dissabte, 10 d’agost de 2013

Fent Camí


Aquesta mena de sainet, o quadre de costums, va ser publicat a la mítica revista La Figa de Pala de Xàtiva l'octubre de 1992. A true story, com si diguérem.

Fent camí
Casino de la Plaça. Tres de la vesprada. Partida de dòmino.

Qui ix? A qui li toca eixir, eh? A qui li toca? Em toca eixir a mi?
Xe, Ramon, que ja et pesa la caixa de llimonades?
Qui diu que jo tinc la caixa de llimonades, eh? Qui ho diu? Qui ho diu?
Jo ho dic! Que no m'has sentit?
I per què hauria de tindre-la jo, eh? Per què?
Perquè t'ha venut la pressa, Ramon.
La pressa? Quina pressa?
La pressa per llevar-te-la de damunt.
No jo tinc pressa de res! Vosatros, que jugueu com una colla de pernoliats. Qui ix, eh? Qui ix?
Ix Agustí.
Va, collons, Agustí: dóna't aire!
Ieee, aguanta el carro! Qui tinga pressa que arranque a córrer...
Eres lentorro com tu a soles.
Jas!, ací tens, nervioset: dos doble!
Tant d'estudiar per a reballar això...?
Què volies tu, Ramon, un siset per a descarregar-te el mort? Ja te la menjaràs, ja, la caixa de llimonades...

Avança la vesprada dins el casino gairebé buig. Sobre la taula, les fitxes van fent rastrera.

Heu sentit la tele, hui?
Què ha dit de bo la tele, hui?
Que mos un pujaran un cinc per cent les pensions.
Un quatre, un quatre...
Em pensava que havien dit un cinc.
Un atre que sempre està a la lluna de València, quan mira la tele i quan juga al dòmino.
No m'acalore de res, jo, xe! Qui s'acalora hui, demà es mor.
Això voldrien eixos xupladors del govern, que mos morírem tots ara mateix.
Tots no, Severí: jubilats i pensionistes només. Si es moren els que treballen, qui els alimentarà a ells?
Serà perquè no els votem quan toca! Si no fóra pels nostres vots, ara mateix havien guanyat ells les eleccions...
Lo que hauríem de fer és no votar-los. Mos perd la por que mos lleven la paga. I, total, si mos la volen llevar mos la llevaran igual, si callem com si protestem.
Sempre has sigut un radical, Maties.
Radical, jo? Jo? Si tota la vida he votat Pesoe. Això tu, que votes als rojos!
Tota la vida no, Maties. Quan vivia Franco no votàvem.
I ara que podem votar, què? Igual manem ara que abans: no res! Per molta Constitussión i molta soberanía que reside en el pueblo, tres pams i mig cada dia! I mut i callosa, no vaja a ser que per criticar passem per reaccionaris.
Juguem al dòmino o parlem de política, xeee?
Però si estem esperant-te a tu, badoc!
Tens un sis en taula fa mitja hora, Ramon! Reballa ja la caixa de llimonades, i descansa!
Pos ara no em rota, collons!
Va, Ramon, rebenta i tira-la d'una vegada.
Jas! Dóna agonia jugar amb vosatros...
Tu sí que dónes agonia, pudent.
Pudent, jo? Jo, pudent?
Sí: tu, pudent, Ramon.
Perquè no vull parlar per no ofendre, eh? Que si no...
Pos per la tele han dit que moltes medecines les haurem de pagar.
Però no s'havien tirat arrere d'això?
Sí. Al principi volien que pagàrem part de les operacions i totes les medecines.
I ara només mos clavaran la punteta, com l'acudit.
I amb la punteta només també mos quedarem prenyats.
Això voldria jo ara: quedar-me prenyat.
Impossible, Maties. Amb setanta anys, impossible.
No vas poder de més jove, quan Franco pagava quaranta milions.
Quaranta milions? Per a què els pagava Franco, els quaranta milions?
Li'ls pagava al tio que es quedara prenyat...
Sí? No ho havia sentir a dir mai, això.
Tu és que has vingut al món a festes.
A festes? Poques festes he fet jo en tota ma puta vida! A gosades que m'he deixat la pell treballant com un burro! Poques festes...
Tu, i tots!
Tota la vida amb el lleu fora... i ara tota esta tropa de sangoneres mudats vinga de tirar-mos en galtes que si gastem tant i més tant en metges i medecines...
En putes i en dinarots mos els hauríem de gastar, com ells se'ls gasten! Potser aixina no protestarien.
Poques putes i pocs dinarots podem pagar amb les pensions que cobrem...
Tanque!
Xe!, com collons que tanques si encara em queden dos fitxes per jugar!
Perquè vaig obligat, tararot! Si estigueres en el joc...
A pagar-ho sempre jo!
Però si xarres més que fetge en brases. Dónes febra a tots i tu eres l'únic que perd bocí.
Sabeu què pense? Que en els ambulatoris de la Seguretat Social haurien de tindre un servici d'assistència sexual per als vells...
Xe, Severí, tu també vindràs...
Ha, ha, ha! redéu, Severí, però si tu fa anys que no plantes, que ho diu la teua dona.
I la meua dona què sap?
Si no ho sap ella, veges tu qui ho ha de saber...
Encara sort que no perdem el bon humor...
Sí, perquè la salut...
I la trempera...He, he, he...
I la teua dona què diu, Ramon?
Ramon: estàs sord o menges mores?
Aguarda't!, un atre que va missa i revolteja: ara va i s'adorm!
Ramon, a fer nonetes al llit!
Xe, Ramon, espavila't, que n'escomencem una atra!
Ramoooon!

Però Ramon no es desperta. Ni es despertarà. Perquè Ramon s'ha mort.