dimecres, 19 de febrer de 2014

Les perifèries viscudes


Entrada a Xàtiva


Quan s’entra a Xàtiva per la carretera de la Llosa, travessat el pont de Sorió s’hi albira, en dos plànols alternatius, una contraposada visió de la ciutat. El superior, la silueta del castell i la penya Roja, fa presumir la ciutat històrica, amb monuments i espais de civilitzada referència; l’inferior, l’avançada industrial, les tanques publicitàries, els rètols de les fàbriques, els consums, els macdonalds, la tapida jungla comercial de la redor i les altes edificacions que conformen la primera línia urbana, mostren l’envistes d’una ciutat qualsevol, com n’hi ha a milers al món en trànsit cap a la imperativa globalització. Hi ha qui entèn el progrés com una forma d’uniformització física i cultural, una apoteosi urbanística, horitzontal i vertical, d’espessa contaminació publicitària i progressiva estandarització mental.
 
Xàtiva, ciutat amb segles d’història, bressol de papes, pintors, inventors i cantants de cançons, també ha hagut de pagar l’impacte del neoliberalisme inculte i mercantilista. De la Xàtiva massissada de contingut històric a penes comptem quatre esparsos monuments, alguns de llarga penitència i penós turment. En alguns indrets civilitzats es vanten de posseir ciutats amb perfils propis, i han procurat pel manteniment de les antigues fisonomies urbanes que recullen i expliquen la història particular. Què se n’ha fet d’aquells palaus de regalada música, aquells carrers penombrosos del temps, aquells escuts on la pedra floria, aquelles fonts de les clares guitarres, aquell passat venturós de l’albereda, aquell passat madurat a les bigues [...] El carrer blanc, la infantesa perduda... Encara hi resta alguna cosa, ja ho he dit: escadusseres ruïnes que penen una llarga expiació d’interès públic deficitari i subvencions insuficients. Amb tot, hi ha la Xàtiva que preval amb l’argamassa de les paraules, com les que adés destacava en cursiva, d’un sonet espedaçat de Vicent Andrés Estellés. Un Xàtiva que no s’apostil.la amb xifres romanes, sinó que relata les perifèries i els interiors viscuts, sovint per reiterar que «qui perd els orígens, perd identitat».


El Raval i les Barreres.

Hort de Mora/Camí de la Bola/Les Eretes

Els qui hem crescut extramurs, al Raval i les Barreres, hem perdut bona part dels originaris indrets, sepultats per asfalt novell i tireres de monòtons habitatges unifamiliars. Els antics horts del Raval, com el de les Set Xiques (que evocava en un article emotiu el músic Melchor Peropadre) i la Casa Requena, ara se’n diuen -quina castellanada més feridora!- el barri del Retorno; de la mateixa manera que la fita fronterera que representava Vil.la Cantó no ha pogut substituir l’impersonal barri Nord-Oest.

El camí de la Bola inicia la via vella cap a Novetlè: comença en acabar-se el carrer Caputxins (ha desaparegut l’hort de l’Almàssera, i amputaren una part del Calvari Baixet, les monges, per ampliar l’asil), ressegueix paral.lel ran de la falda de la serra Vernissa, on encara es drecen, malgrat les adversitats naturals i humanes, els cantals esqueixats de la serra per aquell remot terratrèmol del 1748 que va assolar Montesa, Xàtiva i bona part de la Costera: hi sobreviuen la penya de la Plaça de Bous i la de la Tallada de Meló, que assenyala la pujada de la senda del Portet, tot rostària amunt cap a la poblada Vall de Bixquert, la solaç extensió de Xàtiva al vessant de la Solana. 


El Cine Vernissa, a les espatles de la parròquia dels Sants Joans del Raval, era a l’estiu cine i la resta de l’any escola. Al pati, mentre llanguia la pantalla durant els mesos de docència, ens glopejàvem amb l’obra pia de les botelletes, que no omplien un forat de nas ni dos dits de gola, de Leche el Prado. Per davall l’escletxa de la porta on, fins l’estiu, romania clausurada la màquina de projectar, piscàvem fotogrames mutilats, agranant el terra bé amb la llibreta bé amb la tapadora del plomier. En aquelles primeries dels seixanta, els xiquets que vivíem al Camí de la Bola jugàvem amb els ossos humans que sorgien, com tresors amagats, de les rases que aprofundien els treballadors del clavegueram. Aquelles calaveres, anys a venir, vam saber que conformaven l’antic cementeri musulmà de la ciutat. N’hi havia a manta, de tombes. Ara, les han ocultades, com una vergonya, entre els fonaments de les noves construccions. 
 
Sobre aquests afores, cau l’ombra triangular del pic de la Creueta i la mateixa creu que el cimeja. Han desaparegut les Eretes; antany hi regolàvem la mona i volàvem els catxerulos per Pasqua, i, diàriament, de les coves, les dones n’extreien la terreta d’escurar. En un d’aquells bancals perduts, algú hi va abandonar un feix de canyots de tabac. No dubtàrem a fer-nos-hi cabanyes índies entre garrofers i ametlers perduts. Una plaga de faves se’ns va escampar pel cos, i el comboi dels canyots l’acabàrem plorant i patint les injeccions de Rafelet el Pelat, que punxava en sa casa de la plaça de la Galera, dues passes avall de l’embocadura del carrer Blanc, en la casa cantonera del qual vivia la mare de Raimon; ell la visitava sovint, i se’n planyia, d’haver-la deixada “sola a Xàtiva, al carrer Blanc».


La pedra de la lluna

El Puig des de Santa Anna

El penyal del Puig es dreça potent enmig del pla de Xàtiva, un rar caramull que és objecte de múltiples relacions fantàstiques. En el crestall, hi sobreviu l’ermita gòtica del mateix nom; un valuós monument que la desídia política està sentenciant a una ruïna irreversible. 
 
El càracter màgic i extraordinari del Puig el confirmen els habitants de Barxeta, que diuen que les tronades es trenquen en arribar-hi. El poeta Teodor Llorente pressuposava el seu caràcter extraterrestre, cual ernorme aerolito, caigut de las regiones sidéreas. Però de totes les històries sobrenaturals que han sorgit a l’entorn d’aquesta roca colossal i mítica, n’hi ha una que ens permet de determinar quina és la grandària (en mesures físiques) de Déu. Conten que remotament el “coll agut” de Santa Anna i el penyal de Puig, amb les respectives ermites, formaven part d’una única orografia. Hi vivien dues ermitanes que estaven sempre barallant-se. La gent dels voltants, farts i cuits de bregues i escama, demanaren la intervenció de Déu perquè hi posara pau. I Déu va accedir-hi: va deixar caure la seu mà i va separar els dos mullons. Per això diuen que entre el Puig i Santa Anna hi ha un pam de Déu. I si sabem quant fa el pam, fem el càlcul de la resta del cos diví.



El riu d’Alboi
 
Xopada d'Alboi (1981)

Abans de la moda dels xalets de Bixquert, l’apartament a platja i l’agència de viatges, es comboiaven les famílies per anar al riu de paella, i devoràvem a les postres grosses tallades de meló d’Alger si ja érem en temporada. El riu d’Alboi s’omplia de gent que volia refrescar entre flaires de matapuça, tirar-se una “escabussà” i provar la sort dels pescadors de canyeta. Era temps de fer barquetes de jonc i llançar-les a navegar amb veles de baladre. 
 
L’Estret de les Aigües constitueix un paratge natural encara poc espatlat per l’acció humana. El naixement de Bellús abasteix d’aigua la ciutat de Xàtiva. Brolla als límits de la Costera i la Vall d’Albaida. Fa segles que aquesta aigua recorre un grapat de quilòmetres fins arribar a les aixetes de la ciutat. Encara s’hi conserva l’antiga conducció, amb les torres respiradores, resseguint els suaus meandres del riu, ran de la Casa de la Llum i de la Cova Negra (la més antiga presència humana del nostre rodal), fins arribar a les Arcadetes d’Alboi, aqueducte medieval que, si fem cas de la versió popular, va costar de fer, com a part de la conducció d’aigua, no un ull de la cara sinó dos. La llegenda, que potser explicava la presència d’uns ulls d’aigua o ullals del riu, narra com el senyor moro que habitava la petita població d’Alboi va rebre de Xàtiva l’encàrrec de dur l’aigua des del naixement fins a la ciutat. L’home, que tenia tres fills i una filla, va encarregar al major que en realitzara la conducció. El xicon la va fer tota seguida, una gran canonada, i quan l’aigua fou deixada anar va esclafir per la forta pressió. L’encàrrec va passar al mitjà, que va imitar el major i va obtenir idèntics nefastos resultats, i després el menut, que s’afegí al fracàs dels anteriors. Mentre tot això s’esdevenia, la filla s’ho mirava com reprovant l’escassa traça dels germans. Una actitud que no va passar desapercebuda al si de la seua família. Així, més per desesperació que per confiança, el pare li va encarregar la tasca. I ella va ser la que va idear els respiradors que encara sobreviuen, com petites torres de guaita d’una antiga muralla assolada. Ara sí, en deixar anar l’aigua, les aixetes de Xàtiva brollaren a gana. Però el senyor moro d’Alboi i els seus tres fills incompetents consideraren que la germana no els havia fet un favor, sinó que els havia infligit una greu humiliació, i per evitar-ne alguna altra més quedaren d’acord d’arrancar-li els ulls i els reballaren al riu.

A la Xopada d’Alboi, bigarrada d’estiuejants bulliciosos i solidaris, els picús vociferaven les “plaques” de Manolo Escobar, Juanito Valderrama, i els més moderns de Karina i Los Brincos. Els rius, aleshores, encara abaixaven aigua.


Publicat al suplement Comarques Centrals de Levante-EMV el 25 de setembre de 2000

dijous, 13 de febrer de 2014