divendres, 8 d’agost de 2014

Literatura i identitat

 
Introducció a la taula redona 'Literatura i societat? Debat sobre la narrativa actual'. Universitat Autònoma de Barcelona, 28 abril 2006


Faig una literatura profundament identitària. Per l’ús de la llengua, per la geografia en què es desenvolupa i pels personatges que l’habiten, de quina història provenen i quins són els seus mites. Per aquesta raó vull iniciar la meua intervenció amb unes aportacions sobre la influència de la identitat col·lectiva en la construcció de la identitat literària individual, i la importància que l’àmbit local ha tingut en la literatura universal. Entenc que justament és universal perquè aspira a contenir totes les identitats individuals i col·lectives. És plural, doncs. Si no és plural, no és universal: és global i clònica.

S’han sentit veus crítiques amb la creació catalana actual per considerar que hi ha un excés de literatura del passat. A parer d’aquests crítics, caldrien més obres que plasmaren la realitat social del present, tant si l’assumim, la patim o se n’és còmplice en diferents graus d’implicació intel·lectual. Per ser autors del nostre temps –diuen– cal escriure només sobre el nostre temps, sobre la realitat social i política del nostre temps: hem de ser cronistes i notaris de la realitat que vivim. Fins i tot hi ha qui s’ha atrevit a insinuar que la literatura catalana ha perdut nivell d’homologació a causa d’aquesta disfunció creativa.
Val a dir, però, que es fa literatura del present, encara que l’escenari temporal corresponga al passat, si considerem la desmemòria col·lectiva com un dels trets que han configurat el nostre present particular i, al meu entendre, tan avivat de deficiències democràtiques. La ideologia –no m’atrevesc a dir-ne ideologies– que ha quallat en la societat actual no seria la mateixa si després de la mort del dictador no haguera hagut un acord polític de silenci, una amnèsia pactada sobre la República, la guerra i la llarga postguerra o Franquisme. Amb aquest infame pacte de silenci, els vençuts de la guerra han patit una altra derrota, aquesta prou més ignominiosa, si a les mentides dels vencedors han hagut d’afegir el silenci de la “democràcia postfranquista”.
Davant les mordasses i les sordines que coarten altres disciplines, la literatura esdevé una eina de recuperació històrica i social que permet apedaçar i eixamplar la roba estreta del present. Potser per aquesta necessitat de posar en paper de llibre el passat que se’ns ha vetat per acord polític ha proliferat en la nostra narrativa l’argumentari que furga en els escenaris de la memòria històrica més recent. Cal reconèixer que a la literatura se li consent una mica més d’atreviment que li permet fussar en aquests forats conflictius. Al capdavall, ja se sap que la literatura és ficció i els escriptors som uns fabuladors que no permetrem que el rigor històric espatle una bona història. O això diuen per disminuir el valor documental d’una obra literària.
Així i tot, per als qui encara creuen –poc o molt– en la utilitat social de la literatura, aquest present –aquesta societat–, que alguns no dubtem a qualificar de desesperançador, necessita conèixer de quin passat prové. La literatura és, en aquesta circumstància, la finestra des d’on és possible presentar els fets de la història ocultada des d’una perspectiva més emotiva, capaç, per tant, de incidir més efectivament en l’interès de les persones. Solament a través de la literatura està sent possible combatre aquesta desmemòria col·lectiva a què se’ns ha condemnat, mitjançant la qual han configurat aquest present que patim: individualista, insolidari i analfabet militant.
Si diem –amb menor o major convicció- que la literatura és capaç de transformar la societat, val la pena insistir a literaturitzar el passat per comprendre aquest present i, si fóra possible, desviar-lo del camí actual per intentar un altre futur. Malgrat açò que acabe de dir, sóc dels qui pensen que la literatura, si més no avui en dia, té escassa incidència social perquè no gaudeix de gaire interès mediàtic; el ressò de la seua activitat és tan minso que amb prou faenes pot influir en el pensament de la societat. Ocupem la part més arraconada en aqueixa cambra de mals endreços que és la secció de “cultura i espectacles”.

Se sol afirmar, i jo hi estic d’acord, que la pàtria de l’escriptor és la seua llengua. I la llengua és un signe major d’identitat: una ingent prestatgeria de la qual cadascú pren el que vol i li convé, fa ús de les paraules, soles o en composició fraseològica, combina i altera els sentits literals i figurats, es declara continuador de la part que li interessa de la seua tradició literària, tot amb l’objectiu de construir la seua pròpia literatura, la seua particular identitat literària. Val a dir ara que una llengua és molt més que la descripció que en fan els diccionaris: «Sistema de signes oral, reflectit sovint en un codi escrit, propi d’una comunitat, que serveix bàsicament per a la comunicació»1. Caldria afegir-hi aquesta altra afirmació del lingüista valencià Manuel Sanchis Guarner: «Com que l’home és ensems productor, transmissor i receptor de cultura, la seua llengua reflecteix tant la cultura i la personalitat de l’individu com la de la seua comunitat. La llengua no és tan sols un sistema de signes per a comunicar, sinó que es també una xarxa on són preservades les més entranyables formes de vida i de pensament de cada comunitat individuada»2. El poeta mexicà Octavio Paz va dir que quan una llengua desapareix, és una visió de l’home i del món que desapareix.

La majoria dels escriptors fan –i han fet– una literatura absolutament “identitària”; vull dir: estretament vinculada a la llengua que els és pròpia i que és pròpia també del món particular que literaturitzen amb llocs verídics o amb fantàpolis identificables. Joaquim Mallafré, a propòsit de les seues traduccions de Joyce al català, remarca el caràcter local (mots específics, jocs de paraules, cançons, interpretacions particulars d’una expressió o un mot) que sovint impregna l’original anglès d’Ulisses. L’experiència de Mallafré com a traductor al català d’aquesta novel·la revolucionària li va permetre d’escriure el llibre Llengua de tribu i llengua de polis. ¿Hauríem de considerar contradictori aquest ús "local" de la llengua que fa Joyce, atès que Ulisses és una de les obres més influents en la literatura universal del segle XX? Potser hauríem d’afirmar que la majoria d’escriptors ens adrecem fonamentalment a uns lectors que dominen prou el nostre codi lingüístic i cultural, i doncs no ens reca fer servir expressions profundament locals, sense preocupar-nos gens de les dificultats de traducció –d’”universalització”– que aquest ús delimitat puga comportar als eventuals traductors.
Ser universal no vol dir ser homogeni. Aquest és un dels trets de la literatura cosmopolita: que és clònica, i fàcil de traduir. Quan parlem d’identitats literàries, parlem de pluralitat, d’universalitat. Perquè la universalitat vol dir diversitat d’identitats i no una de sola. Identitat única és correlació del Pensament Únic.


Diu el sociòleg Zygmunt Bauman, en un llibre que darrerament és citat sovint (Identitat)3, que «en aquesta època de modernitat líquida, en què l’heroi popular és l’individu que sura lliurement, l’individu sense lligams, “estar fixat” –estar “identificat” de manera inflexible i sense reserves– té cada cop més mala premsa». En el mateix llibre, Bauman cita al crític George Steiner (“agut i perspicaç”, el defineix Bauman) que va dir que Samuel Beckett, Jorge Luis Borges i Vladimir Nabòvok eren els més grans escriptors contemporanis. Ho argumentava dient que allò que unia aquests tres autors i els feia destacar sobre la resta era que tots tres es movien amb facilitat per universos lingüístics diferents. Ho afirma com si fóra un demèrit considerar la llengua en què hom escriu com un tret identitari irrenunciable (parle d’obra literària i no alimentícia), i els qui fem literatura des d’aquesta perspectiva hem de ser qualificats d’escriptors rurals, costumistes, anacrònics...
Entre la paraula i l’objecte que designa existeix el medi en què es desenvolupa, és a dir el context social. L’escriptor tria les paraules i amb elles recrea o reconstrueix el context històric, cultural i social que desitja reflectir. Grosso modo això podríem dir que és la identitat literària. Cada autor construeix una identitat literària en la que conflueix la llengua, la tradició particular, la part de la universal que li interessa, la ideologia, l’entorn social que li és comú i sobre el que sovint reflexionarà la seua literatura… Tot plegat configura la identitat literària de l’escriptor. Tot i que hi ha escriptors als quals no els interessa aquesta identitat fonamentada en l’àmbit col·lectiu proper i construeixen la seua literatura sobre unes altres bases. Beckett, Borges i Nabòkov tenen la identitat literària que ells van escollir. Però trobé que és injust afirmar que ells són més universals que Faulkner, Pavese o Tolstoj que mai van depassar les seues fronteres lingüístiques, i diria que "comarcals", per construir els seus reeixits edificis literaris.

Podríem dir que la identitat col·lectiva –i la llengua n’és l’element essencial­– influeix decisivament en la identitat literària de l’escriptor. I avui, empesos a diluir-nos en la globalitat cosmopolita i uniforme, aprofundir en la identitat col·lectiva a la qual pertanyem ha esdevingut el compromís social més important de la literatura actual i de l’escriptor. I per concloure aquesta prèvia, voldria afegir una autocitació, precisament del catàleg d’un amic artista plàstic, Rafael Tormo, que em va demanar una reflexió sobre la identitat i el compromís social contra l’amnèsia col·lectiva. D’aquell text –Identitat, consciència–, manlleve aquest breu pamflet que vaig titular: Globals, cosmopolites, clònics.

Som iguals: ens diferencien els matisos. Els matisos conformen la nostra irrenunciable diversitat. Sense ells esdevindríem una massa homogènia, clònica. No hem de témer la clonació física. Ens ha de fer pànic la clonació cultural, la globalització, el pensament únic, el cosmopolitisme. «No hi ha ningú més provincià que un cosmopolita», va afirmar l’escriptor portuguès Cardoso Pires. Els cosmopolites menyspreen els matisos de les identitats col·lectives: propugnen la massificació mental, la mesura rasa cultural, l’homogeneïtzació; són els adalils intel·lectuals de la globalització. Un món, una cultura, sospiren: com si volgueren fer d’aquesta fal·laç igualdat un dogma democràtic. Que no ens enganyen amb l’enganyosa democràcia de la uniformitat. El silenci és uniforme, el brogit és pluralitat. Com més diversitat, més llibertat. Som locals, som universals. No som cosmopolites, no som globals.



1 Diccionari de la llengua catalana. Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1990.
2 Manuel Sanchis Guarner. La llengua dels valencians: Eliseu Climent , València 1980.
3 Zygmunt Bauman. Identitat: Publicacions de la Universitat de València, València 2005.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada