




Reconstrueix aspectes de la vida i les creences en un barri humil i perifèric de la ciutat de Xàtiva a finals dels anys seixanta. Un darrer reducte on encara sobreviu la cultura popular del poble valencià, on la gent encara dialoga amb total naturalitat amb el món sobrenatural i màgic que ha heretat dels seus avantpassats. Aquest món, però, prenuncia la seua imminent desaparició just abans que la humanitat ha de posar els peus a la Lluna. Com a teló de fons d'aquesta història habitada per ànimes en pena, fades, bruixes, dimonis i una diversa mitologia popular, traspuen les inesborrables seqüeles que la guerra ha deixat en les famílies dels vençuts. 

Premi Andròmina de Novel·la 2003 i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians 

L’ocàs d’un univers mític, Pere Calonge

Neguit de pantorrilla, blog

Uendos, Greixets i Maremortes, blog de Francesc Mompó

TertúlIES Almussafes