dissabte, 28 de setembre de 2013

Entrevista a L'Informador sobre «Dones d'aigua, hòmens de fang»


“Els lectors que coneixen i comparteixen amb l’autor la geografia on té lloc l’acció dels personatges fan una lectura més rica en matisos que la resta de lectors”

Aquesta vesprada, l’escriptor xativí Toni Cucarella presenta a la Llibreria La Costera la seua última obra “Dones d’aigua, hòmens de fang”, un relat que es desenvolupa a Xàtiva i Sorió. Amb ell hem parlat per a conèixer tots els detalls.

Què trobarà el lector en "Dones d'aigua, hòmens de fang"?
Trobarà una rondalla. No en el sentit tradicional, sinó un relat, com diu la definició del diccionari, de caràcter fantàstic amb elements reals, o viceversa. Un relat que explica la crueldat dels vencedors de la guerra sobre els vençuts; la persecució, l'assetjament, la humiliació a què foren sotmesos. Parla d'una guerra nostra, però podria ser qualsevol altra, d'abans o d'ara. En aquest relat, el personatge principal, Aurora, per tal de resistir la brutal realitat que viuen ella i la seua família, trasllada aquesta realitat a un món paral·lel, fantàstic, on ella i sa mare són dones d'aigua, éssers sobrenaturals. És així com pot enfrontar-se al terror dels vencedors.

En què s'ha basat per realitzar aquesta obra?
En la nostra memòria col·lectiva, en la nostra història. La de Xàtiva en particular: el bombardeig, la repressió que van patir els xativins en aquella postguerra, les presons i els afusellaments de la Casa Blanca... En la part fantàstica, he recuperat una criatura del nostre imaginari col·lectiu, l'encantada o dona d'aigua, que viu als rius, als barrancs... Diu la tradició que és d'una gran bellesa (cabells rossos, ulls verds), que s'apareix als hòmens i els ofereix el seu amor o un tresor que els mostra. L'home, cabdellat per la cobdícia, menysprea la dona i tria el tresor. I llavors es queda sense res.


El relat es desenvolupa a la ciutat de Xàtiva, un al·licient més per al lector de la zona.
Aquesta es desenvolupa entre Xàtiva i Sorió. Xàtiva és la meua fantàpolis, com Macondo ho és per a García Marquez o Bahia per a Jorge Amado. Ja ho diuen, que la gran literatura universal sovint és profundament local. Els lectors que coneixen i comparteixen amb l'autor la geografia on té lloc l'acció dels personatges fan una lectura més rica en matisos que la resta de lectors.


Aquesta obra es va presentar al Gran Teatre de Xàtiva fa un mesos de la mà d'Amuntavall Teatre. Com ho valora?
Aquell text, el de l'obra de teatre, és el text original. Arran de la presentació de l'obra, alguns espectadors em preguntaren on podrien trobar-lo. Però és un text fet per a AmuntAvall Teatre. Així que vaig decidir intentar allargar el text per aconvertir-lo en novel·la. M'ha resultat més difícil del que esperava. Perquè com més l'allargava, més pervertia l'original. Per això el text del llibre, encara que és més llarg que el text teatral, té l'extensió d'una novel·la curta. Jo espere que obra teatral i el llibre facen un bon trajecte en paral·lel. De fet, els dies 25, 26 i 27 d'octubre es representarà al Teatre Micalet de València.

Com a xativí, què suposa presentar aquest llibre a casa?
A casa sempre "triomfes": hi acudeixen els parents, els amics, els saludats... S'ompli la llibreria. És una manera de prendre impuls, amb la força de la gent de casa que t'anima en aquesta cursa contra l'analfabetisme funcional, la incultura vocacional, l'IVA contra la cultura, la política cultural antivalenciana... Un bon impuls per començar la batalla, des de Xàtiva.


 

diumenge, 15 de setembre de 2013

Dones d'aigua, hòmens de fang a les llibreries



Dones d'aigua, hòmens de fang és una rondalla. Els diccionaris diuen que una rondalla és un relat popular, de transmissió oral, de caràcter fantàstic, llegendari o amb elements reals. En aquesta narració intervenen personatges del nostre imaginari màgic col·lectiu: les dones d'aigua (goges, encantades...). Copie ací part de la definició del DCVB: «Nom que es dóna a certs éssers fantàstics femenins que es consideren com a habitadors de pous, fonts, balmes subterrànies i altres llocs on hi haja aigua. Se'ls atribueix una gran bellesa, com també una intervenció generalment benèfica en els afers dels hòmens».

Una manera de suportar l’horror de la realitat, però també d’enfrontar-s'hi, és traslladar-la a un univers màgic i alternatiu. El dia que el pare d'Aurora, soldat republicà, torna d'improvís de la guerra, l'estació de Xàtiva és bombardejada. L'Angeliu, el germà menut d'Aurora, que cada dia va a esperar son pare a l'estació amb l'esperança del retorn, mor en el bombardeig. La guerra s'acaba pocs dies més tard i el pare d'Aurora s'ha d'ocultar per por a les represàlies dels vencedors. El falangista Miserachs sap que s'amaga pels voltants, i per tal de capturar-lo no dubta a assetjar tant l'adolescent Aurora com sa mare. Assetja la mare, desitja la filla. I gaudeix amenaçant-les, atemorint-les. Tanmateix, en la realitat que Aurora ha reconvertit per a superar la desesperació, Miserachs no és un falangista obstinat i cruel que busca son pare per a matar-lo: Miserachs és un sicari del poder de les Aigües. Perquè Aurora i sa mare provenen de la sobrenatural nissaga de les dones d’aigua, nimfes ancestrals. Sa mare es va casar amb un humà i va transgredir les lleis de les Aigües. Miserachs té la missió d'aconseguir per qualsevol mitjà restablir aquesta llei: que l'aigua torne a l'aigua, que el fang continue sent fang.
 
No obstant això, l’entorn màgic no emmascara la terrible realitat d’aquella postguerra, ni la desdibuixa. Donesd’aigua, hòmens de fang s’inspira en el món llegendari popular per a narrar una història sobre impietat –i la crueldat inhumana– dels vencedors i la indefensió –i la resistència sobrehumana– dels vençuts.
 
Aquesta novel·la curta és el resultat d'allargar el relat del mateix títol que vaig escriure per al grup Amuntavall Teatre. El muntatge va estrenar-se a Xàtiva el dia 28 d'octubre de l'any passat al Gran Teatre de Xàtiva. Aviat es podrà veure també al Teatre Micalet de València, els dies 25, 26 i 27 d'octubre.

El dia 28 de setembre, dissabte, es farà la presentació a la llibreria la Costera de Xàtiva, a les 19'00. Amb la participació d'Amuntavall Teatre.
 

dimarts, 3 de setembre de 2013

En homenatge a Vicent Andrés Estellés: Carta als Reis Mags




CARTA ALS REIS MAGS




Senyors Reixos:
Mos dirigim a vostès perquè mos han dit que vostès, a part de portar regals i casques, poden fer coses grans i mosatros en necessitem una de ben regran. El cas és que mon pare, ma mare i un veí del carrer on vivíem estan tancats a la presó, i al meu germà Tino i a mi mos han clavat en un centre d’acollida de xiquets i ja estem farts com a gossos d’estar ací. Tot és per allò que va passar amb el iaio Ramon, que en glòria estiga, però el meu germà Tino i jo volem tornar a estar en els pares perquè sabem que lo que van fer no és roín. I el meu germà Tino i jo volem molt a mon pare i a ma mare i estem cansats de viure ací, perquè açò és igual com si estiguérem també a la presó. Però els explicarem què va passar perquè se’n facen càrrec i comprenguen que ni mon pare ni ma mare ni el veí no van fer res de roín i que no tenen motius per estar a la presó.
Tot allò del iaio Ramon va passar farà cosa d’uns tres anys, poc o menys. Aleshores jo en tenia huit i el meu germà Tino quatre. Els dos dormíem en la mateixa habitació que el iaio Ramon, ell en un somier de cos que nyigonyava a muntó i mosatros, el meu germà Tino i jo, en un matalap de borra de cos i mig, en terra, però damunt d’un cartó gros per a tallar la gelor. Me’n recorde que aquella nit jo em vaig despertar de matinà perquè tenia pixera. Perquè tenia pixera i perquè els budells em feien rebolica de tan desmaiat com estava. I és que aquella nit havíem sopat sopa, i qui sopa sopa es pensa que sopa i no sopa. I això, que no trobava jo l’orinal i em pensava que el iaio Ramon l’havia alçat en algun lloc que només ell sabia. El vaig sacsejar per a despertar-lo i que em diguera on l’havia alçat, l’orinal, i en açò que em vaig donar compte que s’havia mort. Aixina és que vaig anar a l’habitació del pare i de la mare, tot a fosques perquè no teníem llum perquè mos l’havien tallà per no pagar, i li vaig dir a la mare que el iaio Ramon s’havia mort. La mare, en dir-li-ho, va esclatar a plorar i va agarrar una gatorra de categoria. Hosticana, quina plorera, la mare!
El pare es va tirar una peça de roba damunt per no prendre gelor i va vindre en un ciri encès a la nostra habitació, que estava al costat de la d’ells, paret mitgera. El meu germà Tino estava plorant també, com la mare, en el cap escabussat en el coixí vinga de gemecar «el iaio s’ha morit, el iaio s’ha morit...» Se l’estimava molt, al iaio, el meu germà Tino. Jo també, no es pensen. Mai mos marmolava ni mos pegava carxots, com feien el pare i la mare quan fèiem alguna maldat. I endemés mos ensenyava a llegir i a escriure i a saber firmar, perquè ni el meu germà Tino ni jo anàvem a l’escola, perquè l’escola, la pública, diuen que és debades però ho has de pagar tot de la teua butxaca: els llibres, les llibretes i tot lo que cap en el plomier, i mosatros no mos vèiem cera en les orelles perquè mon pare no trobava cap de faena. Per això el iaio Ramon mos ensenyava a llegir en un llibre que un dia es va trobar mentre arreplegava cartó i paper. Un llibre de poesies, d’un home que li diuen Vicent Andrés Estellés. És un llibre que parla de la vida i de la mort, i de l’amor entre els hòmens i les dones: de tot això i allò que mos passa a les persones. I de València. Parla moltíssim de València. I per això al iaio Ramon li agradava tant el llibre. Perquè ell només havia eixit de Xàtiva quan va haver de fer la mili, en un lloc que es diu Paterna, i anava sovint a València en els amigatxos del quarter, a córrer el bandol. I allà també s’havia fet una nóvia que li deien Soledat, que era d’un poble d’Andalusia i que es va morir de repent, pobreta. Però encà sort d’això, perquè si no s’haguera mort és possible que el iaio Ramon s’haguera casat en ella i no en la iaia Carmeta, que en glòria estiga, i ma mare no haguera nascut, ni jo tampoc, ni el meu germà Tino. Jo estic segur que al iaio Ramon li agradava tant aquella poesia que es diu No escric èglogues perquè sempre que mos la feia llegir se’n recordava, de la nóvia andalusa aquella...

No hi havia a València dos cames com les teues,
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu...

Quan arribava ací, el iaio Ramon em deia: «Para. Bota’t la part dels cadàvers, fins als autobusos»:

Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus de bar, l’olor d’oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames...

Ja no el tinc, aquell llibre de poesies. LLIBRE DE MERAVELLES, es deia.
En aquell temps, la mare ja netejava escales i oficines i deia que era una faena molt pesà i molt més mal pagà. El pare, des que l’havien despatxat de la fàbrica de mobles, anava en el iaio Ramon arreplegant cartó i paper i vidre i li ho venien a un draper del carrer les Ànimes. I ara la mare no està molt catòlica de salut, desgast d’ossos, i com endemés ara és a la presó, en el pare i aquell veí nostre, Cucarella, un que diu que vol ser escriptor i que mos va ajudar a enterrar el iaio.
Això que els contava de quan va morir el iaio Ramon: va vindre el pare i va començar a lamentar-se, vinga de regolar el cap pels barandats de l’habitació: «¿Què farem ara? ¿Què farem ara? ¿D’on traurem ara els diners per a soterrar-lo?» Perquè el pare no volia per res del món demanar a l’ajuntament un enterrament de beneficència, ja que hauríem de parlar amb l’assistenta social, que cada volta que parlàvem en ella acabava per fer-mos anar a escola al meu germà Tino i a mi. I com que érem més pobres que una rata, com ara encara, ma mare tenia una por cerval que li llevaren al meu germà Tino i a mi i mos portaren a un col·legi tancat, com si fóra un orfenat, perquè ells no mos podien donar una educació. Però no es pensen què hem anat fets uns runosos, el meu germà Tino i jo. No. En absolut. Totes les dies, abans d’anar-se’n a fer faena, ma mare mos llavava de cap a peus i mos renegava si anàvem despentinats, perquè ella sempre mos arreglava una ratlla molt ben pentinà, encà que portem la roba apedaçà i tota esquimà que semblem uns espentolats. Uns espentolats netíssims i amb la ratlla feta, però uns espentolats. I per això aquell dia ella plorava com una magdalena que ella, si li llevaven els seus fills, es mataria, que no voldria viure sense mosatros al costat d’ella, i que la societat era roín i falsa com un duro de plom perquè en comptes de donar faena a mon pare perquè aixina poguera donar-mos una educació, els furtava els fills i encara els castigava tractant-los a puntellons i tota la pesca i més.
I per això vam fer lo que vam fer.
El pare va anar a parlar en Cucarella, el veí que diu que vol ser escriptor, i que també passava més fam que una niallà de xeus sense mareta, i ell mos va ajudar.
Al sendemà per la nit, mon pare i Cucarella anaren i ampraren una furgona. Al iaio Ramon, el vam embolicar amb la flassà i el clavàrem darrere. Quan mos en anàrem, la mare també tenia enganxà una gatorra de categoria. El meu germà Tino es va quedar en ella i jo vaig anar en mon pare i Cucarella. Vam eixir de Xàtiva per la font dels vint-i-cinc xorros, cap amunt per la carretera de Bixquert. Com que era hivern, no hi havia perill que hi haguera gent per aquella escampà de xalets que hi ha per allà. Mos clavàrem per un camí que tenia un senyal que deia Camí del Castell o de la Solana. Amagàrem la furgona baix d’un garrofer i mon pare i Cucarella agarraren el iaio Ramon mentrimentres jo els allumenava amb una llanterna de piles.
Al iaio Ramon l’enterràrem al costat d’unes paleres, que allà, en la solana del castell, n’hi ha una fotraquera. Mon pare va voler que diguérem unes paraules d'adéu i jo vaig recitar uns versos d’aquell LLIBRE DE MERAVELLES, que me’l sabia de memòria i encara hui no n’he oblidat ni una paraula. Vaig recitar aquells versos que diuen:
Hi ha fam, la precarietat,
com hi ha els sermons i hi ha el pecat
i les notes de societat.
 
I estos atres, que al iaio Ramon li agradaven també a muntó:
La pobresa pujava lentament per l’escala.
Foscament alenava en tots els racons.

Molts diumenges que fa bon oratge, anem fins allà, la família sencera, mon pare ma mare, el meu germà Tino i jo, i li fem companyia al iaio i li posem flors de la serra i la mare resa agenollà en la cara plena de llàgrimes. Cucarella, el veí que diu que vol ser escriptor, també mos ha acompanyat a visitar el iaio Ramon alguna que atra volta. I em parla dels llibres que està escriguent i que un dia seran famosos i que totdéu els llegirà i ell guanyarà els diners a cabassos, i que el iaio Ramon era pràcticament com si fóra el seu iaio, perquè en vida d’ell feien molta lliga i pensaven paregut.
Al cap d’alguns dies d’haver-se mort el iaio, mon pare va anar a la Guàrdia Civil i els va dir que el iaio havia desaparegut de casa i no sabíem on parava. La seua foto va eixir als periòdics i a la tele i tot, i deien que el iaio Ramon tenia trastocades les facultats mentals... Això no em va agradar gens ni miqueta, que ho digueren, perquè no és veritat, perquè al iaio Ramon no li faltava cap de regonet, que ell tenia el cap molt clar i el cervell molt complit, i era un home de compte i raó i no gens destrellatat...
I ara va i passa que fa uns dies, uns que feien forats per allà dalt, per la solana del castell, van trobar el iaio Ramon. Al principi, els periòdics van dir que com estava en posició encollida cap a no sé on dels moros, devia de ser moro; el iaio Ramon un moro de l’any de la picor. Però era perquè ells no sabien que en la nostra habitació feia molta gelor i la flassà que tenia el iaio Ramon estava tan esquimà i calfava tan poquet com un paper de fumar, que per això es va morir encollit. Però de seguida van aclarir qui era, que no era moro ni de bon tros, i que tampoc tenia tants anys com havien dit al principi. Aixina és que va vindre la policia i se'n va endur mon pare, ma mare, però a Cucarella, el veí, van haver-lo d’anar a buscar a Barcelona, on se n’havia anat a fer fortuna com a escriptor.
En acabant que van tancar mon pare i ma mare a la presó, al meu germà Tino i a mi mos dugueren a un centre d’acollida de xiquets, i ací estem. I en els diaris i en la tele han dit moltes barbaritats sobre mon pare i ma mare: que si mos pegaven molt, que si mos tenien desatesos, i que el iaio Ramon el van matar perquè són uns criminals. I tot és mentira. El iaio Ramon es va morir perquè a tots mos en toca una i a ell li va tocar la seua, i que si el vam enterrar d’estranquis era perquè no teníem diners per a enterrar-lo en un cementeri perquè no podíem ni pagar la quota dels morts. Però criminals de veritat són els que maten les persones tirant-les a la pobrea, perquè els despatxen de la faena o els paguen una misèria per treballar. I tota eixa gentola que tant parla contra el pare i la mare i els tracten a baqueta, lo que havien de fer si tingueren cor i trellat és dir que la misèria és lletja i roín, i que caldria que es preocuparen més pels vius que no pels morts.
Per tot açò que els he contat, Senyors Reixos, el meu germà Tino i jo els volem demanar, a vostès que poden, que traguen el pare i la mare i a Cucarella de la presó. I, si poguera ser, que li trobaren també una faena al pare. Si poguera ser. I moltes gràcies per tot i que passen un bon Nadal.
Felo i Tino Garcia Bataller


Publicat dins el recull Llet agra i altres històries com sagrades (2002)