dimarts, 22 de juliol de 2014

Una dèbil, mesquina, avara frescor...


Il·lustració de Ruben Colomer



 Abofegat per aquesta calda que campa com una bestreta de l'infern, de ple agost, en aquesta Xàtiva on he nascut i on encara habite malgrat tot, no puc evitar que de tant en tant l'enyorança se m'apodere. Em reviscolen a la memòria els estius d'antany, al carrer Blanc, quan era xiquet, allà pels anys seixanta; un temps en què els cotxes eren escassos i ens n'anàvem prompte a jóc, com les gallines. La gent sopava a la porta de casa, abillats amb pantalonets curts i samarretes d'imperio: entre veïns no calia mudar-se per fer la vida a peu pla. Feia calor també, aleshores; tanta com ara: això no val la pena ni discutir-ho. Però tothom vivia a tothora al carrer, fins i tot hi dormia, en hamaques, ocupant les portalades, tot al llarg de les voreres. S'hi barrejaven els roncs de la gent i la tabarra dels grills. A la matinada, quan en l'ambient minvava perceptiblement la xafogor, ens n'entràvem cap a casa, puix que ja refrescava, i ocupàvem els llits. Per aquells anys va començar a ser moda fer-se una caseta de camp a Bixquert, a l'altra banda del castell, terra de secà però de clima més sec i benigne. «Una casupeta: quatres parets i una teulada», explicaven, desmenjats. Pocs n'hi havia encara, però, d'aquells nous xalets, també dits "secans". Tanmateix, als primigenis "secanistes" ja se'ls omplia la boca lloant la bondat de les nits tèbies i plàcides a la vall: «Algunes nits, ni la flassada ens molesta», afirmaven, sense rubor, aquests privilegiats xativins amb doble residència. Però jo, ni en aquella època ni ara, no he gaudit de les bondats que ha oferit i ofereix la tan lloada Vall de Bixquert. Abans encara habitava una modesta caseta de llauradors, en aquell carrer Blanc de la meua infantesa, propietat dels meus pares. Posseïa unes robustes parets, reomplides de grossos cantals, dotades per això d'una natural cuirassa que mitigava la calina estiuenca, si més no a l'hora del dormir. Ara, en canvi, enterrats els pares, la casa del carrer Blanc venuda per a evitar polèmiques d'herència, suporte el mes d'agost, firer i calorós, en un trist piset de mitjana edat de l'avinguda de la República Argentina, a l'Eixample primerenc, de quan la ciutat va començar a crèixer extramurs, Albereda avall. I encara sort que el pis té vistes al jardí de la Glorieta, i els quatre arbres que hi sobreviuen atemperen –una falsa sensació dels sentits, a manera de tímid miratge– la grisor incandescent del ciment urbà. Per a major desgràcia meua, visc a soles, com un mussol: fadrí sóc –tot i que encara no he perdut l'esperança de deixar de ser-ho–, excedida ja la primera saó i a punt d'entrar en la cinquantena. I ací estic, dessonillat i desficiós, exiliat en el balcó d'aquest pis de quatre pams de superfície, tot estovat en una hamaca de plàstic, que ja m'és incòmoda de tantes hores com hi tinc el cos ajocat. I si no ho tenia tot, faltava l'escarot de la Fira. Quina enveja, els secanistes de Bixquert! Tan tranquils, afortunadament allunyats d'aquest rebombori atabollador, de la bascorra agostenca, d'aquest clima humit i malsà que domina la ciutat des de temps immemorials. Perquè molta història acumula Xàtiva, però algú m'haurà d'explicar com cal com és que, després de patir el primer estiu en aquesta ombria xafogosa, els inicials habitadors no l'abandonaren en busca del pla més obert i higiènic, on l'aire corre pertot i mitiga la calor. Segurament –és voler suposar– valorarien de bon tros més les aptituds defensives i militars de l'actual emplaçament, amb el castell tan ben parat sobre el perfil adust de la serra Vernissa i la Penya Roja. Devien ser molt sofrits, aquells primers xativins. Tan extens com és el pla de Xàtiva, i venir a posar la casa en aquesta obaga humida! Més ens hauria valgut que hagueren ocupat el vora riu del llogaret de Sorió. Algú podrà dir, en sentir-me somicar: «Posa't aire condicionat!». Però caldrà que sàpien que l'any passat me'l vaig instal·lar. Una fotracada de bitllets, em va costar la broma. Però la primera nit de posar-lo en marxa ja em vaig constipar. Em vaig passar la resta de l'estiu, fins la primavera següent, aüssant el moc. Déu sap el que em vaig haver de gastar en mocadors i antibiòtics. I encara gràcies puc donar de no haver patit una pneumònia o una cosa pitjor. Però, ai!, ací estic, com un mussol: suat, dessonillat i desficiós, abandonat en aquest balcó –trista illa de ciment i ferro–, contemplant els abrasits arbres que sobreviuen en la Glorieta. Ja porte cinc dutxes seguides aquesta nit; se m'està fent la pell de cigró i tot. Quan vindrà la factura de l'aigua, serà ella! Aquest oratge no hi ha ésser humà que el suporte sense emmalaltir o tornar-se boig. Quina refotuda calor, la de Xàtiva per l'agost… D'adolescent, quan vaig tenir la primera moto –una Derbi de segona o tercera mà–, recorde haver-me'n anat alguna nit a l'assut de Vallés i al riu d'Alboi, i dormir a l'empara del ros, escoltant la remor de l'aigua del riu i les granotes i sentint arran de nas l'olor punyent de la matapuça... Però Alboi –ai, Alboi!–, allò s'ha massificat. No hi cap una agulla. I l'Assut de Vallés l'han convertit en un sequiot de residus industrials… Passa la nit, l'abatoll s'aquieta i el firers se'n van a dormir. Creix un cert silenci sobre la ciutat… Una dèbil, mesquina, avara frescor sembla que vulga traspuar en l'ambient… Tot just ara, quan som ben bé a trenc d'alba, i els ulls, per fi, em pesen. Però tan punt se m'esgolen els pàrpols, em sorprèn de nou la vigília i se m'obrin els ulls com a taronges. I la suor no em dóna treva. Ni la set: aquesta set perpètua, impossible d'assaciar. Quantes gotades d'aigua, cervesa, orxata, quants nuvolets d'anís? Encara diuen de Xàtiva…? Què donaria jo per haver nascut en terra d'esquimals! Quanta soledat hi ha encara en aquest incipient matí de Fira, el dia ja entre dues clarors… A la Glorieta, veig un xavalet que vomita de tan borratxo que deu anar; s'apuntala en un dels bancs mentre els amics miren d'ajudar-lo, amb penes i treballs, perquè també porten una bufa pèl per pèl. Un gos sense amo pixa d'esme la barana de la bassa dels peixos i se'n va tot xino-xano, com si res. Pocs cotxes destorben ara com ara la quietud que ha assolit, de sobte, l'avinguda, i per tota la redor. És com si la ciutat, just en aquest moment, a l'alba, s'haguera gitat a dormir en peça: firers, xativins i forasters de pas… Note el brusc naixement d'un xorrollet de suor roenta que tot d'una regalla des del pols, travessa galta avall i mor en la sotabarba. En la sotabarba mor, ràpidament evaporada… Soledat d'home fadrí; la saó estantissa: una ràfega d'enyor. I tot just ara, de sobte, inesperadament, una reconfortant, encara que dèbil, mesquina, avara frescor…

Relat publicat al Llibre de Fira de la Xàtiva 1998 

1 comentari:

  1. Arcadio Garcia, un dels vells secanistes deia: " A Bixquert fa la mateixa calor que a Xàtiva, però es pot anar en calçotets".

    ResponElimina