dijous, 31 d’octubre de 2013

Un antic costum grec


UN ANTIC COSTUM GREC

El carter va fer una ullada als timbres del vell edifici de pisos. Hi buscava un nom i el va trobar. Va tocar tres vegades el botó del timbre del tercer pis, porta setena: Aristarc Martí. Al cap d'uns segons, una fatigada veu d'home va inquirir per l'intèrfon:
–Qui és?
–Correu. Porte una carta certificada per a Aristarc Martí...
El pany va fer un esclafit i la porta es va somoure. El carter la va espentar i va passar endins amb la feixuga cartera penjada del muscle.
«Tercer pis...», va remugar quan va adonar-se que l' edifici no tenia ascensor.
Va pujar les escales amb pressa. Encara li quedava molt de correu ordinari per repartir i un bon feix de certificats. Els certificats els havia de dur al destinatari perquè en firmara la recepció i sovint li feien perdre molt de temps, sobretot si havia de pujar-los diversos pisos amunt i l'edifici no tenia ascensor.
En arribar al replanell del tercer pis, panteixava. «Fume massa», es va retraure sense gaire convicció. Cada dia, des de feia anys, es repetia aquest mateix retret cada vegada que havia de pujar un bon tram d'escales. Tot seguit, però, se n'oblidava. Va haver d'esperar uns segons per refer l'alè. Quan la respiració se li va encalmar una mica va fer les dues passes que el separaven de la porta.
Va descarregar en terra la feixuga cartera de les cartes. Va prémer el timbre dues vegades, i mentre esperava que vingueren a obrir va preparar la carta i el llibre de certificats on havia de firmar el receptor.
La porta es va obrir. Va aparèixer un home que devia voltar la seixantena, pocs cabells al cap i tots grisencs, ulls bossuts i mirada tresullada; unes ulleres per llegir de prop li penjaven sobre el pit amb un cordó. Vestia un batí d'una moda antiga, per sota del qual es veia que encara duia posat el pijama. Al nas del carter va arribar l'olor d'un cigarret ros que l'home del batí sostenia entre els seus dits petits i carnosos.
–Una carta certificada per a Aristarc Martí –va repetir el carter.
–Jo sóc Aristarc Martí. ¿Qui l'envia? –va preguntar l'home.
El carter va girar el sobre per llegir-hi el remitent.
–Universitat de València. . . Departament de Filologia Clàssica.
A l'home se li va escapar un gest de brusca excitació que ràpidament va intentar controlar.
–Done-me-la –va dir l'home, i les paraules li fimbraren.
–Primer me l'haurà de firmar –va dir el carter.
– I tant! I tant!
El cigarret ros que duia en la mà va caure en terra i l'home el va xafar precipitadament amb la punta de la plantofa. El carter va obrir la llibreta on havia anotat els seus certificats i li va indicar en quin lloc havia de firmar.
–Passe avant –va dir llavors l'home al carter–. No m'agrada escriure plantat, i encara menys firmar. La firma és un tret tan distintiu de la persona que cal realitzar-la en les millors condicions possibles. M'estime més firmar sobre una superfícia plana i ferma.
El carter no va dir res, però va contrafer un gest d'impaciència. Lliurar aquell certificat li anava a costar uns quants minuts de més que després hauria de recuperar amb presses i correres. Va penetrar dins la casa, tot seguint l'home a través d'un curt passadís, fins a una sala de prestatgeries atibacades de llibres que tocaven el sostre. Feia olor a fum tabac reclòs de molts dies, a pudors humanes empeltrides en les parets. Les persianes les tenia mig abaixades; la gruixària de les cortines corregudes tamissaven una besllum decandida, malaltissa. Sobre un tendur, un llum d'estudi il·luminava les pàgines d'un llibre obert per la meitat. Al seu costat, un cendrer de vidre vessava de burilles vora un parell de tasses de cafè buides i amb el solatge negre incrustat en el cul.
L'home va encastar-se les ulleres que li penjaven sobre el pit. El carter va dipositar el seu llibre de certificats sobre el tendur. Amb el dit va assenyalar el lloc on havia de firmar-li el lliurament.
–Sóc professor de grec a la Universitat –va dir l'home mentre s'inclinava sobre el llibre amb una estilogràfica a la mà que acabava de traure del calaix d'un moble de la sala. El carter es mantenia en silenci i frissava perquè enllestira aviat–. Heu llegit en alguna ocasió Homer o Sòfoc1es o Èsquil?
–Qui? –va fer el carter, atent a la mà de l'home perque no s'equivocara de renglera en firmar.
–Res. No té importancia –va mussitar el professor amb un gest de decepció–. Només espere que la carta porte bones notícies: la confirmació que he estat elegit Cap del Departament de Filologia Clàssica. Ja seria hora! –el carter es va arronsar de musc1es–. He acumulat més mèrits que cap altre dels aspirants –va insistir el professor–: ponències, publicacions, traduccions... Més mèrits que ningú, tinc. Ningú com jo coneix l'obra de Homer, de Sòfocles, d'Eurípides, Èsquil, fins i tot Plató... La seua obra no té secrets per a mi, conec i sé interpretar com cal cada mot, cada frase, cada pensament... Per justícia, sóc jo qui ha d'ocupar aquest alt càrrec.
El professor de grec va clavar la mirada en el carter, com si esperara alguna resposta d'ell, potser uns mots de recolzament, una asseveració. Però el carter va sospirar amb impaciència. Mentrestant, la mà amb l'estilogràfica revolava per damunt del llibre dels certificats, però no hi aterrava per posar-hi la rúbrica que el carter ansiejava.
–Vostè no ho entèn –va recriminar-li el professor de grec.
El carter es va arronsar una altra vegada de muscles, però tot d'una va esguitar, malhumorat:
-Afanye's a firmar, que tinc pressa!
Llavors el professor de grec va fer el moviment definitiu i va posar la seua firma en el llibre. Ràpidament, el carter va tancar-lo i li va lliurar la carta. Va dir adéu i va recular enèrgic cap al passadís, de dret cap a l'eixida.
Va tancar la porta. Abans de recollir la cartera de terra va fer una ullada al llibre per saber on havia d'entregar la següent carta certificada. Va tornar a tancar-lo i es va penjar la cartera del muscle. Després va adreçar-se cap a les escales. Llavors va dubtar i, aturat en el primer escaló, s'hi va repensar. Els pocs segons que va perdre en aquell dubte van ser fatals al capdavall.
Va prendre la decisió i va reiniciar la baixada d'escalons. Just en aquell moment, la figura del professor de grec va aparèixer a la porta, amb el mateix batí, les ulleres de prop penjant, el posat enfosquit. El carter el va clissar i es va aturar de nou.
–Cap problema, senyor Martí? –va preguntar alçant la vista cap al replanell superior.
El professor de grec va fer dues passes fins a la barana del passamà. Duia les mans arrere, enravenat com un jutge.
–En la Grècia antiga... –va començar a dir com qui enceta una lliçó, o es disposa a llegir una setència– En la Grècia antiga –va repetir, emfàtic–, al missatger que portava males notícies el mataven...
El carter va descobrir llavors el petit revòlver que el professor de grec havia ocultat darrere l'esquena, i que ara, de sobte, l'apuntava. A males penes va tenir temps d'amollar la feixuga cartera per a intentar, escales avall, una fugida inútil.

1994

dimecres, 2 d’octubre de 2013

Amuntavall Teatre representarà "Dones d'aigua, hòmens de fang" al Teatre Micalet de València


AmuntAvall Teatre representarà "Dones d'aigua, hòmens de fang" al Teatre Micalet de València els dies 25, 26 i 27 d'octubre. Després de la sessió del dissabte 26, el membres del grup i jo mateix farem un col·loqui sobre l'obra amb els espectadors.

Més informació sobre horaris i adquisició d'entrades, en aquesta pàgina del Teatre Micalet.