dilluns, 24 de març de 2014

Canvi de cicle



Em trobe a més de cent quilòmetres de casa i m'he equivocat de carretera. He hagut d'abandonar l'autovia per unes obres i he arribat a una bifurcació, he seguit pel mateix carril i no ha valgut de res adonar-me immediatament de l'error: una maniobra rabent hauria estat perillosa. L'autovia discorria en paral·lel al meu sentit de la marxa i més endavant se n'allunyava fent un revolt. Ara he de seguir aquest camí per força fins que una nova indicació m'ajude a recuperar la meua ruta.
 
Quan li ho contaré a M. de segur que tornarà a renyar-me per no dur GPS al cotxe. Però jo desconfie d'aquests aparells, sobretot des que vaig conèixer la notícia d'un home que conduïa de nit seguint les indicacions del seu GPS i va estimbar-se en un llac. M'estime més el clàssic mapa de paper i preguntar: qui pregunta a Roma va. La culpa de l'error l'ha tinguda la tronada. Com totes les tronades de tardor, s'ha congriat de sobte, el cel s'ha enfosquit en un no-res i m'ha assaltat l'ansietat. Els trons m'intimiden, però puc confessar, sense embuts, que em fan por.

La carretera fa un parell de revoltes i em duu fins a una redona envaïda per un feréstec brossegar. M'obliga a continuar en direcció al poble perquè les altres eixides són camins rurals. Un rellamp il·lumina d'improvís la carretera i a l'acte el cos se'm tiba, tens, per rebre el consegüent impacte intimidador del tro. Sona potent, brutal, com si el cel s'esgarrara com un vulgar cartó. No m'havia adonat del vent: alça polseguera i papers per la carretera i els vorals; xiula a ramalades; un full de periòdic revola a prop del cotxe com una milotxa sense rumb i amenaça de caure sobre el parabrisa, però una ràfega el desvia i ràpidament desapareix de la meua vista.

Ensopegue amb un cartell de benvinguda abonyegat i doblegat. El rovell se li ha menjat algunes lletres, però encara s'hi pot llegir, de dalt a avall: Benvinguts, Bienvenidos, Bienvenues, Wilkommen, Welcome... I tot seguit apareix el nom del poble en una senzilla placa blanca amb les lletres negres clavada en terra a mitjan alçària. Resolc que aquesta deu ser una entrada antiga a la població, quan hi devia passar la carretera nacional que ha substituït l'autovia, perquè m'adone que travesse per l'entremig d'una mena de polígon industrial, no gaire ordenat: diverses naus industrials, un parell tallers de reparació de cotxes, també un bar, però tot tancat amb pany i forrellat. Sobre el parabrisa s'estavellen les primeres gotes i ansiege per trobar l'entrada a la població, per aparcar en un lloc segur i esperar que es defaça la tronada. És l'antiga carretera nacional, sí: m'ho corrobora un despintat piló oblidat en un costat, mil·liari anacrònic i extravagant. S'agarra a ploure.

No fa gaires anys, la prosperitat d'una població s'anunciava en forma de bulevard de fàbriques, magatzems i gasolineres arrenglerats a l'entrada principal. Ara, però, prefereixen entrades clares a través de redones enjardinades, amb algun element artístic al bell mig, modern o convencional, segons el gust de cada consistori, i el nom de la població esculpit en pedra, soldat en ferro o retallat en una bardissa. A les redones accessòries, en canvi, com la que he trobat abans del polígon, només hi creix brossa a la gana. Si ací hi ha un altre polígon industrial estarà més ben ordenat que no aquest, fins i tot més ben asfaltat. O potser aquest és l'únic, romanalla semiabandonada d'una antiga puixança de petites indústries i tallers. L'asfalt d'aquesta carretera vella està clevillat i plagat de clots, alguns de profunds. En qualevol cas, en aquests moments, amb la tronada damunt meu, l'oratge tenebrós i enfosquit, amb totes les naus tancades i els vorals solitaris, amb aquesta ventúria, fa l'efecte com si penetrara en una població fantasma, els habitants de la qual l'haurien abandonada a corre cuita per por d'una tempesta de dimensions bíbliques. Potser quan esclatarà la tronada, per les rieres, pels barrancs i pels carrers en pendent davallaran abrivades llengües d'aigua i fang que m'arrossegaran dins d'aquest cotxe, esdevingut per això en el meu definitu taüt. Jo mateix em reprenc per cridar la dissort sense trellat: seràs malatruc! 
 
Tinc de cara una altra redona. Aquesta, però, més ben conservada que no l'anterior, amb una mena d'arcada medieval, no pas original sinó una reconstrucció, il·luminada amb dos potents focus de llum blanquinosa. Més claror hi ha en aquesta redona que en tota l'antiga carretera que acabe de travessar com si fóra el riu Aqueront, i jo barquer d'una sola ànima en pena: la meua. 
 
Ara entre al poble a través d'un carrer solitari, amb el vent de tronada sacsant les persianes enrotllades fins a dalt de tot de la portalada. Desemboque en una placeta amb una antiga font de bassi rectangular contra la paret d'una casa, el doll de la qual l'estrafà la ventada; i al costat, el rètol d'un bar. 
 
Hi ha llum a l'interior i lloc per aparcar just al davant. Tinc necessitat de deixar passar la tempesta en companyia de persones. Abans d'entrar al bar telefone a M. per explicar-li el contratemps, que m'aturaré en aquest poble fins que escamparà la tronada, que no passe ànsia, doncs, si em retarde. M. no em tira en galtes la meua tossuda oposició a usar GPS. Em diu que em deixarà una mica de sopar en un plat tapat, per si torne quan ella ja serà al llit, puix que l'endemà ha de matinejar. Amb tot, coneixedora del meu pànic a les tronades, m'aconsella que busque un hotel o un hostal per passar-hi la nit i no haver de conduir sota la tempesta. Li dic que ho intentaré.

El bar no té gaire parròquia: una dona de mitjana edat que neteja amb un drap la cafetera i dos hòmens vora el taulell que miren de gaidó un partit de bàsquet en una vella televisió catòdica sense veu. Un és jove, trenta-i-pocs, gorra de bèisbol i mànegues arromangades, com si tinguera calor, i seria corpulent si haguera tingut més alçada: més aïnes rabassut, doncs; l'altre el dobla en edat, prim i demacrat, ulls vidriosos, encongit com si tinguera molt i molt de fred, per això porta bufanda al coll i casquet de llana al cap, tot i que de fred no en fa gaire: encara som a mitjan tardor i falta prou per al ple hivern. M'adrecen la mirada quan òbric la porta. Sóc un desconegut: estranyesa i curisoitat. Com que fora ja és fosc, salude amb un convencional bona nit i em responen d'igual manera. M'acoste al taulell i demane un tallat a la dona. 
 
L'home jove diu: mal oratge per a la carretera. Roín, roín..., ­assevere. Aquest primer intercanvi propicia que comentem com s'ha congriat tan de sobte la tempesta, en principi una tronada sense més, però si gira a llevantada, ja se sap... Haurà de fer nit ací, augura el xicon, llavors la dona del bar s'afanya a informar-me que ella no té habitacions, que tancarà tan bon punt vindrà el seu marit a per ella, i que abans hi havia un hostal en el poble, a la plaça Major, però quan va morir el propietari tancaren el negoci, que era hostal i restaurant. 
 
Abans el poble tenia més vida, es queixa el xicon. L'home vell atén però no diu res. Abans quant de temps fa?, pregunte. El xicon no em respon de primeres, però en canvi pregunta a què em dedique, com si de sobte haguera pres por per si diu alguna cosa inoportuna a una persona inconvenient. Sóc periodista, declare. Periodista?, repeteix el xicon, i li note un punt de recel; s'estranya i em pregunta si en aquell poble seu ha passat res d'interessant com perquè puga eixir en els periòdics. Li aclaresc que estic de pas, que m'hi ha portat la tempesta: m'he equivocat en una bifurcació. Per culpa de les obres de l'autovia, endevina el xicon. Jo assentesc amb un gest que intenta representar una certa indignació. Van començar fa un mes, les obres, diu, i encara estan on començaren... És l'atzar, dic ara, més o menys resignat.

Callem uns instants. Jo aprofite per beure'm el tallat abans que es gele més. Després, el xicon repeteix el nom del meu ofici: Periodista... Ací només ens trauen en els periòdics per festes i prou, i llevat d'això, farà tres o quatre anys, quan es va cremar el taller de cotxes de Montell, no, oncle? Quan es va cremar el taller de Montell... Són família, doncs. Almenys els dos hòmens. El vell que sembla tenir fred assenteix repetidament, però no bada boca. 
 
Abans el poble tenia més vida, torna a dir el jove, sense concretar quant de temps: quan corria la taronja. Funcionaven tres o quatre magatzems d'exportació i els camions que anaven i venien a França, a Alemanya, a Holanda, contínuament entraven i eixien carregats de taronja... Però la taronja s'ha acabat, diu. Per aquest temps, els magatzems estaven fent jornades de sis del matí a deu de la nit, sense interrupció, diumenges i tot. Se'n guanyaven, de diners, amb la taronja... Hui només funciona la cooperativa, i d'aquella manera... No tardarà molt a tancar, crec jo. 
 
El xicon s'atura, cavil·la... Sobre què escriu, vostè, em pregunta: política, esports? Jo li ho dic: cultura; música, literatura, cinema i tot això. Ah, gemega el xicon, despagat. I afegeix: aleshores, tot açò que li estic explicant, a vostè tant se li'n dóna? No, home, no, m'afanye a corregir-lo: al periodista li interessa tot. D'açò que li explique podria fer un reportatge, no?, pregunta. Li sóc sincer i li dic que segurament no el faria: al periòdic, escrius sobre allò que et demanen, no sobre allò que vols. Ho entenc, assenteix: com en qualsevol altra faena, qui paga, mana. Així és, així, li done la raó, però l'anime a seguir explicant-me coses sobre el poble. Ei, si no se n'han d'anar abans per la tempesta. I tan bon punt l'esmente, per les finestres penetra un esclat de llum i tots serrem les dents les dents alhora esperant el tro i quan sona, potent, creix la intensitat de la pluja. 
 
Massa tard per fugir, eh, oncle?, riu el xicon. I li diu a la dona: posa-me'n una altra i me la partiré amb l'oncle, i assenyala l'ampolla de cervesa buida que encara roman sobre el taulell. Però l'oncle fa amb el cap que no en vol... Jo dic a la dona: pose-li-la igualment, que jo el convide. El xicon em dóna les gràcies. Això que li deia, reprèn el relat: abans ací hi havia prosperitat quan la taronja valia diners, ara no val un gallet. I això que ens feren gastar un ull de la cara amb l'estafa del reg per goteig... Abandonàrem les sèquies de tota la vida i omplírem els camps de canonades negres i comptadors, i tot per a què? En quatre dies va vindre la competència del Marroc, moguda amb diners d'exportadors d'ací, perquè allà els jornals són més baixos i els treballadors no tenen els mateixos drets que tenim ací, i el preu de la nostra taronja va caure a plom. Alguns xicotets llauradors han arrancat taronges i s'han passat al cultiu del caqui, però estem igual. Al final, has de passar pel cèrcol dels mateixos compradors i els mateixos exportadors que afonaren la taronja. I els qui han volgut tornar a l'hortalissa, com que ja no es pot regar a manta per culpa del reg per goteig, perquè s'han abandonat les sèquies i s'han malmès, ara ja no poden fer-ne i han hagut de deixar perdre la terra. La millor horta del món que teníem... I no queda res, tots els camps perduts, tota la terra erma.
 
Ja no se'n fa gens, de taronja?, li pregunte. Entre els llauradors xicotets, poca; i els qui encara en tenen, la venen a la cooperativa. Queden alguns propietaris forts, que tenen moltes fanecades i empresa exportadora pròpia, i des d'ací exporten la seua i la que porten d'estranquis del Marroc, que fan passar com a valenciana... Ells imposen els preus de tot, de la taronja en l'arbre i el jornal dels collidors. Si fóra de dia, veuria bancals amb la taronja per collir, semant-se en l'arbre i podrint-se en terra. Els propietaris, abans que malvendre-la, prefereixen llançar-la a perdre.

Li pregunte si ell i el seu oncle són llauradors. No, diu, jornalers només. Però ho sabem fer tot, del camp, eh, oncle?, se'n vanta. Però és com si no sabérem res, se'n plany, perquè no hi ha faena. No en donen, de faena. Alguns jornals solts, més que res quan algú vol arrancar els arbres. Cultivar, ningú no vol cultivar res; per a què? L'oncle esternuda de sobte –Salut!, diem– i s'afanya a mocar-se amb un mocador de fil. Està així des de l'hivern passat, diu el nebot, com si el fred se li haguera quedat perenne dins del cos des d'aleshores. A l'estiu i tot portava jersei de mànega llarga... Quasi es mor. Ben bé orgullós d'aquesta fatalitat, l'oncle assenteix. El nebot m'aclareix que no entra en conversa perquè se li va quedar la veu presa i li fa mal la gola quan parla. Haurà anat al metge, no?, pregunte. I tant!, al metge i a l'especialista, però no li veuen res d'estrany, no s'ho expliquen. Torna a caure un altre llamp, després sentim el tro, i en aquesta ocasió ens quedem a les fosques: se n'ha anat l'electricitat. Amb els llums d'emergència ens hi veíem prou, no cal més. 
 
El vell torna a esternudar –Salut!–. El nebot sangoleja el cap, a manera de preocupació. Tot açò és per culpa del fill de puta de Pessetes, clama. Pessetes?, pregunte. Ell s'explica: Pessetes és el malmon amb què el coneguem per ací. No li agrada que li ho diguen. Però que es fota, ara que no ens sent. Té un magatzem a l'altra banda del poble. No per on ha entrat vostè, per l'altra banda. És un que té la teulada roja i en la frontera posa, en lletres grosses, Exportacions Sol d'Or. Un exportador explotador, diu, i riu el seu joc de paraules. No li posaren el malnom debades, que s'ha fet ric de pagar jornals de misèria, d'explotar als del poble primer i ara als immigrants. Que li ho diguen a ell –i assenyala amb un colp de cap l'oncle–, i a mon pare també, que en glòria estiga. Mon pare es va deixar la salut i la vida treballant les seues terres. I l'oncle, ací el té, amb el fred clavat en els ossos que de poc no ho conta el passat hivern, eh, oncle? De poc que no conta... L'oncle assenteix en el moment que retorna la llum al bar. Què va passar, pregunte? Eu, que és un malparit, el Pessetes; no respecta ningú. Va ser l'hivern passat, que l'oncle i jo, que érem els únics del poble que treballàvem per a ell, perquè ara ja no treballa ningú, tots són marroquins i romanesos, perquè els paga una merda i no protesten, perquè la majoria no tenen papers i si protesten se'n podrien tornar al seu país d'un puntelló al cul, i si tenen papers i no treballen es moren de gana... Molts malviuen en cases de camp propietat del mateix Pessetes, sense aigua corrent ni res. 
 
El bar no té en marxa la calefacció i el fred hi creix. Em ve de gust un altre tallat calent i el demane a la dona del bar. Li pregunte a l'home vell si li fa més un tallat que una cervesa i diu que sí. La dona en prepara dos. Deixe un bitllet sobre el taulell, la dona cobra la consumició i deixa en el mateix lloc les tornes. Comença a impacientar-se pel retard del seu marit: no para de fer ullades al rellotge de propaganda que ell té a la seua esquena i nosaltres al davant. 
 
El xicon insisteix a explicar-me la seua versió sobre el declivi del cultiu centenari de la taronja: un amic meu diu que el desastre de la taronja i la ruïna del nostre camp és culpa d'Europa, per les seues polítiques agràries, perquè han prevalgut els interessos d'Alemanya i de França, i perquè hem sigut moneda de canvi amb les negociacions d'Europa amb el Marroc. No ho sé jo si és així o no: jo tinc pocs estudis i moltes coses se m'escapen, però igual té raó el meu amic. Jo del que sé és de treballar el camp i no puc treballar perquè no hi ha faena, o perquè els qui en tenen no en donen, prefereixen els immigrants que els tenen com a esclaus...
 
Això que li contava que va passar l'hivern passat: l'oncle i jo treballàvem seguit per a Pessetes i un dia, pel matí, ve i em diu: Saül, la previsió de l'oratge diu que aquesta nit gelarà fort. I què vol que li fem?, li pregunte jo. Fum!, diu ell, feu fum en el tarongerar de la Senyoria. El tarongerar de la Senyoria és tot de Navel Late, taronja washingtona tardana, i estaven els arbres carregats a més no poder i comptava Pessetes que la vendria bé de preu, però si la gelada li cremava aquella taronja, no valdria ni per a la peladora per a suc. I això del fum?, interrogue jo, encuriosit. Això no se sol fer amb la taronja, aquesta és la veritat. Quan per ací es feia maduixot... veu, un altre cas fracassat: el maduixot. Quan es va posar de moda, que valia diners, se'n plantava fins per les terrasses de casa, i ara no se'n veu ni una llesca. Tots a fer-ne, tots a fer-ne i amb tanta producció afonaren els preus. Se'n fa encara allà baix, a Huelva, i ara sobretot al Marroc. ¿Per què, pregunte jo, si nosaltres estem en Europa i paguem impostos com a europeus, per què li compren primer al Marroc que no a nosaltres? Els polítics han llançat a perdre la terra, se'n plany amb acritud. Però tornem al fum, que li explicava adés. Quan ací es cultivava maduixot a mansalva, jo això ja no ho he conegut, m'ho conta l'oncle i m'ho contava mon pare, si hi havia amenaça de gelada en arribar la nit feien fogueres a les puntes dels bancals, amb rodes de cautxú, que fan molta fumaguera. El fum s'escampa per damunt la terra i impedeix que la gelada afecte les plantes. Això no sol fer-se amb arbres fruiters, perquè és molt difícil que el fum puge per damunt de l'arbre i faça la protecció, però el targonerar de la Senyoria és terra innovada, una antic tossal que convertiren en taules gràcies al reg per goteig i la terra posada. Per amagar diners negres, perquè amb el que costa en diners de fer la innovació, la inversió no es recupera en cent anys. Així és que Pessetes volia que férem fum per a impedir que es cremara aquella taronja, volia que en els bancals més alts encenguérem bales de palla humides durant tota la nit. L'oncle portava un fort canyamó i es mantenia en peu pels algidols que es prenia. Jo li ho vaig dir a Pessetes, com estava de fotut l'oncle, i li vaig demanar que m'ajudara algun del seus treballadors, dels marroquins i romanesos que tenia llogats. Però em va dir que no, que això ho havíem de fer nosaltres, que érem els que sabíem com fer-ho. Així és que carregàrem en el camió les bales de palla i les escampàrem dels bancals més alts. Quan va començar a fosquejar, ja estàvem a tres graus sota zero, i l'oncle i jo en havíem posat tres o quatre peces de roba, una damunt l'altra, més corfolls que una ceba portàvem, perquè si no ens abrigàvem fort ens anàvem a quedar erts enmig del bancal. Encenguérem les bales de palla amb gasolina i les mantiguérem fent fum tota la nit. De seguida que podíem ens ficàvem dins del camió en marxa i ens hi calfàvem, perquè aquella nit la temperatura va abaixar als deu graus sota zero! Deu graus! De fet, la gelada va cremar totes les collites per la redor, totes! Això els faltava als tarongers. Uei, enguany hem fet llenya de taronger per a deu o dotze hiverns! Un desastre. Però salvàrem la Navel Late del fill de puta de Pessetes, i la va vendre a preu d'or. Però l'oncle va caure en redó, amb calentura i tot, l'endemà. Jo vaig anar a aclarir comptes amb Pessetes, a cobrar els jornals, perquè cobràvem al dia, sovint en mà. I aquelles hores del fum les havíem de cobrar a part perquè eren especials. Jo li vaig dir: Ramon... –perquè li diuen Ramon de nom i no li agrada que li diguen Pessetes– Ramon, aquestes hores a com ens les pagaràs? I Pessetes em reballa que ens les pagarà al mateix que les altres. I jo li retruque que això no és just, que són hores molt patides i treballades de nit, que ens les hauria de pagar més cares. I ell es tira mà a la butxaca, que sempre hi porta un feix de bitllets enrotllats, trau els seus comptes, tantes hores a tant, per dos: tant. Ens les va pagar com a hores senzilles, a pesar del que li havia reclamat, i li vaig tornar a repetir que no em semblava just, que ens estava estafant. I el fill de puta em diu que això hi ha, Saül, si no t'apanya, demà no cal que vingues més, que per la meitat dels que vos he pagat a vosaltres en tinc cent mil esperant-se a la porta, que encara m'ho agrairan més que vosaltres i se'm tiraran als peus d'alegria. Si vols, ho agarres, Saül, si no, ho deixes. Vaig assampar els bitllets i me'n vaig anar. Però des d'aquell dia que no ens ha tornat a llogar. Pessetes, exportador explotador. 

L'oncle torna a esternudar –Salut!–. 
 
La dona del bar rep una telefonada i ens diu que el seu home està a punt d'arribar, que ha de tancar el local, i se'n disculpa. Per sort, ara ha deixat de ploure. Se senten encara bufarades de vent i colps de persianes. Els trons, però, sonen llunyans, i esporàdics. Saül m'indica per on he d'eixir del poble per tornar a agafar l'autovia. Em diu que me'n vaja tranquil, que la tronada es mou en direcció contrària cap on jo vaig. Ens acomiadem. Per la vorera, resguardant-se de la pluja arrimats a les cases, Saül i el seu oncle s'allunyen. L'oncle s'atura de sobte, el nebot l'espera i ell esternuda. M'afanye a ficar-me dins del cotxe i telefone a M. per dir-li que em pose en marxa cap a casa. Ella em diu que ja ha sopat i m'ha deixat la meua part en un plat tapat, damunt del banc de la cuina. 

http://www.levante-emv.com/comarcas/2014/03/24/peor-campana-naranja-decadas-fuerza/1093129.htm 

2 comentaris:

  1. Així és. Has descrit el problema de la taronja tal com és. Tota la culpa la tenen els polítics, els fill de putes. Si no hagueren estat comprats pels comerciants, hagueren fen una Denominació d'Origen Taronges de València, i així al menys la taronja de fora que treballen ací no l'hagueren passada com a taronja valenciana. Però no, preferiren omplir-se tots la butxaca i al llaurador que li donen pel cul. Així estem.
    Salut

    ResponElimina
  2. Lluny queden aquells dies en què fèiem vetla per encaixar les tomaques... Ara, gràcies a les ETT del PPSOE, ningú no pot viure de la terra.

    ResponElimina