dijous, 13 de març de 2014

Anàvem a vore falles

Falla Sant Francesc-Tetuan treta de Xàtiva en Fotos

Situem-nos en el temps i en l'espai: anys 60; som a Xàtiva, en un carrer ben bé tocant a foranies i encara de sòl terrer. Mitjan vesprada de l'endemà de la plantà de falles. Tot d'una ix una mare a la porta de casa posada de davantal i brandant un entrepà; crida: Lluííís! Lluís no contesta. En això, mentre encara ressona l'eco del nom invocat, una altra mare apareix en un altre portalet amb un altre entrepà. Ella també crida: Viceeent! I l'altra: Lluíííss! Ni l'un ni l'altre contesten. Van apareixent mares amb entrepans diversos, i uns altres noms que ressonen en la mitjan vesprada del carrer pacífic: Toniii! Ramooon! Les mares callen tot d'una, intercanvien mirades d'irritació mentre s'acosten i fan rogle i barret.

   —On s'hauran clavat estos xiquets?
    —El coll posaria que se n'han anat a vore falles!
    —Però com se'ls ha acudit, uns monyicots que són!
    —Hauran anat amb algun major, no?
    —Ni t'ho penses.
    —Quan tornarà, al meu li he de fer el cul negre!
    —Al meu, se li van a acabar les ganes de vore falles en la vida del món.
    —Malcreguts...
    —Dessentits...
De nit fosc, els escapats, vistes totes les falles, retornen cap a casa. Porten al cos cansament i desmai a la panxa. A mitjan carrer, s'acomiaden sense imaginar-se quina recepció els espera a casa. 
 
L'endemà, tots reunits de nou enmig del carrer, comenten les incidències del dia anterior. Algú diu que sa mare li ha marcat una bona cinqueta en la cuixa, i s'aüssa el camal curt per mostrar, orgullós, el senyal de l'evidència. Els altres s'aüssen també els respectius camals per mostrar-se mútuament, orgullosos, on foren marcades les respectives evidències. 
 
Però l'any següent aquells verducs ja no ens coïen, i tornàrem a escapolir-nos-en per anar a vore falles.

Aquest relat el vaig publicar en una revista fallera l'any 1998


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada